Bon any 2020

La Veu de Torre Llobeta - Número 73

 

Nova col·laboració a la revista La Veu de Torre Llobeta, corresponent al número 73, de desembre de l’any 2019.

CARTA INSPIRADORA

A partir d’una imatge on es veuen dos ciclistes amb planxes de surf envoltats d’un paisatge completament blanc, la Nora ha d’escriure un relat per a la revista amb què col·labora. Fa dies que hi dóna voltes, però no se li acudeix cap història.
Apaga l’ordinador i prepara l’estoreta vermella: uns minuts de meditació l’ajudaran a centrar-se. No s’ha acomodat encara quan sona el mòbil. L’ignora i el posa en silenci. S’estira. Inspira, deixa anar l’aire, inspira… Toquen el timbre. Insisteixen. Esbufega i s’aixeca.
-La cartera, porto un certificat -sent a l’altra banda de l’intèrfon.
Obre, signa la notificació i deixa la carta damunt el moble del rebedor.
Se’n torna a l’habitació, disposada a continuar amb la sessió de meditació. Cinc minuts després, i completament concentrada amb la seva respiració, un soroll al pis de dalt la sobresalta. Els nens del sisè, dos trapelles que no paren mai quiets, han començat a cridar, córrer i saltar. Són només dos, però sembla que n’hi hagi vint.
-He triat mal moment per meditar -diu resignada.
S’aixeca i se’n va a la cuina. S’escalfa un te vermell. Agafa la carta, l’obre i, excitada, torna a l’habitació. S’asseu a l’escriptori, torna a engegar l’ordinador, es posa els auriculars amb música clàssica a tot volum i comença a escriure:
Dos ciclistes amb planxes de surf envoltats d’un paisatge completament blanc avancen per una carretera d’un poble de muntanya. En Pep i en Pau travessen la muralla del carrer principal i es dirigeixen a la recepció de l’hostal on els espera el següent repte: “Passejar pel poble amb qualsevol disfressa”, llegeixen al sobre que els entreguen. Van al vestidor on troben tot tipus de disfresses: de tortuga, de cigne, de drac, d’aranya… els dos germans opten per posar-se una perruca i un nas de pallasso i surten altre cop al carrer, on saluden altres veïns que, com ells, participen en aquestes esbojarrades propostes que se celebren durant la festa major d’hivern. Després de superar reptes del tot estrambòtics, els participants són obsequiats amb vals de compra dels establiments de la població.
Abans de tornar a l’hostal, en Pep i en Pau veuen dos veïns sobre unes bicicletes amb dues planxes de surf… S’imaginen a ells mateixos. I somriuen.
Satisfeta, la Nora guarda l’arxiu del seu relat i, com els protagonistes, també somriu. S’ha divertit escrivint aquesta història i, malgrat que li ha costat trobar un argument, la carta dels seus cosins hi ha ajudat. En ella hi expliquen que una de les activitats de les festes del poble on viuen es basa en disfressar-se, cantar sobre una barca enmig d’un llac glaçat o anar en bicicleta amb para-sols d’equipatge…
Quan el seu relat surti publicat, la Nora enviarà un exemplar de la revista als seus cosins. Segur que la història els resultarà familiar.

---

Podeu llegir La Veu de Torre Llobeta clicant el següent enllaç: La Veu número 73

Ioga Nidra - Alfapoema | Acròstic

 

Inspirem, expirem
Oxigen per l'ànima.
Gaudim del son conscient
Abracem la vida.

Nostre cos
I ment,
Descansats,
Respiren
Amor i pau.

La distància fins al cirerer - Paola Peretti

La distància fins al cirerer - Paola Peretti - Traducció d'Anna Casassas

 

Tots els nens tenen por de la foscor.
La foscor és una cambra sense portes ni finestres, amb monstres que t’agafen i se’t mengen en silenci.
Jo només tinc por de la meva, de foscor, de la que tinc dins dels ulls.

---

Caminar a les fosques fa sentir estrany, sembla que nedis entre les fulles líquides i negres d’un arbre amb les branques que volen aturar-te, però amablement, sense arrencar-te la samarreta. I tu avances sentint-te en perill, però també en equilibri, estàs sola, però com vigilada per algú que no saps qui és.

---

Els grans parlen, i jo faig veure que no els escolto. He de fer veure moltíssimes coses: he de fer veure que tinc el llum encès, que no ploro, que no escolto… I després, de gran, hauré de fer veure que no parlo d’una persona que hi és, com fan ara els pares.

---

El meu arbre. De vegades penso com serà viure allà dalt i m’imagino una mena de caseta feta de fulles, al costat dels nius dels ocells. Sempre n’hi ha molts, al cirerer. I, a més, quan em senti sola, podré trucar al tronc i la veu de l’àvia em dirà: «Qui hi ha?».

No parlaràs - Esteve Llitrà

No parlaràs - Esteve Llitrà

Per dissimular la parla es comunicava en castellà, com si en lloc d’haver nascut a la Franja ho hagués fet a la part més interior de la província. Curiosament ara es comença a adonar de com s’havia equivocat en allunyar-se tant de la seva terra, i com de ridícul havia estat amagant la seva llengua materna i el seu lloc de naixença.

---

Al llarg de la seva vida ha anat prescindint de massa coses. S’ha dedicat a fugir del passat mentre perseguia delinqüents. Potser ha trobat, després de tanta fugida, un cert equilibri, una certa calma, però a canvi de renunciar a qualsevol il·lusió. Només s’interessa per la seva feina i per mantenir la calma. A poc a poc, ha anat embotint dins seu una ànima buida que l’incomoda de tant en tant.

