 |
| . |
Ombres
d'indiferència
m'envolten descaradament.
Hi ha persones invisibles
que sobrevivim en un món
on guanya la superficialitat,
on qualsevol barroeria compta.
No reclamem atenció
com criatures emmurriades,
però tampoc volem viure
en la més absoluta indiferència.
m'envolten descaradament.
Hi ha persones invisibles
que sobrevivim en un món
on guanya la superficialitat,
on qualsevol barroeria compta.
No reclamem atenció
com criatures emmurriades,
però tampoc volem viure
en la més absoluta indiferència.
No hi ha res pitjor que la indiferència quan es tracta de relacionar-se amb les persones...
ResponEliminaBon vespre, Núria.
Ben cert, la indiferència és dels pitjors comportaments que et pots trobar en les relacions... cal aprendre a saber expressar per evitar malentesos.
EliminaBona tarda, Roser.
Una reflexió ben encertada !.
ResponEliminaBon dijous, Núria ;)
Gràcies, Artur. Val la pena reflexionar sobre la societat en què vivim, encara que sigui amb poques paraules.
EliminaBon dijous, una abraçada ;)
Ai aquestes ombres...!
ResponEliminaBen trobat, nina.
Aferradetes.
Són ombres que fan mal... em sembla que ja ho vam comentar un dia, oi? No és agradable trobar-s'hi, en situacions així.
EliminaMoltes gràcies, nina.
Aferradetes.
Em fas pensar (un cop més a la meva vida) que hi ha persones que (com cantava en Raimon) "no som d'eixe món". Evidentment, vull dir d'aquest món tan superficial i en el què tothom va a la seva. La indiferència fa molt de mal. Quina pena haver de sobreviure en un món així i que jo trobo que va empitjorant a marxes forçades...
ResponEliminaUna abraçada, de proximitat, Núria!
Cada cop anem a pitjor, sí, i això que alguns deien que després de la pandèmia en sortiríem millors... i jo crec que és tot el contrari. És difícil sobreviure en un món així, tanta superficialitat i indiferència. Hi ha dies que em costa molt veure-hi una solució que tot pugui anar cap a millor.
EliminaI quanta raó, en Raimon...
Una abraçada ben propera, Carme!
Em perdo per les ombres de la nit
ResponEliminacercant perdre les ombres
que m’embolcallen l’ànima.
La fredor de les pedres
freguen els dits
quan deixo la mà
en les portalades,
i el fregadís dels peus
vol fer-me fonedís.
Que em queda,
en l’ombra que n’envolta?
El teu silenci fonedís!
El silenci és necessari però segons quins silencis fan mal.
EliminaUns versos plens d'ombres però molt bonics.
Gràcies, qui sap si...!