Camins de vida

. . Com foc que crema el sol encén els núvols.  Flames al cel. -Núria Lorente- Les flamarades pel camí ens acompanyen quan l'any s'acaba. -Xavier Pujol- Núvols que cremen al bell mig d'un cel grisós. L'arbre s'ho mira. -M. Roser Algué- Haiku publicat al número 480 de la revista 'El Brogit' de Castellbell i el Vilar, dins la secció 'Haikús, tankes i més'. Anteriorment ja havia col·laborat amb El Brogit i amb aquesta fotografia, que vaig capturar fa temps, he escrit aquest haikú reprenent així la meva aportació en aquest espai.

. . En aquesta entrada us vull parlar del camí de la Séquia, entre Balsareny i Manresa. Amb un recorregut de gairebé 25 quilòmetres, el canal medieval de la Séquia es va construir el segle XIV per portar aigua del riu Llobregat, a Balsareny, fins a la capital del Bages. Actualment continua en ple funcionament i subministra tota l'aigua que necessita la ciutat i altres poblacions de la comarca. És un camí planer amb molt poc desnivell, es pot fer a peu o en bicicleta i en el seu recorregut hi trobem bosc mediterrani, principalment alzina, roure i pi blanc. També hi trobem camps de conreu, principalment de secà, on predominen l'ordi, el blat i, en menor grau, la civada.  I al llarg del recorregut anem trobant ponts, aqüeductes, ermites, masos, etc. Fa dues setmanes vaig acabar una formació en Interpretació i educació ambiental i actualment estic fent les pràctiques del curs i estic treballant en un projecte on aquest espai, el camí de la Séquia, n'és el protagonista. El passa

. . – Ocupes part del meu espai, i contamines! -exclama la Pikala. – Ocupo més espai perquè soc més gros, i més necessari -respon en Fumnegre. – Més necessari, dius? Jo passo per camins estrets on tu no hi caps! – I jo vaig per autopistes, a tu no t'hi deixen entrar  –ataca en Fumnegre. – Ni ganes d'anar-hi, per una autopista! Amb el que m'agrada aquest cel tan blau i el sol tan lluminós. – A les ciutats també tenim cel i sol, i parcs amb arbres, i zones verdes... – I per què no t'hi quedes, sota el cel de la ciutat que els que són com tu embruten? -contraataca la Pikala. –No només nosaltres traiem fum: hi ha més transports i moltes empreses que són molt pitjors! No som els únics culpables! – Bé, almenys admets que contamines... i digues, quanta estona penses estar aquí? – Quan em vinguin a buscar, o vols que marxi tot sol? – Doncs ja estan tardant! I mentrestant hem de respirar el teu fum! – I  tu per què no vas a voltar i a veure boscos i camps?

. . Última proposta de Lletres i fils per aquest 2022 amb aquesta peculiar imatge. Per una banda un arbre, una bicicleta i un cel ben clar amb un bon sol, a l'altre costat un cotxe que treu una fumera que ho deixa tot de color negre... La imatge forma part d'un mural urbà per conscienciar sobre el medi ambient.  Què us inspira? Som-hi amb les vostres aportacions! PROPOSTES REBUDES · Carme: Lletres i fils de desembre · Núria: La Pikala i en Fumnegre · Sa lluna: Viatge de nuvis · Artur: La carta als Reis Mags

Traducció d'Antoni Garcia Últimament he reflexionat amb freqüència sobre la paraula judici i sobre el verb jutjar . N'hi ha prou que mirem al voltant per adonar-nos que el judici s'ha convertit en un esport popular, molt més estès que el futbol o la petanca. La pantalla del televisor és plena de "jutges", i les pàgines dels diaris també. Tothom que té la possibilitat d'expressar-se en públic es considera automàticament autoritzat a imposar la veritat als altres, i condemna sense possibilitat de reclamació tot allò que està en desacord amb aquella veritat. Jutjar vol dir situar-se, respecte els altres, en un pla de superioritat, i jo considero terriblement sospitós aquell que es proclama superior a la resta de persones. En efecte, qui ens investeix d'un dret com aquest, del dret de dir; "tu sí, tu no", "això sí, això no", del dret d'elogiar o d'enfonsar els altres? Ens erigim en jutges, convençuts que d'aquesta manera manife

. Tardor al Parc del Llac de Navarcles, 2021 Em parlen de tardor les fulles que cauen. Les que resten arrapades a les branques m'ensenyen a mi a no caure. És lluny la meva pau interna però alço la mirada i, com les fulles que s'aguanten, respiro els anhels que persisteixen sobre les branques del meu tronc interior. La meva aportació a 'Lletres i fils' de novembre.