---

Que ràpid que s’oblida la gent de gairebé tot, inclosos el dolor i l’amor! Com si l’ideal a perseguir fos viure adormit, anestesiat, anorreat, inconscient, allunyats dels sentiments intensos que fan que valgui la pena viure la vida.

---

Com l’amor i la vergonya poden ser tan corrosius per a la nostra pròpia vida? Per què no marxem la primera nit que ens violen a casa nostra, encara que qui ens violi sigui el nostre propi marit? Com no l’abandonem el primer cop que ens amenaça amb la mà, que ens humilia i ens insulta, que ens maltracta al llit com si fóssim una nina de drap, i no la seva dona que l’estima? Com podem continuar acotant el cap, abaixant la mirada, davant de la seva indigna conducta?

La música del silenci - Patrick Rothfuss

Traducció de Neus Nueno

 

El Dotze era un dels pocs indrets canviants del Món Amagat. Era prou savi per conèixer-se ell mateix, prou valent per ser ell mateix, i prou salvatge per canviar-se tot sol sense deixar de ser autèntic.

---

Alguns llocs tenien nom. Alguns llocs canviaven, o eren discrets pel que feia al seu nom. Alguns llocs no tenien nom, i això sempre resultava dolorós. Una cosa era ser reservat. No tenir nom? Que horrorós. Que solitari.

---

No podia estar enfadada. L’engranatge feia tot el que podia. La culpa era d’ella, que no sabia quin era el lloc que li pertocava. Les respostes sempre eren importants, però no acostumaven a ser fàcils.

---

Alguns dies s’estenien a sobre teu com si fossin pedres. Alguns eren volubles com gats, s’allunyaven de tu quan necessitaves consol i tornaven després, quan no els volies, per clavar-te empentes i robar-te l’alè.

---

Retall nota final de l’autor
La veritat és que tinc molt d’afecte a l’Auri. Al meu cor hi ha un lloc especial per a aquesta noia estranya, dolça i feta pols. Me l’estimo bastant més que una miqueta. Crec que és perquè tots dos estem una mica tocats, cadascú al seu estil. Sobretot, tots dos en som conscients. L’Auri sap que per dins no és ben bé correcta i autèntica, i això la fa sentir molt sola (…) Una persona rere l’altra m’han dit que se senten identificades amb l’Auri. Que saben d’on ve. No puc evitar preguntar-me quants de nosaltres ens passem la vida, dia rere dia, sentint-nos una mica tocats i sols, envoltats en tot moment d’altres que se senten exactament igual que nosaltres.
Pat Rothfuss

No tornarà a passar - Inge Schilperoord

Traducció de Laia Fàbregas

Si feia memòria, no es podia recordar d’altra manera que amb aquella por borrosa, la por de no saber com passar el dia, com omplir les hores. Tan bon punt tornava de la feina, el temps que li quedava fins que podria anar a dormir li semblava un buit impossible d’omplir.

---

Els pensaments i les creences tenien conseqüències emocionals que conduïen a una conducta determinada. I després encara hi havia els esdeveniments, les coses que et passaven. Els esdeveniments no es podien controlar. Però es podia triar la manera de gestionar-los.

---

Res d’alcohol. Sota la influència de begudes alcohòliques podria perdre les inhibicions. Si bevia, hi havia moltes més possibilitats de fer coses que realment no volia fer. Coses que no eren bones.

---

Els seus pensaments no van cooperar. No corrien, com feien de vegades, sinó que saltaven amunt i avall. De vegades, s’aturaven i es quedaven en silenci, perquè ell els pogués veure, però n’hi havia tants, i no tenia ni idea de quin havia de prioritzar, quin tenia raó.

El temor d'un home savi - Patrick Rothfuss

Traducció de Neus Nueno i Ernest Riera

 

Estimem el que estimem. La raó no hi té cabuda. En molts aspectes, l’amor insensat és el més autèntic. Qualsevol pot estimar una cosa «perquè». Això és tan fàcil com ficar-te un penic a la butxaca. Però estimar alguna cosa «malgrat». Conèixer-ne els defectes i estimar-los també. Això és infreqüent, pur i perfecte.

---

Moltes persones saben cantar o tocar una melodia amb un violí. Una capsa de música pot fer sonar una cançó a la perfecció, una vegada i una altra. Però conèixer les notes no és suficient. Has de saber com tocar-les. La velocitat és el resultat del temps i la pràctica, però el sentit del ritme és innat. El tens o no el tens.

---

Hi ha una vasta diferència entre tenir algunes monedes i no tenir-ne cap. Tenir la bossa buida produeix una sensació de desemparament. Amb les llavors passa una cosa semblant. Al fin

al d’un hivern llarg, si et queden llavors, les pots fer servir per sembrar. Tens control sobre la teva vida. Pots utilitzar aquelles llavors i fer plans per al futur. Però si no en tens cap per sembrar a la primavera, estàs desemparat. Per molt que hi treballis i hi posis mot bona voluntat, als conreus no hi creixerà res si no tens les llavors per començar.

---

Remenes dins la vida d’altres persones. Sents rumors i excaves a la recerca de la veritat dolorosa que hi ha sota les mentides boniques. Creus que hi tens dret, però no és així. Quan algú t’explica un tros de la seva vida, està fent-te un regal i no pas donant-te el que et mereixes.

---

Un secret de boca és com una pedra a la bota. Al començament amb prou feines n’ets conscient. Després es fa irritant, i més tard insuportable. Els secrets de boca es fan més grans com més temps els guardes, s’inflen fins que et fan pressió als llavis. Lluiten per alliberar-se. Els secrets de cor són diferents. Són privats i dolorosos, i el que més volem és amagar-los al món. No s’inflen ni fan pressió a la boca. Viuen al cor, i com més temps es guarden, més feixucs són.

