Camins de vida

  Última entrada de l'any 2020 amb una nova col·laboració a la revista La Veu de Torre Llobeta , que arriba a la setanta cinquena edició. Un projecte coordinat per l'Associació de Dones en Forma amb el suport del Centre Cívic Torre Llobeta. La revista consta de diverses seccions fetes amb aportacions de col·laboradors, alguns de forma estable i d'altres de puntuals.   Un plaer contribuir a La Veu , cada semestre des del desembre de 2017, amb les meves aportacions de relats breus. Comparteixo el text publicat en aquest darrer número, el 75 . UNA AMISTAT ESPECIAL Fa unes setmanes ha arribat un nou company a casa. Petit i mogut, no para quiet en tot el dia. Juga amb ninos i pilotes que per ell són com un tresor. Les agafa ben fort perquè no les hi prengui, i com que jo ja soc una mica vell em dedico a mirar-me'l des d'un dels meus racons preferits: una cadira al costat d'una finestra del menjador. M'agrada notar l'escalfor dels raigs de sol i observar l

 Sant Vicenç de Castellet - desembre 2020 H erba gebrada I matges de postal V iaranys relliscosos E nmig de la boira R ius glaçats N us, els arbres tremolen.    

. L'any passat a l'anterior blog (que he deixat d'actualitzar traslladant-ho tot aquí) vaig organitzar un concurs en què convidava a escriure un microrelat o poema que havia d'incloure les dues paraules que proposava. Van ser sis les propostes fetes i entre tots els participants vaig sortejar un exemplar de la revista amb el mateix nom del concurs, Lletres i Fils. La idea inicial era publicar una revista cada any però per diversos motius el projecte no tindrà continuïtat. De totes maneres Lletres i Fils no mor del tot i passa a ser, a partir de gener, una proposta mensual d'escriptura, oberta a tothom qui hi vulgui participar. El dia 2 de cada mes proposaré escriure a partir de paraules, frases, imatges... (cada mes una forma d'inspiració diferent). Es podrà crear un relat, poema, haiku, tanka, diàleg... sense límit d'extensió (excepte haikus, tankes o altres gèneres literaris que tenen una mètrica concreta). Cadascú pot triar què vol escriure. La propost

. Traducció de Judith Raigal Aran                   El cant dels ocells no canvia mai. Sempre que el soroll de les bombes se silenciava, els ocells sortien a cantar. Es posaven als esquelets dels arbres i als cràters i als cables i als murs ensorrats i cantaven. Volaven ben amunt, cap al cel incòlume. I cantaven.   Hi havia persones mirant-nos darrere de les finestres, persones que sortien de casa seva, persones dretes al costat dels carrers amb els ulls ben oberts i plens de sorpresa, com si estiguessin presenciant l'arribada d'un circ ambulant al poble. Més tard vaig adonar-me que la mirada que primer m'havia semblat de sorpresa era una mirada de por i em vaig posar a la seva pell: em vaig imaginar com seria veure centenars de persones maltractades per la guerra dirigint-se cap a un futur desconegut. A mi les seves cues no m'agraden, ni que ho tinguin tot ordenat, ni els jardinets pulcres, ni els petits porxos impol·luts ni les seves finestres mirador que de nit br

. És hora d'anar cap endins, recórrer la selva de pensaments caòtics i confusos que dominen el meu bosc interior, cavar fins al fons i atrevir-se a obrir cada un dels racons del palau de marees on naufrago cada dia; llençar eines inservibles, desfer-se de vells hàbits i tornar a encendre el llum del bosc interior, aquest espai ple de somnis que clamen sortir de les profunditats. Proposta per al repte ‘Escribir jugando’ , del blog de Lídia Castro Navàs: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui un Palau de les Marees.  https://lidiacastronavas.wordpress.com/2020/12/01/escribir-jugando-diciembre-3/  

