Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2019

Bon any 2020

Imatge
,

La Veu de Torre Llobeta - Número 73

Imatge
Nova col·laboració a la revista La Veu de Torre Llobeta , corresponent al número 73, de desembre de l’any 2019. CARTA INSPIRADORA A partir d’una imatge on es veuen dos ciclistes amb planxes de surf envoltats d’un paisatge completament blanc, la Nora ha d’escriure un relat per a la revista amb què col·labora. Fa dies que hi dóna voltes, però no se li acudeix cap història. Apaga l’ordinador i prepara l’estoreta vermella: uns minuts de meditació l’ajudaran a centrar-se. No s’ha acomodat encara quan sona el mòbil. L’ignora i el posa en silenci. S’estira. Inspira, deixa anar l’aire, inspira… Toquen el timbre. Insisteixen. Esbufega i s’aixeca. -La cartera, porto un certificat -sent a l’altra banda de l’intèrfon. Obre, signa la notificació i deixa la carta damunt el moble del rebedor. Se’n torna a l’habitació, disposada a continuar amb la sessió de meditació. Cinc minuts després, i completament concentrada amb la seva respiració, un soroll al pis de dalt la sobresalta. Els nens

La distància fins al cirerer - Paola Peretti

Imatge
. Traducció d'Anna Casassas   Tots els nens tenen por de la foscor. La foscor és una cambra sense portes ni finestres, amb monstres que t’agafen i se’t mengen en silenci. Jo només tinc por de la meva, de foscor, de la que tinc dins dels ulls. Caminar a les fosques fa sentir estrany, sembla que nedis entre les fulles líquides i negres d’un arbre amb les branques que volen aturar-te, però amablement, sense arrencar-te la samarreta. I tu avances sentint-te en perill, però també en equilibri, estàs sola, però com vigilada per algú que no saps qui és. Els grans parlen, i jo faig veure que no els escolto. He de fer veure moltíssimes coses: he de fer veure que tinc el llum encès, que no ploro, que no escolto… I després, de gran, hauré de fer veure que no parlo d’una persona que hi és, com fan ara els pares. El meu arbre. De vegades penso com serà viure allà dalt i m’imagino una mena de caseta feta de fulles, al costat dels nius dels ocells. Sempre n’hi ha molts, al cirer

Dolr (in)suportable | Lletres i fils

Imatge
  . Salta des del trampolí més alt d’una piscina i des de ponts amb una alçada esfereïdora, es llença en paracaigudes… però res li fa més pànic que anar al dentista. Ja fa dies que les genives li sagnen i un maleït queixal el fa rabiar. Ha comprat una pasta per a dents sensibles, un elixir calmant i s’ha pres antiinflamatoris, però el dolor persisteix. Resignat, surt de casa i avança pels carrers de la vila. En arribar a la plaça Major els ulls se li il·luminen de cop: “Tancament per jubilació – Descomptes al 50%”, llegeix en un aparador. Es posa la mà a la galta dreta. Puc aguantar una mica més, es convenç a si mateix. El que no pot esperar és el seu vuitè tatuatge. La meva proposta per al segon fil del concurs Lletres i Fils, al qual et convido a participar. https://nurialaroca.blogspot.com/2019/12/segon-fil-lletres-i-fils.html    

Segon fil | Lletres i fils

Imatge
  . Escriure un microrelat o poema, entre 50 i 150 paraules, que contingui les paraules que s’indiquen a la imatge. PROPOSTES REBUDES: · Carme Rosanas   · Laura T. Marcel · Artur · Núria     Jo no sóc de les persones que es posen “pircincs” al melic, no sé quantes arracades, ni res de res, però no se sap mai… Un dia, després de conèixer el qui jo em pensava que seria l’amor de la meva vida, en vaig deixar constància posant un tatuatge amb el seu nom al meu braç… Però, ai las, la cosa no va acabar bé i jo què faria ara amb aquella nosa el braç? Vaig pensar què podia consultar alguna bruixa de les que fan pocions. Així ho vaig fer, li vaig suplicar que m’ajudés, a veure si em podia fer un elixir, no el de la vida, sinó un que esborrés “tatus”, ja que el que tenia em provocava malsons. Va ser una bona solució, perquè ara dormo com un angelet!!! M. Roser Algué    

No parlaràs - Esteve Llitrà

Imatge
No parlaràs - Esteve Llitrà Per dissimular la parla es comunicava en castellà, com si en lloc d’haver nascut a la Franja ho hagués fet a la part més interior de la província. Curiosament ara es comença a adonar de com s’havia equivocat en allunyar-se tant de la seva terra, i com de ridícul havia estat amagant la seva llengua materna i el seu lloc de naixença. Al llarg de la seva vida ha anat prescindint de massa coses. S’ha dedicat a fugir del passat mentre perseguia delinqüents. Potser ha trobat, després de tanta fugida, un cert equilibri, una certa calma, però a canvi de renunciar a qualsevol il·lusió. Només s’interessa per la seva feina i per mantenir la calma. A poc a poc, ha anat embotint dins seu una ànima buida que l’incomoda de tant en tant. Que ràpid que s’oblida la gent de gairebé tot, inclosos el dolor i l’amor! Com si l’ideal a perseguir fos viure adormit, anestesiat, anorreat, inconscient, allunyats dels sentiments intensos que fan que valgui la pena viure