---

Les preguntes que no podem respondre són les que més ens ensenyen. Ens ensenyen a pensar. Si dónes a un home una resposta, l’únic que en treu és un fet petit. Però dona-li una pregunta i buscarà les seves pròpies respostes.

---

Això no era un grapat escampat de gent desesperada, malvivint com podien al vessant despullat d’una muntanya. No vivien precàriament, no menjaven sopa de col i res més, ni tenien por de l’hivern. Aquesta comunitat era còmodament, calladament pròspera. Més encara. Malgrat la manca de salons enlluernadors i vestits elegants, malgrat l’absència de criats i d’estàtues, cadascuna d’aquelles cases era com una petita mansió. Cadascuna d’elles era rica, però d’una manera serena i pràctica.

---

Si vols saber la veritat de qui ets, camina fins que cap persona no sàpiga el teu nom. Viatjar és el gran anivellador, el gran mestre, amargant com una medecina, més cruel que un mirall. Un bon tros de camí t’ensenyarà més coses de tu mateix que cent anys d’introspecció silenciosa.

Actes humans - Han Kang

Traducció d'Alba Cunill

L’ocellet que surt del cos quan mor algú, on es troba mentre la persona és viva? En el nas arrufat? Darrere del cap, com una corona? O potser en un racó del cor?

---

Cap a la mitjanit, vaig sentir que alguna cosa feble i suau em tocava subtilment. Com que no sabia a qui pertanyia aquella ombra sense rostre, sense cos i sense parla, jo també em vaig quedar callat, esperant. Hauria volgut recordar com es parla amb una ànima, però llavors vaig caure que no n’havia après mai, i semblava que l’altra ànima tampoc en sabia. Encara que no trobàvem la manera de dirigir-nos la paraula, podíem sentir que estàvem pensant l’una en l’altra amb totes les nostres forces.

---

Vull veure’ls les cares amb els ulls tancats mentre dormen, colar-me als seus somnis i moure’m ondulant sobre els seus fronts i les seves parpelles tota la nit, fins que vegin els meus ulls vessant sang i escoltin la meva veu dient: Per què em vas disparar? Per què em vas matar?

---

Creu que l’home és un ésser cruel per naturalesa? El que hem viscut és només una experiència normal i corrent? Aquesta idea que tenim de la dignitat és una mentida, i en qualsevol moment ens podem transformar en insectes, bèsties o masses de pus i sang? El fet que no deixem de ser humiliats, mutilats i massacrats, és l’evidència que ens deixa la història sobre com és la naturalesa humana?

---

A mesura que t’acoses a la realitat els teus somnis es van fent menys cruels i més lleugers, fins que es tornen tan prims com el paper i finalment et despertes. Llavors, són els records els que t’esperen en silenci al teu llit, i et recorden que els malsons no són res comparats amb la realitat.

La filla de la tempesta - Santi Baró

La filla de la tempesta - Santi Baró

 

La feina era duríssima i com més dies feia que hi treballaves i, per tant, més ferides a les mans, més dura encara. El capatàs deia que allò ens enfortia com a dones i ens forjava el temperament andalús, fort i alegre, positiu i noble. Tot allò era molt fàcil de dir si dormies calent i menjaves doble ració (…) Però callàvem, tothom callava, homes i dones callàvem perquè teníem tan poca cosa que no teníem ni veu.

---

Morir-se no era fàcil i viure era negre, sense esperances; jo ni volia ni podia passar un segon més en aquella casa, on tots eren animals, preocupats del què diran i incapaços de mirar-te als ulls i parlar.

---

Els adeus mai són per sempre quan et lliguen els sentiments.

---

No podia amagar-me més, no es poden parar eternament les conseqüències de la vida fent veure que no les veus.

L'últim germà - Nathacha Appanah

Traducció de Pere Comellas

 

Què més es pot dir d’aquelles nits al campament? No tenia pas la sensació de ser més desgraciat que els altres, el meu univers començava i s’acabava allà, per mi el món era fet d’aquella manera, amb pares que treballaven de sol a sol i que tornaven a casa borratxos per maltractar la família.

---

Estava molt impressionat de veure allò, aquella mena de riquesa tranquil·la on, a més, treballava el meu pare. Avui és un record que em disgusta una mica, com una enorme mentida que em vaig creure per un moment, perquè aquella aparença de benestar –les cortines que voleien, la fruita, les flors, la gespa, el silenci– només era una façana, un miratge, i si rascaves una mica hi descobries la foscor, la misèria, els crits i els plors.

---

La meva mare va ser la sort de la meva vida, el que l’existència em va oferir per encarrilar-me, per posar-me en el bon camí, un pilar de força, de bondat, de constància i de renúnica, per fer-me entendre que hi havia altres coses a la terra i, tenint-la al meu costat durant la infantesa, no em vaig tornar boig ni dolent ni un desesperat.

---

Malgrat tot el que havíem viscut, encara ens quedava prou innocència i ingenuïtat –no és aquest, l’encant i drama de la infàcia?– per riure de no res.

La veu de la viola - Salvador Vergés

La veu de la viola - Salvador Vergés

 

L’Aniol havia viscut en un món on res era dolent ni res era bo, les coses anaven passant de la manera que arribaven. Els grans a ell gairebé no el veien, era una figura transparent, neutra, com si visqués a prop d’una família i al mateix temps allunyat de tothom.

