dimarts, de febrer 25, 2020

La roda de l'oblit - Cari Ariño

La roda de l'oblit - Cari Ariño
 

Tenia por i no volia matar ningú. Potser ara el seu enemic també s’estava llevant del llit i guaitava, com havia fet ell, una filla adormida sense saber si mai més la tornaria a veure. Qui sap si, a l’altra banda, hi hauria un pobre home que, com ell, anava a la guerra contra la seva voluntat.


Els veterans reien mentre contemplaven aquells cossos joves que havien crescut i madurat sota les bombes i l’artilleria. El Biel va desitjar que en algun racó dels seus cors quedés amagat un bri d’esperança en la humanitat, per algun dia, somriure de nou a la vida.


De vegades no es pot fer cap altra cosa que fugir cap endavant per sobreviure. Nou anys seguits de guerra, camps de concentració, treballs forçats… Arriba un dia que tot el que havies estat fins aleshores ja només són records embolicats de melangia. Et converteixes contra la teva voluntat en un apàtrida i, al final, acabes pertanyent al grup que t’accepta com un dels seus. Jo era un home vençut.

dimecres, de febrer 05, 2020

El noi de Sarajevo - Jordi Cussà

El noi de Sarajevo - Jordi Cussà
 

Totes les guerres tenen dos fronts (l’exterior i l’interior), i en tots dos comença com una lluita entre el bé i el mal, i en tots dos, gairebé sense excepció, la batalla acaba entre dos mals. Per a un supervivent, una guerra no s’acaba mai. L’exterior sí, probablement, però la interior et persegueix fins a la fi dels dies. Boban Minic al pròleg


Es preguntava si, quan fos gran, perdria aquell biaix de por que l’esverava o si seria una mica covard tota la vida. Això, algunes nits, el preocupava fins al punt de no saber agafar el son, perquè la covardia enfront del perill era el defecte pitjor en un home.


Les guerres, sempre i a tot arreu, responen a la voluntat d’acaparar riquesa i poder. Poder i riquesa que algú té i algú altre ambiciona.


Van parlar de pobles saquejats, no un ni tres sinó molts i alguns de grans; van parlar de veïns i coneguts, vells i joves, separats per ètnies i assassinats sense contemplacions; van parlar amb paraules toves de violacions massives amb premeditació i acarnissament, i de dones i criatures deportades i empresonades en camps de refugiats on sobreviure podia ser més horrorós que morir.


El Dusko es va girar com un ruc, com si la frontera, en aquell paradís de serres quasi verges, fos una línia senyalada artificialment. Només va veure la graella, és clar: els arbres d’un costat eren idèntics als de l’altre, i la terra i l’herba i l’aire també eren idèntics. I les persones ell també les veia iguals, però ja sabia que n’hi havia, a les dues bandes d’aquella frontera i les de tot el món, que saben enganyar tothom. Fins i tot a si mateixes, a vegades, per disfressar com a actes nobles accions rotundament perverses.