La música del silenci - Patrick Rothfuss

Imatge
: Traducció de Neus Nueno El Dotze era un dels pocs indrets canviants del Món Amagat. Era prou savi per conèixer-se ell mateix, prou valent per ser ell mateix, i prou salvatge per canviar-se tot sol sense deixar de ser autèntic. Alguns llocs tenien nom. Alguns llocs canviaven, o eren discrets pel que feia al seu nom. Alguns llocs no tenien nom, i això sempre resultava dolorós. Una cosa era ser reservat. No tenir nom? Que horrorós. Que solitari. No podia estar enfadada. L’engranatge feia tot el que podia. La culpa era d’ella, que no sabia quin era el lloc que li pertocava. Les respostes sempre eren importants, però no acostumaven a ser fàcils. Alguns dies s’estenien a sobre teu com si fossin pedres. Alguns eren volubles com gats, s’allunyaven de tu quan necessitaves consol i tornaven després, quan no els volies, per clavar-te empentes i robar-te l’alè. Retall nota final de l’autor La veritat és que tinc molt d’afecte a l’Auri. Al meu cor hi ha un lloc especial per a

No tornarà a passar - Inge Schilperoord

Imatge
. Traducció de Laia Fàbregas Si feia memòria, no es podia recordar d’altra manera que amb aquella por borrosa, la por de no saber com passar el dia, com omplir les hores. Tan bon punt tornava de la feina, el temps que li quedava fins que podria anar a dormir li semblava un buit impossible d’omplir. Els pensaments i les creences tenien conseqüències emocionals que conduïen a una conducta determinada. I després encara hi havia els esdeveniments, les coses que et passaven. Els esdeveniments no es podien controlar. Però es podia triar la manera de gestionar-los. Res d’alcohol. Sota la influència de begudes alcohòliques podria perdre les inhibicions. Si bevia, hi havia moltes més possibilitats de fer coses que realment no volia fer. Coses que no eren bones. Els seus pensaments no van cooperar. No corrien, com feien de vegades, sinó que saltaven amunt i avall. De vegades, s’aturaven i es quedaven en silenci, perquè ell els pogués veure, però n’hi havia tants, i no tenia ni i

Llocs amb màgia | Lletres i fils

Imatge
  . Vermelles, marrons… cap de les llimones que hi ha sobre la taula és groga, així com la resta de peces de fruita, amb colors diferents al seu: hi ha cireres blaves, taronges verdes, plàtans roses… –Tinc el poder de canviar el color dels aliments –crida una veu de fons. El grup d’amics surt de la sala i continua travessant la “Llar Màgica” fins arribar al tub que els condueix a la sortida. Ara volen anar al Passatge Embruixat, però la cua per entrar-hi és molt llarga, i encara ho és més la del “Llangardaix Poca-Solta” l’atracció amb més èxit del parc. Abans de continuar la seva aventura decideixen comprar alguna cosa per menjar. S’acosten a una parada i la sorpresa és majúscula quan s’adonen que les pomes són de color lila. La meva proposta per al primer fil del concurs Lletres i Fils, al qual et convido a participar. https://nurialaroca.blogspot.com/2019/11/primer-fil-concurs-lletres-i-fils.html  

Primer fil | Lletres i fils

Imatge
. . Escriure un microrelat o poema, entre 50 i 150 paraules, que contingui les paraules que s’indiquen a la imatge.   PROPOSTES REBUDES:   · Artur · Carme Rosanas · Laura T. Marcel · Núria     El color groc El llangardaix s’ha perdut, és petitó i encara no s’orienta bé, no sap anar sol per les contrades on viu amb la seva família. Mira i remira i ensopega amb una cuca de llum, si apropa atret per la claror, però veu que es mou i s’espanta. Caminant, xino xano, arriba a un jardí amb arbres fruiters de tota mena. Fa un saltiró per enfilar-s’hi, a veure si des d’un lloc alt pot albirar casa seva i ves per on ha anat a parar a un llimoner. Veu que els fruits són de color grog i pensa: caram, he anat a parar a un arbre amb fruits molt bonics, les llimones… Va aclucar el ulls i es va adormir. El què ell no sap és que ha anat a parar a un arbre “indepe”!!! M Roser Algué   Llangardaix amb llimona Des de la finestra de casa veig un llangardaix damunt d’una teula al costat

