.
 |
| Vilhelm Hammershøi, 1901-1902, Fem portrætter |
La Sílvia prepara la sessió a Zoom amb la Carme, l'Oriol, la Pilar i l'Eusebi, la colla que formen el
grup d'escriptura Copes i Lletres. Un cop per setmana es troben a La
Taverna, el bar de la Sílvia, però com que fa setmanes el van obligar
a tancar a causa de la pandèmia han retornat a les trobades online, com havien fet uns mesos
abans. Tots cinc comparteixen el plaer per l'escriptura; escriuen per
divertir-se, moltes vegades també per necessitat, per treure allò
que els rosega per dins.
–Bon dia a tots! –saluda en Samuel quan
els seus companys s'afegeixen a la trobada.
Les salutacions i un primer intercanvi
de sensacions escalfen la fredor de veure's i parlar a través d'una
pantalla.
–Sílvia, dilluns ja podràs obrir?
–demana la Pilar.
–Sí, per fi! –respon ella alegrement i
amb un sospir d'alleugeriment.
–Així que el proper divendres podrem
tornar a la nostra apreciada taula i prendre'ns unes copes? –fa
l'Oriol entusiasmat.
–Tots en tenim moltes ganes –diu
l'Eusebi.
–I tu Eusebi què, quan podràs tornar
a fer concerts? –demana la Carme al seu company, que toca el
clarinet en una banda de música.
–La setmana que ve reobren auditoris i
sales de concert amb el cinquanta per cent d'aforament, ara falta
que ens vulguin contractar –puntualitza l'Eusebi.
–Ja saps que sempre que sigui possible
a La Taverna hi ha lloc per a la música i la cultura en general –li
recorda la Sílvia.
- Gràcies, amiga. I vosaltres, Pilar i
Oriol? Ja heu cobrat els Ertos? –demana l'Eusebi.
–Encara estic esperant... –fa l'Oriol resignat.
–Jo igual... anem tirant amb el que
treu la Marta de les classes de ioga, però amb les sessions en línia ha tingut moltes baixes –explica la Pilar.
Tots queden en silenci uns instants. La Carme trenca el gel.
–Som-hi, heu escrit gaire? Comença
l'amfitrió, oi?
–Fa dies que tinc el cap ennuvolat –comenta la Sílvia– només tinc un acròstic:
Llisco
Laboriosament
Afilada la
Punta
Inclinant-me
Suaument
–Llapis! –exclama la Pilar– ben trobat!
–Coincideixo amb la Pilar –diu
l'Oriol– bona descripció.
–Molt bé, Sílvia –exclamen la Carme i l'Eusebi alhora.
–Gràcies, companys –agraeix la Sílvia–
Qui continua?
–Jo mateixa –la Pilar pren la iniciativa– comparteixo uns haikus, els tres primers d'un repte que m'he
proposat.
La pau desperta
ben xopa d'esperança.
Els odis moren.
Els odis moren
somriuen cor i ànima
curulls de somnis.
Curulls de somnis
els pètals de les roses
perfumen l'aire.
–Caram, cada haiku comença amb l'últim
vers de l'anterior –fa sorprès i admirat l'Eusebi.
–Exacte –remarca la Pilar– la idea és
arribar a cinquanta.
–Vas forta, eh! –exclama la Sílvia.
–Quan els tinguis ja ens els llegiràs –diu l'Oriol.
–I tant! Això està fet, companys! –afirma la Pilar picant l'ullet.
–Doncs continuo jo mateix –l'Eusebi
pren la paraula– avui porto una breu reflexió escrita després de
navegar per les xarxes socials, tot i que també es pot aplicar fora
de les xarxes.
Alaba't ruc, que a fira et duc,
deia la meva àvia,
referint-se a tota aquella gent que, públicament, s'alaba de les
seves qualitats. Hi penso cada cop que algú fa ostentació de la
seva empatia, bondat, generositat, honradesa, solidaritat... Hi penso
sovint en l'àvia, i penso en aquesta frase cada cop que veig
l'aparador d'egos en què alguns converteixen, dia sí dia també,
les xarxes socials. I això em porta a pensar en una altra frase:
sempre fa més coses qui les fa sense fer soroll.
Perquè quan s'actua des del cor, quan les coses es fan des de dins,
no tens la necessitat que t'aplaudeixin.
–Eusebi, sé que el
teu ego no ho necessita, però jo t'aplaudeixo –fa la Pilar.
–Excel·lent
reflexió, i un aplaudiment per la teva àvia, la Fermina, sempre
disposada a ajudar els altres sense fer-se veure, sense fer soroll –comenta l'Oriol.
–Tothom qui
coneixia la Fermina l'apreciava –afirma la Sílvia.
–Una sort tenir una
àvia com ella que et va ensenyar i transmetre valors tan essencials
i necessaris –afegeix la Carme.
–Abans no ens
comenci a caure la llagrimeta continuo amb el meu text –proposa
l'Oriol.
–Ui, qui ha
parlat... segur que tens preparat un poema d'aquells tan “alegres” –diu la Pilar, dibuixant unes cometes a l'aire quan pronuncia
“alegres”.
L'Oriol fa que sí
amb el cap. Tots coneixen el seu estil...
Lentament
vull que
m'arribi l'oblit.
Que aquestes
gotes d'enyor
impregnades a la
pell
desdibuixin el
teu record.
Que els
sentiments
tenyits de dolor
es converteixin
en cendra.
Que la nostàlgia
voli
entre els estels
d'una fosca nit.
Que nedi entre
les onades
d'una platja
qualsevol.
I cel amunt, i
mar endins,
l'esperat oblit,
sense recança,
porti el teu nom
escrit.
–Molt de sentiment
en els teus mots –diu la Pilar.
–Si et serveix per
fer el dol del teu últim desengany, endavant! No deixis res a dins! –fa l'Eusebi.
–D'això es tracta,
de passar el procés de dol i deixar anar –diu l'Oriol.
–Faltes tu, oi Carme? –diu la Sílvia.
–Doncs tinc un
relat que sobrepassa les mil paraules –explica la Carme– Així que si
no us sap greu i com que divendres que ve ens tornarem a veure
presencialment, el llegiré a La Taverna.
–Ja estic impacient
per conèixer la història que t'has inventat –expressa la Sílvia.
–Doncs tanquem la
paradeta, que jo, com cada dia, buscaré feina per aquí la xarxa–diu la Pilar.
–Ànims, Pilar! –exclamen la resta.
–Els ànims els
necessitem tots oi? I tantíssima gent més... –fa
l'Eusebi.
–I jo començaré a
posar a punt La Taverna per dilluns –fa la Sílvia– vull que tothom
s'hi senti com a casa.
–Deixa'ns ben
lluent el nostre racó i ves netejant les nostres copes, eh? –parla
l'Oriol.
–Per això no
patiu, tindrem la nostra taula i copes per a tots cinc –afirma la Sílvia.
Carme ha
abandonat la sessió.
Oriol ha
abandonat la sessió.
Pilar ha abandonat
la sessió.
Eusebi ha abandonat
la sessió.
Sílvia... tanca els
ulls. A la ment li ve la imatge de La Taverna, el negoci que ha anat
construint amb il·lusió i molts esforços. La situació que pateix
actualment és preocupant, però encara pot tornar a agafar una mica
d'oxigen, una mica d'aire per tirar endavant.
Obre els ulls i
tanca la sessió, amb la petita esperança de no haver de tancar, per
sempre, la persiana de La Taverna.
Aportació a Relats conjunts de novembre: http://relatsconjunts.blogspot.com/2020/11/cinc-retrats.html
