divendres, de juliol 03, 2020

La filla estrangera - Najat El Hachmi

La filla estrangera - Najat El Hachmi

He anat a veure un pis i ho he fet sola. No puc portar la mare perquè en veure-la amb mi, amb el mocador, els que lloguen pisos solen canviar d’opinió. Solen canviar d’opinió de totes maneres, però quan hi vaig amb la mare ja queda clar des del primer moment que no tenim cap possibilitat que considerin agafar-nos de llogateres. Al començament m’indignava i m’agafaven ganes de cridar, d’acusar-los de racistes, però el racisme és indemostrable pels que no l’han patit mai ni se saben, com diuen les dones marroquines, «a casa seva».


A l’avinguda del Marquès de l’Argentera la delegació del Govern està encerclada de persones en fila. Gent de tots colors, de totes les parles, vestits de totes les maneres possibles, fan una cua tan llarga que fa la volta a l’enorme edifici. Penso, aquest sí que és el nostre país, el dels immigrants que, a tot arreu del món, deuen viure aquestes mateixes cues.


La meva mare no ha treballat mai per pagar-se els capritxos sinó per sobreviure i fer-me sobreviure a mi. Però ara ja no només treballa, treballem totes dues, per cobrir no sols les nostres necessitats sinó les del meu cosí-marit, que a mi cada cop em sembla més el perfecte paràsit.


Si creuem el pont, què ens hi espera, a l’altra banda? Una abraçada reconfortant i totes les facilitats per les exiliades o bé una indiferència gèlida d’espavila’t que aquí no regalen res? No hi heu pensat, en qui es queda a l’altra banda? No enteneu que no es pot abandonar els més dèbils, els que no han tingut més oportunitats, més coneixement de les coses per ser més lliures a l’hora de decidir com volen viure?