 |
| La Casa Groga - Vincent Van Gogh (1888) |
–Veus aquell edifici de color groc, a sobre del bar? Doncs fins als onze anys vaig viure al tercer segona –expressa amb un somriure l'Alba.
–Tota la infantesa –fa la Júlia– m'agrada l'entorn.
–Ha canviat força, abans hi havia més botigues.
–Al meu poble cada cop hi ha menys comerços també. Aquest juliol abaixarà persianes una peixateria, i al setembre una botiga de roba.
–Aquí ja fa anys que van tancar totes: al costat del bar de sota l'edifici hi havia hagut un forn de pa i una botiga de queviures, i aquí davant nostre una drogueria i, a la cantonada, un quiosc.
–Avui en dia molta gent compra per internet. Però penso que, per exemple la roba o el calçat te’ls has d’emprovar, no m’imagino comprant-me unes sabates en línia.
–I la roba igual –afegeix l’Alba– a més a vegades veus una peça a la pantalla i quan la tens a les mans és completament diferent.
–Saps que una vegada un company de feina va demanar un pot de gomina per Internet? Només això, res més! –expressa la Júlia amb indignació– Hi ha un supermercat just davant de l’oficina on treballem, doncs no, no podia entrar-hi perquè va dir que no tenia temps. Excuses!
–Surrealista! A mi saps què m’ha explicat la noia de l’herbolari? Es veu que hi ha gent que entra a demanar les propietats de productes, ella els les explica i se’n van sense comprar-ne cap, després els compren per internet.
–Quina barra! –fa la Júlia amb ràbia.
–Quina llàstima que el comerç local es vagi perdent. Al final serem tots robots que anirem pel carrer sense ni mirar-nos i vivint a través de la pantalla a totes hores.
–Cada cop hi som més a prop, Alba. Tan maco que és entrar a una botiga, tenir una conversa amb la persona que t'atén, que et somriguin... una pantalla mai no ho podrà substituir.
–Totalment d’acord, Júlia.
La Júlia i l’Alba es van conèixer en un curs sobre Històries de la vida rural, i des del primer moment van congeniar. Com més parlaven més s’adonaven de tot el que compartien. Així és com entre elles dues ha nascut una bonica amistat.
–El dia que vinguis al meu poble t’ensenyaré on vaig viure jo fins als set anys. Saps que també és una casa de color groc?
–Ostres, quina casualitat, oi? –expressa l’Alba amb sorpresa– Quines ganes de veure-la!
–Tinc ganes de passar per sota d’aquell pont.
–Va, som-hi! Quan era petita amb el meu germà petit hi anàvem cada dia sortint de l'escola. Jugàvem, berenàvem...
Les dues amigues continuen passejant i conversant sobre els records de la seva infantesa, i sobre com el pas del temps les ha canviat, tant a elles com a l’entorn. La seva essència, però, es manté intacta dins de cadascuna.
* * *
La meva aportació a Relats conjunts del mes de juny:
