dilluns, de novembre 25, 2019

No parlaràs - Esteve Llitrà

No parlaràs - Esteve Llitrà

Per dissimular la parla es comunicava en castellà, com si en lloc d’haver nascut a la Franja ho hagués fet a la part més interior de la província. Curiosament ara es comença a adonar de com s’havia equivocat en allunyar-se tant de la seva terra, i com de ridícul havia estat amagant la seva llengua materna i el seu lloc de naixença.


Al llarg de la seva vida ha anat prescindint de massa coses. S’ha dedicat a fugir del passat mentre perseguia delinqüents. Potser ha trobat, després de tanta fugida, un cert equilibri, una certa calma, però a canvi de renunciar a qualsevol il·lusió. Només s’interessa per la seva feina i per mantenir la calma. A poc a poc, ha anat embotint dins seu una ànima buida que l’incomoda de tant en tant.


Que ràpid que s’oblida la gent de gairebé tot, inclosos el dolor i l’amor! Com si l’ideal a perseguir fos viure adormit, anestesiat, anorreat, inconscient, allunyats dels sentiments intensos que fan que valgui la pena viure la vida.


Com l’amor i la vergonya poden ser tan corrosius per a la nostra pròpia vida? Per què no marxem la primera nit que ens violen a casa nostra, encara que qui ens violi sigui el nostre propi marit? Com no l’abandonem el primer cop que ens amenaça amb la mà, que ens humilia i ens insulta, que ens maltracta al llit com si fóssim una nina de drap, i no la seva dona que l’estima? Com podem continuar acotant el cap, abaixant la mirada, davant de la seva indigna conducta?

divendres, de novembre 15, 2019

La música del silenci - Patrick Rothfuss

Traducció de Neus Nueno

 

El Dotze era un dels pocs indrets canviants del Món Amagat. Era prou savi per conèixer-se ell mateix, prou valent per ser ell mateix, i prou salvatge per canviar-se tot sol sense deixar de ser autèntic.


Alguns llocs tenien nom. Alguns llocs canviaven, o eren discrets pel que feia al seu nom. Alguns llocs no tenien nom, i això sempre resultava dolorós. Una cosa era ser reservat. No tenir nom? Que horrorós. Que solitari.


No podia estar enfadada. L’engranatge feia tot el que podia. La culpa era d’ella, que no sabia quin era el lloc que li pertocava. Les respostes sempre eren importants, però no acostumaven a ser fàcils.


Alguns dies s’estenien a sobre teu com si fossin pedres. Alguns eren volubles com gats, s’allunyaven de tu quan necessitaves consol i tornaven després, quan no els volies, per clavar-te empentes i robar-te l’alè.


Retall nota final de l’autor
La veritat és que tinc molt d’afecte a l’Auri. Al meu cor hi ha un lloc especial per a aquesta noia estranya, dolça i feta pols. Me l’estimo bastant més que una miqueta. Crec que és perquè tots dos estem una mica tocats, cadascú al seu estil. Sobretot, tots dos en som conscients. L’Auri sap que per dins no és ben bé correcta i autèntica, i això la fa sentir molt sola (…) Una persona rere l’altra m’han dit que se senten identificades amb l’Auri. Que saben d’on ve. No puc evitar preguntar-me quants de nosaltres ens passem la vida, dia rere dia, sentint-nos una mica tocats i sols, envoltats en tot moment d’altres que se senten exactament igual que nosaltres.
Pat Rothfuss

divendres, de novembre 08, 2019

No tornarà a passar - Inge Schilperoord

Traducció de Laia Fàbregas

Si feia memòria, no es podia recordar d’altra manera que amb aquella por borrosa, la por de no saber com passar el dia, com omplir les hores. Tan bon punt tornava de la feina, el temps que li quedava fins que podria anar a dormir li semblava un buit impossible d’omplir.


Els pensaments i les creences tenien conseqüències emocionals que conduïen a una conducta determinada. I després encara hi havia els esdeveniments, les coses que et passaven. Els esdeveniments no es podien controlar. Però es podia triar la manera de gestionar-los.


Res d’alcohol. Sota la influència de begudes alcohòliques podria perdre les inhibicions. Si bevia, hi havia moltes més possibilitats de fer coses que realment no volia fer. Coses que no eren bones.


Els seus pensaments no van cooperar. No corrien, com feien de vegades, sinó que saltaven amunt i avall. De vegades, s’aturaven i es quedaven en silenci, perquè ell els pogués veure, però n’hi havia tants, i no tenia ni idea de quin havia de prioritzar, quin tenia raó.