El temor d'un home savi - Patrick Rothfuss

Imatge
. Traducció de Neus Nueno i Ernest Riera   Estimem el que estimem. La raó no hi té cabuda. En molts aspectes, l’amor insensat és el més autèntic. Qualsevol pot estimar una cosa «perquè». Això és tan fàcil com ficar-te un penic a la butxaca. Però estimar alguna cosa «malgrat». Conèixer-ne els defectes i estimar-los també. Això és infreqüent, pur i perfecte. Moltes persones saben cantar o tocar una melodia amb un violí. Una capsa de música pot fer sonar una cançó a la perfecció, una vegada i una altra. Però conèixer les notes no és suficient. Has de saber com tocar-les. La velocitat és el resultat del temps i la pràctica, però el sentit del ritme és innat. El tens o no el tens. Hi ha una vasta diferència entre tenir algunes monedes i no tenir-ne cap. Tenir la bossa buida produeix una sensació de desemparament. Amb les llavors passa una cosa semblant. Al final d’un hivern llarg, si et queden llavors, les pots fer servir per sembrar. Tens control sobre la teva vida. Pots ut

Gàbia escolar | Escribir jugando

Imatge
. Treu el cap al passadís. Buit com totes les aules. És l’hora del pati. –No baixes a jugar, Pilar? –demana una mestra des de la sala de professors. –No em trobo bé –respon, i es torna a tancar al lavabo. “On és la bleda assolellada?” “Deu estar mocant-se” “O fent-se caqueta” “Hahahahahahahaha!” La Pilar sent aquests comentaris a baix al pati. Obre la tapa del vàter. Vomita. I comença a plorar. Fa setmanes que ella és l’escollida per fer burla. No sap a qui explicar-ho, no sap com sortir d’aquesta maleïda gàbia en què s’ha convertit per ella l’escola. Proposta per al repte ‘Escribir jugando’ , del blog de Lídia Castro Navas: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional que hi aparegui el nom de Pilar a la creació. https://lidiacastronavas.wordpress.com/2019/02/01/escribir-jugando-octubre/  

Actes humans - Han Kang

Imatge
. Traducció d'Alba Cunill L’ocellet que surt del cos quan mor algú, on es troba mentre la persona és viva? En el nas arrufat? Darrere del cap, com una corona? O potser en un racó del cor? Cap a la mitjanit, vaig sentir que alguna cosa feble i suau em tocava subtilment. Com que no sabia a qui pertanyia aquella ombra sense rostre, sense cos i sense parla, jo també em vaig quedar callat, esperant. Hauria volgut recordar com es parla amb una ànima, però llavors vaig caure que no n’havia après mai, i semblava que l’altra ànima tampoc en sabia. Encara que no trobàvem la manera de dirigir-nos la paraula, podíem sentir que estàvem pensant l’una en l’altra amb totes les nostres forces. Vull veure’ls les cares amb els ulls tancats mentre dormen, colar-me als seus somnis i moure’m ondulant sobre els seus fronts i les seves parpelles tota la nit, fins que vegin els meus ulls vessant sang i escoltin la meva veu dient: Per què em vas disparar? Per què em vas matar? Creu que l’

La filla de la tempesta - Santi Baró

Imatge
. . La feina era duríssima i com més dies feia que hi treballaves i, per tant, més ferides a les mans, més dura encara. El capatàs deia que allò ens enfortia com a dones i ens forjava el temperament andalús, fort i alegre, positiu i noble. Tot allò era molt fàcil de dir si dormies calent i menjaves doble ració (…) Però callàvem, tothom callava, homes i dones callàvem perquè teníem tan poca cosa que no teníem ni veu. Morir-se no era fàcil i viure era negre, sense esperances; jo ni volia ni podia passar un segon més en aquella casa, on tots eren animals, preocupats del què diran i incapaços de mirar-te als ulls i parlar. Els adeus mai són per sempre quan et lliguen els sentiments. No podia amagar-me més, no es poden parar eternament les conseqüències de la vida fent veure que no les veus.  

L'últim germà - Nathacha Appanah

Imatge
. Traducció de Pere Comellas   Què més es pot dir d’aquelles nits al campament? No tenia pas la sensació de ser més desgraciat que els altres, el meu univers començava i s’acabava allà, per mi el món era fet d’aquella manera, amb pares que treballaven de sol a sol i que tornaven a casa borratxos per maltractar la família. Estava molt impressionat de veure allò, aquella mena de riquesa tranquil·la on, a més, treballava el meu pare. Avui és un record que em disgusta una mica, com una enorme mentida que em vaig creure per un moment, perquè aquella aparença de benestar –les cortines que voleien, la fruita, les flors, la gespa, el silenci– només era una façana, un miratge, i si rascaves una mica hi descobries la foscor, la misèria, els crits i els plors. La meva mare va ser la sort de la meva vida, el que l’existència em va oferir per encarrilar-me, per posar-me en el bon camí, un pilar de força, de bondat, de constància i de renúnica, per fer-me entendre que hi havia altr

La veu de la viola - Salvador Vergés

Imatge
. La veu de la viola - Salvador Vergés   L’Aniol havia viscut en un món on res era dolent ni res era bo, les coses anaven passant de la manera que arribaven. Els grans a ell gairebé no el veien, era una figura transparent, neutra, com si visqués a prop d’una família i al mateix temps allunyat de tothom. Les muntanyes també són com nosaltres, no tenen cap costat igual i quan les hagis vist des de tots els cantons, sabràs tots els senyals del camí. Quan em perdo em guien per tornar a casa. Si pots triar, no vagis mai a un lloc que es barallen amb escopetes, perquè les bales o els maleïts ferros no saps mai d’on poden venir. Fer la guerra a garrotades seria molt diferent, però, de totes maneres, si l’altre no t’ha fet res, tampoc no entenc perquè t’hi has d’estomacar. Quan vull parlar se’m bloquegen les paraules i no puc dir res. Això em fa agrair més l’escriptura, perquè em permet expressar tot allò que vull dir, igual que ho faria qualsevol persona. Quan escric, perdo l

