El Brogit - Número 480

.

Com foc que crema

el sol encén els núvols. 

Flames al cel.

-Núria Lorente-

Les flamarades

pel camí ens acompanyen

quan l'any s'acaba.

-Xavier Pujol-

Núvols que cremen

al bell mig d'un cel grisós.

L'arbre s'ho mira.

-M. Roser Algué-

Haiku publicat al número 480 de la revista 'El Brogit' de Castellbell i el Vilar, dins la secció 'Haikús, tankes i més'. Anteriorment ja havia col·laborat amb El Brogit i amb aquesta fotografia, que vaig capturar fa temps, he escrit aquest haikú reprenent així la meva aportació en aquest espai.

Un trosset de la Séquia

.

.

En aquesta entrada us vull parlar del camí de la Séquia, entre Balsareny i Manresa. Amb un recorregut de gairebé 25 quilòmetres, el canal medieval de la Séquia es va construir el segle XIV per portar aigua del riu Llobregat, a Balsareny, fins a la capital del Bages. Actualment continua en ple funcionament i subministra tota l'aigua que necessita la ciutat i altres poblacions de la comarca.

És un camí planer amb molt poc desnivell, es pot fer a peu o en bicicleta i en el seu recorregut hi trobem bosc mediterrani, principalment alzina, roure i pi blanc. També hi trobem camps de conreu, principalment de secà, on predominen l'ordi, el blat i, en menor grau, la civada. 

I al llarg del recorregut anem trobant ponts, aqüeductes, ermites, masos, etc.

Fa dues setmanes vaig acabar una formació en Interpretació i educació ambiental i actualment estic fent les pràctiques del curs i estic treballant en un projecte on aquest espai, el camí de la Séquia, n'és el protagonista.

El passat divendres vaig anar a fer el tram del Bosc de la Sala, al terme municipal de Sallent, un dels més bonics, especialment en aquesta època. Vaig prendre notes per al projecte i vaig fer algunes fotografies que comparteixo amb vosaltres. El matí va començar amb molta boira però finalment el sol es va acabar imposant. 

Us inspiren a escriure alguna cosa? 🍁📝🌿

.

.

.

.

.

.

.

Amfiteatre de la Sala

.

.

.

.

Santa Magdalena de Bell-lloc

La Pikala i en Fumnegre | Lletres i fils

.

–Ocupes part del meu espai, i contamines! -exclama la Pikala.

–Ocupo més espai perquè soc més gros, i més necessari -respon en Fumnegre.

–Més necessari, dius? Jo passo per camins estrets on tu no hi caps!

–I jo vaig per autopistes, a tu no t'hi deixen entrar –ataca en Fumnegre.

–Ni ganes d'anar-hi, per una autopista! Amb el que m'agrada aquest cel tan blau i el sol tan lluminós.

–A les ciutats també tenim cel i sol, i parcs amb arbres, i zones verdes...

–I per què no t'hi quedes, sota el cel de la ciutat que els que són com tu embruten? -contraataca la Pikala.

–No només nosaltres traiem fum: hi ha més transports i moltes empreses que són molt pitjors! No som els únics culpables!

–Bé, almenys admets que contamines... i digues, quanta estona penses estar aquí?

–Quan em vinguin a buscar, o vols que marxi tot sol?

–Doncs ja estan tardant! I mentrestant hem de respirar el teu fum!

–I tu per què no vas a voltar i a veure boscos i camps?

–Quan em vinguin a buscar també marxaré. I espero que quan torni ja no hi siguis.

–És clar que hauré marxat, arribaré a ciutat ben depressa.

–Jo ho podré admirar tot a menys velocitat.

La Pikala i en Fumnegre continuen discutint i atacant-se l'un a l'altra. Després d'uns minuts que se'ls fan eterns, arriba una parella.

–I aquesta bicicleta, quan hem vingut ja hi era -diu l'Oliver.

–Algú la deu haver deixat aquí abandonada -fa la Mont.

–I si ens l'emportem, es veu bé, oi?

