divendres, de gener 15, 2021

Gota d'aigua | Escribir jugando


Voldria ser gota d'aigua
i caure des d'un núvol,
ajuntar-me amb més gotes
en un gran riu i travessar
mars, illes i boscos...
Saltar sobre les branques
d'un arbre mil·lenari,
lliscar de fulla en fulla,
baixar pel seu tronc rugós
fins a la terra humida
i endinsar-me en un flascó
d'aigües revitalitzants
per tornar a ser gota
quan la natura ho demani.


Proposta per al repte ‘Escribir jugando’, del blog de Lídia Castro Navàs: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui alguna cosa relacionada amb la bombeta.

diumenge, de gener 10, 2021

La nota final | Relats conjunts

John Williams Waterhouse, 1888, The Lady of Shalott

Fa mesos que el dia a dia de la Blanca és sempre igual: després d'esmorzar comença la jornada de classes d'anglès en línia i quan acaba, a mig matí, surt de casa i es dirigeix fins al parc del llac, als afores del poble on viu. Allà agafa la barca que havia estat del seu avi, hi puja i travessa l'estany de punta a punta.

Fa un parell de setmanes, entremig de les mantes que té a la barca, hi va trobar una capseta de cartró amb una pedra a dins. L'endemà, la mateixa situació, una altra capsa amb una altra pedra. I així durant vuit dies. Al principi llençava les pedres a l'aigua i s'emportava les capses a casa, però a partir del quart dia va començar a endur-se les capses i les pedres deixant-les damunt de la llar de foc.
Després de vuit dies va deixar de trobar capses i pedres. Però la Blanca no podia deixar de fer-se preguntes: Qui havia deixat aquelles capses tan ben posades entre les mantes? Què volien dir, les pedres? Per què feia dies que no en trobava cap? Quina mena de joc era aquell?

Finalment, després de cinc dies sense rebre aquests “presents”, avui la Blanca ha resolt l'enigma. Quan ha pujat a la barca, sota la manta, hi ha trobat una capsa. En obrir-la una pedra i dos fulls de paper plegats. Ha agafat la pedra, aquesta amb quatre dibuixos: un sol, mitja lluna, uns estels i gotes de pluja. Ha desplegat un dels fulls de paper, que estava en blanc. L'altre, sí que estava escrit. Ha començat a llegir:

Blanca,

Et preguntaràs què vol dir tot això i què m'ha portat a actuar d'aquesta forma. El motiu no és altre que, com tu saps, m'he volgut acostar a tu però cada cop que ho he intentat m'he topat amb un obstacle, una barrera. Cada pedra que t'he enviat doncs, representa aquests obstacles, aquest mur ple de roques que tan difícil és traspassar. No sé què n'has fet, de les pedres, però voldria que les deixessis anar, que les llencessis, una a una si cal, amb ràbia, amb dolor segurament, però que poguessis enderrocar aquesta paret que t'has construït i que no deixa veure tot el que hi ha dins teu.
Blanca, cada cop tu has posar el fre, segurament de forma inconscient, ho he respectat. No vull obligar-te a res, perquè sé que hi ha un patiment dins teu que només tu coneixes, però saps, Blanca? Quan el dolor es comparteix fa una mica menys de mal. No et vull donar consells ni dir-te el que has de fer o deixar de fer, això només tu ho pots descobrir, però si tu vols, et puc escoltar i fer-te costat.
Aquesta pedra que et deixo avui té un significat especial per mi. Aquests dibuixos representen que no importa el temps que faci a fora, sigui de dia o de nit, faci un sol radiant o plogui, si dins nostre hi ha pau, hi ha serenor i amor per compartir res pot alterar el nostre estat d'ànim.
Ja feia dies que volia deixar-te aquesta nota amb la pedra, però des que el confinament ha passat a ser municipal no he pogut venir fins avui, aprofitant el justificant per anar a treballar. Blanca, no ens podem veure presencialment, però sí que ho podem fer en línia. Sé que cap dels dos som amants de la tecnologia, però ja que la tenim, per què no veure'ns i parlar a través de la pantalla?
T'he deixat un full en blanc perquè hi escriguis, si vols, hi facis una foto i me l'enviïs per whatsapp. Segons la teva resposta sabré si puc entrar a la teva vida, és el que més desitjo, o si prefereixes que no et molesti més. Em diguis el que em diguis, sàpigues que respectaré la teva decisió.
Nasi