Groc d'Índia - Isidre Grau

Imatge
. .       Ella mai no s’havia sentit part d’enlloc. L’espai on neixes és tan sols un accident, l’única pàtria interior és l’experiència. Només importa la identitat que et creix a dins i que t’acompanya, íntegra, allà on vagis. Si alguna cosa vaig aprendre en la meva setmana al tren és que estaria sola tota la vida, i quan dic sola vull dir d’aquella manera que ho tens tot a dins i t’has d’espavilar, que ningú et traurà les castanyes del foc, ni la persona que més t’estimi. Va arribar el moment que tots els meandres amb què s’entretenia per dins van ser insuficients per dissimuar-li la sequedat d’ànima. L’absurd ja forma part de la nostra vida de cada dia. El més absurd és aquesta manera imbècil de desbarrar perquè s’acaba un any.  I els que no creiem en fantasmes, encara volem espantar la por amb sopars de gala o amb viatges excèntrics. No parem, necessitem tirar la casa per la finestra i creure que som meravellosos. Com és que la pobresa ja no ens fa mal als ulls? P

El Brogit - Número 445

Imatge
Posta de sol des de Manresa Hora daurada:  el capvespre desperta, la fosca espera els somnis que s’escolen dins l’últim alè del dia.   Tanka publicada al número 445 de la revista El Brogit, de Castellbell i el Vilar, dins la secció ‘Fotografia i Tanka’.  

Aniversari - Alba Sabaté

Imatge
- . Li costava resignar-se a fer de la vida un seguit de dates impertorbables, però inevitablement hi tornava una vegada i una altra per por que en un mal descuit se li esborressin de qui sap quin lloc obscur i pregon. L’espècia humana som ben bé un misteri. No sé en quin punt de l’evolució es va complicar tot tant. Plorava amb els ulls oberts sense consol i només ella sabia perquè ho feia. Plorava perquè sentia els innombrables batecs de la vida i la monotonia del dia rere dia i sobretot sentia l’agredolça sensació que tot se’n va, irremeiablement. La gent veu que la vida dels altres se’n va i mira de consolar-se com pot mentre espera que la seva faci el mateix camí. La gent veu que la seva vida se’n va i calla i no en parla. Què era l’amor? Es resistia a creure el que últimament havia sentit dir en algun programa de la televisió, la perpetuació de l’espècie, un contracte purament emotiu per garantir generacions futures, una emoció que neix en una cinquena part de se

Màgia | Escribir jugando

Imatge
  .   On deu ser el candau de la capsa del llibre de màgia? L’he de trobar, últimament la meva vida és monòtona i avorrida… es diu en Grimau a si mateix, assegut a la butaca on deixa passar el temps. La màgia sempre és amb nosaltres, tenim la clau per fer-la sortir, però cerquem excuses per continuar vivint en el món anodí que ens hem creat. És en Grimori, l’aura de llum que emergeix per damunt del capell d’en Grimau, qui pronuncia aquestes paraules. Però en Grimau no les sent, i continua sense adonar-se que la màgia ja és amb ell. Proposta per al repte ‘Escribir jugando’ , del blog de Lídia Castro Navas : escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui la paraula “grimorio” . https://lidiacastronavas.wordpress.com/2019/07/01/escribir-jugando-julio-2/  

Dewey - Vicky Myron

Imatge
. Traducció de Montserrat Vendrell   Tot i les seves circumstàncies, mai no va perdre el tremp o la seva estimació per la vida. Era humil. Potser no sigui la paraula correcta –al capdavall era un gat–, però no era arrogant. Transmetia seguretat. Tal vegada era l’aplom d’un supervivent a les portes de la mort. Potser és la serenor que provoca ser a prop del final, sense esperança, i veure que has pogut retrocedir. No en tinc ni idea. El que sé és que des del moment en què el vam trobar, en Dewey estava convençut que tot aniria bé. Un home gran compareixia a la mateixa hora cada matí, seia a la mateixa cadira, espaiosa i còmoda, i llegia el diari. La seva dona acabava de morir i estava sol. Mai no hagués pensat que era un amant dels gats, però la primera vegada que en Dewey va pujar a la seva falda, el senyor va somriure amb plaer. De sobte, ja no estava llegint el diari en solitari. La biblioteca no és un magatzem. És un centre vital per a la comunitat. Els carrers acab