. . Un altre mes arriba una nova proposta de Lletres i fils , i en aquesta ocasió es tracta d'escriure un text on surti la frase "fulles que cauen". Pot ser al principi, al mig, al final... on vulgueu. Relat, poema, diàleg... sense límit d'extensió.Es pot acompanyar d'una fotografia, dibuix, música...  Us animeu a participar-hi? PROPOSTES REBUDES · Artur: Tardor a l'ànima · qui sap si: M'embolcallo amb la tardor · Núria: Em parlen de tardor   · Carme: Fulles que cauen · sa lluna: Fulles Les fulles que cauen van allà on les du el vent. -Xavier Pujol-

Traducció de Francesc Roma Sol al bosc amb els cabirols, no penso en res, no poso cap paraula ni cap definició al que veig, respiro o sento. Estic content sent allà, amb ells, i de poder sentir la natura més que no pas disseccionar-la. Aprofitar aquesta sort de "ser" més que "fer" o "pensar". En aquesta natura que tant m'estimo, alhora tan bella i tan cruel i de la qual els boscos són testimonis, em dic que, si els arbres poguessin parlar, rius sencers de llàgrimes solcarien els nostes boscos.  Els cabirols tenen aquesta capacitat de sentir les emocions, de fer la diferència entre el bé i el mal o entre els que els volen bé i els que els volen mal. Desencisat amb la meva pròpia espècie, que mata salvatgement els meus amics, destrueix el seu medi, falta al respecte al bosc, i ferit per l'actitud del meu entorn, decideixo, a partir d'aquest moment, continuar tant temps com sigui possible en aquesta completa autonomia, viure dins el bosc sense tor

. 'Deu anys, deu mots' ha estat la proposta d'escriptura que ens ha acompanyat aquest estiu per celebrar el desè aniversari de creació del blog. I bé, vaig anunciar que faria un recopilatori amb tots els textos que heu anat enviant i aquí el tenim. En el document que adjunto aquí a sota el podeu visualitzar i descarregar, si algú té algun problema per fer-ho que m'ho digui i li faré arribar per correu electrònic. He seguit tots els passos d'un vídeo-tutorial per poder-lo publicar aquí. Descarregar fitxer Ara que s'acosten els mesos freds de l'any, des de casa i amb alguna beguda que ens proporcioni escalfor, podem anar llegint els textos que hem escrit tots els que hi hem participat. Un cop més em queda agrair la vostra escriptura i que hagueu volgut col·laborar a fer possible aquest recopilatori i aquests deu anys.

. . A casa en tinc uns quants, repartits entre el menjador i una habitació. Per mi són imprescindibles ja que gràcies a ells viatjo a altres móns, descobreixo noves cultures, conec històries alegres, tristes, sorprenents, inquietants, algunes molt properes, històries fictícies i històries reals. M'agrada gaudir-ne asseguda tranquil·lament al sofà mentre em prenc una infusió a l'hivern, o una beguda més refrescant en època de calor. En dies de pluja són la millor companyia mentre sento com cauen les gotes d'aigua. I si hi ha una temperatura agradable i suau, gaudir-ne a l'aire lliure és especialment bonic, en un parc o un bosc enmig dels arbres i un silenci que només trenca el vent o la piuladissa dels ocells. També és especialment màgic gaudir-ne davant del mar, amb el so de fons de les onades que van i vénen. I, per descomptat, m'agrada emportar-me'n quan viatjo en tren o en autobús, el recorregut es fa més plaent. N'hi ha de tota mena, de diversos gèneres,