---

Les muntanyes també són com nosaltres, no tenen cap costat igual i quan les hagis vist des de tots els cantons, sabràs tots els senyals del camí. Quan em perdo em guien per tornar a casa.

---

Si pots triar, no vagis mai a un lloc que es barallen amb escopetes, perquè les bales o els maleïts ferros no saps mai d’on poden venir. Fer la guerra a garrotades seria molt diferent, però, de totes maneres, si l’altre no t’ha fet res, tampoc no entenc perquè t’hi has d’estomacar.

---

Quan vull parlar se’m bloquegen les paraules i no puc dir res. Això em fa agrair més l’escriptura, perquè em permet expressar tot allò que vull dir, igual que ho faria qualsevol persona. Quan escric, perdo la timidesa i puc explicar pensaments que mai no seria capaç de dir encara que em brollessin les paraules.

 

Groc d'Índia - Isidre Grau

Groc d'Índia - Isidre Grau 

 

 

 

 

Ella mai no s’havia sentit part d’enlloc. L’espai on neixes és tan sols un accident, l’única pàtria interior és l’experiència. Només importa la identitat que et creix a dins i que t’acompanya, íntegra, allà on vagis.

---

Si alguna cosa vaig aprendre en la meva setmana al tren és que estaria sola tota la vida, i quan dic sola vull dir d’aquella manera que ho tens tot a dins i t’has d’espavilar, que ningú et traurà les castanyes del foc, ni la persona que més t’estimi.

---

Va arribar el moment que tots els meandres amb què s’entretenia per dins van ser insuficients per dissimuar-li la sequedat d’ànima.

---

L’absurd ja forma part de la nostra vida de cada dia. El més absurd és aquesta manera imbècil de desbarrar perquè s’acaba un any.  I els que no creiem en fantasmes, encara volem espantar la por amb sopars de gala o amb viatges excèntrics. No parem, necessitem tirar la casa per la finestra i creure que som meravellosos.

---

Com és que la pobresa ja no ens fa mal als ulls? Potser és que l’Índia ens està esmorteïnt l’esperit crític? Ell s’estava qüestionant el dret a aquella rara felicitat, com si fos un insult per a tota la gent que convivia amb la misèria i amb la incertesa de ser escombrats pels monsons en el moment més impensat. No ens fa gens d’angúnia veure un cos mutilat per la lepra o un marrec despullat que pidola menjar. Què passa? És que aquest país té narcòtic a l’aire?

El Brogit - Número 445

Posta de sol des de Manresa

Hora daurada: 
el capvespre desperta,
la fosca espera
els somnis que s’escolen
dins l’últim alè del dia.

 

Tanka publicada al número 445 de la revista El Brogit, de Castellbell i el Vilar, dins la secció ‘Fotografia i Tanka’.

Aniversari - Alba Sabaté

Aniversari - Alba Sabaté

Li costava resignar-se a fer de la vida un seguit de dates impertorbables, però inevitablement hi tornava una vegada i una altra per por que en un mal descuit se li esborressin de qui sap quin lloc obscur i pregon.

---

L’espècia humana som ben bé un misteri. No sé en quin punt de l’evolució es va complicar tot tant.

---

Plorava amb els ulls oberts sense consol i només ella sabia perquè ho feia. Plorava perquè sentia els innombrables batecs de la vida i la monotonia del dia rere dia i sobretot sentia l’agredolça sensació que tot se’n va, irremeiablement.

---

La gent veu que la vida dels altres se’n va i mira de consolar-se com pot mentre espera que la seva faci el mateix camí. La gent veu que la seva vida se’n va i calla i no en parla.

---

Què era l’amor? Es resistia a creure el que últimament havia sentit dir en algun programa de la televisió, la perpetuació de l’espècie, un contracte purament emotiu per garantir generacions futures, una emoció que neix en una cinquena part de segon. No podia ser només això.

Dewey - Vicky Myron

Dewey - Vicky Myron - Traducció de Montserrat Vendrell

 

Tot i les seves circumstàncies, mai no va perdre el tremp o la seva estimació per la vida. Era humil. Potser no sigui la paraula correcta –al capdavall era un gat–, però no era arrogant. Transmetia seguretat. Tal vegada era l’aplom d’un supervivent a les portes de la mort. Potser és la serenor que provoca ser a prop del final, sense esperança, i veure que has pogut retrocedir. No en tinc ni idea. El que sé és que des del moment en què el vam trobar, en Dewey estava convençut que tot aniria bé.

---

Un home gran compareixia a la mateixa hora cada matí, seia a la mateixa cadira, espaiosa i còmoda, i llegia el diari. La seva dona acabava de morir i estava sol. Mai no hagués pensat que era un amant dels gats, però la primera vegada que en Dewey va pujar a la seva falda, el senyor va somriure amb plaer. De sobte, ja no estava llegint el diari en solitari.

---

La biblioteca no és un magatzem. És un centre vital per a la comunitat. Els carrers acabats de pavimentar són molt agradables, però no aixequen els ànims de la nostra comunitat. No com una biblioteca acollidora, sociable i hospitalària. No estaria bé que per qüestions morals tinguem una biblioteca de la qual puguem sentir-nos orgullosos?

---

En Dewey posava el cap a la meva falda i gemegava quan jo plorava o em llepava les llàgrimes de la cara. Tothom es pot sentir identificat amb això. Però puc dir-vos que era gairebé veritat, perquè algunes vegades, quan em queia el món a sobre i em trobava a mi mateixa mirant inexpressivament cap avall, plena de llagrimots als ulls, en Dewey era alli, on el necessitava que hi fos.