Un cor aixanti - Jordi Tomàs

Imatge
- . Per a tu, tenia molt més valor, si és que els humans es podien mesurar amb la vara d’alguna virtut, una persona amb poques paraules i una mirada densa que no pas un bon orador carregat de frases boniques però d’ulls inquiets, falsos o dubitatius. Ell, com ella, voldria saber els secrets ara mateix. Però els secrets els transmet qui els té, quan vol i com vol. I un ha de saber dominar la seva curiositat i saber esperar el moment. La vida és com una gran partitura, en la qual tothom té el seu lloc. La seva durada. En la qual cadascú interpreta una melodia que cal escoltar. Molts ens acompanyen durant molt de temps, i formen part de la nostra vida, però arriba un moment en què la majoria desapareixen, sense que per això haguem d’oblidar la bellesa que ens va provocar sentir aquella tonada, sense menystenir, doncs, aquell so que va definir la nostra vida. En Kofi, estoic, no li té en compte les paraules malsonants. La tempesta amainarà i la Clara tornarà a deixar-se s

La Veu de Torre Llobeta - Número 72

Imatge
El pasat dijous 20 de juny es va celebrar al Centre Cívic Torre Llobeta la festa d’estiu amb presentació d’una nova edició de la revista La Veu , dedicada en aquesta ocasió a la poesia. Així doncs, en aquest número, el 72, s’hi poden llegir versos escrits per alguns dels integrants del Consell Editorial, el Grup de Dones en Forma i col·laboradors de La Veu. També es fa un esment a poetes com Mario Benedetti o Joan Brossa, de qui enguany se celebra el centenari del seu naixement. Des que vaig començar la col·laboració a La Veu de Torre Llobeta, el desembre de l’any 2017, hi he publicat relats curts. Comparteixo doncs el text publicat en aquesta edició, que vaig escriure en un taller d’escriptura de relats fet al Centre Cívic de Torre Llobeta el passat any 2018 amb Isabel del Río.   PRIMERA VEGADA Arribem a la platja, solitària en aquest capvespre. Em trec la samarreta mentre observo la Martina i em pregunto: seré capaç de fer com ella i quedar-me nu? Puc intentar-ho, em rep

(In)somnis | Escribir jugando

Imatge
. A l’ampit de la finestra una granota mandreja. La nit s’atansa i un quart de lluna ens pren els somnis. Amb els ulls ben oberts comptarem estrelles i pintarem d’insomnis la nit més curta de l’any. Quan el dia neixi i el sol ens pentini les il·lusions, el rauc de la granota serà la melodia que acompanyarà els nostres somnis. Proposta per al repte ‘Escribir jugando’ , del blog de Lídia Castro Navas: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que la història passi durant el solstici d’estiu. https://lidiacastronavas.wordpress.com/2019/06/01/escribir-jugando-junio/  

El Brogit - Número 444

Imatge
Primavera a Sant Vicenç de Castellet   El roig maquilla  el rostre de les herbes. Sense vergonya vistosament llueixen vestits de primavera.     Tanka publicada al número 444 de la revista El Brogit, de Castellbell i el Vilar, dins la secció ‘Fotografia i Tanka’.  

Poemes per a Helen - Llibre d'encàrrec

Imatge
Portada del llibre Fa uns dies em van fer un encàrrec per una persona que s’acaba de jubilar; els seus companys de feina han escollir poemes i cançons i una companya ha pintat unes cobertes per regalar un llibre artesà. Em van entregar els fulls impresos, la portada i contraportada i després de parlar de les diferents opcions d'enquadernació ho he cosit amb la tècnica japonesa.   Contraportada del llibre Un bonic regal dels qui han estat companys de la Helen, a qui dono les gràcies per confiar en mi per fer aquesta enquadernació.   . .

Anaïs sota les voltes - Maria Vilanova i Vila-Abadal

Imatge
- . Si les coses no vols que continuïn vives, se’ls ha de donar sepultura, no només arraconar-les, oi? La gelosia ho arrasa tot, fa com la sal en un camp per llaurar; ja no hi creix ni una mala herba mai més. Aquest monstre, perquè la gelosia és un monstre, pot arribar a fer cometre el crim més esgarrifós, en el pitjor dels casos. Del que no hi ha dubte és que anul·la la personalitat més forta i més centrada. I la víctima és tan qui pateix la gelosia com qui en rep els efectes. Cada suïcidi fa preguntar-nos a cada un de nosaltres quina responsabilitat hi tenim, i açò ens du a sentir-nos-en culpables. Però com que la culpabilitat és irracional, l’única cosa que podem fer és foragitar-la, expulsar-la com si fos un mal esperit que ens ha posseït. La bellesa dels llocs, com la de les persones, no depèn dels monuments històrics ni de les postes de sol meravelloses que ens ofereixen, ni de la perfecció d’un nas en un rostre, sinó que depèn de les vivències que ens hi lliguen

Primavera | Alfapoema - Acròstic

Imatge
Primavera al Bages P ipiripips, roselles, R uelles, badabadocs… I nunden els camps M esclats entre A legres colors. V aivé de pètals E mbelleixen el paisatge. R iuades de flors A rrelades a la terra.  

