dissabte, de juny 30, 2018

Estimada Mathilda - Susanna Tamaro

Estimada Mathilda - Susanna Tamaro - Traducció d'Antoni Garcia

En els llibres que escric sempre hi ha una recerca que es basa en els sentiments, en allò que dóna sentit, fonament i riquesa a la vida. Mai no m’ha interessat parlar del xiuxiueig superficial de les tafaneries, la paròdia trista i degradant del sentimentalisme que ens aclapara contínuament.


Què és el bonisme? Si he de ser sincera, no ho sé, no en tinc ni idea. Com tots els «ismes», pertany a una categoria de pensament que és totalment aliena a la meva manera de ser.


La destrucció és sempre el camí més curt: per matar, n’hi ha prou de prémer un gallet; per no matar, hem de fer l’esforç enorme de provar d’entendre’ns. Hem de netejar els cors, ens hem d’acostumar a comprendre els altres en comptes de jutjar-los, hem de deixar de tancar-nos i hem de començar a obrir-nos, no hem de viure la pau com una idea, sinó com el ritme mateix de la vida.


Qui no em coneix personalment, es pensa que sóc una dona tancada, neuròtica, intolerant. Sempre m’he preguntat d’on prové aquest equívoc. Qui sap, potser la causa és la tendència a confondre la discreció amb la misantropia, l’espiritualitat amb l’egoisme, la seriositat amb la insociabilitat. O potser la raó és que he separat clarament la imatge pública de la privada, i això no s’ajusta a les regles del joc.


Mai no he cregut en les revolucions ideològiques, però sí que crec profundament en les revolucions quotidianes. Què és una revolució quotidiana? És la transformació que faig en la vida en el moment que m’adono que em comporto d’una manera que pot perjudicar algú altre o el futur d’aquesta Terra maltractada.

dilluns, de juny 25, 2018

25 anys de la revista La Veu de Torre Llobeta

 

El passat dijous 21 de juny es van celebrar els vint-i-cinc anys de la revista La Veu de Torre Llobeta, editada pel Grup de Dones en Forma de Torre Llobeta. El primer número de La Veu es va publicar el juliol de l’any 1993 i constava de dues pàgines. Actualment, publicat el número 70, la revista compta amb 30 pàgines gràcies a les aportacions de tots els col·laboradors que ho fan possible.

La celebració dels vint-i-cinc anys va tenir lloc al Centre Cívic Torre Llobeta i va començar amb un concert d’un grup de cantaires de la coral Vozes, un projecte que treballa per la integració a través de la música. Tot seguit es va presentar el número 70 de La Veu i finalment hi ha va haver un berenar per a tots els assistents al pati del Centre Cívic.

La meva col·laboració a la revista La Veu és recent, des del desembre del passat 2017, en què va sortir publicat un microrelat a l’edició número 69. En aquest número especial del vint-i-cinquè aniversari hi he publicat un altre relat breu. Per mi és un plaer col·laborar a La Veu a través de les meves paraules. Espero que continuem sent moltes veus a expressar-nos i puguin tenir lloc més celebracions.

Comparteixo doncs el microrelat publicat a l'últim número de La Veu. 

 

RIALLES COMPARTIDES

Dreta davant del mirall la Cristina comença a riure; primer forçadament, però de seguida sorgeix aquell riure espontani i natural. Es posa a fer ganyotes, emet sons de tot tipus i mou els braços enèrgicament. Les riallades esdevenen escandalosament sorolloses i autèntiques. S’estira a terra i agafa tots els coixins de la sala, els col·loca en cercle i arrepenja el cap damunt d’un d’ells. Tombada còmodament, pronuncia les vocals del seu nom: i, i, a; segueix amb les consonants: c, r, s, t, n; i acaba cantant el seu nom complet, inventant diferents melodies. Seguidament, es posa de panxa enlaire i mou les dues mans amb moviments del tot estrambòtics mentre deixa anar, ben fort: ha, he, hi, ho, hu. Fins que arriba un moment que no pot continuar perquè el riure l’ha envaït completament.

Un altre cop dreta davant del mirall, després d’uns quants sospirs que l’han ajudat a treure totes les tensions, la Cristina nota dins seu un veritable alleugeriment. La pràctica que acaba de realitzar és només un assaig de la classe d’aquesta tarda. Els coixins, que encara són a terra, seran ocupats per persones; cada una d’elles recolzarà el seu cap a l’abdomen de l’altra i les rialles inundaran la sala. La sessió de risoteràpia esdevindrà, un cop més, una autèntica diversió.
La Cristina estima la seva professió, riure en grup aporta un veritable benestar als qui hi participen i també a ella mateixa. Sens dubte, la risoteràpia fa viure grans estones farcides de bon humor.


Podeu llegir la revista La Veu de Torre Llobeta clicant en el següent enllaç: Número 70 La Veu. 


divendres, de juny 15, 2018

El nostre pitjor enemic - Jesús M. Tibau

El nostre pitjor enemic - Jesús M. Tibau



El nostre pas mai no és neutre i modifiquem, potser de manera irreversible, el significat del camí; ignorar aquest poder és un recurs infantil o covard.


Potser aprofita aquestes escletxes d’autoritat per imaginar-se important, per alimentar la il·lusió que el món gira per complaure’l; simular tenir el poder a les mans és una manera antiga d’amagar febleses.


El buit té una força desesperada, i quan t’agafa no et deixa anar, com un nàufrag; que tu també t’enfonsis no és el seu problema.


Trencar un vell costum pot fer-te dubtar, perdre l’equilibri que t’aguantava dalt del fil. Per a alguns la vida és un camí; per a altres, una corda fluixa; i ell sempre ha patit l’estrany vertigen del trapezista.