. . Tornem a una nova proposta de Lletres i fils , i després d'un estiu de paraules obligatòries i límits d'extensió deixem una mica de llibertat per posar-hi les paraules que vulguem, les que ens surtin, en un text més llarg o més curt i del gènere que sigui: poema, relat, diàleg... I ho farem a partir d'aquesta imatge, que vaig fer a les festes de Sants aquest agost passat, on engalanen els carrers i places del barri.  Què us inspiren aquests llibres? Som-hi amb la imaginació, els llibres ens poden transportar a molts llocs i records. Us animeu a participar-hi? PROPOSTES REBUDES · Artur: Lletres i fils   · Núria: Preuats amics · Salluna: El jardí · Carme: Llibres Li agradava llegir, viure les vides que entraven pels ulls i que ella imaginava de diferents colors, però, els millors, els que guardava amb més estima eren els blancs. Folrats de blanc, amagant el seu color natural. Blancs en l'interior amb milions d'històries per a escriure i contar. Llibres en blanc,

. Amb aquesta entrada vull fer un resum final de tothom qui ha participat a la proposta 'Deu anys, deu mots' amb els textos que he rebut a través del blog principalment, i una persona que hi ha participat des de Facebook. La majoria heu publicat els textos al vostre blog i m'heu deixat comentaris aquí, ja sabeu que Blogger dona problemes així que he anat revisant que no quedés res a la brossa, espero no haver-me deixat ningú. Comparteixo la llista final de tots els participants: · Amb 10 mots (cada un per separat): Salluna, Artur, Núria Lorente, Carme Rosanas, Àngels Reig, Qui sap si. · Amb 6 mots: Xavier Pujol: espill, daurat, camins, vida, lletres, fils. · Amb 2 mots: Joan Millet: espill, batecs. · Amb tots 10 mots junts en un text: Qui sap si, Artur, Salluna, Núria Lorente, Carme Rosanas, Àngels Reig. Vuit participants amb un total de 75 textos . Vull donar les gràcies a tots per les vostres aportacions, per haver treballat durant tot l'estiu i per acompanyar-me e

Vivimos en un mundo macroscópico, donde la seña identitaria de la humanidad es el ruido. Yo he elegido vivir una vida microscópica, donde la seña identitaria sea el silencio.  * * *  El rumor se hace más cercano. Desde el borde del talud observo a un grupo de excursionistas caminando por el sendero, cerca del río. Algunos hablan alto, otros chillan, y uno da vueltas sobre sí mismo. Dejan restos de basura y una polvareda de ecos primitivos y faramalleros. Son como un enjambre de abejas que ha perdido a su reina, pero con un fin menos noble. Hablan demasiado y obvian lo que les rodea. Cuando vuelvan a sus casas todo se reducirá a un vago color verde y un paseo por tierra rubia y acantilados negros. Pero recordarán con claridad lo que les contaron y lo que ellos respondieron. Algún día, quizá, aprenderán, como yo he aprendido, que la naturaleza requiere de atención y el espíritu, de las formas nutricias del silencio. * * * La contemplación ayuda a entender el movimiento de la vida, porque

. . Un espill de records es reflecteixen dins meu, alguns de color daurat altres grisos i negres... Estan guardats  a cada batec del meu cor: batecs plens de somriures i il·lusions viscudes; batecs tenyits d' enyor per les pèrdues i ferides. Llum i ombres il·luminen i enfosqueixen tots els camins de la vida. Camins de records que bateguen reflectits en miralls de lletres que mai no s'esborren ni es desfan: són els fils de la memòria de cadascú. La meva aportació a l'últim repte de la proposta 'Deu anys, deu mots' amb totes deu paraules en un text. Recordo que hi ha de termini tot el mes de setembre per enviar el text amb tots deu mots.

 . . Arriba la proposta de Lletres i fils  i, com ja vaig avançar, escriureum un text on s'incloguin les deu paraules de la proposta 'Deu anys, deu mots' . Mantindrem els mots tal i com estan (masculí o femení, singular o plural), l'extensió del text és lliure i tenim tot el mes per publicar-lo.  Us animeu a participar a l'últim repte d'aquesta proposta estiuenca?  PROPOSTES REBUDES · Artur: Proposta extra · Salluna: Paraules · Núria: Deu paraules · Carme: Fil de setembre   Es pentina davant el vell espill daurat de l'àvia, sentint els batecs desbocats per l'enyor de l'estimat. Davant la llum que venia del carrer i que topant amb ella omplia d'ombres una part de l'habitació, recordava mente seguia endreçant els cabells, els camins  per on la vida l'havia dut, una vida que volia de lletres amb ploma,´ i que s'havia quedat rere una munió de fils i una màquina de cosir. -qui sap si- * * * * * Aquell rierol d'aigües transparents sem

