Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relats conjunts. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relats conjunts. Mostrar tots els missatges

dilluns, de juliol 13, 2026

El pas del temps | Relats conjunts

La Casa Groga - Vincent Van Gogh (1888)

–Veus aquell edifici de color groc, a sobre del bar? Doncs fins als onze anys vaig viure al tercer segona –expressa amb un somriure l'Alba.
–Tota la infantesa –fa la Júlia– m'agrada l'entorn.
–Ha canviat força, abans hi havia més botigues.
–Al meu poble cada cop hi ha menys comerços també. Aquest juliol abaixarà persianes una peixateria, i al setembre una botiga de roba.
–Aquí ja fa anys que van tancar totes: al costat del bar de sota l'edifici hi havia hagut un forn de pa i una botiga de queviures, i aquí davant nostre una drogueria i, a la cantonada, un quiosc.
–Avui en dia molta gent compra per internet. Però penso que, per exemple la roba o el calçat te’ls has d’emprovar, no m’imagino comprant-me unes sabates en línia.
–I la roba igual –afegeix l’Alba– a més a vegades veus una peça a la pantalla i quan la tens a les mans és completament diferent.
–Saps que una vegada un company de feina va demanar un pot de gomina per Internet? Només això, res més! –expressa la Júlia amb indignació– Hi ha un supermercat just davant de l’oficina on treballem, doncs no, no podia entrar-hi perquè va dir que no tenia temps. Excuses! 
–Surrealista! A mi saps què m’ha explicat la noia de l’herbolari? Es veu que hi ha gent que entra a demanar les propietats de productes, ella els les explica i se’n van sense comprar-ne cap, després els compren per internet.
–Quina barra! –fa la Júlia amb ràbia.
–Quina llàstima que el comerç local es vagi perdent. Al final serem tots robots que anirem pel carrer sense ni mirar-nos i vivint a través de la pantalla a totes hores.
–Cada cop hi som més a prop, Alba. Tan maco que és entrar a una botiga, tenir una conversa amb la persona que t'atén, que et somriguin... una pantalla mai no ho podrà substituir.
–Totalment d’acord, Júlia. 

La Júlia i l’Alba es van conèixer en un curs sobre Històries de la vida rural, i des del primer moment van congeniar. Com més parlaven més s’adonaven de tot el que compartien. Així és com entre elles dues ha nascut una bonica amistat. 

–El dia que vinguis al meu poble t’ensenyaré on vaig viure jo fins als set anys. Saps que també és una casa de color groc?
–Ostres, quina casualitat, oi? –expressa l’Alba amb sorpresa– Quines ganes de veure-la!
–Tinc ganes de passar per sota d’aquell pont.
–Va, som-hi! Quan era petita amb el meu germà petit hi anàvem cada dia sortint de l'escola. Jugàvem, berenàvem...

Les dues amigues continuen passejant i conversant sobre els records de la seva infantesa, i sobre com el pas del temps les ha canviat, tant a elles com a l’entorn. La seva essència, però, es manté intacta dins de cadascuna.

* * *

La meva aportació a Relats conjunts del mes de juny:


divendres, d’abril 10, 2026

Sant Jordi del Drac | Relats conjunts

Picaporta de la Casa Ardiaca - Museu del Cau Ferrat, Sitges

A Sant Jordi del Drac, un poble de poc més de cinc-cents habitants, es preparen per viure un dels caps de setmana més especials de l’any. El segon dissabte d’abril se celebra la ‘Festa dels dracs i els llibres’, fent honor al nom del poble i als prop de seixanta picaportes que tenen algunes cases: un drac amb la boca ben oberta, el símbol de Sant Jordi del Drac que apareix al seu escut. 

La nit anterior a la celebració, en un total de trenta picaportes s’hi han amagat uns papers on es poden llegir versos de poemes o fragments de novel·les i contes. L’endemà al matí els veïns poden començar la recerca dels papers ficant la mà a les boques dels dracs. Tothom qui en troba un es dirigeix tot seguit cap a la llibreria ‘Els Dracs de Sant Jordi’, situada a la plaça del Centre, i és obsequiat amb la novel·la, conte o poemari que hi ha al paper que ha trobat.
Hi ha dues condicions en aquesta celebració: qui hagi guanyat un llibre no pot participar-hi en la següent edició, i cada família pot portar un paper com a màxim. D’aquesta manera es donen opcions a més persones.

La ‘Festa dels dracs i els llibres’ no acaba aquí: quan s’han trobat els trenta papers i els guanyadors tenen els seus llibres, a la mateixa llibreria, i si el  temps acompanya a la plaça del Centre, hi té lloc una lectura pública dels textos amagats a les boques dels dracs i, com a cloenda final, es llegeix ‘La llegenda de Sant Jordi del Drac’, una història que emociona a petits i grans, la història d’un poble que dels seus dracs en surten paraules que escalfen cors i ànimes, paraules que els empenyen a mantenir viva la cultura d'un poble. 


