Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Susanna Tamaro. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Susanna Tamaro. Mostrar tots els missatges

divendres, de novembre 18, 2022

Estimada Mathilda - Susana Tamaro (II)

Traducció d'Antoni Garcia

Últimament he reflexionat amb freqüència sobre la paraula judici i sobre el verb jutjar. N'hi ha prou que mirem al voltant per adonar-nos que el judici s'ha convertit en un esport popular, molt més estès que el futbol o la petanca. La pantalla del televisor és plena de "jutges", i les pàgines dels diaris també. Tothom que té la possibilitat d'expressar-se en públic es considera automàticament autoritzat a imposar la veritat als altres, i condemna sense possibilitat de reclamació tot allò que està en desacord amb aquella veritat.

Jutjar vol dir situar-se, respecte els altres, en un pla de superioritat, i jo considero terriblement sospitós aquell que es proclama superior a la resta de persones. En efecte, qui ens investeix d'un dret com aquest, del dret de dir; "tu sí, tu no", "això sí, això no", del dret d'elogiar o d'enfonsar els altres?
Ens erigim en jutges, convençuts que d'aquesta manera manifestem una intel·ligència i un enteniment superiors i, en canvi, quan jutgem, es verifica exactament tot el contrari; el judici és una gàbia, una presó estreta en què l'enteniment i la intel·ligència defalleixen al costat de la llibertat d'ésser. 


Al blog hi trobareu alguns fragments més d'aquest llibre de Susana Tamaro. 

dissabte, de juny 30, 2018

Estimada Mathilda - Susanna Tamaro

Traducció d'Antoni Garcia


En els llibres que escric sempre hi ha una recerca que es basa en els sentiments, en allò que dóna sentit, fonament i riquesa a la vida. Mai no m’ha interessat parlar del xiuxiueig superficial de les tafaneries, la paròdia trista i degradant del sentimentalisme que ens aclapara contínuament.

Què és el bonisme? Si he de ser sincera, no ho sé, no en tinc ni idea. Com tots els «ismes», pertany a una categoria de pensament que és totalment aliena a la meva manera de ser.


La destrucció és sempre el camí més curt: per matar, n’hi ha prou de prémer un gallet; per no matar, hem de fer l’esforç enorme de provar d’entendre’ns. Hem de netejar els cors, ens hem d’acostumar a comprendre els altres en comptes de jutjar-los, hem de deixar de tancar-nos i hem de començar a obrir-nos, no hem de viure la pau com una idea, sinó com el ritme mateix de la vida.


Qui no em coneix personalment, es pensa que sóc una dona tancada, neuròtica, intolerant. Sempre m’he preguntat d’on prové aquest equívoc. Qui sap, potser la causa és la tendència a confondre la discreció amb la misantropia, l’espiritualitat amb l’egoisme, la seriositat amb la insociabilitat. O potser la raó és que he separat clarament la imatge pública de la privada, i això no s’ajusta a les regles del joc.


Mai no he cregut en les revolucions ideològiques, però sí que crec profundament en les revolucions quotidianes. Què és una revolució quotidiana? És la transformació que faig en la vida en el moment que m’adono que em comporto d’una manera que pot perjudicar algú altre o el futur d’aquesta Terra maltractada.