Tast d'estrelles - Joaquim Molina   Els nens tenen una percepció pròpia del seu temps. Es veuen ja grans i fan les coses com si ho fossin, i no ho simulen, com consideren les ments madures, perquè creuen en el que fan: cuinen els àpats i tenen cura dels seus nadons, en els quals els pares hi veuen tan sols ninots; lluiten i es barallen i volen guanyar sempre, de la mateixa manera que ho fan els grans, i si perden també s'enfaden.   Crec que és de justícia explicar algunes coses del passat que a mi m'han perseguit durant molt de temps sense que sabés com desfer-me'n i netejar la meva consciència. Ara sé que no és bo callar les coses, encara que això es faci per sobreviure i seguir endavant, per no remoure el que deixem enrere i ferir i trasbalsar els que ens envolten. N'hi ha alguns que se la volen carregar, la República, perquè no agrada ni a les dretes, i cada vegada menys a les esquerres. No sé com s'ho han fet, però aquest règim que va néixer, com qui diu

. Vilhelm Hammershøi, 1901-1902, Fem portrætter En Samuel prepara la sessió a Zoom amb en Celdoni, l'Oleguer, en Pere i l'Eusebi, la colla que formen el grup d'escriptura Copes i Lletres. Un cop per setmana es troben a La Taverna, el bar d'en Samuel, però com que fa setmanes el van obligar a tancar a causa de la pandèmia han retornat a les trobades online, com havien fet uns mesos abans. Tots cinc comparteixen el plaer per l'escriptura; escriuen per divertir-se, moltes vegades també per necessitat, per treure allò que els rosega per dins. –Bon dia a tots! –saluda en Samuel quan els seus companys s'afegeixen a la trobada.  Les salutacions i un primer intercanvi de sensacions escalfen la fredor de veure's i parlar a través d'una pantalla. –Samuel, dilluns ja podràs obrir? –demana en Pere. –Sí, per fi! –respon ell alegrement i amb un sospir d'alleugeriment. –Així que el proper divendres podrem tornar a la nostra apreciada taula i prendre'ns unes

La mida justa - Jostein Gaarder - Traducció de Carolina Moreno Tena   Els anys poden resultar incommesurables mentre t'hi trobes al mig, provant d'avançar a les palpentes cap a un futur ignot, però si mires enrere, pots tenir la sensació que els anys han passat a pas de gegant. Viure avançant de cara comporta necessàriament una certa indecisió, o una vacil·lació de la mirada, i és fàcil que ens passin desapercebudes algunes oportunitats o possibilitats importants. Per això, has d'anar mirant a dreta i a esquerra i cada dos per tres has de prendre tot un seguit de decisions sobre la marxa. Què és un ésser humà? Aquesta és la pregunta. És per una casualitat que som aquí? Podria ser que estiguéssim vinculats a alguna altra cosa més enllà de la física i la química?  Ara és l'època de la vida i la mort. O de la mort i la nova vida. Pots capgirar-ho com et plagui. Fa una olor àcida i alhora gairebé dolça. És la vida vella que es podreix i la nova que brota. Sense l'una

. Els caps de setmana els passa a la casa on havien viscut els avis, una masia enmig de la natura on conserva eines antigues i el Ford T de l'avi. Allà gaudeix de la lectura d'històries fantàstiques i s'enriqueix coneixent personatges mitològics com Casandra, Hades, Caronte, Parsifae… I té el privilegi de passejar pel bosc sentint els ocells cantar a les branques dels arbres, trobar-se un grup de formigues en fila o descobrir petits ratolins escapolint-se… fins i tot, en alguna ocasió, ha presenciat esquirols i alguna guineu. Poc més necessita per desconnectar i omplir-se de vida. Proposta per al repte ‘Escribir jugando’ , del blog de Lídia Castro Navàs: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui alguna cosa relacionada amb el Ford T (el cotxe, el creador o l'any). https://lidiacastronavas.wordpress.com/2020/11/01/escribir-jugando-noviembre-3/   

- Els dits dels arbres - Anna Maria Villalonga Sé que aquestes ratlles són absolutament superficials. No em puc enganyar. Ho són. No arribo al moll de l'os de res. No aprofundeixo, soc incapaç de descriure de manera veraç els milions de sensacions que batallen dins meu. Tot allò que em fa bullir el cervell, tot allò que em preocupa. Especialment la incertesa i la por. Hi ha preguntes sense resposta, hi ha núvols de foscor, hi ha topalls insalvables. He après moltes coses vivint entre bojos. He après que les persones sovint amaguen o disfressen allò que les defineix de debò.  Potser no ens hi cap tot dins del cervell i l'hauríem de reiniciar de tant en tant, com qui fa neteja del disc dur d'un ordinador. Estaria molt bé. Podria ser la solució per a moltes persones. Esborrar, enviar a la paperera i buidar.   