La meva aportació a Relats conjunts del mes de març: Picaporta de la Casa de l'Ardiaca

dilluns, de març 10, 2025

A l'esmorzar | Relats conjunts

Zinaïda Serebriakova, 1914, За завтраком

Com cada dissabte en Pol, la Mar i en Roger es troben a casa d’algun d’ells per esmorzar, xerrar i idear plans de tot tipus. Tots tres són amics de l’escola, i passen bones estones tant a classe com fora d’ella. Avui són a casa d’en Pol i la conversa que tenen és prou significativa.
–Què voldreu ser de grans? –comença demanant en Pol– Jo ho tinc molt clar: biòleg, com la mare. M’encanta el món dels animals i les plantes.
–A mi l’assignatura que més m’agrada és la de dibuix –diu en Roger– Podria dibuixar animals i plantes i els podries fer servir per la teva feina, Pol.
–I tu, Mar què hi dius? Què t’agradaria ser de gran? –demanen tots dos alhora.
–A mi m’agrada explicar històries –diu la Mar amb timidesa, és la que menys parla de tots tres sempre.
–Pots ser periodista doncs –li fa en Pol.
–El que m’agrada és escriure i explicar històries sobre animals, i plantes, i arbres, i flors...–diu la Mar emocionada– a casa tinc molts llibres sobre natura, boscos, mars i rius, m’encanta llegir-los.
–Ostres doncs podríem crear alguna cosa, no trobeu? –proposa en Pol– A veure, tu Roger dibuixes, la Mar pot escriure una història a partir dels teus dibuixos i jo explico la part de ciències.
–I quin nom li podem posar a la nostra empresa? –demana entusiasmat en Roger.
–Mmm... i si en pensem un i votem el que més ens agradi? -suggereix en Pol.
–Sí! Va, la setmana que ve, que esmorzarem a casa meva, hem de dir tots un nom i triarem –diu la Mar.
La mare d’en Pol, que ha sentit tota la conversa mentre els serveix l’esmorzar, també hi diu la seva.
–Apunteu maneres, eh! Sembla que teniu les coses ben clares!
–Mare, ja saps que vull fer el mateix que tu, sempre t’ho he dit. I si a més tinc col·laboradors que són amics meus serà fantàstic -expressa en Pol mentre es beu un got de suc de taronja.
En Roger es va menjant la sopa, però ja està pensant quin serà el seu proper dibuix. La Mar, que no té gaire gana, pensa quina història escriurà. I en Pol ja pensa en un nom per a la seva empresa.
–Entusiasme, innocència, il·lusió. Que aquestes ganes de crear les porteu sempre dins, i feu el que feu quan sigueu grans, que la creativitat us acompanyi d’una manera o altra -expressa finalment la mare d’en Pol.


La meva aportació a Relats conjunts del mes de febrer:
Relats conjunts: A l'esmorzar

dimecres, de gener 22, 2025

Dia 22 - Repte 25 dies d'escriptura | Relats conjunts


Doncs avui toca un altre dia de creació lliure, com ja vam fer en dues propostes anteriors. Així que a escriure el que es vulgui. Si es vol combinar amb alguna proposta d'algun altre blog ja sabeu que es pot fer. 

Per part meva, en aquesta proposta número 22 dels 25 dies d'escriptura aprofito per participar a Relats Conjunts de gener.


François Boucherr, 1767, Le courrier secret

MISSATGE SECRET

Asseguda a sota del seu arbre preferit la Núria repassa una de les seves llibretes, el quadern on apunta les sensacions i emocions del dia a dia, les alegries i decepcions, els poemes i relats que li surten de dins. Avui ha estat rellegint el que ha escrit des que ha començat l’any, i és que no se li va acudir una altra idea que crear un repte d’escriptura de 25 dies seguits! Ja en fa 22 d’aquell primer text en què va començar explicant les raons de per què escriu, després han seguit haikus, una tanka, un tautograma i un acròstic, fins i tot ha fet llistes d’arbres i ocells que tant li agraden; ha parlat de colors, ha donat vida a uns paraigües inventant un diàleg entre ells, ha fet una llista d’agraïments, una llista de cançons, s’ha assegut davant d’una llar de foc (de manera imaginativa), ha parlat sobre quina estació de l’any li agrada més, i ha escrit alguns poemes.

I avui, què toca escriure? Una creació lliure. I com que no sabia cap on tirar, ha demanat ajuda al seu arbre, ha acostat l’orella al seu tronc i ha esperat la resposta. Un cop li ha arribat, ha començat a escriure sobre el paper.
–Però això no ho puc pas publicar, oi? –ha demanat a l’arbre quan ha acabat.
I ell li ha tornat a donar la resposta, que només ells dos coneixen. L’arbre és l’únic que coneix el missatge secret que ha escrit la Núria.
–Si un secret es fa públic, deixa de ser secret, oi? –ha dit la Núria a l’arbre picant-li l’ullet.
Així que el text es queda guardat en el seu quadern. La Núria no publicarà pas les paraules que ha escrit aquest cop, però rellegint alguns dels poemes del repte, s’hi pot trobar alguna pista.

