dijous, de desembre 31, 2020

La Veu de Torre Llobeta - Número 75

 
 
Última entrada de l'any 2020 amb una nova col·laboració a la revista La Veu de Torre Llobeta, que arriba a la setanta cinquena edició. Un projecte coordinat per l'Associació de Dones en Forma amb el suport del Centre Cívic Torre Llobeta. La revista consta de diverses seccions fetes amb aportacions de col·laboradors, alguns de forma estable i d'altres de puntuals.
 
Un plaer contribuir a La Veu, cada semestre des del desembre de 2017, amb les meves aportacions de relats breus. Comparteixo el text publicat en aquest darrer número, el 75.

UNA AMISTAT ESPECIAL

Fa unes setmanes ha arribat un nou company a casa. Petit i mogut, no para quiet en tot el dia. Juga amb ninos i pilotes que per ell són com un tresor. Les agafa ben fort perquè no les hi prengui, i com que jo ja soc una mica vell em dedico a mirar-me'l des d'un dels meus racons preferits: una cadira al costat d'una finestra del menjador. M'agrada notar l'escalfor dels raigs de sol i observar les plantes. Quan era petit, jo també havia fet algunes entremaliadures i més d'un cop havia llençat totes les torretes per terra.
Mica en mica m'he anat acostumant a la presència d'aquest company tan bellugadís, i ja que hem de conviure sota el mateix sostre, el millor és que compartim una bona amistat. De totes maneres li he ensenyat algunes normes i especialment la principal: jo ja fa temps que visc aquí i m'ha de tenir respecte. Si compleix aquest pacte jo puc ser per ell més que un amic, el seu confident. Crec que ho està entenent, ja que el meu territori és sagrat i hi ha espais que no deixo que se'ls faci seus. Per contra, a mi m'agrada provar tot allò que és d'ell; com el seu llit, que és més espaiós i m'agrada estirar-m'hi i respirar la seva olor.
Després d'aquestes primeres setmanes de coneixença i adaptació, avui estàvem cada un a una punta del sofà i, a poc a poc, ens hem anat acostant fins que els nostres cossos s'han tocat.
–Bup bup! –ha bordat de cop i volta.
Els seus lladrucs m'han fet enfadar, l'he bufat i m'he apartat. Quan s'ha adonat que me'l mirava de forma acusadora, amb la cua i el llom alçats, he llegit en la seva mirada com em suplicava perdó. He tornat al seu costat, fregant el seu pèl, i com a bon gat i bon gos, ens hem quedat abraçats, units per un únic sentiment.
 

Podeu llegir la revista La Veu de Torre Llobeta en el següent enllaç: La Veu número 75

dimarts, de desembre 29, 2020

Camins 2020 - Video recull d'imatges

Adjunto el vídeo que he creat amb un recull de fotografies d'alguns dels camins recorreguts durant aquest any 2020. 
Esperem, el pròxim 2021, continuar caminant entre boscos, muntanyes, vora rieres, rius, mars...
Gràcies als qui m'han acompanyat en alguns d'aquests camins.

dijous, de desembre 24, 2020

Bon Nadal amb els Tions de Mura i Miquel Martí i Pol

Els Tions de Mura

Cada any per aquestes dates se celebra a Mura (el Bages) la Festa del Tió. Els carrers, els portals, les finestres... s'omplen de tions de tota mena, alguns ben divertits i enginyosos.

A la imatge que acompanya aquesta entrada hi podeu veure fotos d'alguns tions d'edicions anteriors. Si us de ve de gust mirar més fotos en tinc aquí al blog: https://nurialaroca.blogspot.com/search/label/Mura

Com que enguany no s'ha pogut portar a terme aquesta tradició tan maca s'ha editat el següent vídeo en el qual es pot fer un passeig virtual per Mura, conèixer aquest bonic poble i veure alguns tions. Amb el desig de poder-hi tornar l'any vinent.


I us desitjo un Bon Nadal amb aquest poema de Miquel Martí i Pol, més adient que mai aquest any.

Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.
Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.
I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

dimecres, de desembre 23, 2020

Hivern - Alfapoema | Acròstic

 Sant Vicenç de Castellet - desembre 2020





Herba gebrada
Imatges de postal
Viaranys relliscosos
Enmig de la boira
Rius glaçats
Nus, els arbres tremolen.

dilluns, de desembre 21, 2020

'Lletres i Fils', proposta mensual d'escriptura

L'any passat a l'anterior blog (que he deixat d'actualitzar traslladant-ho tot aquí) vaig organitzar un concurs en què convidava a escriure un microrelat o poema que havia d'incloure les dues paraules que proposava. Van ser sis les propostes fetes i entre tots els participants vaig sortejar un exemplar de la revista amb el mateix nom del concurs, Lletres i Fils. La idea inicial era publicar una revista cada any però per diversos motius el projecte no tindrà continuïtat.

De totes maneres Lletres i Fils no mor del tot i passa a ser, a partir de gener, una proposta mensual d'escriptura, oberta a tothom qui hi vulgui participar. El dia 2 de cada mes proposaré escriure a partir de paraules, frases, imatges... (cada mes una forma d'inspiració diferent). Es podrà crear un relat, poema, haiku, tanka, diàleg... sense límit d'extensió (excepte haikus, tankes o altres gèneres literaris que tenen una mètrica concreta). Cadascú pot triar què vol escriure.

La proposta doncs, com he esmentat, sortirà publicada el dia 2 de cada mes aquí al blog, amb descans els mesos de juliol i agost. I malgrat que no hi haurà revista anual és possible que, de forma puntual, faci alguna creació artesana i organitzi algun sorteig. 

Si voleu incentivar la vostra creativitat i escriure, estigueu atents al proper 2 de gener amb la primera proposta. 
 