---

Era una mascota? No. Va incidir en l’opinió que tenia la ciutat d’ella mateixa? Absolutament. No tothom ho veia així, és clar, però érem molts els qui ho crèiem. En Dewey ens va fer recordar, un cop més, que érem una ciutat diferent. Una població compassiva, que valora les petites coses i que entén que a la vida no importa la quantitat, sinó la qualitat.

---

Vivim en una cultura de despreniment que amaga la gent gran i intenta obviar-la. Tenen arrugues, taques de senectud, no caminen bé i els tremolen les mans o «eructen massa als seus pantalons». No volem veure tot això. Fins i tot als vells consumats, als que ho han donat tot a la seva vida, els volem fora de la nostra vista i del nostre pensament. Ulls que no veuen, cor que no sent. Però potser la gent gran i els gats vells tenen coses per ensenyar-nos, si no és sobre el món, és sobre nosaltres mateixos.

Un cor aixanti - Jordi Tomàs

Un cor aixanti - Jordi Tomàs

 

Per a tu, tenia molt més valor, si és que els humans es podien mesurar amb la vara d’alguna virtut, una persona amb poques paraules i una mirada densa que no pas un bon orador carregat de frases boniques però d’ulls inquiets, falsos o dubitatius.

---

Ell, com ella, voldria saber els secrets ara mateix. Però els secrets els transmet qui els té, quan vol i com vol. I un ha de saber dominar la seva curiositat i saber esperar el moment.

---

La vida és com una gran partitura, en la qual tothom té el seu lloc. La seva durada. En la qual cadascú interpreta una melodia que cal escoltar. Molts ens acompanyen durant molt de temps, i formen part de la nostra vida, però arriba un moment en què la majoria desapareixen, sense que per això haguem d’oblidar la bellesa que ens va provocar sentir aquella tonada, sense menystenir, doncs, aquell so que va definir la nostra vida.

---

En Kofi, estoic, no li té en compte les paraules malsonants. La tempesta amainarà i la Clara tornarà a deixar-se seduir pel Rèquiem. Ho sap del cert. L’avi li havia ensenyat que els judicis espontanis són pobres i efímers i que les veritats de llarg recorregut són molt més fecundes.

La Veu de Torre Llobeta - Número 72

El pasat dijous 20 de juny es va celebrar al Centre Cívic Torre Llobeta la festa d’estiu amb presentació d’una nova edició de la revista La Veu, dedicada en aquesta ocasió a la poesia. Així doncs, en aquest número, el 72, s’hi poden llegir versos escrits per alguns dels integrants del Consell Editorial, el Grup de Dones en Forma i col·laboradors de La Veu. També es fa un esment a poetes com Mario Benedetti o Joan Brossa, de qui enguany se celebra el centenari del seu naixement.

Des que vaig començar la col·laboració a La Veu de Torre Llobeta, el desembre de l’any 2017, hi he publicat relats curts. Comparteixo doncs el text publicat en aquesta edició, que vaig escriure en un taller d’escriptura de relats fet al Centre Cívic de Torre Llobeta el passat any 2018 amb Isabel del Río.

 

PRIMERA VEGADA

Arribem a la platja, solitària en aquest capvespre. Em trec la samarreta mentre observo la Martina i em pregunto: seré capaç de fer com ella i quedar-me nu? Puc intentar-ho, em repeteixo una vegada i una altra, però la vergonya em guanya i, de moment, no m’atreveixo.
Nerviós i intranquil començo a caminar per la cala mentre la Martina neda entre les onades de la mar, blava i plàcida. M’arrecero al costat d’un pi i em castigo per ser tan indecís, per dubtar contínuament i qüestionar-me tot el que faig a la vida. Immers en les meves reflexions, de cop sento el zumzeig d’una abella que s’acosta. El meu pànic a tota mena d’insectes m’obliga a sortir corrents i, sense pensar-m’ho gens, em llenço a l’aigua.
Transcorreguts uns minuts sento com el bany m’ha transformat. A mesura que notava l’aigua freda a la pell, he enterrat la vergonya al fons del mar i m’he deixat anar. Des de la vora, la Martina em mira i somriu. Me’n vaig al seu costat i, tots dos lliures de qualsevol opressió al cos, passegem per la sorra fresca de la platja solitària.

---

Podeu llegir la revista La Veu de Torre Llobeta en el següent enllaç: La Veu número 72

El Brogit - Número 444

Primavera a Sant Vicenç de Castellet

 

El roig maquilla 
el rostre de les herbes.
Sense vergonya
vistosament llueixen
vestits de primavera.

 

Tanka publicada al número 444 de la revista El Brogit, de Castellbell i el Vilar, dins la secció ‘Fotografia i Tanka’.

Poemes per a Helen - Llibre d'encàrrec

Portada del llibre

Fa uns dies em van fer un encàrrec per una persona que s’acaba de jubilar; els seus companys de feina han escollir poemes i cançons i una companya ha pintat unes cobertes per regalar un llibre artesà. Em van entregar els fulls impresos, la portada i contraportada i després de parlar de les diferents opcions d'enquadernació ho he cosit amb la tècnica japonesa.

 

Contraportada del llibre

Un bonic regal dels qui han estat companys de la Helen, a qui dono les gràcies per confiar en mi per fer aquesta enquadernació.

 

Anaïs sota les voltes - Maria Vilanova i Vila-Abadal

Anaïs sota les voltes - Maria Vilanova i Vila-Abadal

 

Si les coses no vols que continuïn vives, se’ls ha de donar sepultura, no només arraconar-les, oi?