–Emportem-nos-la! Podré anar al Parc Natural amb ella! -exclama entusiasmada la Mont.

–Va, carreguem-la al cotxe i cap a casa!

La Pikala veu com l'agafen i la pugen a sobre d'en Fumnegre.

–Potser és millor que estiguem units si hem de compartir espai, no creus? -proposa en Fumnegre.

–Sí, estic d'acord amb tu. Però on em porteu? No vull allunyar-me d'aquest paisatge tan net.

–No et preocupis, estaràs a prop de la natura. I potser a mi em deixaran tancat més dies.

–Contaminaràs menys...

–Sí... i tu hi sortiràs guanyant.

I la Pikala i en Fumngre, havent reduït distàncies i sabent que cada un fa falta, emprenen junts el camí.

---

Aquesta és la meva aportació a 'Lletres i fils' del mes de desembre. 

Nota: La paraula 'pikala' significa 'bicicleta' en darija (àrab dialectal marroquí).

Lletres i fils | Desembre 2022

.

Última proposta de Lletres i fils per aquest 2022 amb aquesta peculiar imatge. Per una banda un arbre, una bicicleta i un cel ben clar amb un bon sol, a l'altre costat un cotxe que treu una fumera que ho deixa tot de color negre. La imatge forma part d'un mural urbà per conscienciar sobre el medi ambient. 

Què us inspira? Som-hi amb les vostres aportacions!

---

PROPOSTES REBUDES

· Carme: Lletres i fils de desembre

· Núria: La Pikala i en Fumnegre

· Sa lluna: Viatge de nuvis

· Artur: La carta als Reis Mags

Estimada Mathilda - Susana Tamaro (II)

Traducció d'Antoni Garcia

Últimament he reflexionat amb freqüència sobre la paraula judici i sobre el verb jutjar. N'hi ha prou que mirem al voltant per adonar-nos que el judici s'ha convertit en un esport popular, molt més estès que el futbol o la petanca. La pantalla del televisor és plena de "jutges", i les pàgines dels diaris també. Tothom que té la possibilitat d'expressar-se en públic es considera automàticament autoritzat a imposar la veritat als altres, i condemna sense possibilitat de reclamació tot allò que està en desacord amb aquella veritat.

Jutjar vol dir situar-se, respecte els altres, en un pla de superioritat, i jo considero terriblement sospitós aquell que es proclama superior a la resta de persones. En efecte, qui ens investeix d'un dret com aquest, del dret de dir; "tu sí, tu no", "això sí, això no", del dret d'elogiar o d'enfonsar els altres?

Ens erigim en jutges, convençuts que d'aquesta manera manifestem una intel·ligència i un enteniment superiors i, en canvi, quan jutgem, es verifica exactament tot el contrari; el judici és una gàbia, una presó estreta en què l'enteniment i la intel·ligència defalleixen al costat de la llibertat d'ésser. 

---

Al blog hi trobareu alguns fragments més d'aquest llibre de Susana Tamaro. 

https://nurialaroca.blogspot.com/2018/06/estimada-mathilda-susanna-tamaro.html

Em parlen de tardor | Lletres i fils

Tardor al Parc del Llac de Navarcles, 2021

Em parlen de tardor

les fulles que cauen.

Les que resten

arrapades a les branques

m'ensenyen a mi

a no caure.

És lluny

la meva pau interna

però alço la mirada

i, com les fulles

que s'aguanten,

respiro els anhels

que persisteixen

sobre les branques

del meu tronc interior.

---

La meva aportació a 'Lletres i fils' de novembre.

Lletres i fils | Novembre 2022

.

Un altre mes arriba una nova proposta de Lletres i fils, i en aquesta ocasió es tracta d'escriure un text on surti la frase "fulles que cauen". Pot ser al principi, al mig, al final... on vulgueu. Relat, poema, diàleg... sense límit d'extensió.Es pot acompanyar d'una fotografia, dibuix, música... 

Us animeu a participar-hi?

