Estimada Mathilda - Susana Tamaro (II)


Traducció d'Antoni Garcia

Últimament he reflexionat amb freqüència sobre la paraula judici i sobre el verb jutjar. N'hi ha prou que mirem al voltant per adonar-nos que el judici s'ha convertit en un esport popular, molt més estès que el futbol o la petanca. La pantalla del televisor és plena de «jutges», i les pàgines dels diaris també. Tothom que té la possibilitat d'expressar-se en públic es considera automàticament autoritzat a imposar la veritat als altres, i condemna sense possibilitat de reclamació tot allò que està en desacord amb aquella veritat.
Jutjar vol dir situar-se, respecte els altres, en un pla de superioritat, i jo considero terriblement sospitós aquell que es proclama superior a la resta de persones. En efecte, qui ens investeix d'un dret com aquest, del dret de dir; «tu sí, tu no»«això sí, això no», del dret d'elogiar o d'enfonsar els altres?
Ens erigim en jutges, convençuts que d'aquesta manera manifestem una intel·ligència i un enteniment superiors i, en canvi, quan jutgem, es verifica exactament tot el contrari; el judici és una gàbia, una presó estreta en què l'enteniment i la intel·ligència defalleixen al costat de la llibertat d'ésser. 


Al blog hi trobareu alguns fragments més d'aquest llibre de Susana Tamaro. 

A 'Estimada Mathilda' hi ha reflexions sobre diferents aspectes de lavida i he trobat interessant compartir aquest fragment. El llibre es va publicar l'any 2001, així que als mitjans de comunicació hi podem afegir actualment les xarxes socials, espais plens de "jutges", alguns amb perfils falsos, en possessió de la veritat absoluta que menyspreeen i insulten tothom qui no pensi com ells.


Comentaris

  1. Acredito que seja um livro fascinante de ler
    .
    Cumprimentos poéticos
    .
    Pensamentos e Devaneios Poéticos
    .

    ResponElimina
  2. Estic d'acord. Jo sóc més d'opinar , que no pas de jutjar i menys si no es pot rebatre.
    Bona lectura !. Una abraçada ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sempre és millor donar l'opinió i escoltar-ne d'altres. No sempre es pot estar d'acord, però si es fa amb respecte és el principal. Quan es comença a jutjar, ja no val la pena continuar.
      Una abraçada, Artur!

      Elimina
  3. Crec què... o penso què... o simplement amb els actes, sempre serà millor que jutjar. Jutjar pels jutges i fins i tot, no sé si això és encertat.

    Gràcies pels retalls!.
    Aferradetes, bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Penso el mateix que tu, sempre és millor dir les coses sense emetre judicis. I també estic d'acord amb tu amb el que dius dels jutges, segons quins i segons allò que es jutja no sé jo...

      Gràcies a tu, nina!
      Aferradetes, bonica.

      Elimina
  4. Vaig llegir aquest llibre fa molt de temps i tot i que sé que em va agradar (la Susanna Tamaro sempre m'agrada força) ja no el recordo gaire. Un fragment ben interessant i amb el aul estic ben d'acord. En quin punt es perd la capacitat d'opinar sense jutjar? Fa molt de temps que s'ha perdut.

    Casualment n'estic llegint, ara mateix, un altre de la Susanna Tamaro. És un dels seus primers, abans del famós Ves on et porti el cor. aquest es diu: Per una veu sola. És una mica trist, de moment... a veure...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El comentari era al correu brossa des del diumenge... disculpa, Carme, no havia passat a mirar-ho.
      També el vaig llegir fa temps, tot i així tinc alguns punts de llibre en diferents pàgines on hi ha fragments interessants i de tant en tant els rellegeixo. I sí, totalment d'acord amb tu. Fa molt de temps que s'ha perdut aquesta capacitat d'opinar sense faltar el respecte, sense jutjar, escoltant l'altra part.

      A mi també em sol agradar la Susanna Tamaro, almenys el que he llegit d'ella fins ara. Ves on et porti el cor, Escolta la meva veu i algun altre. Aquest que em comentes no el conec. A veure si deixa enrere aquesta tristesa que comentes que desprén...

      Una abraçada, Carme!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada