Just avui fa un any vaig anar a Mura per veure els tions que des de fa anys llueixen al poble per les festes de Nadal. Vaig passejar pels carrers empedrats d'aquest poble bagenc, vaig fotografiar els simpàtics i originals tions i vaig escriure sobre l'experiència, entrellaçant records del passat amb el present. A continuació en comparteixo el text.
Feia anys que no anava a veure els tradicionals tions de Mura, una festa en què el poble s'engalana amb divertits tions que podem trobar als carrers, balcons i finestres i amagats en diferents racons del poble.
L'últim record que tenia de Mura m'havia deixat un regust amarg. Va ser a finals de setembre de l'any 2021, quan vaig anar a visitar el poble perquè m'agrada passejar pels seus carrers empedrats, amb les cases de pedra i gaudir de la tranquil·litat que s'hi respira. Poc després d'una hora d'arribar-hi, una torçada de peu em va tòrcer els plans, mai millor dit. Va passar al mirador des d'on es veu el campanar de l'església de Sant Martí; vaig posar el peu on no tocava i de seguida vaig notar molt dolor. Em vaig asseure en un banc una estona, mentre veia com el turmell se m'anava inflant, i em vaig tornar a aixecar per anar, coixejant i com vaig poder, fins a l'ajuntament. Allà hi havia una parella que precisament anaven a Manresa en cotxe i es van oferir a portar-me a l'hospital, gest que vaig agrair. Un cop em van deixar a l'hospital Althaia de Manresa em van desitjar una recuperació ràpida i em van animar a tornar a Mura.
A urgències em van confirmar que tenia un esquinç, per sort no m'havia trencat res. Vaig tornar a casa amb un autobús que surt de la parada just davant de l'hospital. M'havien embenat el peu i em feia mal, així que va costar pujar a l'autobús i caminar després fins a casa. No és lluny, la parada d'autobús fins on visc, però quan es té mal, qualsevol trajecte curt es fa etern. I a partir d'aquí em va tocar fer uns dies de repòs que em van anar molt bé per desconnectar d'una feina que m'aportava poc, anímicament i econòmicament. Per sort aquella època ja ha quedat enrere.
Divendres passat vaig tornar a Mura amb aquest record present, però aquest cop no vaig haver de lamentar cap caiguda. Ja hauria estat mala sort que m'hagués tornat a passar el mateix. Vaig arribar en aquest petit poble del Bages prop de les dues del migdia, amb un autobús des de Manresa on viatjàvem set persones. Dues d'elles, una parella de persones grans que van pujar a Navarcles i que vivien a Mura, segons van comentar al xofer. Els altres viatgers eren quatre argentins que estaven de viatge per Catalunya i volien conèixer aquest poble pintoresc i medieval.
Feia un sol resplendent al migdia, el cel estava completament blau. Sortint de l'autobús vaig anar cap a la riera de Nespres, davant de l'ermita de Sant Antoni, on no es podia entrar ja que hi havia una cinta de prohibit el pas. Just davant de l'entrada de l'ermita, sota una paperera, a terra estava ple de deixalles. Desgraciadament aquesta imatge es repeteix molt sovint a molts llocs: trobo brutícia quan vaig a passejar prop del riu, al meu poble, o quan camino pel bosc, per exemple. Per què hi ha gent que embruta la natura, els carrers? Em faig aquesta pregunta cada cop que em trobo amb imatges com la que vaig presenciar a Mura.
Amb resignació, tristesa i impotència vaig baixar a la riera, em vaig asseure en unes pedres prop de l'aigua i vaig menjar allà mateix. Havent dinat em vaig quedar allà una estona, observant la riera, amb algun salt d'aigua en alguns trams. El so de l'aigua sempre m'atrapa, em produeix sensació d'alleugeriment.
Després d'uns minuts em vaig aixecar i vaig començar a caminar pels carrers de Mura per a descobrir els tions. Deixant enrere l'ermita, al carrer Sant Antoni, em va sorprendre una cuereta blanca, un ocell petit que es troba sovint per pobles i ciutats, avançant fent salts, amb la seva cua llarga.
 |
| Cuereta blanca a Mura |
Em vaig acostar a la Font de l'Era, d'on sortia una aigua que m'hagués fet gràcia tocar, però vaig pensar que deuria estar massa freda. La taula rodona i el banc de pedra al voltant, els arbres despullats, les cases del poble des d'aquest lloc ombrívol em van captivar. Aquest és un dels meus racons preferits del poble, on quan la temperatura és suau i agradable ve de gust ser-hi, menjar a la taula, escriure, observar l'entorn, captar detalls amb la càmera, respirar calma i serenor. Quants cops he estat en aquest lloc on el temps sembla aturar-se? Ara, sense tenir cotxe és difícil arribar-hi, hi ha poca combinació de transport públic, però aquest indret sempre el tinc guardat dins meu, un lloc on connectar amb l'interior, on inspirar-se i deixar que surti la creativitat o, senzillament, gaudir sense fer res, només estant present. I fer-ho sempre amb consciència, tenint clar que som a la natura, i que ella és casa nostra, la llar de tots.
Vaig fotografiar el tió que hi havia al costat de la font i vaig tornar a travessar el pont sobre la riera; en aquell tram hi baixava una mica d'aigua, altres vegades he vist la riera completament seca. Em va sorprendre agradablement, l'aigua és necessària, per a nosaltres i per a la natura i tots els éssers que l'habiten.
