Camins de vida

- Estimada Mathilda - Susanna Tamaro - Traducció d'Antoni Garcia En els llibres que escric sempre hi ha una recerca que es basa en els sentiments, en allò que dóna sentit, fonament i riquesa a la vida. Mai no m’ha interessat parlar del xiuxiueig superficial de les tafaneries, la paròdia trista i degradant del sentimentalisme que ens aclapara contínuament. Què és el bonisme? Si he de ser sincera, no ho sé, no en tinc ni idea. Com tots els «ismes», pertany a una categoria de pensament que és totalment aliena a la meva manera de ser. La destrucció és sempre el camí més curt: per matar, n’hi ha prou de prémer un gallet; per no matar, hem de fer l’esforç enorme de provar d’entendre’ns. Hem de netejar els cors, ens hem d’acostumar a comprendre els altres en comptes de jutjar-los, hem de deixar de tancar-nos i hem de començar a obrir-nos, no hem de viure la pau com una idea, sinó com el ritme mateix de la vida. Qui no em coneix personalment, es pensa que sóc una dona tanc

  El passat dijous 21 de juny es van celebrar els vint-i-cinc anys de la revista La Veu de Torre Llobeta, editada pel Grup de Dones en Forma de Torre Llobeta. El primer número de La Veu es va publicar el juliol de l’any 1993 i constava de dues pàgines. Actualment, publicat el número 70, la revista compta amb 30 pàgines gràcies a les aportacions de tots els col·laboradors que ho fan possible.   . La celebració dels vint-i-cinc anys va tenir lloc al Centre Cívic Torre Llobeta i va començar amb un concert d’un grup de cantaires de la coral Vozes, un projecte que treballa per la integració a través de la música. Tot seguit es va presentar el número 70 de La Veu i finalment hi ha va haver un berenar per a tots els assistents al pati del Centre Cívic. La meva col·laboració a la revista La Veu és recent, des del desembre del passat 2017, en què va sortir publicat un microrelat a l’edició número 69. En aquest número especial del vint-i-cinquè aniversari hi he publicat un altre re

. . El nostre pas mai no és neutre i modifiquem, potser de manera irreversible, el significat del camí; ignorar aquest poder és un recurs infantil o covard. Potser aprofita aquestes escletxes d’autoritat per imaginar-se important, per alimentar la il·lusió que el món gira per complaure’l; simular tenir el poder a les mans és una manera antiga d’amagar febleses. El buit té una força desesperada, i quan t’agafa no et deixa anar, com un nàufrag; que tu també t’enfonsis no és el seu problema. Trencar un vell costum pot fer-te dubtar, perdre l’equilibri que t’aguantava dalt del fil. Per a alguns la vida és un camí; per a altres, una corda fluixa; i ell sempre ha patit l’estrany vertigen del trapezista.