---

PROPOSTES REBUDES

· Artur: Tardor a l'ànima
· qui sap si: M'embolcallo amb la tardor

· Núria: Em parlen de tardor 

· Carme: Fulles que cauen

· sa lluna: Fulles

---

Les fulles que cauen van allà on les du el vent.
-Xavier Pujol-

L'home cabirol - Geoffroy Delorme

Traducció de Francesc Roma

Sol al bosc amb els cabirols, no penso en res, no poso cap paraula ni cap definició al que veig, respiro o sento. Estic content sent allà, amb ells, i de poder sentir la natura més que no pas disseccionar-la. Aprofitar aquesta sort de "ser" més que "fer" o "pensar".

---

En aquesta natura que tant m'estimo, alhora tan bella i tan cruel i de la qual els boscos són testimonis, em dic que, si els arbres poguessin parlar, rius sencers de llàgrimes solcarien els nostes boscos. 

---

Els cabirols tenen aquesta capacitat de sentir les emocions, de fer la diferència entre el bé i el mal o entre els que els volen bé i els que els volen mal. Desencisat amb la meva pròpia espècie, que mata salvatgement els meus amics, destrueix el seu medi, falta al respecte al bosc, i ferit per l'actitud del meu entorn, decideixo, a partir d'aquest moment, continuar tant temps com sigui possible en aquesta completa autonomia, viure dins el bosc sense tornar al món humà, inhumà, que definitivament no soc capaç d'entendre.

Deu anys, deu mots: Recopilatori

.

'Deu anys, deu mots' ha estat la proposta d'escriptura que ens ha acompanyat aquest estiu per celebrar el desè aniversari de creació del blog. I bé, vaig anunciar que faria un recopilatori amb tots els textos que heu anat enviant i aquí el tenim. El podeu descarregar clicant al següent enllaç: descarregar fitxer

Ara que s'acosten els mesos freds de l'any, des de casa i amb alguna beguda que ens proporcioni escalfor, podem anar llegint els textos que hem escrit tots els que hi hem participat. Un cop més em queda agrair la vostra escriptura i que hagueu volgut col·laborar a fer possible aquest recopilatori i aquests deu anys.

Preuats amics | Lletres i fils

.

A casa en tinc uns quants, repartits entre el menjador i una habitació. Per mi són imprescindibles ja que gràcies a ells viatjo a altres móns, descobreixo noves cultures, conec històries alegres, tristes, sorprenents, inquietants, algunes molt properes, històries fictícies i històries reals.

M'agrada gaudir-ne asseguda tranquil·lament al sofà mentre em prenc una infusió a l'hivern, o una beguda més refrescant en època de calor. En dies de pluja són la millor companyia mentre sento com cauen les gotes d'aigua. I si hi ha una temperatura agradable i suau, gaudir-ne a l'aire lliure és especialment bonic, en un parc o un bosc enmig dels arbres i un silenci que només trenca el vent o la piuladissa dels ocells. També és especialment màgic gaudir-ne davant del mar, amb el so de fons de les onades que van i vénen. I, per descomptat, m'agrada emportar-me'n quan viatjo en tren o en autobús, el recorregut es fa més plaent.

N'hi ha de tota mena, de diversos gèneres, de més breus i de més extensos; en definitiva, n'hi ha per a tots els gustos i per tota persona que vulgui submergir-s'hi. Per part meva puc afirmar que gràcies a ells he après a canviar la meva mirada, a ampliar coneixements i perspectives, alguns m'han ajudat a entendre'm a mi mateixa, a comprendre el meu món interior i, el més important i valuós, els llibres sempre són el millor suport en moments de soledat.

---

La meva aportació a 'Lletres i fils' del mes d'octubre.

Lletres i fils | Octubre 2022

.

Tornem a una nova proposta de Lletres i fils, i després d'un estiu de paraules obligatòries i límits d'extensió deixem una mica de llibertat per posar-hi les paraules que vulguem, les que ens surtin, en un text més llarg o més curt i del gènere que sigui: poema, relat, diàleg... I ho farem a partir d'aquesta imatge, que vaig fer a les festes de Sants aquest agost passat, on engalanen els carrers i places del barri. 

