Camins de vida

Un conte per anar a dormir - Fina Veciana   – Papa, m'explicaràs un conte? – demana l'Amal mentre mira per la finestra. – Sí, avui em toca a mi, perquè la mama treballa. – Aquesta nit no hi ha la lluna, però hi ha molts estels! – I a tu t'agraden molt oi, els estels també? – M'encanten! Quin conte toca, avui? Ja saps quin vull que m'expliquis – fa la nena apartant-se de la finestra i anant cap al llit. – Aquell que t'he explicat tantes vegades i que no cal que busquem dins dels calaixos? – Sí!!! Torna-me'l a explicar, baba! (*)   L'Amal es fica al llit, es tapa i, amb atenció, escolta...     Hi havia una vegada un lloc on vivien molts nens. Allà hi menjaven, dormien i també hi estudiaven. De tant en tant alguns nens se n'anaven i ja no tornaven. I és que marxaven a viure amb una família a un altre lloc, a vegades ben lluny. Aquest era el desig per a cada un d'ells, tenir uns pares. Entre aquests nens hi havia una nena que es deia Amal, i pe

Contemplo, amb un somriure, la meva col·lecció d'ampolletes de perfum. Totes diferents, cada una amb un detall especial. N'agafo una, la que em va regalar la besàvia. – Ja hi som – pronuncio en veu alta – el nebodet l'ha tocat deixant-hi totes les ditades. Vaig a la cuina a netejar-la i, de l'ensurt que m'enduc en entrar, faig un crit i l'ampolleta se m'escapa de les mans. Al costat de la nevera, un escarbat i una serp. Són de joguina, ho sé, però semblen tan reals... Em comencen a caure llàgrimes. Escampats per terra, mil bocins de vidres d'una ampolleta molt especial. Proposta per a ‘Escribir jugando’ del blog de Lídia Castro Navàs: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui alguna cosa relacionada amb les empremtes dactilars.  https://lidiacastronavas.wordpress.com/2021/10/01/escribir-jugando-octubre-21/  

Traducció d'Anna Casassas i Figueras No volíem agafar més el Cous, l'autobús taronja destinat als estudiants. Havíem llegit en un diari que era propietat d'un ministre i que, quan fèiem servir aquell servei, contribuíem a fer-lo ric. A més, i la raó de debò era aquesta, aquells autobusos anaven plens de velles remugaires i d'aturats de mans llargues que hi pujaven de franc. S'hi posen còmodes. Se senten a casa, igual que el ramat d'ovelles o de vaques. Quina ràbia que ens fan aquests homes i dones que han triat per a nosaltres una vida sense colors, sense emocions, sense plaer. La mare és fràgil. L'angoixa la domina, li envaeix les entranyes. La desperta a la nit. No ha aconseguit foragitar-la mai. S'imagina serps amagades als racons més foscos. Veu aranyes sobre seu. Intenta dibuixar el que sent. Fa espirals de contorns tremolosos. I ella atrapada al centre, en silenci. La meva germana li fa observar que uns contorns tremolosos són fàcils de trencar. La

Tardor a Sant Vicenç de Castellet (Foto de l'any 2018)   Sola i abandonada damunt d'un banc transcorren els minuts, les hores... una tardor més he tornat a caure i un fil de nostàlgia i recança s'apoderen de mi. Penso en totes les vegades que m'han trepitjat, que m'han apartat sense miraments i m'han fet miques fins acabar en qualsevol racó, que s'han burlat de mi o, simplement, no m'han sabut veure i m'han ignorat... però també tinc present com he après a aixecar-me i anar-me'n dels llocs on no soc benvinguda, com he après a allunyar-me de qui no em valora ni m'accepta com soc, i sé que totes aquests experiències formem part del meu procés de transformació. Aquesta nit la pluja m'ha netejat, com en tantes altres ocasions i, exhausta pel pes de les gotes, ara em costa moure'm. Però ho faré i serà gràcies a l'ajuda d'un amic amb qui sempre puc comptar: el vent. Amb la seva força i la que surt del meu interior continuaré el me

Després de l’estiu, aquest temps d’abundància d’experiències, arriba la tardor. A poc a poc, tranquil·lament, les energies decreixen, les cremors “s’ofeguen”, allò que funcionava sense esforç és més laboriós. És el temps de les últimes collites, dels últims banys de sol, de les resplendors vermelles, grogues i ataronjades. El temps en què, si portes a terme massa activitat sense tenir en compte tota l’energia que has gastat, et fas mal, t’esgotes. Ara és necessari el foc, que es llança sobre la tardor. Sembla que la naturalesa desitgi cremar en una gegant foguera d’alegria per anunciar la seva gran transformació. Última ronda. Aviat, l’inici del gran repòs.  No hi ha cap necessitat de veritables flames. Amb el vent que xiula entre els houppiers (*) n’hi ha prou per generar l’ondulació dels vermells, els grocs i els taronges, mentre fa crepitar les branques exhaustes per aquest pes sostingut des de l’inici de la primavera. Un cansament molt comprensible. Ara, aquest f

Som a plena tardor, aquesta estació de paisatges que es tenyeixen de colors grocs, ataronjats, vermells... i la vuitena proposta de Lletres i fils gira entorn aquesta estació. Es tracta d'escriure un text que porti per títol "Somnis de tardor" . Poema, relat, diàleg, reflexió... el que cadascú vulgui i l'inspiri aquest títol. I si voleu acompanyar el text amb alguna fotografia, dibuix, música... endavant! Us animeu a somiar i a expressar els vostres somnis? Endavant doncs amb les propostes!  Podeu consultar les bases i propostes anteriors clicant aqu í   HI HAN PARTICIPAT: · Salluna · Carme   · Núria · Artur    · Carme · Roser  

El pati blau - 1913 - Santiago Rusiñol “A partir d'ara a quest serà el nostre lloc especial, lluny de totes les mirades, el nostre punt de trobada... el nostre pati blau. Envoltats de flors, arbres i d'aquest color que predomina a les parets i al cel d'avui, et prometo que t'estimaré sempre” ... i e n el proper capítol ... –Quines cosetes que es diuen més dolces i quin amoooor tan tendre! –exclama en to de burla la Cinta mentre s'acaba el cafè amb llet – No sé com pots seguir aquestes sèries, Andreu! –Doncs a mi m'agrada, què vols que et digui! –replica l'Andreu – Bons actors, cançons que fan posar la pell de gallina i uns paisatges preciosos. No em diràs que no és maco aquest pati tan blau? –Tu ets un friqui del color blau, Andreu. Si només fos per tu tindríem tota la casa blava. –És el color del mar, del cel... un color que transmet calma, pau... –Tot el que tu vulguis, però a la vida s'hi han de posar més colors. –Sí, dona, és clar que sí –