. El camí de la saviesa radica en el desenvolupament del silenci interior, que et permet estar en pau en situacions tenses, en universos sonors sobrecarregats o en reversos emocionals. Enmig d'una ciutat de ciment, accedir al món salvatge d'un gos o d'un gat potser sigui el primer pas cap a la reconnexió: el retrobament necessari i programat amb la Naturalesa. Com compartir el silenci amb una altra persona? Com estar present a la societat sense recórrer a les paraules? Com aconseguir que el cos manifesti serenitat i presència? Responent a poc a poc a aquestes preguntes, s'obriran les portes d'una nova forma de ser que ens permeti contribuir a un món millor. Sabies que en la llengua dels indis koguis no existeix el terme "enemic" ni "adversari"? Resulta molt interessant, en aquesta època convulsa en què les ideologies s'enfronten de forma aferrissada. Si davant meu no s'alça cap enemic sinó "un altre sistema de pensament",

Nocturn de Sant Felip Neri - Sebastià Bennasar   Li agradava la tranquil·litat d'aquell espai de Barcelona, la seva font tranquil·la, la porta de l'església amb els impactes de la metralla de la Guerra Civil que el lligaven amb la seva pròpia història, amb una altra guerra civil al cor d'Europa, per molt que hi hagués qui pensava que els Balcans no eren Europa, i manco els Balcans de religió musulmana, que ja se sap que la multiculturalitat i la pluralitat religiosa són béns patrimonials que estan molt bé quan s'apliquen a més de mil quilòmetres de distància. Els humans vivim d'esquena a qualsevol petit canvi quotidià de la nostra realitat, indiferents als patiments, als somnis, als desigs d'aquells que no ens importen, perquè ens hem acostumat a viure tancats en el nostre món que volem perfecte i que massa sovint és només una simple acumulació buida d'egoismes. El coneixement mai no ocupa lloc i manco si són llengües, i sembla mentida que ai

Traducció de Montserrat Pagès   Amb deu anys vaig aprendre que les persones no són mai del tot com semblen. Cap persona. Ni jo mateix. Les persones amb qui ens relacionem i creiem conèixer, sempre tenen una segona cara. Confiar en el que t'expliquen sempre suposa assumir un risc. Les veritats sempre són provisionals; les mentides, per contra, sovint no es poden canviar.  De vegades, no sabem de què fugim, dels seients massa estrets, o dels avions, o fugim de les nostres vides. Fins ara, jo també havia fugit de la mateixa manera? Havia estat una persona que veia el temps com un joc de guanyar o perdre?  

. - Avanço, sento que em moc. El moviment em produeix sensació de canvi. Durant anys m'ha perseguit aquest anhel: despertar-me lluny i no tenir por. Són els seus costums i són molt antics. Els hem de respectar encara que no ho entenguem. La nostra manera de fer no és l'única del món, ni la millor.   Em sentia egoista. Vaig abandonar la persona que més m'havia estimat, la que més m'havia ensenyat, la que em va salvar. La que em va donar les ales per sobreviure. Només sóc feliç del tot a la forest. Llargues caminades sobre la neu, entre els arbres i la malesa. Busco menjar, refugi i descans per al cos, aliment per a l'esperit. A la forest no penso, sento.  

Fa unes setmanes un col·leccionista em va encarregar uns punts de llibre amb roses. Com que les circumstàncies no van permetre celebrar la diada de Sant Jordi al carrer, aquest any no vaig fer ni punts ni altre material específic per aquest dia. Així que vaig comprar roses i tot el necessari per poder dissenyar diferents punts i també un parell de capses on guardar-los. En un dels punts de llibre, a més de la rosa, hi he afegit una tanka que vaig escriure per al dia de Sant Jordi de l'any 2019. Llibres i roses omplen carrers i places de Catalunya. Paraules perfumades diada de Sant Jordi.    . . .   Els punts i les capses ja estan en mans d’en Josep que afegirà a la seva col·lecció, que per ara és d’uns dos-cents punts de llibre, tots amb motius de roses creats amb diferents tècniques: aquarel·la, ganxet, punt de creu, llapis…   Punts de la col·lecció del Josep, de la Fundació Arrels, que atén les persones més vulnerables que viuen als carrers de Barcelona