· Aportació a Relats conjunts de gener: Relats conjunts: Missatge secret


PROPOSTES REBUDES:

· Sa lluna: Missatge secret
· Carme Rosanas: Roques il·luminades

divendres, de juliol 08, 2022

Il·lusions | Relats conjunts

Rafael Barradas, 1919, Juguetes

Quan la Júlia es va assabentar que el pròxim dissabte hi hauria un mercat d'intercanvi i segona mà va decidir apuntar-s'hi. Al garatge de casa hi té moltes coses que no fa servir, i si algú altre pot donar-hi utilitat, millor que no pas tenir-les allà omplint-se de pols.
Arribat el dia munta la seva parada al costat d'altres paradistes que fan el mateix. A la plaça hi ha de tot: llibres, discs de vinil i tot tipus d'objetes antics, joguines, roba...
Al llarg de tot el matí són nombroses les persones que s'acosten al mercat, no només a mirar, sinó també a participar d'aquesta iniciativa. Per a la Júlia ha estat una jornada rodona: ha venut força coses i, amb els diners aconseguits i gràcies a l'intercanvi amb altres paradistes, tornarà a casa amb unes quantes joguines que seran per a la Nour, la nena que d'aquí una setmana estarà amb ella. Després d'omplir un munt de paperassa, fer molts tràmits i uns quants viatges, finalment li han concedit l'adopció de la nena.
Ja a casa, la Júlia entra a l'habitació que ha preparat per a la Nour i, amb il·lusió, hi va deixant totes aquelles nines que, gràcies al mercat, ha aconseguit per a ella.


La meva aportació a Relats conjunts del mes de juny:

diumenge, de maig 15, 2022

Quadern de natura | Relats conjunts

Jan van Kessel the Elder, 1641-79, Stilleven van insecten en vruchten

 

20 abril 2022

Avui he començat la formació de “Guia de natura” on ens han explicat el funcionament del curs i totes les sortides que farem. A més, ens han regalat unes llibretes per als apunts. Cada quadern fet amb papers reciclats, cosit a mà i amb unes cobertes inspirades en elements de la natura: jo he triat una portada on hi ha papallones, insectes, una branqueta amb fulles i fruita. La trobo molt bonica, i ja l'estic estrenant amb aquestes primeres línies. Tot just acabo de començar però tinc molt bones sensacions i ganes d'aprendre. Sempre he viscut a pagès, a casa hem cultivat fruites i verdures al nostre hort i tinc moltes ganes de transmetre l'amor per la natura.


29 abril 2022

Ahir vam fer la primera sortida: vam anar a la platja i les seves dunes. Ens van explicar d'on prové la sorra de les platges, les diferències en la textura entre platges del nord i del sud i ens van comentar que la seva extracció del fons marí per reposar-la altera l'ecosistema. Després ens van parlar de les dunes o acumulacions de sorra, les quals eviten la seva erosió i gràcies a la seva vegetació es protegeixen. Vam identificar les plantes que hi havia: alfals marí, crucianel·la, equinòfora, borró i lliri de mar.
Finalment vam recollir algunes petxines que vam retornar, ja que serveixen com a aliment per a cargols, refugi de crancs i material per a noves petxines. Segur que tots, alguna vegada, ens hem endut algunes petxines de la platja, doncs ahir vam saber que no ho hem de fer. De fet, en els darrers anys ja s'ha observat que cada cop són més petites i n'hi ha menys.


10 maig 2022

Avui hem fet la segona sortida del curs, en aquest cas per a identificar papallones diürnes! Ha estat molt interessant i he gaudit molt. Han començat explicant-nos què és un seguiment de fauna, per a què serveix i tot seguit ens han donat un full amb els noms de les papallones més representatives que podíem trobar. El dia ha acompanyat i les papallones s'han deixat veure, així que amb l'ajuda d'uns binocles hem començat a veure què trobàvem. Al final hem apuntat totes les espècies que hem pogut veure: papallona reina, papallona zebrada, arlequí, blaveta comuna, verdeta d'ull blanc, safranera, margenera comuna, nimfa mediterrània i blanqueta perfumada.
Un altre gran dia a la natura, no només com a “turistes” o espectadors, sinó com a observadors i coneixedors de l'entorn que ens envolta.


15 maig 2022

La formació continua sent la mar d'interessant i estem aprenent molt, amb bon ambient entre els companys. La pròxima sortida la farem demà als voltants del riu, on identificarem macroinvertebrats aquàtics, que serveixen com a indicadors de la qualitat a la majoria de rius, responen als canvis ambientals d'una forma molt directa i permeten avaluar les possibles pertorbacions que pateixen els rius i zones humides. Si la qualitat és bona, podem trobar moltes espècies; si és dolenta, n'hi pot haver molts però poques espècies.
I el proper diumenge comença la Setmana de la Natura, amb un munt d'activitats programades: sortides, tallers, xerrades, exposicions... entre la formació de Guia i la Setmana de la Natura tindré tots els dies ocupats, però quan fem allò que ens agrada ens sentim plens i feliços.


