Camins de vida

. . El meu tresor és dins d’una capseta de paper vermell i llaç gris. Em sosté a mi, i jo a ella. –Què hi deu haver a dins? Demano mirant al cel i les estrelles. –Si no l’obres no sabràs què s’hi amaga. Respon l’estrella més brillant, la petita estrella que m’il·lumina el camí i batega per descobrir el tresor que s’amaga en el meu interior. Proposta per al repte ‘Escribir jugando’ del blog de Lídia Castro Navas : escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. https://lidiacastronavas.wordpress.com/2020/01/01/escribir-jugando-enero  

  . –Papa, a tu t’agradaria ser invisible? –demana el nen mentre es prepara per anar a l’escola. –A vegades crec que ja en soc fill –respon mentre pensa en les presentacions que ha fet del seu llibre, en què hi han assistit, entre familliars i amics, no més de deu persones. –A mi m’agradaria tornar-me invisible a les classes de matemàtiques, no les suporto! M’agraden més les classes de llengua. Quan sigui gran tindré una editorial que es dirà Els invisibles. –Els invisibles? Per què aquest nom? –Per cridar l’atenció i donar visibilitat a escriptors desconeguts, com tu papa. Orgullós del seu fill, que acaba de fer onze anys, somriu mentre tots dos surten de casa i enfilen la Rambla entre una multitud que avança apressada sense mirar-se, sense ni tan sols veure’s, invisibles els uns als altres. La meva proposta per al tercer fil de Lletres i Fils , al qual et convido a participar. https://nurialaroca.blogspot.com/2020/01/tercer-fil-lletres-i-fils.html    

. Des del balcó - Teresa Muñoz Li va explicar tota la conversa, però el que no li va dir és l’agror que va sentir a la boca de l’estómac quan es van dir adéu i es van fer una abraçada, la que havia de ser l’última. Totes dues sabien que no es tornarien a veure ni a creuar-se mai més, perquè cadascuna per la seva banda havien començat el camí final, el camí on ja no trobes ningú, el camí on tot queda enrere i el que hi ha per endavant ja no és la vida. Més enllà dels seus coneixements, admirava Maria Montessori com a persona, com a dona que havia reivndicat els seus drets, que havia defensat en veu alta els seus pensaments, sabent que seria acusada d’un munt de coses poc agradables, que adreçarien crítiques punyents a la seva manera de pensar i a la seva persona per haver decidit la via difícil, la de lluitar contra el que calgués pel que ella creia, per estar disposada a patir si calia pel que volia. Admirava en general tots els que eren capaços de fer coses com aquella,

- . Escriure un microrelat o poema, entre 50 i 150 paraules, que contingui les paraules que s’indiquen a la imatge. PROPOSTES REBUDES: · Artur · Carme Rosanas · Laura T. Marcel · Núria La meva Rambla La petita Mercè, sabia que la rambla era, antigament, un lloc per on hi passava aigua només quan plovia. Ara, solament si passejaven quatre gats. Ella hi solia seure, somniant que, quan fos gran, algú llegiria els seus escrits. Llegir i escriure… Les seves passions! Amb el temps, va acabar vivint a Barcelona. Un dia que enyorava la rambla del poble, va decidir buscar-ne una a la ciutat. Però, ai las, només va trobar un carrer molt ample ple de gent. Va saber que quan Barcelona era un poble petit, aquell lloc era la rambla. La Mercè va quedar molt decebuda. Però li van cridar l’atenció unes lletres que feien pampallugues, en un racó mig fosc d’un carreró estret. El rètol posava Editorial la Llum. Ves per on, allà van fer realitat el seu somni. Li van publicar el seu llibre