 |
| Vilhelm Hammershøi, 1901-1902, Fem portrætter |
En Samuel prepara la sessió a Zoom amb
en Celdoni, l'Oleguer, en Pere i l'Eusebi, la colla que formen el
grup d'escriptura Copes i Lletres. Un cop per setmana es troben a La
Taverna, el bar d'en Samuel, però com que fa setmanes el van obligar
a tancar a causa de la pandèmia han retornat a les trobades online, com havien fet uns mesos
abans. Tots cinc comparteixen el plaer per l'escriptura; escriuen per
divertir-se, moltes vegades també per necessitat, per treure allò
que els rosega per dins.
–Bon dia a tots! –saluda en Samuel quan
els seus companys s'afegeixen a la trobada.
Les salutacions i un primer intercanvi
de sensacions escalfen la fredor de veure's i parlar a través d'una
pantalla.
–Samuel, dilluns ja podràs obrir?
–demana en Pere.
–Sí, per fi! –respon ell alegrement i
amb un sospir d'alleugeriment.
–Així que el proper divendres podrem
tornar a la nostra apreciada taula i prendre'ns unes copes? –fa
l'Oleguer entusiasmat.
–Tots en tenim moltes ganes –diu
l'Eusebi.
–I tu Eusebi què, quan podràs tornar
a fer concerts? –demana en Celdoni al seu company, que toca el
clarinet en una banda de música.
–La setmana que ve reobren auditoris i
sales de concert amb el cinquanta per cent d'aforament... ara falta
que ens vulguin contractar –puntualitza l'Eusebi.
–Ja saps que sempre que sigui possible
a La Taverna hi ha lloc per a la música i la cultura en general –li
recorda en Samuel.
–Gràcies, amic. I vosaltres, Pere i
Oleguer? Ja heu cobrat els Ertos? –demana l'Eusebi.
–Encara estic esperant... –fa l'Oleguer
resignat.
–Jo igual... anem tirant amb el que
treu la Marta de les classes de ioga, però amb les sessions online
ha tingut moltes baixes –explica en Pere.
Tots queden en silenci uns instants. En Celdoni trenca el gel.
–Som-hi, heu escrit gaire? Comença
l'amfitrió, oi?
–Fa dies que tinc el cap ennuvolat –comenta en Samuel– només tinc un alfapoema:
Llisco
Laboriosament
Afilada la
Punta
Inclinant-me
Suaument
–Llapis! –exclama en Pere– ben trobat
camarada!
–Coincideixo amb en Pere –diu
l'Oleguer– bona descripció.
–Molt bé, Samuel –exclamen en Celdoni
i l'Eusebi alhora.
–Gràcies, companys –agraeix en Samuel–
Qui continua?
–Jo mateix –en Pere pren la iniciativa– comparteixo uns haikus, els tres primers d'un repte que m'he
proposat.
La pau desperta
ben xopa d'esperança.
Els odis moren.
Els odis moren
somriuen cor i ànima
curulls de somnis.
Curulls de somnis
els pètals de les roses
perfumen l'aire.
–Caram, cada haiku comença amb l'últim
vers de l'anterior –fa sorprès i admirat l'Eusebi.
–Exacte –remarca en Pere– la idea és
arribar a cinquanta.
–Vas fort, eh! –exclama en Samuel.
–Quan els tinguis ja ens els llegiràs –diu l'Oleguer.
–I tant! Això està fet, companys! –afirma en Pere picant l'ullet.
–Doncs continuo jo mateix –l'Eusebi
pren la paraula– avui porto una breu reflexió escrita després de
navegar per les xarxes socials, tot i que també es pot aplicar fora
de les xarxes.