La meva aportació a Relats conjunts del mes d'abril: https://relatsconjunts.blogspot.com/2022/04/insectes-i-fruita.html
Un text fictici la informació del qual he extret d'Internet: noms de papallones, plantes de les dunes...
El que sí que és cert és que el pròxim 22 de maig comença la Setmana de la Natura, deixo l'enllaç de la web per si a algú li interessa alguna activitat: https://setmananatura.cat/2022/#!/llistat

dilluns, de gener 10, 2022

Remeis | Relats conjunts

Gerard Palomeras, 2018, Comtes de Bell-lloc

No són especialment bonics, aquests blocs de pisos, però un d'ells significa molt per a mi. De petita l'àvia Remei venia a buscar-me a l'escola cada tarda i em portava al tercer pis del bloc que hi ha just a sobre del nou local que he llogat i que estic acabant de condicionar. 

A casa de l'àvia m'hi quedava fins al vespre, quan els pares venien de treballar i tornava a casa amb ells. M'agradava molt estar amb l'àvia. Sempre em preparava aquell berenar tan bo i alhora tan senzill i que, ara que ja soc gran, encara em faig molts dies: pa amb oli, formatge, xocolata i un got de llet. Tot i que ara la llet l'he substituïda per algun te o infusió. Quan acabava de berenar feia els deures i després l'àvia m'explicava un conte. Així va néixer la meva passió per la lectura.
I ara soc aquí, just davant d'aquest bloc on l'àvia va viure fins l'últim dia de la seva vida. Un cop visitats diferents locals aquest em va semblar el més adient: pel lloc on està ubicat, perquè és acollidor i està distribuït tal i com volia.
Entro dins del local, on els prestatges ja estan col·locats i també les taules i cadires. Falta omplir-ho amb els llibres i tes, que ja han arribat, i preparar-me per a la inauguració, d'aquí una setmana.
El primer que faré avui és posar el cartell: 'Llibreria-Teteria Remeis'. He triat aquest nom, en primer lloc, com a homenatge a l'àvia. I també perquè, tant els llibres con els tes, són remeis. Remeis per l'ànima, remeis per acompanyar la soledat i remeis per trobar-nos millor: els llibres ens ajuden anímicament, i els tes, físicament. Llegir un llibre tot prenent un te, prendre un te amb la companyia d'un llibre. 
El meu somni fet realitat, les meves passions juntes en el millor espai. Sota de l'edifici on vaig passar moments bonics de la meva infantesa espero viure-hi bons moments a la meva edat adulta, treballant en allò que m'agrada, oferint remeis a qui ho necessiti.
 

dissabte, d’octubre 30, 2021

Esperança | Relats conjunts

Un conte per anar a dormir - Fina Veciana

 

–Papa, m'explicaràs un conte? –demana l'Amal mentre mira per la finestra.

–Sí, avui em toca a mi, perquè la mama treballa.
–Aquesta nit no hi ha la lluna, però hi ha molts estels!
–I a tu t'agraden molt oi, els estels també?
–M'encanten! Quin conte toca, avui? Ja saps quin vull que m'expliquis –fa la nena apartant-se de la finestra i anant cap al llit.
–Aquell que t'he explicat tantes vegades i que no cal que busquem dins dels calaixos?
–Sí!!! Torna-me'l a explicar, baba! (*) 
L'Amal es fica al llit, es tapa i, amb atenció, escolta... 
 
Hi havia una vegada un lloc on vivien molts nens. Allà hi menjaven, dormien i també hi estudiaven. De tant en tant alguns nens se n'anaven i ja no tornaven. I és que marxaven a viure amb una família a un altre lloc, a vegades ben lluny. Aquest era el desig per a cada un d'ells, tenir uns pares. Entre aquests nens hi havia una nena que es deia Amal, i per a ella també va arribar el dia en què va conèixer els seus nous pares. L'Amal estava molt contenta, però també una mica trista perquè deixaria molts amics. Però va marxar a un altre país, a una nova casa on tot era desconegut per a ella, amb uns pares que mai havia tingut i on hauria d'aprendre dos nous idiomes... però això no va ser cap problema, ja que a l'escola va aprendre de seguida i va fer nous amics. Els seus pares van aprendre l'idioma d'ella i a casa parlen tres llengües. 
A l'Amal li agrada molt aquesta casa on viu, el que més l'entusiasma és mirar per la finestra de la seva habitació i contemplar embadalida la lluna i els estels. I també li agrada molt que li expliquin un conte cada nit, tot i que alguns dies s'adorm sense saber el final... 
I fins aquí el conte sobre l'Amal, un nom que significa esperança. Esperança que tot infant tingui una casa i uns pares que li donin amor.

L'Albert es mira la seva filla, que té els ulls tancats però somriu. L'acaba de tapar i li fa un petó al front.

–Leila saida, binti! (*)
–Bona nit, baba!

(*) baba - Una de les maneres de dir pare en àrab.

(*) Leila saida - Literalment significa nit feliç. S'usa per desitjar bona nit. 
(*) binti - La meva nena / Nena meva

 

divendres, d’octubre 01, 2021

El pati blau | Relats conjunts

El pati blau, 1913 - Santiago Rusiñol

“A partir d'ara aquest serà el nostre lloc especial, lluny de totes les mirades, el nostre punt de trobada... el nostre pati blau. Envoltats de flors, arbres i d'aquest color que predomina a les parets i al cel d'avui, et prometo que t'estimaré sempre” ...i en el proper capítol...

–Quines cosetes que es diuen més dolces i quin amoooor tan tendre! –exclama en to de burla la Cinta mentre s'acaba el cafè amb llet– No sé com pots seguir aquestes sèries, Andreu!

