dimecres, de setembre 25, 2019

Actes humans - Han Kang

Traducció d'Alba Cunill

L’ocellet que surt del cos quan mor algú, on es troba mentre la persona és viva? En el nas arrufat? Darrere del cap, com una corona? O potser en un racó del cor?


Cap a la mitjanit, vaig sentir que alguna cosa feble i suau em tocava subtilment. Com que no sabia a qui pertanyia aquella ombra sense rostre, sense cos i sense parla, jo també em vaig quedar callat, esperant. Hauria volgut recordar com es parla amb una ànima, però llavors vaig caure que no n’havia après mai, i semblava que l’altra ànima tampoc en sabia. Encara que no trobàvem la manera de dirigir-nos la paraula, podíem sentir que estàvem pensant l’una en l’altra amb totes les nostres forces.


Vull veure’ls les cares amb els ulls tancats mentre dormen, colar-me als seus somnis i moure’m ondulant sobre els seus fronts i les seves parpelles tota la nit, fins que vegin els meus ulls vessant sang i escoltin la meva veu dient: Per què em vas disparar? Per què em vas matar?


Creu que l’home és un ésser cruel per naturalesa? El que hem viscut és només una experiència normal i corrent? Aquesta idea que tenim de la dignitat és una mentida, i en qualsevol moment ens podem transformar en insectes, bèsties o masses de pus i sang? El fet que no deixem de ser humiliats, mutilats i massacrats, és l’evidència que ens deixa la història sobre com és la naturalesa humana?


A mesura que t’acoses a la realitat els teus somnis es van fent menys cruels i més lleugers, fins que es tornen tan prims com el paper i finalment et despertes. Llavors, són els records els que t’esperen en silenci al teu llit, i et recorden que els malsons no són res comparats amb la realitat.

divendres, de setembre 13, 2019

La filla de la tempesta - Santi Baró

La filla de la tempesta - Santi Baró

 

La feina era duríssima i com més dies feia que hi treballaves i, per tant, més ferides a les mans, més dura encara. El capatàs deia que allò ens enfortia com a dones i ens forjava el temperament andalús, fort i alegre, positiu i noble. Tot allò era molt fàcil de dir si dormies calent i menjaves doble ració (…) Però callàvem, tothom callava, homes i dones callàvem perquè teníem tan poca cosa que no teníem ni veu.


Morir-se no era fàcil i viure era negre, sense esperances; jo ni volia ni podia passar un segon més en aquella casa, on tots eren animals, preocupats del què diran i incapaços de mirar-te als ulls i parlar.


Els adeus mai són per sempre quan et lliguen els sentiments.


No podia amagar-me més, no es poden parar eternament les conseqüències de la vida fent veure que no les veus.

dimarts, de setembre 03, 2019

L'últim germà - Nathacha Appanah

Traducció de Pere Comellas

 

Què més es pot dir d’aquelles nits al campament? No tenia pas la sensació de ser més desgraciat que els altres, el meu univers començava i s’acabava allà, per mi el món era fet d’aquella manera, amb pares que treballaven de sol a sol i que tornaven a casa borratxos per maltractar la família.


Estava molt impressionat de veure allò, aquella mena de riquesa tranquil·la on, a més, treballava el meu pare. Avui és un record que em disgusta una mica, com una enorme mentida que em vaig creure per un moment, perquè aquella aparença de benestar –les cortines que voleien, la fruita, les flors, la gespa, el silenci– només era una façana, un miratge, i si rascaves una mica hi descobries la foscor, la misèria, els crits i els plors.


La meva mare va ser la sort de la meva vida, el que l’existència em va oferir per encarrilar-me, per posar-me en el bon camí, un pilar de força, de bondat, de constància i de renúnica, per fer-me entendre que hi havia altres coses a la terra i, tenint-la al meu costat durant la infantesa, no em vaig tornar boig ni dolent ni un desesperat.


Malgrat tot el que havíem viscut, encara ens quedava prou innocència i ingenuïtat –no és aquest, l’encant i drama de la infàcia?– per riure de no res.