. . Fils de paraules cusen belles històries teixeixen textos. * * *  F ils, papers I agulla L libres cosits S omnis complerts. La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'fils', i aquest cop m'han sortit dos textos: un haiku per una banda i un acròstic per l'altra, cada un de 8 paraules. I aquí acabo la proposta 'Deu anys, deu mots'. Falta l'últim repte, escriure un text amb totes deu paraules que tal i com vaig avançar serà la proposta de 'Lletres i fils' de setembre.  Aprofito per donar les gràcies a tothom que ha participat, i està participant, al joc al llarg de l'estiu, en aquests mesos de calor forta en què tot costa molt més. Agraïda pels vostres textos, sense la vostra participació no hauria estat possible.  Si algú més s'anima hi ha temps fins el  10 de setembre (amb uns dies més de marge si fa falta). I amb tots els textos rebuts faré un recopilatori en format digital que es publicarà el dia 10

En plena pandèmia, molta gent em preguntava com ho vivíem al meu país. Jo els deia que, malauradament, el virus no era la primera preocupació. Les causes principals de morts d'infants i joves a l'Afganistan són la guerra i la violència que se'n deriva. Després venen la fam i el clima. A l'hivern ens mata el fred per manca de llenya, i a l'estiu, la calor aguditza la falta de recursos com l'aigua. En un món d'homes la mare em va ajudar a canalitzar la ràbia i a apaivagar les ànsies de revenja des de ben petita, però especialment des que la guerra va trucar a la porta de casa. Dono les gràcies perquè tinc una mare que no m'ha permès viure com una víctima la resta de la vida, sinó que m'ha ensenyat a convertir les meves ferides en la força i l'esperança necessàries per transformar-me, per sortir del pou de dolor en què em va deixar la violència.  Penso que a l'Afganistan els poders polítics i religiosos manipulen la població en nom de l'isla

. . Lletres que omplen quaderns juntes dibuixen paraules; punyents algunes vomiten vivències doloroses, esperançadores unes altres construeixen nous mons transmeten coratge. La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'lletres'.

. – Quina paret més rugosa! –fa la Natàlia mentre la toca amb les mans. – Sí, costarà una mica més, però igualment hi podràs dibuixar, oi? – I tant que sí! Saps quins versos hi voldràs escriure? – Sí, els del poema 'Somnis de Chauen', perquè aquest blau em recorda la ciutat de Chefchaouen. I com que quan hi vaig anar de viatge l'hivern passat vaig escriure'n uns versos...–explica la Lluïsa. – Molt bona tria! – I aquesta antena a la finestra? – Ni idea... però saps que ens farà servei? – Ah sí, com? –demana incrèdula la Natàlia. – Retallaré unes cartolines que he portat, hi escriuré poemes i els penjaré a l'antena. – Oh, em sembla genial! Hi puc deixar algunes aquarel·les petites també. – I és clar que sí, Natàlia! – Vinga, agafo les pintures i començo amb el dibuix d'un llibre! La Natàlia i la Lluïsa són dues amigues que es dediquen a posar dibuixos i paraules a parets de cases abandonades. Van decidir engegar aquest projecte fa uns mes

. . V iure cada instant I ntensament i amb consciència D escobrir la nostra essència A limentar l'ànima. Alimentar-la d'amor i pau, dos ingredients imprescindibles en aquesta vida . I tu, amb què l'alimentaries? La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'vida' i en aquesta ocasió amb un acròstic amb l'afegit final. I vosaltres, amb què alimentaríeu l'ànima?

. . Camino camins curts creuo camps calorosos, confusa corro, caic, callo. Cal cremar cadenes, calcinar cabòries caducades, cridar clams collonuts. Creure. Confiar. Caminar cantant càlides cançons, contar contes, comptar companyies. Calmadament, caminar camins cabalosos. La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' , en aquesta ocasió amb un tautograma i la paraula obligatòria 'camins'

. Ombres d'indiferència m'envolten descaradament. Hi ha persones invisibles que sobrevivim en un món on guanya la superficialitat, on qualsevol barroeria compta. No reclamem atenció com criatures emmurriades, però tampoc volem viure en la més absoluta indiferència. La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'ombres'.