Què us inspiren aquests llibres? Som-hi amb la imaginació, els llibres ens poden transportar a molts llocs i records.
Us animeu a participar-hi?

---

PROPOSTES REBUDES

· Artur: Lletres i fils 

· Núria: Preuats amics

· Salluna: El jardí

· Carme: Llibres

---

Li agradava llegir,
viure les vides
que entraven pels ulls
i que ella imaginava
de diferents colors,
però, els millors,
els que guardava
amb més estima
eren els blancs.
Folrats de blanc,
amagant
el seu color natural.
Blancs en l'interior
amb milions d'històries
per a escriure i contar.
Llibres en blanc,
fulls verges
amb tants sentiments
i tantes accions
per descobrir
amagades entre tots els fulls.
Calia llegir els altres,
per poder pensar
que hi voldria escriure,
però, s'havia promès,
que només ella els llegiria.
Una rebequeria
pròpia de la seva creativitat.
Cada llibre contenia una història viva,
una que cada cop que s'obria
era diferent,
ella la rellegia amb matisos,
amb giragonses,
amb idees noves
que li sorgien a diari,
que la seva vida
rebia de les altres vides.

Li agradava llegir,

viure les vides

que entraven pels ulls

i que ella imaginava...

-qui sap si-

Deu anys, deu mots: Participants

.

Amb aquesta entrada vull fer un resum final de tothom qui ha participat a la proposta 'Deu anys, deu mots' amb els textos que he rebut a través del blog principalment, i una persona que hi ha participat des de Facebook. La majoria heu publicat els textos al vostre blog i m'heu deixat comentaris aquí, ja sabeu que Blogger dona problemes així que he anat revisant que no quedés res a la brossa, espero no haver-me deixat ningú. Comparteixo la llista final de tots els participants:

· Amb 10 mots (cada un per separat): Salluna, Artur, Núria Lorente, Carme Rosanas, Àngels Reig, Qui sap si.

· Amb 6 mots: Xavier Pujol: espill, daurat, camins, vida, lletres, fils.

· Amb 2 mots: Joan Millet: espill, batecs.

· Amb tots 10 mots junts en un text: Qui sap si, Artur, Salluna, Núria Lorente, Carme Rosanas, Àngels Reig.

Vuit participants amb un total de 75 textos. Vull donar les gràcies a tots per les vostres aportacions, per haver treballat durant tot l'estiu i per acompanyar-me en aquesta proposta de celebració dels deu anys de blog. Avui s'acaba el termini per enviar la darrera proposta (la dels deu mots junts), si algú vol encara hi és a temps. Entre avui i aquest cap de setmana, qui vulgui, pot enviar algun text.

El recopilatori amb tots els textos el tinc bastant avançat, així que el dia 10 d'octubre el publicaré aquí al blog. Un cop més gràcies i continuem amb l'escriptura i la lectura.

Niadela - Beatriz Montáñez

Vivimos en un mundo macroscópico, donde la seña identitaria de la humanidad es el ruido. Yo he elegido vivir una vida microscópica, donde la seña identitaria sea el silencio. 

---

El rumor se hace más cercano. Desde el borde del talud observo a un grupo de excursionistas caminando por el sendero, cerca del río. Algunos hablan alto, otros chillan, y uno da vueltas sobre sí mismo. Dejan restos de basura y una polvareda de ecos primitivos y faramalleros. Son como un enjambre de abejas que ha perdido a su reina, pero con un fin menos noble. Hablan demasiado y obvian lo que les rodea. Cuando vuelvan a sus casas todo se reducirá a un vago color verde y un paseo por tierra rubia y acantilados negros. Pero recordarán con claridad lo que les contaron y lo que ellos respondieron. Algún día, quizá, aprenderán, como yo he aprendido, que la naturaleza requiere de atención y el espíritu, de las formas nutricias del silencio.