Alaba't ruc, que a fira et duc,
deia la meva àvia,
referint-se a tota aquella gent que, públicament, s'alaba de les
seves qualitats. Hi penso cada cop que algú fa ostentació de la
seva empatia, bondat, generositat, honradesa, solidaritat... Hi penso
sovint en l'àvia, i penso en aquesta frase cada cop que veig
l'aparador d'egos en què alguns converteixen, dia sí dia també,
les xarxes socials. I això em porta a pensar en una altra frase:
sempre fa més coses qui les fa sense fer soroll.
Perquè quan s'actua des del cor, quan les coses es fan des de dins,
no tens la necessitat que t'aplaudeixin.
–Eusebi, sé que el
teu ego no ho necessita, però jo t'aplaudeixo –fa en Pere.
–Excel·lent
reflexió, i un aplaudiment per la teva àvia, la Fermina, sempre
disposada a ajudar els altres sense fer-se veure, sense fer soroll –comenta l'Oleguer.
–Tothom qui
coneixia la Fermina l'apreciava –afirma en Samuel.
–Una sort tenir una
àvia com ella que et va ensenyar i transmetre valors tan essencials
i necessaris –afegeix en Celdoni.
–Abans no ens
comenci a caure la llagrimeta continuo amb el meu text –proposa
l'Oleguer.
–Ui, qui ha
parlat... segur que tens preparat un poema d'aquells tan “alegres” –diu en Pere, dibuixant unes cometes a l'aire quan pronuncia
“alegres”.
L'Oleguer fa que sí
amb el cap. Tots coneixen el seu estil...
Lentament
vull que
m'arribi l'oblit.
Que aquestes
gotes d'enyor
impregnades a la
pell
desdibuixin el
teu record.
Que els
sentiments
tenyits de dolor
es converteixin
en cendra.
Que la nostàlgia
voli
entre els estels
d'una fosca nit.
Que nedi entre
les onades
d'una platja
qualsevol.
I cel amunt, i
mar endins,
l'esperat oblit,
sense recança,
porti el teu nom
escrit.
–Molt de sentiment
en els teus mots –diu en Pere.
–Si et serveix per
fer el dol del teu últim desengany, endavant! No deixis res a dins! –fa l'Eusebi.
–D'això es tracta,
de passar el procés de dol i deixar anar –diu l'Oleguer.
–Faltes tu, oi Celdoni? –diu en Samuel.
–Doncs jo tinc un
relat que sobrepassa les mil paraules –explica en Celdoni– Així que si
no us sap greu i com que divendres que ve ens tornarem a veure
presencialment, el llegiré a La Taverna.
–Ja estic impacient
per conèixer la història que t'has inventat –expressa en Samuel.
–Doncs tanquem la
paradeta, que jo sortiré a inscriure'm, com cada dia, a algunes
empreses més de treball temporal –diu en Pere.
–Ànims, Pere! –exclamen la resta.
–Els ànims els
necessitem tots nosaltres, oi? I tantíssima gent més... –fa
l'Eusebi.
–I jo començaré a
posar a punt La Taverna per dilluns –fa en Samuel– vull que tothom
s'hi senti com a casa.
–Deixa'ns ben
lluent el nostre racó i ves netejant les nostres copes, eh? –parla
l'Oleguer.
–Per això no
patiu, tindrem la nostra taula i copes per a tots cinc –afirma en Samuel.
Celdoni ha
abandonat la sessió.
Oleguer ha
abandonat la sessió.
Pere ha abandonat
la sessió.
Eusebi ha abandonat
la sessió.
Samuel... tanca els
ulls. A la ment li ve la imatge de La Taverna, el negoci que ha anat
construint amb il·lusió i molts esforços. La situació que pateix
actualment és preocupant, però encara pot tornar a agafar una mica
d'oxigen, una mica d'aire per tirar endavant.
Obre els ulls i
tanca la sessió, amb la petita esperança de no haver de tancar, per
sempre, la persiana de La Taverna.
Aportació a Relats conjunts de novembre: http://relatsconjunts.blogspot.com/2020/11/cinc-retrats.html
