dijous, de desembre 27, 2018

La Veu de Torre Llobeta - Número 71

 

El passat dijous 20 de desembre es va celebrar al Centre Cívic Torre Llobeta la festa de Nadal amb música i ball. La festa es va acompanyar de la presentació del número 71 de la revista La Veu, editada pel Grup de Dones en Forma de Torre Llobeta. L’edició d’aquest número coincideix amb el trenta-cinquè aniversari del Centre Cívic, inaugurat el 18 de desembre de 1983. Durant els mesos de novembre i desembre han tingut llocs diferents activitats i propostes en motiu de l’efemèride i una exposició on es repassa els trenta-cinc anys d’història del Centre Cívic al barri, posant èmfasi en la cultura i les lletres.

 

 

Comparteixo el microrelat publicat en aquesta edició, la número 71.

 

FIRAIRES

La plaça Major del poble està ocupada per les diverses atraccions que s’hi han instal·lat per fer gaudir petits i grans: els autos de xoc, el tren de la bruixa, el pop, el martell…
L’Arnau fa més de vint-i-cinc anys que fa de firaire, i com tota feina, té els seus avantatges i els seus inconvenients: anar de poble en poble havent descansat poques hores, estar constantment pendent de les inclemències del temps, tenir cura de l’atracció amb tots els permisos al dia…

Havent acabat de muntar i després de revisar que tot estigui correcte, l’Arnau passeja pels carrers d’un petit poble de l’interior on, l’última setmana de gener, se celebra la festa major. Un altre inconvenient d’aquesta feina, i és que els mesos d’hivern les festes són molt menys abundants que no pas a l’estiu, sens dubte la millor època per recórrer, dia rere dia, pobles i ciutats del país.
El fred és intens a primera hora del matí i per fer-lo passar, l’Arnau entra en una cafeteria on troba els companys amb qui acostumen a coincidir en altres indrets. Comparteixen conversa fins que, a mig matí i amb un sol lluent i una temperatura més càlida, fan cap a la plaça.

Des de la gareta, l’Arnau fa voltar les cadiretes de la seva atracció, plenes de criatures que, somrients i alegres, demanen que no s’acabi. La seva és una feina dura, però contemplar les expressions de felicitat als rostres de la quitxalla és la millor recompensa.


Podeu llegir la revista La Veu de Torre Llobeta en el següent enllaç: La Veu número 71

 

dissabte, de desembre 15, 2018

Sota el mateix cel - Núria Pradas

Sota el mateix cel - Núria Pradas
 

La guerra arribava i deixava anar la seva ombra damunt la vida tranquil·la que havien dut fins a aquell moment i els mostrava la feblesa dels homes, tot advertint-los que els somnis són com fum, que s’esvaeix en un tancar i obrir d’ulls.


Ella, com molts altres, vivia l’ocupació del poble amb un dolor intens, i es mirava els veïns, els que semblava que no tenien memòria, ni orgull, ni vergonya, amb un silenci fet de retrets. Sí que n’hi havia, de gent, que no oblidava els morts, ni els presoners. Que no els oblidaria mai.


El que més desitjava en aquell moment era escapar-se dels silencis, del pou profund de soledat en què vivia.


Ara que el front és lluny, ara que s’estan en aquest poble, envoltats de gent corrent, de gent com la que hi ha allà, a casa seva; que ploren els morts, com els ploren allà, amb les mateixes llàgrimes i un dolor idèntic, ara es pregunta si tot això paga la pena. Tanta guerra. Tants morts. Tantes llàgrimes.


La pèrdua d’algú insubstituïble és com una ganivetada enmig del cor. Els que se’n van massa d’hora arrosseguen amb ells una part de la vida dels qui resten.


Hi ha un futur, per a ells, encara? Un futur junts, lluny de la guerra? Si n’hi hagués un només per això pagaria la pena viure. Per aquests breus miratges de felicitat. Pels instants en què una parella pot omplir el món amb el seu amor. Defugir la misèria, la mort, la guerra, l’odi.


Encara que un s’amagui de la realitat, la realitat persisteix, quieta al seu lloc, a l’aguait, i, a la fi, t’encalça.


Odiar. Odiar. Odiar. Està tan cansada d’odiar! Per què odiar? (…)
Cauen les primeres gotes. Tant de bo, pensa Camille, la pluja s’endugués tots els odis.

dimecres, de desembre 05, 2018

La filla de la neu - Núria Esponellà

La filla de la neu - Núria Esponellà

 

Per la quantitat moderada de fotos que té publicades, dedueixo que fa poc temps que forma part del club de fotoaddictes que metrallen l’espai cibernètic cada dos per tres. O bé és que l’Arlette pertany a la mena de persones a qui no ens entusiasma compartir gaire informació i la utilitzem amb comptagotes. Queda clar, com a mínim, que no pateix la diarrea exhibicionista d’altres usuaris i no exposa res personal que la pugui comprometre.


Els sentiments no es poden canviar tan fàcilment, i les situacions que no acceptes no te les pots treure del cap així com així…


La vida no és mai lineal, té espai i temps, i els humans estem sotmesos a la seva força gravitatòria, a moviments centrífugs i centrípets. Tornados i tsunamis que ens sacsegen mentre estem vius. Potser són fenòmens inevitables, similars als que s’esdevenen en l’univers: en un moment determinat esclata una situació en mil bocins.


Al final, som nosaltres qui escollim entre la confiança o la desesperació. Jo vull confiar.