Mentre contemplava la riera em va venir a la memòria el Gorg
del Pare i les dues fonts que es poden trobar abans d’arribar-hi: la Font del
Rector i la Font de l’Ermità. S’hi arriba per un camí que passa pel costat de
la riera, des de l’ermita de Sant Antoni on havia estat minuts abans. Aquest
camí planer, amb unes quantes escales passada la font de l’Ermità, et permet
sentir el so de l’aigua de la riera, si baixa plena, i en alguns trams
acostar-t’hi i si vols, posar les mans o els peus dins l’aigua. Recordo aquells
estius que fins i tot m’havia banyat al Gorg, en una aigua freda que et
refrescava de la calor de fora. Vivències que em transporten a records de fa
més de deu anys.
Resseguint els carrers de Mura vaig continuar la recerca de
tions. Observant i fotografiant, capturant racons del poble plens de bellesa,
aprofitant que en els moments de prémer el botó de la càmera no passava ningú.
I aturant-me a contemplar els tions que trobava, n’hi havia de tota mena,
alguns ben originals: el tió forner, el guitarrista, el cuiner, el mestre i els
alumnes, els bombers, el tió-avió, els
“tions a la llauna”, els tions del Barça, o els tions Pica-Pedra que em van
treure un somriure; tothom qui els descobria volia retratar-s’hi, especialment
els nens, però també adults que volien tornar a ser nens. No hem de perdre
aquesta capacitat de sorprendre’ns, de jugar i perquè no, de tornar a la nostra
infantesa per moments.
Els meus records de quan era
petita em transporten a Can Padró, lloc on anava els dissabtes a la tarda amb
el pare. Allà em gronxava al parc que hi havia, lliscava pel tobogan, berenava,
gaudia. Penso també en el meu nino preferit, el Petete, el portava a tot
arreu, no me’n desprenia mai. I les cuinetes que havia tingut per fer veure que
cuinava i servia plats?
Era molt tímida quan era petita, i
aquesta timidesa continua amb mi ara que ja soc adulta. Potser per això
m’agrada l’escriptura, ja que prefereixo escriure que no pas parlar.
Quan el sol va baixar rere les muntanyes i va deixar
d’il·luminar els carrers del poble, l’afluència de gent va començar a
disminuir, com la temperatura, que baixava cada cop més. Vaig entrar a un dels pocs
restaurants de Mura i vaig demanar uns dolços i una infusió per escalfar-me.
Vaig estar-m’hi una estona, mentre anava bevent, a poc a poc, i
assaboria el gust d’aquells melindros casolans. Després, quan vaig tornar a
sortir, el cel ja era negre i els carrers estaven il·luminats amb el típic Estel
de Mura, que cada any engalana els carrers del poble durant les festes nadalenques. Vaig retratar l’Estel encès, tant el de la placeta com el del
carrer de la Muntanya, a dalt de tot. Volia arribar-me a la plaça de l’Església
i fotografiar el que hi havia allà, però em notava cansada, els peus començaven
a ressentir-se dels carrers costeruts i empedrats d’aquell entranyable poble.
Així que vaig acostar-me fins a la parada de l’autobús, on vaig tornar a
coincidir amb els quatre argentins que havien vingut amb el mateix autobús que
jo al migdia. Em van comentar que el poble els havia encantat i que tenien
pensat visitar Rupit, a la comarca d’Osona, un altre poble empedrat
semblant a Mura.
A un quart de vuit del vespre l’autobús va arribar puntual,
cosa que vam agrair, el fred se sentia ben endins a aquella hora. La tornada
fins a Manresa se’m va fer més pesada que l’anada per aquella carretera de
revolts i més revolts, sembla que no hagin d’acabar. Però sí, és clar que
acaben. El cansament acumulat i que a fora ja fos fosc crec que influeixen en
notar el viatge més llarg, perquè no pots contemplar el paisatge, cosa que sí
que havia fet al migdia. Mirar tots aquells arbres, a tocar de la carretera,
especialment pins. Si hi hagués un incendi, com quedaria tot això? De fet ja hi
ha hagut incendis en aquesta zona, incendis que ho han devastat tot. Sento
llàstima, sento tristesa cada cop que un incendi arrasa boscos, camps de
conreu, estronca vides… quan la natura se’ns crema no puc evitar sentir unes
punxades de dolor a l’estómac.
Un altre record de la infantesa em ve a la memòria, aquest relacionat
amb el foc. Devia tenir 5 o 6 anys quan vaig presenciar el primer incendi, que
em va marcar per sempre. Érem al terrat del primer pis on vaig viure. Des d'allà, teníem el foc a les muntanyes de
davant. A mi m’agafaven en braços, no recordo si la mare o l’àvia, però aquella
imatge, aquell foc que presenciaven els meus ulls, es va gravar dins meu.
Aquella nit vaig tenir por, va ser la primera nit que vaig tapar-me el cap per
a dormir, tot i ser estiu. Per què? No ho sé exactament, suposo que si em
tapava tota tenia la sensació de sentir-me protegida. Des de llavors el foc
sempre m’ha provocat molt de respecte i molta por.
A les 8 aproximadament l’autobús va fer parada a l’estació
d’autobusos de Manresa, on vaig haver d’esperar el tren un quart d’hora més o
menys, juntament amb els argentins, que anaven fins a Barcelona; a ells els
esperava un viatge més llarg. Vaig arribar a Sant Vicenç a dos quarts de
nou, desitjant als argentins una bona tornada a la ciutat comtal.
I un dia més que ha quedat guardat com un bon record, una vivència més a un
2024 ple de sortides que feia molt de temps que anhelava.