–Doncs a mi m'agrada, què vols que et digui! –replica l'Andreu– Bons actors, cançons que fan posar la pell de gallina i uns paisatges preciosos. No em diràs que no és maco aquest pati tan blau?
–Tu ets un friqui del color blau, Andreu. Si només fos per tu tindríem tota la casa blava.
–És el color del mar, del cel... un color que transmet calma, pau...
–Tot el que tu vulguis, però a la vida s'hi han de posar més colors.
–Sí, dona, és clar que sí –fa l'Andreu mentre acaba d'esmorzar i es prepara per anar a la feina.
–I quants capítols porten ja de la sèrie aquesta? Falta gaire per acabar? –demana la Cinta desinteressadament.
–Aquesta és la quarta temporada, n'hi ha dues més de gravades.
–Mare meva! Això serà més llarg que un dia sense pa!
–Bé, me'n vaig a treballar Cinta. Abans d'anar a l'oficina aniré a comprar pintura per a la galeria, li fa falta una repassada, i el cap de setmana m'hi puc posar.
–I per casualitat no voldràs pas canviar el color, oi?
–Quines preguntes, Cinta! És clar que no canviarem de color! Tot i que podríem canviar la tonalitat i agafar un blau més fosc, com el del pati de la sèrie.

Un cop l'Andreu se n'ha anat la Cinta s'asseu al sofà i obre el llibre que està llegint. Al cap de sis pàgines el tanca. “Ai, no m'agrada, no l'entenc, el deixo per un altre moment”, pronuncia en veu alta. Llavors agafa l'ordinador, obre el buscador. L'últim dia es va quedar al capítol 109. N'hi falten uns quants per posar-se al dia i conèixer el passat dels personatges.

“Segona temporada. El pati blau – Capítol 110”.
 

Feia molt de temps que no participava a Relats conjunts, aquest pati m'ha inspirat: https://relatsconjunts.blogspot.com/2021/09/el-pati-blau.html

diumenge, de gener 10, 2021

La nota final | Relats conjunts

John Williams Waterhouse, 1888, The Lady of Shalott



Fa mesos que el dia a dia de la Blanca és sempre igual: després d'esmorzar comença la jornada de classes d'anglès en línia i quan acaba, a mig matí, surt de casa i es dirigeix fins al parc del llac, als afores del poble on viu. Allà agafa la barca que havia estat del seu avi, hi puja i travessa l'estany de punta a punta.
Fa un parell de setmanes, entremig de les mantes que té a la barca, hi va trobar una capseta de cartró amb una pedra a dins. L'endemà, la mateixa situació, una altra capsa amb una altra pedra. I així durant vuit dies. Al principi llençava les pedres a l'aigua i s'emportava les capses a casa, però a partir del quart dia va començar a endur-se les capses i les pedres deixant-les damunt de la llar de foc.
Després de vuit dies va deixar de trobar capses i pedres. Però la Blanca no podia deixar de fer-se preguntes: Qui havia deixat aquelles capses tan ben posades entre les mantes? Què volien dir, les pedres? Per què feia dies que no en trobava cap? Quina mena de joc era aquell?

Finalment, després de cinc dies sense rebre aquests “presents”, avui la Blanca ha resolt l'enigma. Quan ha pujat a la barca, sota la manta, hi ha trobat una capsa. En obrir-la una pedra i dos fulls de paper plegats. Ha agafat la pedra, aquesta amb quatre dibuixos: un sol, mitja lluna, uns estels i gotes de pluja. Ha desplegat un dels fulls de paper, que estava en blanc. L'altre, sí que estava escrit. Ha començat a llegir:

Blanca,

Et preguntaràs què vol dir tot això i què m'ha portat a actuar d'aquesta forma. El motiu no és altre que, com tu saps, m'he volgut acostar a tu però cada cop que ho he intentat m'he topat amb un obstacle, una barrera. Cada pedra que t'he enviat doncs, representa aquests obstacles, aquest mur ple de roques que tan difícil és traspassar. No sé què n'has fet, de les pedres, però voldria que les deixessis anar, que les llencessis, una a una si cal, amb ràbia, amb dolor segurament, però que poguessis enderrocar aquesta paret que t'has construït i que no deixa veure tot el que hi ha dins teu.
Blanca, cada cop tu has posar el fre, segurament de forma inconscient, ho he respectat. No vull obligar-te a res, perquè sé que hi ha un patiment dins teu que només tu coneixes, però saps, Blanca? Quan el dolor es comparteix fa una mica menys de mal. No et vull donar consells ni dir-te el que has de fer o deixar de fer, això només tu ho pots descobrir, però si tu vols, et puc escoltar i fer-te costat.
Aquesta pedra que et deixo avui té un significat especial per mi. Aquests dibuixos representen que no importa el temps que faci a fora, sigui de dia o de nit, faci un sol radiant o plogui, si dins nostre hi ha pau, hi ha serenor i amor per compartir res pot alterar el nostre estat d'ànim.
Ja feia dies que volia deixar-te aquesta nota amb la pedra, però des que el confinament ha passat a ser municipal no he pogut venir fins avui, aprofitant el justificant per anar a treballar. Blanca, no ens podem veure presencialment, però sí que ho podem fer en línia. Sé que cap dels dos som amants de la tecnologia, però ja que la tenim, per què no veure'ns i parlar a través de la pantalla?
T'he deixat un full en blanc perquè hi escriguis, si vols, hi facis una foto i me l'enviïs per whatsapp. Segons la teva resposta sabré si puc entrar a la teva vida, és el que més desitjo, o si prefereixes que no et molesti més. Em diguis el que em diguis, sàpigues que respectaré la teva decisió.
Nasi