---

La contemplación ayuda a entender el movimiento de la vida, porque en constante movimiento la vida no se entiende.

---

Creo firmemente en la necesidad de poner en marcha una asignatura obligatoria sobre el conocimiento de uno mismo mediante la que los adolescentes avancen hacia la madurez aprendiendo a discernir lo que desean teniendo claro si sus capacidades se adecuan a sus pretensiones. Aunque cada vez está más claro que al sistema en el que vivimos no le interesan las personas sabias, sino más bien una masa domesticada por la incertidumbre.

---

La distracción nos lleva a ser impacientes, y con la impaciencia volvemos a entrar en ese círculo vicioso en el que todo se acelera.

Para aprender a concentrarnos solo hay una vía: la práctica. Dedicar nuestros cinco sentidos a una única cosa cada vez. Educar nuestra mente para que, en este mundo inhóspito en el que todo se sofoca, sea capaz de recuperar la duración, la conciencia del tiempo. 

Deu anys, deu mots - Lletres i fils: Setembre 2022

.

Un espill de records

es reflecteixen dins meu,

alguns de color daurat

altres grisos i negres...

Estan guardats 

a cada batec del meu cor:

batecs plens de somriures

i il·lusions viscudes;

batecs tenyits d'enyor

per les pèrdues i ferides.

Llum i ombres

il·luminen i enfosqueixen

tots els camins de la vida.

Camins de records que bateguen

reflectits en miralls de lletres

que mai no s'esborren ni es desfan:

són els fils de la memòria de cadascú.

La meva aportació a l'últim repte de la proposta 'Deu anys, deu mots' amb totes deu paraules en un text.
Recordo que hi ha de termini tot el mes de setembre per enviar el text amb tots deu mots.

Lletre i fils - Deu anys, deu mots | Setembre 2022

.

Arriba la proposta de Lletres i fils i, com ja vaig avançar, escriureum un text on s'incloguin les deu paraules de la proposta 'Deu anys, deu mots'.

Mantindrem els mots tal i com estan (masculí o femení, singular o plural), l'extensió del text és lliure i tenim tot el mes per publicar-lo. 

Us animeu a participar a l'últim repte d'aquesta proposta estiuenca? 

---

PROPOSTES REBUDES

· Artur: Proposta extratra

· Salluna: Paraules
· Núria: Deu paraules
· Carme: Fil de setembre 

---

Es pentina davant
el vell espill daurat
de l'àvia,
sentint els batecs
desbocats
per l'enyor
de l'estimat.
Davant la llum
que venia del carrer
i que topant amb ella
omplia d'ombres
una part de l'habitació,
recordava mente seguia
endreçant els cabells,
els camins 
per on la vida l'havia dut,
una vida que volia
de lletres amb ploma,´
i que s'havia quedat
rere una munió de fils
i una màquina de cosir.
-qui sap si-

* * * * *

Aquell rierol d'aigües transparents semblava talment un espill. Ja havia clarejat el dia i la llum del sol acaronava el camp daurat des d'on s'obrien camins cap a llocs desconeguts. Vaig seguir-ne un, el que tenia més a la vora, sense saber on em portaria. Tenia uns arbres majestuosos a cada banda i les seves ombres feien que els raigs de sol no caiguessin de ple damunt meu. Un dels arbres tenia unes lletres gravades al tronc. Quanta vida hauran vist! Sense esperar-ho, uns fils invisibles em van unir a aquells éssers vius i els batecs del meu cor es van fer cada cop més intensos. Encara no havia arribat a la fi del camí quan l'enyor cap a aquells éssers que deixava enrere em va colpir l'ànima.

-Àngels Reig-

Deu anys, deu mots: Fils

.

Fils de paraules

cusen belles històries

teixeixen textos.

* * * 

Fils, papers

I agulla

Llibres cosits

Somnis complerts.

---

La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'fils', i aquest cop m'han sortit dos textos: un haiku per una banda i un acròstic per l'altra, cada un de 8 paraules.

