Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2019

Bon any 2020

Imatge
,

La Veu de Torre Llobeta - Número 73

Imatge
Nova col·laboració a la revista La Veu de Torre Llobeta , corresponent al número 73, de desembre de l’any 2019. CARTA INSPIRADORA A partir d’una imatge on es veuen dos ciclistes amb planxes de surf envoltats d’un paisatge completament blanc, la Nora ha d’escriure un relat per a la revista amb què col·labora. Fa dies que hi dóna voltes, però no se li acudeix cap història. Apaga l’ordinador i prepara l’estoreta vermella: uns minuts de meditació l’ajudaran a centrar-se. No s’ha acomodat encara quan sona el mòbil. L’ignora i el posa en silenci. S’estira. Inspira, deixa anar l’aire, inspira… Toquen el timbre. Insisteixen. Esbufega i s’aixeca. -La cartera, porto un certificat -sent a l’altra banda de l’intèrfon. Obre, signa la notificació i deixa la carta damunt el moble del rebedor. Se’n torna a l’habitació, disposada a continuar amb la sessió de meditació. Cinc minuts després, i completament concentrada amb la seva respiració, un soroll al pis de dalt la sobresalta. Els nens

La distància fins al cirerer - Paola Peretti

Imatge
. Traducció d'Anna Casassas   Tots els nens tenen por de la foscor. La foscor és una cambra sense portes ni finestres, amb monstres que t’agafen i se’t mengen en silenci. Jo només tinc por de la meva, de foscor, de la que tinc dins dels ulls. Caminar a les fosques fa sentir estrany, sembla que nedis entre les fulles líquides i negres d’un arbre amb les branques que volen aturar-te, però amablement, sense arrencar-te la samarreta. I tu avances sentint-te en perill, però també en equilibri, estàs sola, però com vigilada per algú que no saps qui és. Els grans parlen, i jo faig veure que no els escolto. He de fer veure moltíssimes coses: he de fer veure que tinc el llum encès, que no ploro, que no escolto… I després, de gran, hauré de fer veure que no parlo d’una persona que hi és, com fan ara els pares. El meu arbre. De vegades penso com serà viure allà dalt i m’imagino una mena de caseta feta de fulles, al costat dels nius dels ocells. Sempre n’hi ha molts, al cirer

Dolr (in)suportable | Lletres i fils

Imatge
  . Salta des del trampolí més alt d’una piscina i des de ponts amb una alçada esfereïdora, es llença en paracaigudes… però res li fa més pànic que anar al dentista. Ja fa dies que les genives li sagnen i un maleït queixal el fa rabiar. Ha comprat una pasta per a dents sensibles, un elixir calmant i s’ha pres antiinflamatoris, però el dolor persisteix. Resignat, surt de casa i avança pels carrers de la vila. En arribar a la plaça Major els ulls se li il·luminen de cop: “Tancament per jubilació – Descomptes al 50%”, llegeix en un aparador. Es posa la mà a la galta dreta. Puc aguantar una mica més, es convenç a si mateix. El que no pot esperar és el seu vuitè tatuatge. La meva proposta per al segon fil del concurs Lletres i Fils, al qual et convido a participar. https://nurialaroca.blogspot.com/2019/12/segon-fil-lletres-i-fils.html    

Segon fil | Lletres i fils

Imatge
  . Escriure un microrelat o poema, entre 50 i 150 paraules, que contingui les paraules que s’indiquen a la imatge. PROPOSTES REBUDES: · Carme Rosanas   · Laura T. Marcel · Artur · Núria     Jo no sóc de les persones que es posen “pircincs” al melic, no sé quantes arracades, ni res de res, però no se sap mai… Un dia, després de conèixer el qui jo em pensava que seria l’amor de la meva vida, en vaig deixar constància posant un tatuatge amb el seu nom al meu braç… Però, ai las, la cosa no va acabar bé i jo què faria ara amb aquella nosa el braç? Vaig pensar què podia consultar alguna bruixa de les que fan pocions. Així ho vaig fer, li vaig suplicar que m’ajudés, a veure si em podia fer un elixir, no el de la vida, sinó un que esborrés “tatus”, ja que el que tenia em provocava malsons. Va ser una bona solució, perquè ara dormo com un angelet!!! M. Roser Algué