Col·laboració al número 74 de La Veu de Torre Llobeta , corresponent al mes de juny. Cada cop que surt un nou exemplar de la revista se celebra una festa de presentació al Centre Cívic Torre Llobeta, enguany a causa de la crisi sanitària no ha estat possible. Comparteixo el text publicat en aquest número (enviat abans del confinament). DIA ONZE Avui amb en Marc hem quedat per anar al Parc del Llac. Ell farà fotos i gaudirem de l’entorn. En aquesta època el terra està cobert de fulles ocres que adoro trepitjar mentre noto el tacte que em produeix als peus. Amb una mica de sort potser també hi haurà algun salt d’aigua on em refrescaré les mans i la cara. Quina sensació tan revitalitzant notar l’aigua freda a la pell! Mentre espero en Marc, asseguda en un banc del Parc de la Font Vella, recordo les últimes sortides que hem fet. A ell li va agafar la dèria d’anar a retratar llocs abandonats. Redéu, hem visitat indrets realment tètrics; l’últim fa dues setmanes a l’antic

Fotografia de Xavier Pujol   Balancejant-se la falguera espia com corre l’aigua. La Carme, del blog Col·lecció de moments ha publicat aquesta fotografia al seu espai acompanyada d’un haiku. Uns quants blocaires més ens hem animat a dir-hi la nostra també: http://carmerosanas2.blogspot.com/2020/08/falgueres-prop-del-riu.html  

Fotografia de l’Instagram: montseunamicadetot Avançant d’esma els peus cansats se m’enfonsen dins les aigües d’una mar en calma. A les mans el pes feixuc de la solitud que m’acompanya, i dels ulls degoteig de llàgrimes que creen remolins de nostàlgia dins l’ànima solitària.   Participació a la proposta ‘Relats d’estiu de la Carme’, del blog Col·lecció de moments – http://carmerosanas2.blogspot.com/2020/07/els-relats-destiu-de-la-carme-juliol.html

. Avui et trobaràs com cada dia davant del monstre de les teves pors. Intentaràs lluitar-hi mentre una remor de confiança t’envaeix interiorment. Saps que pots vèncer però incapaç un dia més retornaràs al teu refugi, dins la torre on sobrevius protegint-te del món exterior. Proposta per al repte ‘Escribir jugando’ , del blog de Lídia Castro Navas: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi apareguin els noms de la persona i el drac. https://lidiacastronavas.wordpress.com/2020/07/01/escribir-jugando-julio-3/  

. . He anat a veure un pis i ho he fet sola. No puc portar la mare perquè en veure-la amb mi, amb el mocador, els que lloguen pisos solen canviar d’opinió. Solen canviar d’opinió de totes maneres, però quan hi vaig amb la mare ja queda clar des del primer moment que no tenim cap possibilitat que considerin agafar-nos de llogateres. Al començament m’indignava i m’agafaven ganes de cridar, d’acusar-los de racistes, però el racisme és indemostrable pels que no l’han patit mai ni se saben, com diuen les dones marroquines, « a casa seva » . A l’avinguda del Marquès de l’Argentera la delegació del Govern està encerclada de persones en fila. Gent de tots colors, de totes les parles, vestits de totes les maneres possibles, fan una cua tan llarga que fa la volta a l’enorme edifici. Penso, aquest sí que és el nostre país, el dels immigrants que, a tot arreu del món, deuen viure aquestes mateixes cues. La meva mare no ha treballat mai per pagar-se els capritxos sinó per sobreviu

. . Torre de Santa Caterina Gorg de les Escaletes . . . . . . .