---

La gelosia ho arrasa tot, fa com la sal en un camp per llaurar; ja no hi creix ni una mala herba mai més. Aquest monstre, perquè la gelosia és un monstre, pot arribar a fer cometre el crim més esgarrifós, en el pitjor dels casos. Del que no hi ha dubte és que anul·la la personalitat més forta i més centrada. I la víctima és tan qui pateix la gelosia com qui en rep els efectes.

---

Cada suïcidi fa preguntar-nos a cada un de nosaltres quina responsabilitat hi tenim, i açò ens du a sentir-nos-en culpables. Però com que la culpabilitat és irracional, l’única cosa que podem fer és foragitar-la, expulsar-la com si fos un mal esperit que ens ha posseït.

---

La bellesa dels llocs, com la de les persones, no depèn dels monuments històrics ni de les postes de sol meravelloses que ens ofereixen, ni de la perfecció d’un nas en un rostre, sinó que depèn de les vivències que ens hi lliguen.

Primavera - Alfapoema | Acròstic

Primavera al Bages

Pipiripips, roselles,
Ruelles, badabadocs…
Inunden els camps
Mesclats entre
Alegres colors.
Vaivé de pètals
Embelleixen el paisatge.
Riuades de flors
Arrelades a la terra.

El nom del vent - Patrick Rothfuss

El nom del vent - Patrick Rothfuss - Traducció de Neus Nueno

 

Els meus èxits més grans van resultar de decisions que vaig prendre quan vaig deixar de pensar i em vaig limitar a fer el que em semblava correcte.

---

És dur que t’acusin injustament, però és pitjor quan els que et menyspreen són taujans que mai no han llegit un llibre ni han viatjat més enllà de trenta quilòmetres a la rodona de l’indret on van néixer.

---

Quan som petits poques vegades pensem en el futur. La innocència ens deixa lliures per gaudir com pocs adults poden fer-ho. El dia que ens amoïnem pel futur és el dia que deixem enrere la infantesa.

---

Un poeta és un músic que no sap cantar. Les paraules han de trobar la ment d’una persona si pretenen arribar al seu cor, i la ment d’algunes persones és lamentablement petita. La música arriba al cor per molt petita o acèrrima que sigui la ment de qui l’escolta.

---

No entens de debò l’oceà fins al dia que hi ets al mig, amb aigua per totes bandes que s’estén sense fi. Només llavors t’adones de com n’ets, de petit, de com n’ets, de feble.

---

No sabia ben bé de què fugia, llevat que fos de la gent. Aquella era una altra lliçó que havia après potser massa bé i tot: gent volia dir dolor.

---

Algunes parts de la meva ment encara dormien, i els records dolorosos es cobrien de polsim darrere la porta de l’oblit. M’havia acostumat a evitar-los, de la mateixa manera que un tolit mira de no carregar el pes sobre la cama malalta.

---

La música és una amant orgullosa i temperamental. Si li dediques el temps i l’atenció que es mereix, és tota teva. Si la desatens, arribarà el dia que la cridaràs i no respondrà.

---

És millor conèixer els propis límits que calcular malament les pròpies habilitats i perdre el control.

---

Saps de què serveix perseguir una criatura salvatge? De res. Si persegueixes una cérvola, només aconsegueixes espantar-la. L’únic que pots fer és quedar-te quiet allà on ets, i confiar que, amb el temps, la cérvola vagi cap a tu.

Castellar, vila de versos

 

‘Castellar, vila de versos’ ja és una realitat i, a diferents passos de vianants de la vila, ja s’hi han inscrit els 29 versos que formen part d’aquesta iniciativa.

Entre les frases i versos n’hi ha un de meu que es pot llegir al pas de vianants de la Ronda de Ponent, davant de l’Escola Mestre Pla de Castellar del Vallès:

Cada nit pinto pinzellades de somnis tenyits de vida.

---

Aturar-se davant d’un pas de vianants abans de creuar-lo esdevé un exercici literari a Castellar. Abaixar el cap i, en comptes de mirar la pantalla del mòbil, llegir una frase inspiradora als nostres peus…
https://www.lactual.cat/actualitat/versos-a-peu-de-carrer_41998_102.html

El Brogit - Número 442

Sant Vicenç de Castellet, primavera 2019

Pètals que es gronxen
entre les fines branques
que els sostenen.
Niu de flors, llar d’insectes:
Esclat de primavera!

 

Tanka publicada al número 442 de la revista El Brogit, de Castellbell i el Vilar, dins la secció ‘Fotografia i Tanka’.

Castellar, vila de versos

Castellar, vila de versos és una proposta de l’Ajuntament de Castellar del Vallès per incentivar la creativitat poètica i fomentar la lectura a l’espai públic inscrivint versos a diferents passos de vianants de la vila. La convocatòria per escollir els versos es va iniciar el 21 de desembre del 2018 i va finalitzar el 31 de gener d’enguany a través de la web de l’Ajuntament de Castellar.

El passat dimarts dia 2 d’abril, en un acte a la Biblioteca Antoni Tort de Castellar del Vallès, es van donar a conèixer els 29 versos seleccionats que s’inscriuran als passos de vianants en els propers dies. D’aquests 29 versos n’hi ha un de meu:
Cada nit pinto pinzellades de somnis tenyits de vida.
Em fa il·lusió formar part d’aquesta iniciativa i dono l’enhorabona a la resta de seleccionats i a l’Ajuntament de Castellar del Vallès per la proposta.