Aprofito per desitjar-vos unes Bones Festes, malgrat les circumstàncies actuals, els meus millors desitjos en aquests dies.

dimarts, de desembre 15, 2020

L'apicultor d'Alep - Christy Lefteri

L'apicultor d'Alep - Chirsty Lefteri - Traducció de Judith Raigal Aran
         

El cant dels ocells no canvia mai. Sempre que el soroll de les bombes se silenciava, els ocells sortien a cantar. Es posaven als esquelets dels arbres i als cràters i als cables i als murs ensorrats i cantaven. Volaven ben amunt, cap al cel incòlume. I cantaven.  


Hi havia persones mirant-nos darrere de les finestres, persones que sortien de casa seva, persones dretes al costat dels carrers amb els ulls ben oberts i plens de sorpresa, com si estiguessin presenciant l'arribada d'un circ ambulant al poble. Més tard vaig adonar-me que la mirada que primer m'havia semblat de sorpresa era una mirada de por i em vaig posar a la seva pell: em vaig imaginar com seria veure centenars de persones maltractades per la guerra dirigint-se cap a un futur desconegut.


A mi les seves cues no m'agraden, ni que ho tinguin tot ordenat, ni els jardinets pulcres, ni els petits porxos impol·luts ni les seves finestres mirador que de nit brillen amb el parpelleig dels televisors. Tot això em recorda que aquestes persones no han vist mai la guerra. Em recorda que a casa nostra no hi ha ningú veient la tele a la sala d'estar, que no hi ha ningú assegut al porxo i em recorda que ho han destruït tot. 


Els explico que la vida és molt dura. Els explico què va passar a Líbia i com va ser la presó i les dificultats de la mare per culpa de la guerra civil. Que no tinc feina i que la mare em fa marxar per poder tenir una vida millor. Els explico tot això. Els explico que no hi ha esperança. Aquí potser puc trobar feina. Netejant, cuinant, ensenyant, sé fer moltes coses.

divendres, de desembre 11, 2020

Bosc interior | Escribir jugando

És hora d'anar cap endins, recórrer la selva de pensaments caòtics i confusos que dominen el meu bosc interior, cavar fins al fons i atrevir-se a obrir cada un dels racons del palau de marees on naufrago cada dia; llençar eines inservibles, desfer-se de vells hàbits i tornar a encendre el llum del bosc interior, aquest espai ple de somnis que clamen sortir de les profunditats.


Proposta per al repte ‘Escribir jugando’, del blog de Lídia Castro Navàs: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui un Palau de les Marees. 

https://lidiacastronavas.wordpress.com/2020/12/01/escribir-jugando-diciembre-3/

dimarts, de desembre 08, 2020

Cels de posta i albada

Hi ha dies que el cel ens regala uns colors ben bonics quan surt o es pon el sol, i és màgic contemplar una posta o una albada i també, de tant en tant, agafar la càmera i retratar aquests moments.

En primer lloc imatges de la posta de sol d'ahir a la tarda, fetes des de casa. Sense filtres.

 





I a continuació unes fotos de l'albada d'aquest matí. També sense filtres, perquè hi ha imatges que no en necessiten.





Les primeres llums del dia il·luminant Montserrat

dimarts, de novembre 24, 2020

Tast d'estrelles - Joaquim Molina

 

Els nens tenen una percepció pròpia del seu temps. Es veuen ja grans i fan les coses com si ho fossin, i no ho simulen, com consideren les ments madures, perquè creuen en el que fan: cuinen els àpats i tenen cura dels seus nadons, en els quals els pares hi veuen tan sols ninots; lluiten i es barallen i volen guanyar sempre, de la mateixa manera que ho fan els grans, i si perden també s'enfaden.  


Crec que és de justícia explicar algunes coses del passat que a mi m'han perseguit durant molt de temps sense que sabés com desfer-me'n i netejar la meva consciència. Ara sé que no és bo callar les coses, encara que això es faci per sobreviure i seguir endavant, per no remoure el que deixem enrere i ferir i trasbalsar els que ens envolten.


N'hi ha alguns que se la volen carregar, la República, perquè no agrada ni a les dretes, i cada vegada menys a les esquerres. No sé com s'ho han fet, però aquest règim que va néixer, com qui diu, sense avisar i setmesó, no agrada als pares que el van parir. S'estan carregant la criatura els que sabem que se la volen carregar des del principi, però també molts que es diuen republicans i que s'omplen la boca amb la paraula i que no deixen d'empastifar-la i arrossegar-la per terra. 


Potser fer-se gran significa un retorn al que vam ser un cop, un viatge lent fins a retrobar les veus i les persones i els colors, i és, també un comiat del present, una renúncia volguda al que ens envolta, però que ja no és propi ni proper.

diumenge, de novembre 22, 2020

Camí del Meandre - Sant Vicenç de Castellet

Una de les coses positives de no poder sortir del municipi els caps de setmana és que es poden descobrir camins i llocs nous o recórrer aquells per on fa temps que no s'hi va. En aquesta ocasió un passeig pel camí del Meandre, a la vora del riu Llobregat, a Sant Vicenç de Castellet. El primer tram de camí no és que sigui especialment bonic, ple de canyes i molts rocs en alguns trossos, on s'ha d'anar en compte on poses els peus. El camí arriba fins a Castellbell i el Vilar, seguint el curs del riu, però vaig arribar fins a la resclosa que hi ha davant de la colònia Serra (terme municipal de Castellbell). Les fotos són d'ahir dissabte a la tarda.

 



 

Fàbrica de la colònia Serra


 

 

Les següents fotos són d'avui al matí, des de l'altre costat del riu, una zona que s'ha arreglat fa molt poc.