Sense pensar-s'ho gaire, perquè sap que si comença a reflexionar-hi es quedarà encallada dins d'un bucle de pensaments, la Blanca agafa el full en blanc, un bolígraf i, amb les mans tremoloses, comença a escriure. Quan acaba fa una foto, busca al whatsapp el Nasi i envia. Pocs minuts després rep una resposta, en forma de missatge de veu.

«Gràcies per escriure'm, Blanca, tens una lletra molt bonica. Soc en un descans a la feina abans de tornar-hi. Arribaré a casa cap a les set, quan acabis les classes de la tarda fes-me un toc. Farem una vídeo trucada. Fins després».
 

Aportació a Relats conjunts de desembre: http://relatsconjunts.blogspot.com/2020/12/la-dama-de-shalott.html
 

divendres, de novembre 20, 2020

Copes i Lletres | Relats conjunts

.
Vilhelm Hammershøi, 1901-1902, Fem portrætter

La Sílvia prepara la sessió a Zoom amb la Carme, l'Oriol, la Pilar i l'Eusebi, la colla que formen el grup d'escriptura Copes i Lletres. Un cop per setmana es troben a La Taverna, el bar de la Sílvia, però com que fa setmanes el van obligar a tancar a causa de la pandèmia han retornat a les trobades online, com havien fet uns mesos abans. Tots cinc comparteixen el plaer per l'escriptura; escriuen per divertir-se, moltes vegades també per necessitat, per treure allò que els rosega per dins.

–Bon dia a tots! –saluda en Samuel quan els seus companys s'afegeixen a la trobada. 
Les salutacions i un primer intercanvi de sensacions escalfen la fredor de veure's i parlar a través d'una pantalla.
–Sílvia, dilluns ja podràs obrir? –demana la Pilar.
–Sí, per fi! –respon ella alegrement i amb un sospir d'alleugeriment.
–Així que el proper divendres podrem tornar a la nostra apreciada taula i prendre'ns unes copes? –fa l'Oriol entusiasmat.
–Tots en tenim moltes ganes –diu l'Eusebi.
–I tu Eusebi què, quan podràs tornar a fer concerts? –demana la Carme al seu company, que toca el clarinet en una banda de música.
–La setmana que ve reobren auditoris i sales de concert amb el cinquanta per cent d'aforament, ara falta que ens vulguin contractar –puntualitza l'Eusebi.
–Ja saps que sempre que sigui possible a La Taverna hi ha lloc per a la música i la cultura en general –li recorda la Sílvia.
- Gràcies, amiga. I vosaltres, Pilar i Oriol? Ja heu cobrat els Ertos? –demana l'Eusebi.
–Encara estic esperant... –fa l'Oriol resignat.
–Jo igual... anem tirant amb el que treu la Marta de les classes de ioga, però amb les sessions en línia ha tingut moltes baixes –explica la Pilar.

Tots queden en silenci uns instants. La Carme trenca el gel.

–Som-hi, heu escrit gaire? Comença l'amfitrió, oi?
–Fa dies que tinc el cap ennuvolat –comenta la Sílvia– només tinc un acròstic:

Llisco

Laboriosament
Afilada la
Punta
Inclinant-me
Suaument

–Llapis! –exclama la Pilar– ben trobat!

–Coincideixo amb la Pilar –diu l'Oriol– bona descripció.
–Molt bé, Sílvia –exclamen la Carme i l'Eusebi alhora.
–Gràcies, companys –agraeix la Sílvia– Qui continua?
–Jo mateixa –la Pilar pren la iniciativa– comparteixo uns haikus, els tres primers d'un repte que m'he proposat.

La pau desperta

ben xopa d'esperança.
Els odis moren.

Els odis moren

somriuen cor i ànima
curulls de somnis.

Curulls de somnis

els pètals de les roses
perfumen l'aire.

–Caram, cada haiku comença amb l'últim vers de l'anterior –fa sorprès i admirat l'Eusebi.

–Exacte –remarca la Pilar– la idea és arribar a cinquanta.
–Vas forta, eh! –exclama la Sílvia.
–Quan els tinguis ja ens els llegiràs –diu l'Oriol.
–I tant! Això està fet, companys! –afirma la Pilar picant l'ullet.
–Doncs continuo jo mateix –l'Eusebi pren la paraula– avui porto una breu reflexió escrita després de navegar per les xarxes socials, tot i que també es pot aplicar fora de les xarxes.