I aquí acabo la proposta 'Deu anys, deu mots'. Falta l'últim repte, escriure un text amb totes deu paraules que tal i com vaig avançar serà la proposta de 'Lletres i fils' de setembre. 

Aprofito per donar les gràcies a tothom que ha participat, i està participant, al joc al llarg de l'estiu, en aquests mesos de calor forta en què tot costa molt més. Agraïda pels vostres textos, sense la vostra participació no hauria estat possible. 

Si algú més s'anima hi ha temps fins el 10 de setembre (amb uns dies més de marge si fa falta). I amb tots els textos rebuts faré un recopilatori en format digital que es publicarà el dia 10 d'octubre. 

Somiant la pau - Nadia Ghulam

En plena pandèmia, molta gent em preguntava com ho vivíem al meu país. Jo els deia que, malauradament, el virus no era la primera preocupació. Les causes principals de morts d'infants i joves a l'Afganistan són la guerra i la violència que se'n deriva. Després venen la fam i el clima. A l'hivern ens mata el fred per manca de llenya, i a l'estiu, la calor aguditza la falta de recursos com l'aigua.

---

En un món d'homes la mare em va ajudar a canalitzar la ràbia i a apaivagar les ànsies de revenja des de ben petita, però especialment des que la guerra va trucar a la porta de casa.

Dono les gràcies perquè tinc una mare que no m'ha permès viure com una víctima la resta de la vida, sinó que m'ha ensenyat a convertir les meves ferides en la força i l'esperança necessàries per transformar-me, per sortir del pou de dolor en què em va deixar la violència. 

---

Penso que a l'Afganistan els poders polítics i religiosos manipulen la població en nom de l'islam, tot el que es produeix es fa en nom de Déu. En realitat s'aprofiten de la ignorància de la gent per fer que la població segueixi els seus interessos i no protesti. A Occident ens creiem lliures, però els grans titulars són la nova religió, la veritat única i indiscutible que s'utilitza per modelar les voluntats europees. En nom dels drets humans i de la solidaritat es transformen petites veritats en realitats indiscutibles, per donar una imatge parcial i deformada de la vida a altres països. Mentrestant la població es queda tranquil·la sabent-se protegida pels drets humans encara que no els hagi llegit mai, de la mateixa manera que un afganès no ha llegit mai l'Alcorà però es creu les paraules del qui l'hi explica.


Els éssers humans som com rius. Només podem evolucionar i ser nosaltres mateixos quan ens relacionem els uns amb els altres i aprenem noves maneres de fer. En cas contrari, ens estanquem, i de la mateixa manera que passa amb l'aigua, ens podrim i creix en nosaltres la ignorància, que és la pitjor llavor que pot germinar en un ésser

Deu anys, deu mots: Lletres

.

Lletres que omplen quaderns

juntes dibuixen paraules;
punyents algunes
vomiten vivències doloroses,
esperançadores unes altres
construeixen nous mons
transmeten coratge.

---

La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'lletres'.

Pinzellades reivindicatives | Els relats de la Carme

.

–Quina paret més rugosa! –fa la Natàlia mentre la toca amb les mans.

–Sí, costarà una mica més, però igualment hi podràs dibuixar, oi?
–I tant que sí! Saps quins versos hi voldràs escriure?
–Sí, els del poema 'Somnis de Chauen', perquè aquest blau em recorda la ciutat de Chefchaouen. I com que quan hi vaig anar de viatge l'hivern passat vaig escriure'n uns versos...–explica la Lluïsa.
–Molt bona tria!
–I aquesta antena a la finestra?
–Ni idea... però saps que ens farà servei?
–Ah sí, com? –demana incrèdula la Natàlia.
–Retallaré unes cartolines que he portat, hi escriuré poemes i els penjaré a l'antena.
–Oh, em sembla genial! Hi puc deixar algunes aquarel·les petites també.
–I és clar que sí, Natàlia!
–Vinga, agafo les pintures i començo amb el dibuix d'un llibre!