Sense pensar-s'ho gaire, perquè sap que si comença a reflexionar-hi es quedarà encallada dins d'un bucle de pensaments, la Blanca agafa el full en blanc, un bolígraf i, amb les mans tremoloses, comença a escriure. Quan acaba fa una foto, busca al whatsapp el Nasi i envia. Pocs minuts després rep una resposta, en forma de missatge de veu.

«Gràcies per escriure'm, Blanca, tens una lletra molt bonica. Soc en un descans a la feina abans de tornar-hi. Arribaré a casa cap a les set, quan acabis les classes de la tarda fes-me un toc. Farem una vídeo trucada. Fins després».
 

Aportació a Relats conjunts de desembre: http://relatsconjunts.blogspot.com/2020/12/la-dama-de-shalott.html

divendres, de gener 08, 2021

La cinta vermella - Lucy Adlington

Traducció de Alba Dedeu



 
Els prominents tenien privilegis i poder: el poder just per manar sobre la resta de nosaltres. Alguns dels prominents intentaven ser justos. A la majoria els encantava ser busca-raons, com aquells nens de l'escola que es pensaven que trepitjar els altres els feia més grans i millors.

Ens van dir que després de dutxar-nos ens tornarien la roba. Era mentida. Ens van donar uns vestits ratllats en forma de sac. Les ratllades en què ens havíem convertit corríem amunt i avall com ramats de zebres aterrides. Ja no érem persones, érem números. Podien fer el que volguessin amb nosaltres.

Molt abans de la guerra, la gent carregada d'odi que manava havia fet llistes de totes les persones que volien suprimir. Primer van ser llistes de persones que no pensaven com ells. Després, de persones que tenien el cervell o el cos espatllat. Després, de persones que professaven religions diferents de la seva. Gent que pertanyia a una raça diferent. Un cop et posaven en una llista, deixaves de ser persona.


 
Retall nota final autora:
Els crims d'odi, per desgràcia, no són una cosa del passat. Es prediquen en forma de polítiques, i també els practiquen de maneres minúscules i rutinàries persones que haurien de tenir més seny. Vosaltres, jo, qualsevol persona: quan dividim el món entre NOSALTRES i ELLS, estem plantant les llavors de l'odi. L'odi creix en forma de violència. La violència, d'una manera o altra, ens mata a tots.
Si som capaços de veure els actes de bondat com a actes heroics, podrem aturar tant l'odi com la violència.
Aquesta és la meva esperança.
Lucy Adlington

dimarts, de gener 05, 2021

Bocins de solidaritat | Lletres i fils

L'Aina arriba al supermercat i com cada setmana el troba al costat de la porta principal, assegut a terra, sobre una manta de color gris; al seu costat hi té una ampolla d'aigua, una motxilla i la guitarra que sempre l'acompanya. Ella entra dins la superfície comercial, omple el carro i es dirigeix a caixa. Paga, ho guarda tot en un parell de bosses, surt i s'atura fixant-se com aquell home, d'uns cinquanta anys i amb cabells grisos i blanquinosos, frega els seus dits a les cordes de l'instrument i, amb veu potent i clara, canta el tema Tornarem dels La'xn Busto. 
Tornarem a ser grans, hi tornarem, quan sortim d'aquesta tempesta que amaguem rere rostre indiferent...
Acabada la cançó l'Aina agafa el moneder i busca unes monedes per deixar-les a l'estoig de la guitarra. L'home, com en altres ocasions, li agraeix el gest amb un somriure i un gràcies. 
Ella enfila el camí de tornada a casa pensant en la mare, que avui no l'ha acompanyada i d'aquesta manera s'estalviarà el seu sermó. La seva mare no veu amb bons ulls que doni diners a desconeguts. «Prou feina tenim per nosaltres, ja em diràs si hem de regalar; quan ens en sobrin, ja repartirem», etziba cada cop que ella deixa una almoina o sap que col·labora amb alguna causa per a persones sense recursos. L'Aina no comparteix l'opinió de la mare perquè per ella donar el que sobra significa caritat, i compartir el que es té vol dir solidaritat. Amb aquests valors com a referència sent que contribueix a fer el món una mica millor.
 

