Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2019

Només nit - John Williams

Imatge
Traducció d'Anna Llisterri   Aquesta habitació està com la meva ànima, va pensar. Bruta i desordenada. És una habitació i la minyona la netejarà aquest matí, d’una manera com no es pot netejar l’ànima. Qui hi ha per netejar-te l’ànima? Tots dos esperem, el temps i jo. És un joc. És una cursa a veure qui pot esperar més que l’altre. I quan s’acaba, no ha guanyat ningú. Aquest és el saldo final. Cap dels dos no guanya. No hi ha res pitjor que estar sol quan no ets prou fort per afrontar els teus propis pensaments. Ho pots suportar durant un temps i després… després ja no pots estar més sol. Hi has de fer alguna cosa, per molt estúpida que sigui. T’has de fer creure a tu mateix que no estàs sol, encara que hi estiguis. Ell no actuava, mai no havia actuat per voluntat pròpia. Un poder innominable l’empenyia d’un lloc a l’altre, per camins que no tenia cap desig de seguir, a través de portes que no coneixia i no tenia cap desig de conèixer. Tot era fosc i sense nom, i

El Brogit - Número 440

Imatge
Des del Turó de la Peira - Barcelona Boca oberta:  Hi entra, o en surt, la lluna?  Lliure i valenta s’aparta de les dents que volen mossegar-la.   Tanka publicada al número 440 de la revista El Brogit, de Castellbell i el Vilar, dins la secció ‘Tanka i Fotografia’.  

Un somriure per l'àvia | Escribir jugando

Imatge
. . Al petit Marc i la seva mare els agrada passejar pel bosc i avui han descobert un racó ple d’objectes. Ja sigui perquè se’n cansen o no els fan servei, la gent se’n desfà sense miraments. –Mira, mama! Hi posarem flors i el portarem a l’àvia perquè es posi contenta –exclama el nen mentre agafa un gerro. –Segur que li farà il·lusió –afirma la mare. El petit Marc i la seva mare es miren i somriuen. El que més desitgen és tornar a veure un somriure al rostre de l’àvia després de la mort de l’avi. Proposta per al repte ‘Escribir jugando’ , del blog de Lídia Castro Navas: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. https://lidiacastronavas.wordpress.com/2019/02/01/escribir-jugando-febrero/  

Em dic Lucy Barton - Elisabeth Strout

Imatge
- Traducció d'Esther Tallada   Quan escrius una novel·la la pots tornar a escriure, però quan vius amb algú durant anys, la novel·la és la que és, i no podràs tornar a escriure aquella novel·la amb ningú altre. A pesar de la meva plenitud, jo em sentia molt sola. El de la soledat va ser el primer gust que vaig tastar a la vida, i després hi va ser per sempre més, amagat dins els insterticis de la meva boca, per fer-me’n memòria tothora. Els llibres m’aportaven coses. Els llibres feien que no em sentís tan sola. I llavors pensava: jo mateixa escriuré, i així la gent no se sentirà tan sola.