Enllaç de la notícia publicada a la web de l’Ajuntament de Castellar, amb la llista de frases i versos seleccionats: http://www.castellarvalles.cat/34154/noticia/8615/

La vida al davant - Romain Gary (Émile Ajar)

Traducció de Jordi Martín Lloret

 

A mi em sembla que els que millor dormen són els injustos, a qui tot se’ls en fot, mentre que els justos no poden acluclar l’ull i s’amoïnen per tot. Si no, no serien justos.

---

A mi no m’agraden les persones que tenen cares on tot canvia constantment i fuig per totes bandes, i que no fan la mateixa cara dos cops seguits. Falses, en diuen.

---

Les coses no són del tot blanques o negres, i sovint el blanc és el negre camuflat i a vegades el negre és el blanc que es deixa aixecar la camisa.

---

A mi l’heroïna me la sua. Els nanos que es punxen s’acostumen a la felicitat i llavors ja han begut oli, perquè la felicitat és famosa precisament per les crisis d’abstinència que provoca quan no se’n té. Per punxar-se cal de debò voler ser feliç a qualsevol preu.

---

Si voleu que us digui el que penso, els paios a mà armada són com són perquè quan eren petits ningú no els va fer cas i es van quedar en l’anonimat. Hi ha massa nanos per fer-los cas a tots, i alguns fins i tot es veuen obligats a morir-se de gana per cridar l’anteció, o si no, formen bandes criminals per fer-se notar.

Paradís d'ombres - Núria Gras

Paradís d'ombres - Núria Gras

Feia un fred que pelava però jo tenia el cor escalfat, no sentia la gelor perquè el cor no parla, però endevina.

---

La gent de la meva generació hem après que a vegades un ha de saltar-se les normes si vol aconseguir resultats.

---

El seu pare sempre deia que el món estava dividit entre els que es passaven tot el dia lamentant-se i els espavilats, aquells que saben aprofitar les oportunitats que la vida els posa al davant.

---

Els homes no són muntanyes, es mouen, i tard o d’hora es retroben.

---

Odiar només genera violència.

Estimat Michele - Natalia Ginzburg

Traducció de Teresa Muñoz Lloret

 

Malgrat que vam tenir alguns moments breus i sovintejats de felicitat, després tot es va acabar embrutant, capgirant i ultratjant. Però no solament s’estimen els records feliços. En un determinat moment de la vida, t’adones que s’estimen els records.

---

Quan la nostàlgia es barreja amb la repulsió, els llocs i les persones que estimem els situem en una gran llunyania i els camins per retrobar-los ens semblen tallats i impracticables.

---

Miro d’imaginar-me la teva vida en un lloc o en un altre, però al mateix temps sento que la teva vida és diferent de com me la imagino, i així la meva imaginació esdevé cada vegada més incerta i més vaga a l’hora de construir arabescos entorn teu.

---

Tots nosaltres tenim una zona d’orientació i d’insensatesa i de tant en tant ens sentim fortament atrets per deambular i per no respirar altra cosa que la pròpia solitud.

---

Podria ser que, si tu vinguessis a veure’m jo m’habitués de seguida a tu, i no em vull habituar a una presència que per motius obvis no seria constant. I jo no em conformaria amb una teva simple, formal, única visita de condol. No em serviria de res.

Només nit - John Williams

Traducció d'Anna Llisterri

 

Aquesta habitació està com la meva ànima, va pensar. Bruta i desordenada. És una habitació i la minyona la netejarà aquest matí, d’una manera com no es pot netejar l’ànima. Qui hi ha per netejar-te l’ànima?

---

Tots dos esperem, el temps i jo. És un joc. És una cursa a veure qui pot esperar més que l’altre. I quan s’acaba, no ha guanyat ningú. Aquest és el saldo final. Cap dels dos no guanya.

---

No hi ha res pitjor que estar sol quan no ets prou fort per afrontar els teus propis pensaments. Ho pots suportar durant un temps i després… després ja no pots estar més sol. Hi has de fer alguna cosa, per molt estúpida que sigui. T’has de fer creure a tu mateix que no estàs sol, encara que hi estiguis.

---

Ell no actuava, mai no havia actuat per voluntat pròpia. Un poder innominable l’empenyia d’un lloc a l’altre, per camins que no tenia cap desig de seguir, a través de portes que no coneixia i no tenia cap desig de conèixer. Tot era fosc i sense nom, i ell caminava en la foscor.

El Brogit - Número 440

Des del Turó de la Peira - Barcelona

Boca oberta: 
Hi entra, o en surt, la lluna? 
Lliure i valenta
s’aparta de les dents
que volen mossegar-la.

 

Tanka publicada al número 440 de la revista El Brogit, de Castellbell i el Vilar, dins la secció ‘Tanka i Fotografia’.

Em dic Lucy Barton - Elisabeth Strout

Traducció d'Esther Tallada

 

Quan escrius una novel·la la pots tornar a escriure, però quan vius amb algú durant anys, la novel·la és la que és, i no podràs tornar a escriure aquella novel·la amb ningú altre.

---

A pesar de la meva plenitud, jo em sentia molt sola. El de la soledat va ser el primer gust que vaig tastar a la vida, i després hi va ser per sempre més, amagat dins els insterticis de la meva boca, per fer-me’n memòria tothora.

---

Els llibres m’aportaven coses. Els llibres feien que no em sentís tan sola. I llavors pensava: jo mateixa escriuré, i així la gent no se sentirà tan sola.

L'últim adéu - Kate Morton

Traducció de Mireia Alegre Clanxet i Imma Estany i Morros

Havia obert la porta, havia sortit a fora i havia anat a estimar allà on no havia d’haver anat, i ara havia de patir-ne les conseqüències. El món era un lloc d’equilibri i justícia natural; sempre s’havia de pagar un preu, i ja era massa tard per tancar la porta.