Alaba't ruc, que a fira et duc, deia la meva àvia, referint-se a tota aquella gent que, públicament, s'alaba de les seves qualitats. Hi penso cada cop que algú fa ostentació de la seva empatia, bondat, generositat, honradesa, solidaritat... Hi penso sovint en l'àvia, i penso en aquesta frase cada cop que veig l'aparador d'egos en què alguns converteixen, dia sí dia també, les xarxes socials. I això em porta a pensar en una altra frase: sempre fa més coses qui les fa sense fer soroll. Perquè quan s'actua des del cor, quan les coses es fan des de dins, no tens la necessitat que t'aplaudeixin.

–Eusebi, sé que el teu ego no ho necessita, però jo t'aplaudeixo –fa la Pilar.

–Excel·lent reflexió, i un aplaudiment per la teva àvia, la Fermina, sempre disposada a ajudar els altres sense fer-se veure, sense fer soroll –comenta l'Oriol.
–Tothom qui coneixia la Fermina l'apreciava –afirma la Sílvia.
–Una sort tenir una àvia com ella que et va ensenyar i transmetre valors tan essencials i necessaris –afegeix la Carme.
–Abans no ens comenci a caure la llagrimeta continuo amb el meu text –proposa l'Oriol.
–Ui, qui ha parlat... segur que tens preparat un poema d'aquells tan “alegres” –diu la Pilar, dibuixant unes cometes a l'aire quan pronuncia “alegres”.
L'Oriol fa que sí amb el cap. Tots coneixen el seu estil...

Lentament

vull que m'arribi l'oblit.
Que aquestes gotes d'enyor
impregnades a la pell
desdibuixin el teu record.
Que els sentiments
tenyits de dolor
es converteixin en cendra.
Que la nostàlgia voli
entre els estels
d'una fosca nit.
Que nedi entre les onades
d'una platja qualsevol.
I cel amunt, i mar endins,
l'esperat oblit, sense recança,
porti el teu nom escrit.

–Molt de sentiment en els teus mots –diu la Pilar.

–Si et serveix per fer el dol del teu últim desengany, endavant! No deixis res a dins! –fa l'Eusebi.
–D'això es tracta, de passar el procés de dol i deixar anar –diu l'Oriol.
–Faltes tu, oi Carme? –diu la Sílvia.
–Doncs tinc un relat que sobrepassa les mil paraules –explica la Carme– Així que si no us sap greu i com que divendres que ve ens tornarem a veure presencialment, el llegiré a La Taverna.
–Ja estic impacient per conèixer la història que t'has inventat –expressa la Sílvia.
–Doncs tanquem la paradeta, que jo, com cada dia, buscaré feina per aquí la xarxa–diu la Pilar.
–Ànims, Pilar! –exclamen la resta.
–Els ànims els necessitem tots  oi? I tantíssima gent més... –fa l'Eusebi.
–I jo començaré a posar a punt La Taverna per dilluns –fa la Sílvia– vull que tothom s'hi senti com a casa.
–Deixa'ns ben lluent el nostre racó i ves netejant les nostres copes, eh? –parla l'Oriol.
–Per això no patiu, tindrem la nostra taula i copes per a tots cinc –afirma la Sílvia.

Carme ha abandonat la sessió.

Oriol ha abandonat la sessió.
Pilar ha abandonat la sessió.
Eusebi ha abandonat la sessió.
Sílvia... tanca els ulls. A la ment li ve la imatge de La Taverna, el negoci que ha anat construint amb il·lusió i molts esforços. La situació que pateix actualment és preocupant, però encara pot tornar a agafar una mica d'oxigen, una mica d'aire per tirar endavant.
Obre els ulls i tanca la sessió, amb la petita esperança de no haver de tancar, per sempre, la persiana de La Taverna. 
 

Aportació a Relats conjunts de novembre: http://relatsconjunts.blogspot.com/2020/11/cinc-retrats.html

dimarts, de març 05, 2019

Paraigües Magí | Relats conjunts

Rajola d'oficis, fotografia d'Albert Mestres


En Magí repassa el cartell una última vegada abans de donar l’ordre a la impressora mentre es mira la rajola penjada al costat de la porta de l’establiment que regenta, un local amb més de cent anys d’història que, tot i que s'ha modernitzat en molts aspectes i s’ha adaptat als nous temps, continua conservant l’encant de botiga antiga, de botiga de barri. A l’aparador, paraigües de totes mides i colors; a dins, més paraigües i articles per a la llar.

Un cop impresos els papers hi fa un cop d’ull i en penja un a l’entrada:
Descobrir l’antic ofici de paraigüer
Conèixer la història de l’antic ofici de paraigüer: característiques d’un taller artesanal de confecció i reparació de paraigües.
Utilització de les matemàtiques en la confecció del patronatge.
Aprendre, de manera molt incipient, a tallar i cosir roba.

Quan en Magí va rebre la proposta de l’Ajuntament per donar a conèixer l’antic ofici de paraigüer, de seguida va respondre afirmativament i va començar a pensar en tots els detalls del taller.
Satisfet, espera que l’activitat programada tingui èxit de participació i es torna a mirar la rajola que hi ha al costat de la porta: un noi assegut en una banqueta de fusta amb barret i jersei grocs, pantalons fins a mitja cama, esclops i un paraigua a les mans. A sobre de la rajola, una fotografia de l’avi, la persona que va inaugurar aquest local, la persona que li va ensenyar i transmetre els valors de l’ofici. Segur que l’avi Magí estaria orgullós d’ell.