El nom del vent - Patrick Rothfuss

Imatge
.  Traducció de Neus Nueno   Els meus èxits més grans van resultar de decisions que vaig prendre quan vaig deixar de pensar i em vaig limitar a fer el que em semblava correcte. És dur que t’acusin injustament, però és pitjor quan els que et menyspreen són taujans que mai no han llegit un llibre ni han viatjat més enllà de trenta quilòmetres a la rodona de l’indret on van néixer. Quan som petits poques vegades pensem en el futur. La innocència ens deixa lliures per gaudir com pocs adults poden fer-ho. El dia que ens amoïnem pel futur és el dia que deixem enrere la infantesa. Un poeta és un músic que no sap cantar. Les paraules han de trobar la ment d’una persona si pretenen arribar al seu cor, i la ment d’algunes persones és lamentablement petita. La música arriba al cor per molt petita o acèrrima que sigui la ment de qui l’escolta. No entens de debò l’oceà fins al dia que hi ets al mig, amb aigua per totes bandes que s’estén sense fi. Només llavors t’adones de com n’e

Castellar, vila de versos

Imatge
.   ‘Castellar, vila de versos’ ja és una realitat i, a diferents passos de vianants de la vila, ja s’hi han inscrit els 29 versos que formen part d’aquesta iniciativa. Entre les frases i versos n’hi ha un de meu que es pot llegir al pas de vianants de la Ronda de Ponent, davant de l’Escola Mestre Pla de Castellar del Vallès: Cada nit pinto pinzellades de somnis tenyits de vida. Aturar-se davant d’un pas de vianants abans de creuar-lo esdevé un exercici literari a Castellar. Abaixar el cap i, en comptes de mirar la pantalla del mòbil, llegir una frase inspiradora als nostres peus… https://www.lactual.cat/actualitat/versos-a-peu-de-carrer_41998_102.html  

La recerca | Escribir jugando

Imatge
. –Aquesta editorial fa anys que ha tancat. –Potser en alguna llibreria d’anitc el trobaràs. Aquestes són les respostes que la Cèlia ha obtingut a les prop de quaranta llibreries que ha recorregut. El llibre que cerca, escrit en primera persona, narra la història d’un home que se’n va anar de casa deixant l’esposa i dues filles petites. Cansada, la Cèlia camina pels carrers buits de la ciutat. No pensa rendir-se. Amb l’única pista que té per conèixer els seus orígens, continuarà a la recerca de la història de l’avi que no ha conegut. Proposta per al repte ‘Escribir jugando’ , del blog de Lídia Castro Navas : escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional: que la història contingui el número 40. https://lidiacastronavas.wordpress.com/2019/04/01/escribir-jugando-abril/  

El Brogit - Número 442

Imatge
Sant Vicenç de Castellet, primavera 2019 Pètals que es gronxen entre les fines branques que els sostenen. Niu de flors, llar d’insectes: Esclat de primavera!   Tanka publicada al número 442 de la revista El Brogit, de Castellbell i el Vilar, dins la secció ‘Fotografia i Tanka’.  

Castellar, vila de versos

Imatge
. Castellar, vila de versos és una proposta de l’Ajuntament de Castellar del Vallès per incentivar la creativitat poètica i fomentar la lectura a l’espai públic inscrivint versos a diferents passos de vianants de la vila. La convocatòria per escollir els versos es va iniciar el 21 de desembre del 2018 i va finalitzar el 31 de gener d’enguany a través de la web de l’Ajuntament de Castellar. El passat dimarts dia 2 d’abril, en un acte a la Biblioteca Antoni Tort de Castellar del Vallès, es van donar a conèixer els 29 versos seleccionats que s’inscriuran als passos de vianants en els propers dies. D’aquests 29 versos n’hi ha un de meu: Cada nit pinto pinzellades de somnis tenyits de vida. Em fa il·lusió formar part d’aquesta iniciativa i dono l’enhorabona a la resta de seleccionats i a l’Ajuntament de Castellar del Vallès per la proposta. Enllaç de la notícia publicada a la web de l’Ajuntament de Castellar, amb la llista de frases i versos seleccionats: http://www.castella

La vida al davant - Romain Gary (Émile Ajar)

Imatge
Traducció de Jordi Martín Lloret   A mi em sembla que els que millor dormen són els injustos, a qui tot se’ls en fot, mentre que els justos no poden acluclar l’ull i s’amoïnen per tot. Si no, no serien justos. A mi no m’agraden les persones que tenen cares on tot canvia constantment i fuig per totes bandes, i que no fan la mateixa cara dos cops seguits. Falses, en diuen. Les coses no són del tot blanques o negres, i sovint el blanc és el negre camuflat i a vegades el negre és el blanc que es deixa aixecar la camisa. A mi l’heroïna me la sua. Els nanos que es punxen s’acostumen a la felicitat i llavors ja han begut oli, perquè la felicitat és famosa precisament per les crisis d’abstinència que provoca quan no se’n té. Per punxar-se cal de debò voler ser feliç a qualsevol preu. Si voleu que us digui el que penso, els paios a mà armada són com són perquè quan eren petits ningú no els va fer cas i es van quedar en l’anonimat. Hi ha massa nanos per fer-los cas a tots, i a

Paradís d'ombres - Núria Gras

Imatge
. . Feia un fred que pelava però jo tenia el cor escalfat, no sentia la gelor perquè el cor no parla, però endevina. La gent de la meva generació hem après que a vegades un ha de saltar-se les normes si vol aconseguir resultats. El seu pare sempre deia que el món estava dividit entre els que es passaven tot el dia lamentant-se i els espavilats, aquells que saben aprofitar les oportunitats que la vida els posa al davant. Els homes no són muntanyes, es mouen, i tard o d’hora es retroben. Odiar només genera violència.