---

No sempre podem triar on, com i qui, i l’amor ens dóna la força per suportar el que mai no hauríem imaginat que seríem capaços d’aguantar.

---

La vida t’ensenyarà a no fer suposicions ingènues. L’única cosa en què es pot comptar és que en el fons no es pot comptar amb ningú.

---

Estar espantat s’assembla massa a ser vulnerable, i feia anys que havia decidit que era millor encarar-se directament amb els problemes que no tenir-los darrera atansant-se sense fer soroll.

 

El Brogit - Número 439

Sant Vicenç de Castellet, tardor 2018

Esgrogueïdes
fulles cobreixen l’herba.
De coloraines
es vesteix el paisatge
que amb ulls d’enyor contemplo.

 

Tanka publicada al número 439 de la revista El Brogit, de Castellbell i el Vilar, dins la secció ‘Fotografia i Tanka’.

Dau al Brossa

 

Des del 30 de desembre del 2018 fins el passat 19 de gener ha tingut lloc a Twitter la iniciativa #daualBrossa, organitzada per la Fundació Joan Brossa. Cada dia han penjat una fotografia amb la cara de dos daus amb dues imatges per inspirar-se i escriure un micropoema, una frase molt breu.
https://laberintsbrossians.com/2018/12/04/dues-cares-del-dau-un-mon-poetic/

Per mi ha estat una experiència entretinguda, divertida i que m’ha servit per incentivar la creativitat i escriure cada dia. Comparteixo doncs els meus microtexts sorgits a partir d’aquesta proposta.

Dia 1: Globus + Barret
Un globus a punt de volar.
Un barret a punt d’aterrar.

Dia 2: Llapis + Bicicleta
El llapis dibuixa camins.
Les rodes de la bicicleta els esborren.

Dia 3: Pilota + Llavis
Pilota a l’olla:
Llavis que la tasten.

Dia 4: Carta + Plàtan
Entre les línies
de la pell de plàtan
hi escric les paraules
que no goso posar
dins del sobre.

Dia 5: Cotxe + Gat
Un gat sobre
el capó d’un cotxe.
Blanc i negre.

Dia 6: Llapis + Pluja
Sobtada inspiració:
llapis en mà,
pluja de mots.

Dia 7: Flor + Bicicleta
Peus a les rodes
i una flor a la mà.
Pedalejo somnis.

Dia 8: Nit + Carta
Nit sense estels,
lluna invisible.
Paraules adormides.

Dia 9: Telèfon + Rellotge
El cucut del rellotge
canta la melodia
que ha deixat de sonar
al telèfon.

Dia 10: Cafè + Ulleres
Cafè fumejant
ulleres entelades.

Dia 11: Llapis + Llavis
Amb el llapis escric
i amb els llavis somric.

Dia 12: Globus + Nit
Els estels somriuen
al costat de la lluna.
Un globus espera
la sortida del sol
per volar cel amunt.

Dia 13: Cor + Plàtan
Al cor de la ciutat
hi trobareu la fruiteria
amb els millors plàtans
del mercat.

Dia 14: Bicicleta + Dinar
Com més pedalis
més gana agafaràs.

Dia 15: Pluja + Telèfon
Sempre que em truques
plego el paraigua:
m’agrada mullar-me
amb la teva pluja de versos.

Dia 16: Telèfon + Escala
Telèfon a la butxaca,
peus segurs sobre els graons.

Dia 17: Barret + Ulleres
Al final del dia
compta les monedes
de dins del barret.
Hi ha dies que,
a més d’un entrepà,
pot comprar-se
unes ulleres de xocolata.

Dia 18: Pluja + Felicitat
Pluja de daus
són font d’inspiració.
Pluja de felicitat
per al dia a dia.

Dia 19: Maleta + Cafè
Sucre i cafè
a la maleta:
Dolç viatge!

Dia 20: Menjar + Cor
Quan es cuina amb amor
el menjar és més saborós.

Dia 21: Escala + Nit
Cada nit pujo
per l’escala
dels somnis.

 

El calaix dels vols perduts - Jesús M. Tibau

El calaix dels vols perduts - Jesús M. Tibau

 

Els seus ulls, d’un color indesxifrable, m’amaraven d’equilibri, una sensació estranya per al xiquet indecís i tímid que era llavors, que encara soc i que, em temo, sempre seré.

---

Voldria gaudir dels avantatges de la invisibilitat, perquè fins ara només en pateix inconvenients. La seva invisibilitat no és qüestió d’un experiment cientific carregat de glamur i misteri que el converteixi en un súper heroi, sinó de la impotència. És qüestió d’actitud, ho sap, però desistí fa temps de barallar-se amb la seva manera de ser, o de no ser, vet aqui el dilema.

---

Les multituds l’angoixen. I les trobades cara a cara, quan l’interlocutor pot apreciar com s’humitegen els porus de la pell, l’intimiden. Només es mou en certa comoditat quan disposa de l’espai de maniobra exacte, ni poc, ni massa; un marge estret que encara no sap definir clarament.

---

Caure en l’espiral d’indecisions petites és una forma covarda d’obviar indecisions més grans.

---

Sembla estrany com creixen les cases quan t’hi trobes sol; es fan amples, i altes, i fredes, i els passos hi ressonen, i els silencis se’t claven, i t’encongeixes perillosament.

---

Quan els cordills del record cauen a terra, s’emboliquen sols, uns amb els altres, misteriosament, com les serps al cistell d’un flautista; si estires d’un fil no saps quants nusos trobaràs.