. Una dolça cançó - Leila Slimani - Traducció de Lluís-Anton Baulenas Quan la Myriam es va disculpar per no haver assistit a les darreres reunions i haver enviat la Louise en el seu lloc, la mestra de cabells grisos va fer-li un gest amb la mà: « Si vostè sabés! Aquest és el mal del segle. Tots aquests pobres nens són abandonats a si mateixos, mentre que els dos pares són devorats per l’ambició. És molt senzill, estan corrent tot el temps. Sap quina és la frase que els pares diuen més sovint als seus fills? “Afanya’t!” I, per descomptat, som nosaltres qui ho patim. Els petits ens fan pagar a nosaltres les seves ansietats i sentiments d’abandó ». Ja en tindria prou mirant com vivien, actuant entre bastidors perquè tot fos perfecte, perquè el mecanisme no s’aturés mai. Ara mateix té l’íntima convicció, una convicció ardent i dolorosa, que la seva felicitat els pertany. Que ella és d’ells i que ells són d’ella. La solitud se li va rebregar com una bretxa immensa en la qua

. .   Aquell dia en què vaig despertar a l’hospital, i que per a la meva mare va ser un dels més feliços de la seva vida, jo vaig entrar a l’infern. El meu cos menut i àgil de nena es va convertir en una carcassa. Em costaria gairebé vint anys, ja no estimar-lo, sinó simplement poder-lo mirar sense sentir ganes de plorar. En aquella època en què no hi havia televisors a les cases i la majoria de gent no sabia llegir, era habitual que les àvies dediquessin molt de temps a explicar històries i a recitar poesies que els nens aprenien de memòria, com jo també vaig fer a l’hospital. A mesura que em vaig anar fent gran, vaig entendre que estudiar, a més d’un plaer, era una necessitat. Sovint el pare sempre deia que la ignorància dels homes era la base de la maldat i de les guerres. I jo hi afegia: també de la marginació i l’engany. Aquella colla de nois ben vestits i alimentats, alegres i despreocupats, eren benvinguts a tot arreu, i a mi, no podia entendre perquè, m’hi ha

. La nedadora - Francesc Puigpelat El pare, acostumat a viure en idees abstractes, a penes percebia el patiment de persones concretes. És una cosa habitual a Europa: les famílies veuen les desgràcies de gent del Tercer Món des de la pantalla del televisor, però ho senten tan lluny que en cap moment es plantegen si hi podrien intervenir per evitar-les. A l’Iraq, com a tot arreu, la gent va a la seva i tothom intenta treure profit del patiment dels altres. Som pobres, però no som sants. Els emigrants porten diners estalviats i les màfies de passadors se n’aprofiten per muntar un gran negoci. Les injustícies només es poden corregir amb el compromís individual, amb petits gestos i actes concrets, i l’excusa que “els de dalt” no fan res només és una justificació per a la covardia i la mesquinesa. El drama de la immigració està assolint nivells difícils de suportar, i cada cop hi ha menys excuses, per a la població europea, que justifiquin una passivitat que, en el fons, és

. Els desorientats - Amin Maalouf - Traducció d'Anna Casassas   En una societat com la nostra, la vergonya és un instrument de la tirania. Si els homes i les dones poguessin parlar obertament de les seves relacions, dels seus sentiments, del seu cos, tota la humanitat estaria més satisfeta, seria més creadora. Cada cop hi ha més gent que substitueix la moral per la religió. Et parlen de lícit i d’il·lícit, de pur i d’impur, i amb citacions que ho demostren. Jo trobaria millor que primer es preocupessin de què és honest i de què és decent. Com que tenen una religió, es pensen que no cal que tinguin cap moral. Un minoritari prefereix callar la seva diferència més que no pas exhibir-la o fer-ne una bandera. Només es mostra al descobert quan el posen entre l’espasa i la paret, cosa que, d’altra banda, sempre acaba passant. Cadascú ha de poder decidir si té ganes de dir qui és o no, i davant de qui, i amb quines paraules. Els que volen fer-te fer declaracions intempes

. Decorar les parets de l’escola amb dibuixos i paisatges, divertir-se amb jocs al pati, crear manualitats i l’ensenyament d’idiomes han estat les activitats principals del programa de voluntariat en què ha participat. La familiaritat amb què l’han acollit, en una zona amb escassos recursos econòmics, és el que s’emporta d’aquesta valuosa experiència, així com la il·lusió de tots els nens amb cada una de les propostes, especialment amb l’aprenentatge d’una llengua; dins de l’aula, l’alegria i felicitat es veien reflectides en els seus ulls. Proposta per al repte ‘Escribir jugando’ , del blog de Lídia Castro Navas : escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. https://lidiacastronavas.wordpress.com/2020/04/01/escribir-jugando-abril-2/

