Camins de vida

El vent torna a entrar per les finestres. En Paul es mira els cabells a l'aire de la Rita. —En aquest país la pau és tan fina com un cabell. — Quan torni a la seva Amèrica expliqui com vivim i morim en aquestes presons que el seu món beneeix. — Es pensava que els nostres mals li farien oblidar els seus. És un bon metge, doctor Mc Enzie. Però té por d'estimar. Estimar és regalar-se. Si et regales, estimes. Sense esperar res més. Viure una guerra és un malson, però si segueixes el seu ritme aprens estratègies per suportar-la. És l'instint humà de supervivència, suposo: penses que no et tocarà a tu, aprens a quina hora cauen les bombes i t'amagues, coneixes els llocs on pots trobar menjar, tabac o gasolina; quan hi ha connexió truques als amics i respires en sentir que responen; quan et prens una cervesa fresca és més bona que mai; quan fas l'amor tremoles i gaudeixes de sentir-te tan viva.

  Dibuix de Josep Aragay - Museu Aragay de Breda “ Abans de formar part de la nostra entitat llegeix aquesta història, si us plau, i decideix si vols unir-te a nosaltres.” Aquest missatge, escrit a sota d'una il·lustració on es veu un grup de persones mirant embadalides cap amunt i amb uns nassos molt llargs, està penjada al vestíbul d'entrada del local de l'Associació PAMS. A sobre d'una taula, un fulletó explica el perquè d'aquesta imatge. «L'Associació fotogràfica PAMS va néixer l'any 2015 després que un grup de fotògrafs aficionats vam decidir crear-la per oferir cursos i tallers de fotografia així com organitzar exposicions benèfiques a favor de diferents projectes d'ajuda humanitària i animalista. A més, l'esperit de l'entitat sempre ha estat la cooperació i mai ens hem plantejat competir, així que des d'un principi vam deixar per escrit en els nostres estatuts que no promouríem cap concurs on, per exemple, s'hagués d'escollir

  Traducció de Mar Albacar i Morgó No sé perquè tothom diu que en Max és tan complicat. A en Max l'únic que li passa és que les persones no li agraden de la mateixa manera que als altres nens. Sí que li agrada estar amb la gent, però d'una altra manera. Li agrada la gent a certa distància. Com més allunyat et mantens d'en Max, més li agrades. La gent desconcerta en Max, per això li costa tant tenir-los a prop. La senyoreta Hume intenta ensenyar a en Max a jugar amb altres nens, per entendre el que volen dir quan són sarcàstics o fan bromes. En Max, senzillament, no ho entén. Quan els seus pares discuteixen, la mare diu que al seu pare els arbres no li deixen veure el bosc. Això és el que li passa a en Max, només que amb el món sencer. No és capaç de veure les coses grosses per culpa de totes les coses petites que li passen per davant. És molt estrany ser un amic imaginari. No et pots ofegar, ni posar malalt, ni caure i obrir-te el cap, ni agafar una pneumònia. L'única c