La Natàlia i la Lluïsa són dues amigues que es dediquen a posar dibuixos i paraules a parets de cases abandonades. Van decidir engegar aquest projecte fa uns mesos, ja que malgrat haver publicat llibres i haver participat en exposicions, les paraules d'una i els dibuixos de l'altra arriben a poques persones. És la seva manera de reivindicar allò que creen i, d'aquesta forma, potser algú més les coneix. De moment ja són unes quantes les cases on han deixat la seva empremta, el seu segell, el seu art. 

***

Aquesta és la meva proposta a 'Els relats d'estiu de la Carme', que publica cada any els mesos de juliol i agost al seu blog: http://carmerosanas2.blogspot.com/2022/08/relats-destiu-de-la-carme-agost-blau.html

Deu anys, deu mots: Vida

.

Viure cada instant
Intensament i amb consciència
Descobrir la nostra essència
Alimentar l'ànima.

Alimentar-la d'amor i pau, dos ingredients imprescindibles en aquesta vida.
I tu, amb què l'alimentaries?

---

La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'vida' i en aquesta ocasió amb un acròstic amb l'afegit final. I vosaltres, amb què alimentaríeu l'ànima?

Deu anys, deu mots: Camins

.

Camino camins curts

creuo camps calorosos,
confusa corro, caic, callo.
Cal cremar cadenes,
calcinar cabòries caducades,
cridar clams collonuts.
Creure. Confiar.
Caminar cantant
càlides cançons,
contar contes,
comptar companyies.
Calmadament, caminar
camins cabalosos.

---

La meva aportació a 'Deu anys, deu mots', en aquesta ocasió amb un tautograma i la paraula obligatòria 'camins'

Deu anys, deu mots: Ombres

.

Ombres d'indiferència

m'envolten descaradament.
Hi ha persones invisibles
que sobrevivim en un món
on guanya la superficialitat,
on qualsevol barroeria compta.
No reclamem atenció
com criatures emmurriades,
però tampoc volem viure
en la més absoluta indiferència.

---

La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'ombres'.

La inundació - Olga Xirinacs

Almenys sap on és, però, hi ha algú que sàpiga on és? No et menteixis, no t'amaguis, que aquí al poble tens el buit potser més gran de la teva vida, però com que aquest buit va amb tu, viatja dins teu, tant se val que siguis aquí o allà, que no el podràs omplir amb res ni amb ningú.

---

La ciutat es torna incòmoda i sorollosa amb el temps. Els programes municipals sembla que s'entestin a molestar els veïns, a tot arreu creixen les molèsties pels sorolls. D'altra banda, qui diu que som en temps de crisi? La gent gasta més que mai, omple restaurants, terrasses, fa cues de dies sencers per concerts que no són barats, omple els estadis i viatja seguint els equips mentre els jugadors de pilota cobren com faraons...

---

El tenir no és el principal, ens han ensenyat, sinó el ser, ho diuen tots els filòsofs. Però sempre he vist que el tenir passa per davant del ser, començant per la llei del més fort, que ha regit el món des dels inicis, i ara no canviarà pas perquè jo ho pensi.

Els boscos aviat patiran una invasió no sempre silenciosa, i cap al final de temporada una devastació impressionant dels qui han aixafat i arrencat molsa, triturat branques i arbustos, obert camins on no n'hi havia, sembrat el sòl de bolets no comestibles només pel gust d'arrabassar-ho tot. Falcons, àguiles i corbs sobrevolaran el territori, destorbats en la seva rutina habitual: de nit, el gall carboner ulularà amb veu tètrica per sobre de tota la desfeta del dia.

Deu anys, deu mots: Llum

.

Què esteu fent, humans? Pareu de llençar deixalles a casa meva, també és casa vostra; prou plàstics que fereixen i causen la mort d'animals; deixeu de cremar-me, deixeu de maltractar-me. Soc la vostra cura, el vostre suport, soc la vostra llum en moments obscurs. Recordeu: el bosc no us pertany, vosaltres pertanyeu al bosc.

