Li va explicar tota la conversa, però el que no li va dir és l’agror que va sentir a la boca de l’estómac quan es van dir adéu i es van fer una abraçada, la que havia de ser l’última. Totes dues sabien que no es tornarien a veure ni a creuar-se mai més, perquè cadascuna per la seva banda havien començat el camí final, el camí on ja no trobes ningú, el camí on tot queda enrere i el que hi ha per endavant ja no és la vida.
Més enllà dels seus coneixements, admirava Maria Montessori com a persona, com a dona que havia reivndicat els seus drets, que havia defensat en veu alta els seus pensaments, sabent que seria acusada d’un munt de coses poc agradables, que adreçarien crítiques punyents a la seva manera de pensar i a la seva persona per haver decidit la via difícil, la de lluitar contra el que calgués pel que ella creia, per estar disposada a patir si calia pel que volia. Admirava en general tots els que eren capaços de fer coses com aquella, els valents que per un motiu o altre havien estat capaços de ser el que volien ser i amb això canviar el món.
Després d’haver estat amb gent que pateix, de veure com malviuen, marxar cap al teu país, on tens una vida privilegiada, és com una traïció que mai no et perdones, com si els abandonessis. Em vaig adonar que la responsabilitat humana supera els límits de l’obligació, i que la culpabilitat supera els límits de la justícia. És inevitable alhora que inútil.