. Mil sols esplèndids - Khaled Hosseini - Traducció de Beatriu Cajal En aquell moment la Mariam no ho va entendre. No sabia què volia dir la paraula harami (bastard/a). Tampoc no era prou gran per entendre la injustícia, per veure que són els creadors dels harami els que són culpables i no els mateixos harami, que només són culpables d’haver nascut. Recordava que la Nana havia dit una vegada que cada floc de neu era un sospir emès per una dona ofesa en algun racó de món. Que tots els sospirs anaven cel amunt, eren recollits als núvols i llavors es dividien en peces minúscules que queien silenciosament sobre la gent. « Com a recordatori de com pateixen les dones com nosaltres » , havia dit, « com suportem en silenci tot el que ens cau al damunt ». No era fàcil, tolerar que li parlés d’aquella manera, tolerar els seus menyspreus, com la ridiculitzava, els insults, i com li passava pel costat, com si fos només un gat. Però després de quatre anys de matrimoni, la Mariam veia cl

  . Escriure un microrelat o poema, entre 50 i 150 paraules, que contingui les paraules que s’indiquen a la imatge. PROPOSTES REBUDES: · Artur · Carme Rosanas · Laura T. Marcel   La cabana de l’avi Pere “Quina cabana tan bonica”- pensava en Pere. Era feta de pedra seca . Ell vivia amb la família, però cada estiu anava a passar-hi uns dies. -Avi vull venir… Però era tan xic, el Perico! Esperarien que fos una mica més “escaradet”. L’avi li explicava com era i el nen l’anava dibuixant en una làmina, poc a poquet… Un dia mentre estaven ben arraulits al llit de fusta vella i reciclada, sentiren uns sorollets, així com “xiribit, xiribit… Van mirar arreu i van veure en un racó del sostre, un niu d’ocellets que frisaven per esmorzar… Sempre que calia arreglar algun estrall, miraven de no tapar el forat dels moixonets. Quan el nen ja havia acabat el dibuix… Oh  sorpresa! Era igual que la cabana de veritat, fins i tot amb el niu d’ocellets, que encara que l’avi no li hagués expli

El dol del quetzal - Pius Alibek Són una minoria els que s’apropen a Déu i no cauen en la trampa de pensar que són uns privilegiats. La majoria comencen a sentir una mena de superioritat sobre els altres i es creuen amb més drets que ells. Els condemnen i, quan tenen poder, es pensen que les seves vides els pertanyen. Que poden decidir matar-los en nom de Déu. Però el més curiós, encara, és que la majoria de les persones que aspiren a tenir privilegis i poder comencen a apropar-se a Déu per assolir-los. La vida del nostre poble mai ha estat fàcil. Sempre hem hagut de buscar-nos algun aliat per sobreviure i sovint aquest aliat s’ha tornat en contra nostre un cop hem deixat de ser-li útils. Els kurds no tenim més amics que les muntanyes. Ens han oprimit els governs dels dos països i ara tots dos ens volen amb ells. No sé si estic al lloc correcte, però sé que he triat el que em corresponia, al costat dels meus. Síria n’estava plena, de refugiats iraquians. Per una banda, h

. Traducció d'Isabel Obiols   A la vida, és millor fer el que ens sembla just sense preocupar-nos de la reacció dels nostres pares, perquè, de totes maneres, els adults són éssers imprevisibles. L’Stach és pretensiós i arrogant, i es creu que ho sap tot. És anarquista i s’ho passa la mar de bé insultant la meva mare per la seva obediència comunista. A mi no em diu res perquè em considera massa petit per rebaixar-se a parlar-me de política. Segons ell, l’anarquisme és l’únic sistema que ofereix una llibertat real al poble. Que discuteixi amb la meva mare, que s’hi baralli, rai. Però una vegada que anava completament pet el vaig veure donant una pallissa a l’Olga, la dona amb qui viu. Si tots els anarquistes són així, no em puc imaginar que la seva doctrina pugui conduir a la llibertat. Quan entro en aquesta casa càlida que fa olor de sopa i de pollastre rostit, quan veig aquestes persones que m’acullen amb un somriure immens i que corren a buscar-me un jersei gruixut

Comparteixo un video d’un dels meus poemes musicat per Jordi Albero, cantautor, compositor i coach musical. Després de parlar amb en Jordi i veure diferents opcions sobre quins poemes eren més musicables ens vam decidir per ‘A les baranes del cel‘. Moltes gràcies Jordi per la feina feta. Instagram: @jordialbero