Aportació a ‘Relats conjunts’ a partir de la imatge proposada:
http://relatsconjunts.blogspot.com/2019/02/paraiguer.html
La informació sobre l’ofici de paraigüer l’he extret d’aquest enllaç:
http://ajuntament.barcelona.cat/comerciescoles/wp-content/uploads/fitxes-visites/Paraig%C3%BCes_Miro.pdf

dijous, de juliol 05, 2018

Tom i Tomàs | Relats conjunts


Johan Gilroy, dècada dels anys 30

 

Sobresaltat, en Tomàs fa un bot del llit. Al seu costat, el Tom comença a bordar i remena la cua.
–Quin somni més angoixant, Tom! Resulta que, cervesa en mà, sortia corrents del bar de l’Enric mentre em perseguia un lleó. Estava a punt d’atrapar-me, sort que m’he despertat!
Al cap d’uns minuts i més calmat, en Tomàs es lleva de la llarga migdiada, agafa una cervesa de la nevera i se’n va cap al menjador. Comença a fullejar el diari per darrera: la secció de fotografies dels lectors, el temps, l’horòscop…
–Ai Tom, no n’encerten ni una aquests! Segons l’astròleg, avui els Bessons rebrem bones notícies pel que fa a l’aspecte laboral. I a nivell sentimental, ens retrobarem amb la persona que fa tant de temps que esperem –en Tomàs riu, en to burleta, i fa un glop a la cervesa quan sona el mòbil.
–Hola Enric! Què passa tio? –en Tomàs s’aguanta el riure.
–(…)
–Sí, buscant feina encara. Amb la mà de currículums que he deixat, i no em truquen d’enlloc.
–(…)
–I tant que m’interessa! Nen, acabes d’alegrar-me el dia!
–(…)
–Perfecte! Després passo per aquí!
Amb un somriure d’orella a orella, en Tomàs deixa el mòbil damunt la taula, fa un altre glop de cervesa i acaricia el llom del Tom, tombat als seus peus.
–Tom, la millor notícia que podria rebre: demà començo a treballar! Al bar de l’Enric, als vespres té molta feina i tot sol no se’n surt. Espero que no tingui cap lleó amagat al magatzem…
En Tomàs tanca el diari i segueix explicant les batalletes i pensaments al seu gos.
–Doncs de moment l’horòscop l’encerta. I si tot el que pronostica acaba passant? –es pregunta mentre a la seva ment apareix un altre somni–. Sortim a fer una volta, Tom? Mai se sap qui podem trobar… potser la sort em somriurà una mica més encara. Som-hi, campió!
En Tomàs, content i decidit, s’aixeca del sofà. Alça l’ampolla i el got de cervesa i fa un brindis amb ell mateix. El Tom, al seu darrera, borda enèrgicament i remena la cua.


Aportació a ‘Relats conjunts‘ a partir de la imatge proposada:
http://relatsconjunts.blogspot.com/2018/06/my-guinness.html

divendres, de maig 25, 2018

El Descans | Relats conjunts

Giuditta che decapita Oloferne – Artemisia Gentileschi, 1612-13

La Roser, que fa un mes que treballa a El Descans, es va emportar una sorpresa quan fa deu dies es va substituir el quadre que presideix l’entrada de l’hostal per una obra en què es veu una dona degollant el cap a un home.

–Però a qui se li ha ocorregut posar això aquí? –va exclamar– M’agradava més l’anterior, el d’El concert. Aquest fa esgarrifar. Per què s’ha canviat? –va preguntar a la noia de recepció.
–Ha ha ha! –la recepcionista va riure– El dia 15 de cada mes es canvia, d’aquesta manera hi ha varietat d’obres i autors –va explicar a la Roser.
Així que durant un mes li tocaria veure aquella imatge tan desagradable a l’entrada de El Descans, que en aquells moments va pensar que seria millor anomenar El Martiri.

Des de llavors, la Roser entra a pas lleuger i amb un nus a la gola se’n va directa a les habitacions. Immersa en la seva tasca, es planteja una vegada i una altra les mateixes reflexions respecte a aquella imatge que no es pot treure del cap. Unes reflexions que la condueixen a tres paraules clau, tres sentiments autodestructius: ràbia, odi, venjança. A ella mai no li han agradat les pel·lícules de sang i fetge, no suporta les escenes violentes. Quan navega per les xarxes socials i llegeix “aquestes imatges poden ferir la seva sensibilitat”, passa de llarg. I no entén com els hostes se senten còmodes amb aquesta benvinguda i dormen tranquils.

Però malgrat la negativitat que li provoca la imatge de l’home decapitat, a la Roser li agrada la feina, manté una bona relació amb els companys i, quan acaba la jornada i torna a casa, pensa que cada dia falta un dia menys per canviar el quadre, amb el desig que en el següent no hi hagi cap assassinat, no hi hagi violència.


Aportació a Relats conjunts a partir de la imatge proposada.
http://relatsconjunts.blogspot.com/2018/05/judit-decapita-holofernes.html