diumenge, de desembre 22, 2019

La Veu de Torre Llobeta - Número 73


 

Nova col·laboració a la revista La Veu de Torre Llobeta, corresponent al número 73, de desembre de l’any 2019.

CARTA INSPIRADORA

A partir d’una imatge on es veuen dos ciclistes amb planxes de surf envoltats d’un paisatge completament blanc, la Nora ha d’escriure un relat per a la revista amb què col·labora. Fa dies que hi dóna voltes, però no se li acudeix cap història.
Apaga l’ordinador i prepara l’estoreta vermella: uns minuts de meditació l’ajudaran a centrar-se. No s’ha acomodat encara quan sona el mòbil. L’ignora i el posa en silenci. S’estira. Inspira, deixa anar l’aire, inspira… Toquen el timbre. Insisteixen. Esbufega i s’aixeca.
-La cartera, porto un certificat -sent a l’altra banda de l’intèrfon.
Obre, signa la notificació i deixa la carta damunt el moble del rebedor.
Se’n torna a l’habitació, disposada a continuar amb la sessió de meditació. Cinc minuts després, i completament concentrada amb la seva respiració, un soroll al pis de dalt la sobresalta. Els nens del sisè, dos trapelles que no paren mai quiets, han començat a cridar, córrer i saltar. Són només dos, però sembla que n’hi hagi vint.
-He triat mal moment per meditar -diu resignada.
S’aixeca i se’n va a la cuina. S’escalfa un te vermell. Agafa la carta, l’obre i, excitada, torna a l’habitació. S’asseu a l’escriptori, torna a engegar l’ordinador, es posa els auriculars amb música clàssica a tot volum i comença a escriure:
Dos ciclistes amb planxes de surf envoltats d’un paisatge completament blanc avancen per una carretera d’un poble de muntanya. En Pep i en Pau travessen la muralla del carrer principal i es dirigeixen a la recepció de l’hostal on els espera el següent repte: “Passejar pel poble amb qualsevol disfressa”, llegeixen al sobre que els entreguen. Van al vestidor on troben tot tipus de disfresses: de tortuga, de cigne, de drac, d’aranya… els dos germans opten per posar-se una perruca i un nas de pallasso i surten altre cop al carrer, on saluden altres veïns que, com ells, participen en aquestes esbojarrades propostes que se celebren durant la festa major d’hivern. Després de superar reptes del tot estrambòtics, els participants són obsequiats amb vals de compra dels establiments de la població.
Abans de tornar a l’hostal, en Pep i en Pau veuen dos veïns sobre unes bicicletes amb dues planxes de surf… S’imaginen a ells mateixos. I somriuen.
Satisfeta, la Nora guarda l’arxiu del seu relat i, com els protagonistes, també somriu. S’ha divertit escrivint aquesta història i, malgrat que li ha costat trobar un argument, la carta dels seus cosins hi ha ajudat. En ella hi expliquen que una de les activitats de les festes del poble on viuen es basa en disfressar-se, cantar sobre una barca enmig d’un llac glaçat o anar en bicicleta amb para-sols d’equipatge…
Quan el seu relat surti publicat, la Nora enviarà un exemplar de la revista als seus cosins. Segur que la història els resultarà familiar.


Podeu llegir La Veu de Torre Llobeta clicant el següent enllaç: La Veu número 73

divendres, de desembre 20, 2019

Ioga Nidra - Alfapoema | Acròstic


 

Inspirem, expirem
Oxigen per l'ànima.
Gaudim del son conscient
Abracem la vida.


Nostre cos
I ment,
Descansats,
Respiren
Amor i pau.

diumenge, de desembre 15, 2019

La distància fins al cirerer - Paola Peretti

La distància fins al cirerer - Paola Peretti - Traducció d'Anna Casassas
 

Tots els nens tenen por de la foscor.
La foscor és una cambra sense portes ni finestres, amb monstres que t’agafen i se’t mengen en silenci.
Jo només tinc por de la meva, de foscor, de la que tinc dins dels ulls.


Caminar a les fosques fa sentir estrany, sembla que nedis entre les fulles líquides i negres d’un arbre amb les branques que volen aturar-te, però amablement, sense arrencar-te la samarreta. I tu avances sentint-te en perill, però també en equilibri, estàs sola, però com vigilada per algú que no saps qui és.


Els grans parlen, i jo faig veure que no els escolto. He de fer veure moltíssimes coses: he de fer veure que tinc el llum encès, que no ploro, que no escolto… I després, de gran, hauré de fer veure que no parlo d’una persona que hi és, com fan ara els pares.


El meu arbre. De vegades penso com serà viure allà dalt i m’imagino una mena de caseta feta de fulles, al costat dels nius dels ocells. Sempre n’hi ha molts, al cirerer. I, a més, quan em senti sola, podré trucar al tronc i la veu de l’àvia em dirà: «Qui hi ha?».