 
Aquesta és la meva proposta per al repte 'Lletres i fils' del mes de gener. Vols participar-hi?

dilluns, de gener 04, 2021

Vallhonesta - Sant Vicenç de Castellet

Primera caminada de l'any fins a l'ermita romànica de Sant Pere de Vallhonesta, a Sant Vicenç de Castellet.










dissabte, de gener 02, 2021

Lletres i fils | Gener 2021

Donem el tret de sortida a Lletres i Fils, proposta mensual d'escriptura que trobareu, el dia 2 de cada mes, en aquest espai. Es poden consultar les bases clicant aquí.

Creeu un text que contingui les paraules proposades a la imatge.

 
PROPOSTES REBUDES: 

· sa lluna 

dijous, de desembre 31, 2020

La Veu de Torre Llobeta - Número 75

 
 
Última entrada de l'any 2020 amb una nova col·laboració a la revista La Veu de Torre Llobeta, que arriba a la setanta cinquena edició. Un projecte coordinat per l'Associació de Dones en Forma amb el suport del Centre Cívic Torre Llobeta. La revista consta de diverses seccions fetes amb aportacions de col·laboradors, alguns de forma estable i d'altres de puntuals.
 
Un plaer contribuir a La Veu, cada semestre des del desembre de 2017, amb les meves aportacions de relats breus. Comparteixo el text publicat en aquest darrer número, el 75.

UNA AMISTAT ESPECIAL

Fa unes setmanes ha arribat un nou company a casa. Petit i mogut, no para quiet en tot el dia. Juga amb ninos i pilotes que per ell són com un tresor. Les agafa ben fort perquè no les hi prengui, i com que jo ja soc una mica vell em dedico a mirar-me'l des d'un dels meus racons preferits: una cadira al costat d'una finestra del menjador. M'agrada notar l'escalfor dels raigs de sol i observar les plantes. Quan era petit, jo també havia fet algunes entremaliadures i més d'un cop havia llençat totes les torretes per terra.
Mica en mica m'he anat acostumant a la presència d'aquest company tan bellugadís, i ja que hem de conviure sota el mateix sostre, el millor és que compartim una bona amistat. De totes maneres li he ensenyat algunes normes i especialment la principal: jo ja fa temps que visc aquí i m'ha de tenir respecte. Si compleix aquest pacte jo puc ser per ell més que un amic, el seu confident. Crec que ho està entenent, ja que el meu territori és sagrat i hi ha espais que no deixo que se'ls faci seus. Per contra, a mi m'agrada provar tot allò que és d'ell; com el seu llit, que és més espaiós i m'agrada estirar-m'hi i respirar la seva olor.
Després d'aquestes primeres setmanes de coneixença i adaptació, avui estàvem cada un a una punta del sofà i, a poc a poc, ens hem anat acostant fins que els nostres cossos s'han tocat.
–Bup bup! –ha bordat de cop i volta.
Els seus lladrucs m'han fet enfadar, l'he bufat i m'he apartat. Quan s'ha adonat que me'l mirava de forma acusadora, amb la cua i el llom alçats, he llegit en la seva mirada com em suplicava perdó. He tornat al seu costat, fregant el seu pèl, i com a bon gat i bon gos, ens hem quedat abraçats, units per un únic sentiment.
 

Podeu llegir la revista La Veu de Torre Llobeta en el següent enllaç: La Veu número 75

dimarts, de desembre 29, 2020

Camins 2020 - Video recull d'imatges

Adjunto el vídeo que he creat amb un recull de fotografies d'alguns dels camins recorreguts durant aquest any 2020. 
Esperem, el pròxim 2021, continuar caminant entre boscos, muntanyes, vora rieres, rius, mars...
Gràcies als qui m'han acompanyat en alguns d'aquests camins.