Avui hi he tornat a passar per davant i m'he aturat per veure-la de nou: la casa on vaig viure la infantesa amb els pares i germans. Records i imatges han retornat amb força: els jocs al bosc amagats entre els arbres, els banys d'estiu a la riera, algunes nevades hivernals... i les rialles sinceres, esporàdiques i despreocupades.
Fa temps que està igual la casa, mig amagada rere un fullam espès, amb la cortina blanca al balcó que sempre està passada. I llavors penso en la nostra de cortina, aquella amb què ens cobrim per por de ser ferits una altra vegada. És una cortina fina, però pesa, és un vel feixuc de dur. Si l'obrim revelarem el nostre interior, allà on resideixen les nostres pors, però també els nostres somnis més íntims, aquells que el nostre cor té guardats.
Asseguda davant de la casa duc les mans al pit i em dic que és hora d'atrevir-s'hi i, a poc a poc, anar movent la cortina per descobrir l'essència. Amb els records d'una infantesa feliç m'aixeco per desfer camí i em prometo que tornaré a somriure, a il·lusionar-me i retrobar-me amb la nena interior que hi ha dins meu.
La meva aprotació als Relats d'estiu de la Carme:
https://carmerosanas2.blogspot.com/2023/07/relat-de-juliol-de-la-carme-finestra.html
