| Art urbà a Manresa |
Des de la finestra d'aquesta habitació estreta però lluminosa contemplo l'edifici que tinc davant: al primer pis la senyora Martina és a la finestra amb la mirada al cel; des que va quedar vídua se sent sola, la casa li cau a sobre. La senyora Amàlia, la veïna dels baixos, aparta la cortina per saber què passa a fora. I al pis on jo vivia fins fa tres mesos hi han arribat uns nous veïns; des de la vorera dos nois pugen un sofà mentre el nou llogater els dona indicacions des del balcó del que va ser el meu menjador durant vint-i-set anys. Els observo amb certa recança però alhora penso que he tingut sort de trobar un lloc al mateix barri, just davant del que ha estat casa meva durant tant de temps. Des que a la feina em van reduir la jornada i amb la impossibilitat de trobar res més vaig haver de fer un plantejament. Els mesos avançaven i no podia pagar el lloguer. I va sortir aquesta oportunitat, que mai havia imaginat que em podria tocar de prop, però la vida dona moltes voltes.
Agafo els dos plats amb cuscús, hi afegim dos platets més amb uns dolços i surto del pis. L'Amàlia, que encara mira des de darrera les cortines em saluda.