-54 paraules-

---

La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'llum'.

L'última frase del text està inspirada en la següent frase de Noah Seattle: La Terra no ens pertany, nosaltres pertanyem a la Terra.
L'última frase del text, inspirada en la frase de Noah Seattle: "La Terra no ens pertany... n

Davant del pont | Els relats de la Carme

.

–No creus que hauríem d'anar-nos-en ja? El riu baixa a vessar, acabarà pujant més i ens engolirà.

–Esperem una mica més, tinc un pressentiment...
–Un pressentiment? Què vols dir?
–Alguna cosa passarà... i si som aquí a primera fila podrem fer fotos i gravar algun vídeo per publicar a Instagram.
–Qui et va parir! Et vols quedar per fer fotos i vídeos per l'Insta? Mira noi, et deixo i me'n vaig, vull arribar viu a casa. És un perill, estar-se aquí.
–A veure, si la cosa s'enreda molt ens n'anirem, no et preocupis. No estic tan boig.
–Fa quinze dies un munt de gent penjava vídeos sobre els incendis. Eren allà, davant del foc pràcticament, gravant enlloc d'ajudar.
–Home, potser també van ajudar, no siguis així...
–Avui en dia la gran majoria només vol tenir protagon...
–Guaita! Guaita! Que s'ensorra el pont! Veus? Intuïa que passaria alguna cosa.
–Quin horror!
–Esgarrifa, eh!
–Has vist si passava algun cotxe?
–Malauradament sí...
–Quina desgràcia, mare meva, quina desgràcia!
–I ho hem vist en directe...

Al vespre tots dos amics miren les notícies en què parlen de la caiguda d'un dels pilars del pont en un vespre fatídic. L'endemà, la imatge d'una part del pont esfondrat amb dues persones mirant-s'ho des de la riba del riu és portada a tots els diaris.

–Has vist? Sortim a tota la premsa
–Haurem de comprar tots els diaris, oi?
–Serà un record per a tota la vida.
–Sí, per sort nosaltres ho podem explicar.

---

Aquesta és la meva proposta a "Els relats de la Carme": https://carmerosanas2.blogspot.com/2022/07/els-relats-destiu-de-la-carme-juliol-el.html

Deu anys, deu mots: Enyor

.

Fa dos mesos que només sé d'ella per les fotos que m'envien. Viu en un altra ciutat. I la trobo molt a faltar. "Només és una gossa", em diuen algunes persones. Doncs per mi era i és el meu món, la força per continuar. És feliç i sé que algun dia la podré anar a veure, però ara visc amb l'enyor que sento per la seva absència.

-67 paraules-

---

La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'enyor'.

La Tana, trobo a faltar estar amb ella cada dia

Les Escales de Llevant - Amin Maalouf

Traducció de Lourdes Bigorra

Em quedo mut durant lustres, fins que oblido quin gust tenen les paraules; i de sobte, la resclosa s'esfondra, ho aboco tot, tot el que havia retingut, una xerrameca irreprimible que ja començo a lamentar fins i tot abans d'haver recobrat el silenci.

---

La guerra, ja se sap, desperta en algunes persones la intel·ligència i les energies. De vegades per a bé. Al més sovint, per a mal.

---

En ell hi havia un menyspreu profund per aquella actitud molt estesa al Llevant, que pretén dirigir les susceptibilitats i les pertinences; aquella actitud que consisteix, per exemple, a xiuxiuejar als convidats: «Atenció, en Tal és jueu», «En Tal és cristià», «En Tal és musulmà». Llavors tant els uns com els altres s'esforcen a censurar en els altres el que habitualment ells mateixos diuen, el que es pronuncia quan són «entre nosaltres», per amollar les banalitats amorosides que teòricament reflecteixen el respecte que se sent per l'altre, i que en realitat només reflecteixen el menyspreu i l'allunyament. Com si pertanyessin a espècies diferents.