L'home cabirol - Geoffroy Delorme
 |
| Traducció de Francesc Roma |
Sol al bosc amb els cabirols, no penso en res, no poso cap paraula ni cap definició al que veig, respiro o sento. Estic content sent allà, amb ells, i de poder sentir la natura més que no pas disseccionar-la. Aprofitar aquesta sort de "ser" més que "fer" o "pensar".
En aquesta natura que tant m'estimo, alhora tan bella i tan cruel i de la qual els boscos són testimonis, em dic que, si els arbres poguessin parlar, rius sencers de llàgrimes solcarien els nostes boscos.
Els cabirols tenen aquesta capacitat de sentir les emocions, de fer la diferència entre el bé i el mal o entre els que els volen bé i els que els volen mal. Desencisat amb la meva pròpia espècie, que mata salvatgement els meus amics, destrueix el seu medi, falta al respecte al bosc, i ferit per l'actitud del meu entorn, decideixo, a partir d'aquest moment, continuar tant temps com sigui possible en aquesta completa autonomia, viure dins el bosc sense tornar al món humà, inhumà, que definitivament no soc capaç d'entendre.
Potser que tingui raó.... hem oblidat de que formen part d'aquesta natura que ens envolta, que som part de un tot. En canvi, molts pensen que tot el que els envolta es per fer-ne el que es vulgui i no, no és aixi....
ResponEliminaUna abraçada, fas molt bones recomanacions literàries ! ;)
Així és, hi ha persones que es pensen que ho poden saquejar tot i que els recursos són inesgotables... cal una reflexió i canvi profund, però costarà.
EliminaGràcies Artur, m'agrada que aquells llibres que m'han aportat alguna cosa ho puguin fer a altres persones també.
Una abraçada, bon inici de setmana!
Crec que no tots sabem la diferència entre "ser" i "fer" o entre "sentir" i "pensar".
ResponEliminaGràcies pels retalls!.
Aferradetes, bonica.
Crec que sabem la teoria però costa portar-ho a la pràctica, i més en aquesta societat que ens ha inculcat el fer i fer. És difícil aconseguir-ho, però amb molta pràctica i perseverança es pot aconseguir, almenys una estona cada dia.
EliminaGràcies a tu, nina.
Aferradetes, preciosa.
Quina sort arribar a ser, sense fer ni pensar... a mi em resulta cada cop més difícil. Jo crec que quan era petita i era jove, sabia fer-ho molt millor. Ara sempre estic fent coses, ho reconec.
ResponEliminaPreciosos fragments, quan vaig a la natura jo també sento que aquell és elmeu lloc, però no m'hi sé quedar. Hi visc a tocar, això sí, però no a dins.
Una abraçada, Núria!
Tenia el teu comentari a la brossa, sort que se m'ha acudit mirar-ho. Aquests de blogger continuen fent-nos la guitza...
EliminaCom li he comentat a sa lluna, crec que a tots ens resulta difícil això de no fer res, cal molta pràctica en buscar moments de no fer absolutament res, però costa. A mi el que em passa és que a vegades físicament descanso, però que la meva ment pari és una tasca més feixuga.
Quan soc a la natura també sento el mateix que tu, m'hi troboa a gust, m'agrada mirar el paisatge, fixar-me en els detalls i sentir-me acollida.
Una abraçada, Carme!
Aquest llibre té molt bona pinta i tots els fragments que has posat són molt bonics... A mi també m'agrada molt la natura, de vegades em sento com si en formés part, abans sovint em regalava llargues passejades per la muntanya, ara les cames ja no acompanyen tant.
ResponEliminaBon vespre, Núria.
L'he gaudit molt el llibre, així com també m'agrada gaudir de la natura.
EliminaEncara que no puguis fer passejades llargues si almenys en pots anar fent de més curtes segur que et fan sentir bé. La natura és una gran companya que ens regala paisatges ben bonics i ens proporciona ànims.
Petonets, Roser.