Estimat Michele - Natalia Ginzburg

Imatge
- Traducció de Teresa Muñoz Lloret   Malgrat que vam tenir alguns moments breus i sovintejats de felicitat, després tot es va acabar embrutant, capgirant i ultratjant. Però no solament s’estimen els records feliços. En un determinat moment de la vida, t’adones que s’estimen els records. Quan la nostàlgia es barreja amb la repulsió, els llocs i les persones que estimem els situem en una gran llunyania i els camins per retrobar-los ens semblen tallats i impracticables. Miro d’imaginar-me la teva vida en un lloc o en un altre, però al mateix temps sento que la teva vida és diferent de com me la imagino, i així la meva imaginació esdevé cada vegada més incerta i més vaga a l’hora de construir arabescos entorn teu. Tots nosaltres tenim una zona d’orientació i d’insensatesa i de tant en tant ens sentim fortament atrets per deambular i per no respirar altra cosa que la pròpia solitud. Podria ser que, si tu vinguessis a veure’m jo m’habitués de seguida a tu, i no em vull hab

Paraigües Magí | Relats conjunts

Imatge
  Rajola d’oficis – Fotografia d’Albert Mestres En Magí repassa el cartell una última vegada abans de donar l’ordre a la impressora mentre es mira la rajola penjada al costat de la porta de l’establiment que regenta, un local amb més de cent anys d’història que, tot i que s”ha modernitzat en molts aspectes i s’ha adaptat als nous temps, continua conservant l’encant de botiga antiga, de botiga de barri. A l’aparador, paraigües de totes mides i colors; a dins, més paraigües i articles per a la llar. Un cop impresos els papers hi fa un cop d’ull i en penja un a l’entrada: Descobrir l’antic ofici de paraigüer Conèixer la història de l’antic ofici de paraigüer: característiques d’un taller artesanal de confecció i reparació de paraigües. Utilització de les matemàtiques en la confecció del patronatge. Aprendre, de manera molt incipient, a tallar i cosir roba. Quan en Magí va rebre la proposta de l’Ajuntament per donar a conèixer l’antic ofici de paraigüer, de seguida va respond

Només nit - John Williams

Imatge
Traducció d'Anna Llisterri   Aquesta habitació està com la meva ànima, va pensar. Bruta i desordenada. És una habitació i la minyona la netejarà aquest matí, d’una manera com no es pot netejar l’ànima. Qui hi ha per netejar-te l’ànima? Tots dos esperem, el temps i jo. És un joc. És una cursa a veure qui pot esperar més que l’altre. I quan s’acaba, no ha guanyat ningú. Aquest és el saldo final. Cap dels dos no guanya. No hi ha res pitjor que estar sol quan no ets prou fort per afrontar els teus propis pensaments. Ho pots suportar durant un temps i després… després ja no pots estar més sol. Hi has de fer alguna cosa, per molt estúpida que sigui. T’has de fer creure a tu mateix que no estàs sol, encara que hi estiguis. Ell no actuava, mai no havia actuat per voluntat pròpia. Un poder innominable l’empenyia d’un lloc a l’altre, per camins que no tenia cap desig de seguir, a través de portes que no coneixia i no tenia cap desig de conèixer. Tot era fosc i sense nom, i

El Brogit - Número 440

Imatge
Des del Turó de la Peira - Barcelona Boca oberta:  Hi entra, o en surt, la lluna?  Lliure i valenta s’aparta de les dents que volen mossegar-la.   Tanka publicada al número 440 de la revista El Brogit, de Castellbell i el Vilar, dins la secció ‘Tanka i Fotografia’.  

Un somriure per l'àvia | Escribir jugando

Imatge
. . Al petit Marc i la seva mare els agrada passejar pel bosc i avui han descobert un racó ple d’objectes. Ja sigui perquè se’n cansen o no els fan servei, la gent se’n desfà sense miraments. –Mira, mama! Hi posarem flors i el portarem a l’àvia perquè es posi contenta –exclama el nen mentre agafa un gerro. –Segur que li farà il·lusió –afirma la mare. El petit Marc i la seva mare es miren i somriuen. El que més desitgen és tornar a veure un somriure al rostre de l’àvia després de la mort de l’avi. Proposta per al repte ‘Escribir jugando’ , del blog de Lídia Castro Navas: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. https://lidiacastronavas.wordpress.com/2019/02/01/escribir-jugando-febrero/  

Em dic Lucy Barton - Elisabeth Strout

Imatge
- Traducció d'Esther Tallada   Quan escrius una novel·la la pots tornar a escriure, però quan vius amb algú durant anys, la novel·la és la que és, i no podràs tornar a escriure aquella novel·la amb ningú altre. A pesar de la meva plenitud, jo em sentia molt sola. El de la soledat va ser el primer gust que vaig tastar a la vida, i després hi va ser per sempre més, amagat dins els insterticis de la meva boca, per fer-me’n memòria tothora. Els llibres m’aportaven coses. Els llibres feien que no em sentís tan sola. I llavors pensava: jo mateixa escriuré, i així la gent no se sentirà tan sola.  

