Caminada pels voltants de Sant Vicenç de Castellet, enfilant part del camí del Serrat de la Beguda. Queden per recórrer altres camins d'aquesta zona i acabar de conèixer l'entorn.
 |
| Castellet, des del Serrat de la Beguda |
 |
| Castellet, des del camí del Serrat de la Beguda |
Caminada des de Sant Vicenç de Castellet fins al Grauet, mas en molt mal estat actualment, i el Grau, o Grau Gros, per contraposició al Grauet, al terme municipal de Castellbell i el Vilar. Passant enmig de bosc, les muntanyes de Montserrat de teló de fons i gaudint, en aquesta època, dels colors de la tardor.
 | ||
| El Grauet |
 | |
| El Grauet |
 | |
| El Grauet |
 |
| El Grau |
 |
| El Grau |
El camí de la saviesa radica en el desenvolupament del silenci interior, que et permet estar en pau en situacions tenses, en universos sonors sobrecarregats o en reversos emocionals.
Enmig d'una ciutat de ciment, accedir al món salvatge d'un gos o d'un gat potser sigui el primer pas cap a la reconnexió: el retrobament necessari i programat amb la Naturalesa.
Com compartir el silenci amb una altra persona? Com estar present a la societat sense recórrer a les paraules? Com aconseguir que el cos manifesti serenitat i presència? Responent a poc a poc a aquestes preguntes, s'obriran les portes d'una nova forma de ser que ens permeti contribuir a un món millor.
Sabies que en la llengua dels indis koguis no existeix el terme "enemic" ni "adversari"? Resulta molt interessant, en aquesta època convulsa en què les ideologies s'enfronten de forma aferrissada. Si davant meu no s'alça cap enemic sinó "un altre sistema de pensament", si l'altre no és un adversari sinó algú amb valors diferents, llavors no fa falta combatre res ni reforçar a ningú mitjançant atacs. I fins i tot pot ser una bona ocasió per guardar silenci.
De la naturalesa en pots aprendre a rebre missatges de concentració, de lentitud i de respecte al teu ritme natural. Per això, el més saludable, és passar uns dies al bosc o a la muntanya. El temps canvia, el silenci comença a desplegar-se i, sota la superfície, apareix quelcom diferent.
Li agradava la tranquil·litat d'aquell espai de Barcelona, la seva font tranquil·la, la porta de l'església amb els impactes de la metralla de la Guerra Civil que el lligaven amb la seva pròpia història, amb una altra guerra civil al cor d'Europa, per molt que hi hagués qui pensava que els Balcans no eren Europa, i manco els Balcans de religió musulmana, que ja se sap que la multiculturalitat i la pluralitat religiosa són béns patrimonials que estan molt bé quan s'apliquen a més de mil quilòmetres de distància.
Els humans vivim d'esquena a qualsevol petit canvi quotidià de la
nostra realitat, indiferents als patiments, als somnis, als desigs
d'aquells que no ens importen, perquè ens hem acostumat a viure tancats
en el nostre món que volem perfecte i que massa sovint és només una
simple acumulació buida d'egoismes.
El coneixement mai no ocupa lloc i manco si són llengües, i sembla mentida que això els costi tant d'entendre als monolingües.
Soc el marginat que cada migdia s'escapa de la plaça de Sant Felip Neri per venir a trobar l'única gent que és capaç d'entendre les meves desgràcies, els únics amb qui puc parlar obertament de tot allò que em tenalla, de tot el que em preocupa, perquè sé que ells no tenen prejudicis, sé que tot els pot semblar més o menys correcte o incorrecte, però el que és segur és que mai no em jutjaran sense haver-me escoltat.
