dissabte, de març 30, 2019

La vida al davant - Romain Gary (Émile Ajar)

Traducció de Jordi Martín Lloret
 

A mi em sembla que els que millor dormen són els injustos, a qui tot se’ls en fot, mentre que els justos no poden acluclar l’ull i s’amoïnen per tot. Si no, no serien justos.


A mi no m’agraden les persones que tenen cares on tot canvia constantment i fuig per totes bandes, i que no fan la mateixa cara dos cops seguits. Falses, en diuen.


Les coses no són del tot blanques o negres, i sovint el blanc és el negre camuflat i a vegades el negre és el blanc que es deixa aixecar la camisa.


A mi l’heroïna me la sua. Els nanos que es punxen s’acostumen a la felicitat i llavors ja han begut oli, perquè la felicitat és famosa precisament per les crisis d’abstinència que provoca quan no se’n té. Per punxar-se cal de debò voler ser feliç a qualsevol preu.


Si voleu que us digui el que penso, els paios a mà armada són com són perquè quan eren petits ningú no els va fer cas i es van quedar en l’anonimat. Hi ha massa nanos per fer-los cas a tots, i alguns fins i tot es veuen obligats a morir-se de gana per cridar l’anteció, o si no, formen bandes criminals per fer-se notar.

dimecres, de març 20, 2019

Paradís d'ombres - Núria Gras

Paradís d'ombres - Núria Gras

Feia un fred que pelava però jo tenia el cor escalfat, no sentia la gelor perquè el cor no parla, però endevina.


La gent de la meva generació hem après que a vegades un ha de saltar-se les normes si vol aconseguir resultats.


El seu pare sempre deia que el món estava dividit entre els que es passaven tot el dia lamentant-se i els espavilats, aquells que saben aprofitar les oportunitats que la vida els posa al davant.


Els homes no són muntanyes, es mouen, i tard o d’hora es retroben.


Odiar només genera violència.


diumenge, de març 10, 2019

Estimat Michele - Natalia Ginzburg

Traducció de Teresa Muñoz Lloret

 

Malgrat que vam tenir alguns moments breus i sovintejats de felicitat, després tot es va acabar embrutant, capgirant i ultratjant. Però no solament s’estimen els records feliços. En un determinat moment de la vida, t’adones que s’estimen els records.


Quan la nostàlgia es barreja amb la repulsió, els llocs i les persones que estimem els situem en una gran llunyania i els camins per retrobar-los ens semblen tallats i impracticables.


Miro d’imaginar-me la teva vida en un lloc o en un altre, però al mateix temps sento que la teva vida és diferent de com me la imagino, i així la meva imaginació esdevé cada vegada més incerta i més vaga a l’hora de construir arabescos entorn teu.


Tots nosaltres tenim una zona d’orientació i d’insensatesa i de tant en tant ens sentim fortament atrets per deambular i per no respirar altra cosa que la pròpia solitud.


Podria ser que, si tu vinguessis a veure’m jo m’habitués de seguida a tu, i no em vull habituar a una presència que per motius obvis no seria constant. I jo no em conformaria amb una teva simple, formal, única visita de condol. No em serviria de res.