Almenys sap on és, però, hi ha algú que sàpiga on és? No et menteixis, no t'amaguis, que aquí al poble tens el buit potser més gran de la teva vida, però com que aquest buit va amb tu, viatja dins teu, tant se val que siguis aquí o allà, que no el podràs omplir amb res ni amb ningú. La ciutat es torna incòmoda i sorollosa amb el temps. Els programes municipals sembla que s'entestin a molestar els veïns, a tot arreu creixen les molèsties pels sorolls. D'altra banda, qui diu que som en temps de crisi? La gent gasta més que mai, omple restaurants, terrasses, fa cues de dies sencers per concerts que no són barats, omple els estadis i viatja seguint els equips mentre els jugadors de pilota cobren com faraons... El tenir no és el principal, ens han ensenyat, sinó el ser, ho diuen tots els filòsofs. Però sempre he vist que el tenir passa per davant del ser, començant per la llei del més fort, que ha regit el món des dels inicis, i ara no canviarà pas perquè jo ho pensi. Els boscos

. Què esteu fent, humans? Pareu de llençar deixalles a casa meva, també és casa vostra; prou plàstics que fereixen i causen la mort d'animals; deixeu de cremar-me, deixeu de maltractar-me. Soc la vostra cura, el vostre suport, soc la vostra llum en moments obscurs. Recordeu: el bosc no us pertany, vosaltres pertanyeu al bosc. -54 paraules- La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'llum'. L'última frase del text està inspirada en la següent frase de Noah Seattle: La Terra no ens pertany, nosaltres pertanyem a la Terra. L'última frase del text, inspirada en la frase de Noah Seattle: "La Terra no ens pertany... n

 . . – No creus que hauríem d'anar-nos-en ja? El riu baixa a vessar, acabarà pujant més i ens engolirà. – Esperem una mica més, tinc un pressentiment... – Un pressentiment? Què vols dir? – Alguna cosa passarà... i si som aquí a primera fila podrem fer fotos i gravar algun vídeo per publicar a Instagram. – Qui et va parir! Et vols quedar per fer fotos i vídeos per l' Insta ? Mira noi, et deixo i me'n vaig, vull arribar viu a casa. És un perill, estar-se aquí. – A veure, si la cosa s'enreda molt ens n'anirem, no et preocupis. No estic tan boig. – Fa quinze dies un munt de gent penjava vídeos sobre els incendis. Eren allà, davant del foc pràcticament, gravant enlloc d'ajudar. – Home, potser també van ajudar, no siguis així... – Avui en dia la gran majoria només vol tenir protagon... – Guaita! Guaita! Que s'ensorra el pont! Veus? Intuïa que passaria alguna cosa. – Quin horror! –Esgarrifa, eh ! – Has vist si passava algun cotxe? – Malauradament sí..

. Fa dos mesos que només sé d'ella per les fotos que m'envien. Viu en un altra ciutat. I la trobo molt a faltar. "Només és una gossa", em diuen algunes persones. Doncs per mi era i és el meu món, la força per continuar. És feliç i sé que algun dia la podré anar a veure, però ara visc amb l' enyor que sento per la seva absència. -67 paraules- La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'enyor'. La Tana, trobo a faltar estar amb ella cada dia

Traducció de Lourdes Bigorra Em quedo mut durant lustres, fins que oblido quin gust tenen les paraules; i de sobte, la resclosa s'esfondra, ho aboco tot, tot el que havia retingut, una xerrameca irreprimible que ja començo a lamentar fins i tot abans d'haver recobrat el silenci. La guerra, ja se sap, desperta en algunes persones la intel·ligència i les energies. De vegades per a bé. Al més sovint, per a mal. En ell hi havia un menyspreu profund per aquella actitud molt estesa al Llevant, que pretén dirigir les susceptibilitats i les pertinences; aquella actitud que consisteix, per exemple, a xiuxiuejar als convidats: «Atenció, en Tal és jueu», «En Tal és cristià», «En Tal és musulmà». Llavors tant els uns com els altres s'esforcen a censurar en els altres el que habitualment ells mateixos diuen, el que es pronuncia quan són «entre nosaltres», per amollar les banalitats amorosides que teòricament reflecteixen el respecte que se sent per l'altre, i que en realitat només r