L'últim adéu - Kate Morton

Imatge
. Traducció de Mireia Alegre Clanxet i Imma Estany i Morros Havia obert la porta, havia sortit a fora i havia anat a estimar allà on no havia d’haver anat, i ara havia de patir-ne les conseqüències. El món era un lloc d’equilibri i justícia natural; sempre s’havia de pagar un preu, i ja era massa tard per tancar la porta. No sempre podem triar on, com i qui, i l’amor ens dóna la força per suportar el que mai no hauríem imaginat que seríem capaços d’aguantar. La vida t’ensenyarà a no fer suposicions ingènues. L’única cosa en què es pot comptar és que en el fons no es pot comptar amb ningú. Estar espantat s’assembla massa a ser vulnerable, i feia anys que havia decidit que era millor encarar-se directament amb els problemes que no tenir-los darrera atansant-se sense fer soroll.  

El Brogit - Número 439

Imatge
Sant Vicenç de Castellet, tardor 2018 Esgrogueïdes fulles cobreixen l’herba. De coloraines es vesteix el paisatge que amb ulls d’enyor contemplo.   Tanka publicada al número 439 de la revista El Brogit, de Castellbell i el Vilar, dins la secció ‘Fotografia i Tanka’.

(Des)Connectats | Escribir jugando

Imatge
. La partida avança, lentament i animada. Les seves ments estudien quina fitxa moure. Els escacs és un dels jocs que els fa reflexionar i concentrar-se, cosa que els atrau. –M’agrada assaborir cada instant sense que la tecnologia ens distregui. Sense selfies, sense la necessitat de compartir-ho tot mentre el present se’ns escapa. –Mirar-nos als ulls, conversar, entendre els nostres silencis… –es diuen en una de les pauses. Desconnectats de la xarxa, connectats i units a la seva xarxa de sentiments i emocions, la partida avança, lentament i animada. Proposta per al repte ‘Escribir jugando’ , del blog de Lídia Castro Navas : escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. https://lidiacastronavas.wordpress.com/2019/01/01/escribir-jugando-enero/ Publicat també a Palabra Fugaz , amb la paraula obligada ‘escacs’. https://palabrafugazblog.wordpress.com/2019/01/29/desconnectats/  

Dau al Brossa

Imatge
. Des del 30 de desembre del 2018 fins el passat 19 de gener ha tingut lloc a Twitter la iniciativa #daualBrossa, organitzada per la Fundació Joan Brossa. Cada dia han penjat una fotografia amb la cara de dos daus amb dues imatges per inspirar-se i escriure un micropoema, una frase molt breu. https://laberintsbrossians.com/2018/12/04/dues-cares-del-dau-un-mon-poetic/ Per mi ha estat una experiència entretinguda, divertida i que m’ha servit per incentivar la creativitat i escriure cada dia. Comparteixo doncs els meus microtexts sorgits a partir d’aquesta proposta. Dia 1: Globus + Barret Un globus a punt de volar. Un barret a punt d’aterrar. Dia 2: Llapis + Bicicleta El llapis dibuixa camins. Les rodes de la bicicleta els esborren. Dia 3: Pilota + Llavis Pilota a l’olla: Llavis que la tasten. Dia 4: Carta + Plàtan Entre les línies de la pell de plàtan hi escric les paraules que no goso posar dins del sobre. Dia 5: Cotxe + Gat Un gat sobre el capó d’un cotxe. B

El calaix dels vols perduts - Jesús M. Tibau

Imatge
El calaix dels vols perduts - Jesús M. Tibau   Els seus ulls, d’un color indesxifrable, m’amaraven d’equilibri, una sensació estranya per al xiquet indecís i tímid que era llavors, que encara soc i que, em temo, sempre seré. Voldria gaudir dels avantatges de la invisibilitat, perquè fins ara només en pateix inconvenients. La seva invisibilitat no és qüestió d’un experiment cientific carregat de glamur i misteri que el converteixi en un súper heroi, sinó de la impotència. És qüestió d’actitud, ho sap, però desistí fa temps de barallar-se amb la seva manera de ser, o de no ser, vet aqui el dilema. Les multituds l’angoixen. I les trobades cara a cara, quan l’interlocutor pot apreciar com s’humitegen els porus de la pell, l’intimiden. Només es mou en certa comoditat quan disposa de l’espai de maniobra exacte, ni poc, ni massa; un marge estret que encara no sap definir clarament. Caure en l’espiral d’indecisions petites és una forma covarda d’obviar indecisions més grans.