Camins de vida

Tast d'estrelles - Joaquim Molina   Els nens tenen una percepció pròpia del seu temps. Es veuen ja grans i fan les coses com si ho fossin, i no ho simulen, com consideren les ments madures, perquè creuen en el que fan: cuinen els àpats i tenen cura dels seus nadons, en els quals els pares hi veuen tan sols ninots; lluiten i es barallen i volen guanyar sempre, de la mateixa manera que ho fan els grans, i si perden també s'enfaden.   Crec que és de justícia explicar algunes coses del passat que a mi m'han perseguit durant molt de temps sense que sabés com desfer-me'n i netejar la meva consciència. Ara sé que no és bo callar les coses, encara que això es faci per sobreviure i seguir endavant, per no remoure el que deixem enrere i ferir i trasbalsar els que ens envolten. N'hi ha alguns que se la volen carregar, la República, perquè no agrada ni a les dretes, i cada vegada menys a les esquerres. No sé com s'ho han fet, però aquest règim que va néixer, com qui diu

. Vilhelm Hammershøi, 1901-1902, Fem portrætter En Samuel prepara la sessió a Zoom amb en Celdoni, l'Oleguer, en Pere i l'Eusebi, la colla que formen el grup d'escriptura Copes i Lletres. Un cop per setmana es troben a La Taverna, el bar d'en Samuel, però com que fa setmanes el van obligar a tancar a causa de la pandèmia han retornat a les trobades online, com havien fet uns mesos abans. Tots cinc comparteixen el plaer per l'escriptura; escriuen per divertir-se, moltes vegades també per necessitat, per treure allò que els rosega per dins. –Bon dia a tots! –saluda en Samuel quan els seus companys s'afegeixen a la trobada.  Les salutacions i un primer intercanvi de sensacions escalfen la fredor de veure's i parlar a través d'una pantalla. –Samuel, dilluns ja podràs obrir? –demana en Pere. –Sí, per fi! –respon ell alegrement i amb un sospir d'alleugeriment. –Així que el proper divendres podrem tornar a la nostra apreciada taula i prendre'ns unes

La mida justa - Jostein Gaarder - Traducció de Carolina Moreno Tena   Els anys poden resultar incommesurables mentre t'hi trobes al mig, provant d'avançar a les palpentes cap a un futur ignot, però si mires enrere, pots tenir la sensació que els anys han passat a pas de gegant. Viure avançant de cara comporta necessàriament una certa indecisió, o una vacil·lació de la mirada, i és fàcil que ens passin desapercebudes algunes oportunitats o possibilitats importants. Per això, has d'anar mirant a dreta i a esquerra i cada dos per tres has de prendre tot un seguit de decisions sobre la marxa. Què és un ésser humà? Aquesta és la pregunta. És per una casualitat que som aquí? Podria ser que estiguéssim vinculats a alguna altra cosa més enllà de la física i la química?  Ara és l'època de la vida i la mort. O de la mort i la nova vida. Pots capgirar-ho com et plagui. Fa una olor àcida i alhora gairebé dolça. És la vida vella que es podreix i la nova que brota. Sense l'una

. Els caps de setmana els passa a la casa on havien viscut els avis, una masia enmig de la natura on conserva eines antigues i el Ford T de l'avi. Allà gaudeix de la lectura d'històries fantàstiques i s'enriqueix coneixent personatges mitològics com Casandra, Hades, Caronte, Parsifae… I té el privilegi de passejar pel bosc sentint els ocells cantar a les branques dels arbres, trobar-se un grup de formigues en fila o descobrir petits ratolins escapolint-se… fins i tot, en alguna ocasió, ha presenciat esquirols i alguna guineu. Poc més necessita per desconnectar i omplir-se de vida. Proposta per al repte ‘Escribir jugando’ , del blog de Lídia Castro Navàs: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui alguna cosa relacionada amb el Ford T (el cotxe, el creador o l'any). https://lidiacastronavas.wordpress.com/2020/11/01/escribir-jugando-noviembre-3/   

- Els dits dels arbres - Anna Maria Villalonga Sé que aquestes ratlles són absolutament superficials. No em puc enganyar. Ho són. No arribo al moll de l'os de res. No aprofundeixo, soc incapaç de descriure de manera veraç els milions de sensacions que batallen dins meu. Tot allò que em fa bullir el cervell, tot allò que em preocupa. Especialment la incertesa i la por. Hi ha preguntes sense resposta, hi ha núvols de foscor, hi ha topalls insalvables. He après moltes coses vivint entre bojos. He après que les persones sovint amaguen o disfressen allò que les defineix de debò.  Potser no ens hi cap tot dins del cervell i l'hauríem de reiniciar de tant en tant, com qui fa neteja del disc dur d'un ordinador. Estaria molt bé. Podria ser la solució per a moltes persones. Esborrar, enviar a la paperera i buidar.