  . Escriure un microrelat o poema, entre 50 i 150 paraules, que contingui les paraules que s’indiquen a la imatge. PROPOSTES REBUDES: · Laura T. Marcel · Carme Rosanas · Artur   Bona pensada Com que ara està molt de moda estudiar idiomes, la Susi va pensar que seria un bon futur per a ella, però quin? Ve decidir-se pel xinès, per més difícil que fos. Solució… A ella li agradaven molt els festucs… N’agafà un bon grapat i a cada un va dibuixar-hi un caràcter de l’abecedari xinès. Va començar, no sense esforç, a confegir paraules i cada vegada que ho aconseguia, és premiava menjant-se els festucs que la formaven, però ai las, era més difícil del què havia pensat i no en tenia ni per acontentar cap dent… Aleshores va enviar l’idioma xinès a pastar fang i es va anar cruspint tot el grapat de festucs que tenia damunt la taula, però primer va fer-ne un dibuix, com si fos la muralla xinesa… No la va recórrer, se la va menjar. Bon profit! M. Roser Algué  

. La roda de l'oblit - Cari Ariño   Tenia por i no volia matar ningú. Potser ara el seu enemic també s’estava llevant del llit i guaitava, com havia fet ell, una filla adormida sense saber si mai més la tornaria a veure. Qui sap si, a l’altra banda, hi hauria un pobre home que, com ell, anava a la guerra contra la seva voluntat. Els veterans reien mentre contemplaven aquells cossos joves que havien crescut i madurat sota les bombes i l’artilleria. El Biel va desitjar que en algun racó dels seus cors quedés amagat un bri d’esperança en la humanitat, per algun dia, somriure de nou a la vida. De vegades no es pot fer cap altra cosa que fugir cap endavant per sobreviure. Nou anys seguits de guerra, camps de concentració, treballs forçats… Arriba un dia que tot el que havies estat fins aleshores ja només són records embolicats de melangia. Et converteixes contra la teva voluntat en un apàtrida i, al final, acabes pertanyent al grup que t’accepta com un dels seus. Jo era

El noi de Sarajevo - Jordi Cussà   Totes les guerres tenen dos fronts (l’exterior i l’interior), i en tots dos comença com una lluita entre el bé i el mal, i en tots dos, gairebé sense excepció, la batalla acaba entre dos mals. Per a un supervivent, una guerra no s’acaba mai. L’exterior sí, probablement, però la interior et persegueix fins a la fi dels dies. Boban Minic al pròleg Es preguntava si, quan fos gran, perdria aquell biaix de por que l’esverava o si seria una mica covard tota la vida. Això, algunes nits, el preocupava fins al punt de no saber agafar el son, perquè la covardia enfront del perill era el defecte pitjor en un home. Les guerres, sempre i a tot arreu, responen a la voluntat d’acaparar riquesa i poder. Poder i riquesa que algú té i algú altre ambiciona. Van parlar de pobles saquejats, no un ni tres sinó molts i alguns de grans; van parlar de veïns i coneguts, vells i joves, separats per ètnies i assassinats sense contemplacions; van parlar amb parau

. Escriure un microrelat o poema, entre 50 i 150 paraules, que contingui les paraules que s’indiquen a la imatge. PROPOSTES REBUDES: · Artur · Carme Rosanas · Laura T. Marcel   Una Icona especial La Laia i els seus amics, els Sonors, es van apuntar a un concurs de cant organitzat per la radio del poble. La Berta seria la solista… Van guanyar i van decidir fer-li un petit present a la Berta perquè, havien guanyat gràcies a la seva fantàstica veu. D’això se’n va encarregar la Laia, perquè tenia molta traça a l’hora de fer petites escultures. Però, ai las, se li havia acabat la matèria prima… Aleshores va recordar que li havien regalat un sabó molt especial que tenia ben guardat. Ara li faria servei. Va fer un bust d’una noia, que es va convertir en la Icona del grup, fins i tot si assemblava, a la Berta! No cal dir que va ser molt original, perquè era feta amb un sabó de llet, civada i mel…Potser a partir d’ara haurien de dir-se els Sonors, Ecològics!!!   M. Roser Algu