Bocins de mar - Badalona

 

Tast d'estrelles - Joaquim Molina

 

 

Els nens tenen una percepció pròpia del seu temps. Es veuen ja grans i fan les coses com si ho fossin, i no ho simulen, com consideren les ments madures, perquè creuen en el que fan: cuinen els àpats i tenen cura dels seus nadons, en els quals els pares hi veuen tan sols ninots; lluiten i es barallen i volen guanyar sempre, de la mateixa manera que ho fan els grans, i si perden també s'enfaden.  

---

Crec que és de justícia explicar algunes coses del passat que a mi m'han perseguit durant molt de temps sense que sabés com desfer-me'n i netejar la meva consciència. Ara sé que no és bo callar les coses, encara que això es faci per sobreviure i seguir endavant, per no remoure el que deixem enrere i ferir i trasbalsar els que ens envolten.

---

N'hi ha alguns que se la volen carregar, la República, perquè no agrada ni a les dretes, i cada vegada menys a les esquerres. No sé com s'ho han fet, però aquest règim que va néixer, com qui diu, sense avisar i setmesó, no agrada als pares que el van parir. S'estan carregant la criatura els que sabem que se la volen carregar des del principi, però també molts que es diuen republicans i que s'omplen la boca amb la paraula i que no deixen d'empastifar-la i arrossegar-la per terra. 

---

Potser fer-se gran significa un retorn al que vam ser un cop, un viatge lent fins a retrobar les veus i les persones i els colors, i és, també un comiat del present, una renúncia volguda al que ens envolta, però que ja no és propi ni proper.

Camí del Meandre - Sant Vicenç de Castellet

Una de les coses positives de no poder sortir del municipi els caps de setmana és que es poden descobrir camins i llocs nous o recórrer aquells per on fa temps que no s'hi va. En aquesta ocasió un passeig pel camí del Meandre, a la vora del riu Llobregat, a Sant Vicenç de Castellet. El primer tram de camí no és que sigui especialment bonic, ple de canyes i molts rocs en alguns trossos, on s'ha d'anar en compte on poses els peus. El camí arriba fins a Castellbell i el Vilar, seguint el curs del riu, però vaig arribar fins a la resclosa que hi ha davant de la colònia Serra (terme municipal de Castellbell). Les fotos són d'ahir dissabte a la tarda.

 

 

Fàbrica de la colònia Serra

 

 

Les següents fotos són d'avui al matí, des de l'altre costat del riu, una zona que s'ha arreglat fa molt poc.

 

Copes i Lletres | Relats conjunts

Vilhelm Hammershøi, 1901-1902, Fem portrætter

En Samuel prepara la sessió a Zoom amb en Celdoni, l'Oleguer, en Pere i l'Eusebi, la colla que formen el grup d'escriptura Copes i Lletres. Un cop per setmana es troben a La Taverna, el bar d'en Samuel, però com que fa setmanes el van obligar a tancar a causa de la pandèmia han retornat a les trobades online, com havien fet uns mesos abans. Tots cinc comparteixen el plaer per l'escriptura; escriuen per divertir-se, moltes vegades també per necessitat, per treure allò que els rosega per dins.

–Bon dia a tots! –saluda en Samuel quan els seus companys s'afegeixen a la trobada. 

Les salutacions i un primer intercanvi de sensacions escalfen la fredor de veure's i parlar a través d'una pantalla.

–Samuel, dilluns ja podràs obrir? –demana en Pere.

–Sí, per fi! –respon ell alegrement i amb un sospir d'alleugeriment.

–Així que el proper divendres podrem tornar a la nostra apreciada taula i prendre'ns unes copes? –fa l'Oleguer entusiasmat.

–Tots en tenim moltes ganes –diu l'Eusebi.

–I tu Eusebi què, quan podràs tornar a fer concerts? –demana en Celdoni al seu company, que toca el clarinet en una banda de música.

–La setmana que ve reobren auditoris i sales de concert amb el cinquanta per cent d'aforament... ara falta que ens vulguin contractar –puntualitza l'Eusebi.

–Ja saps que sempre que sigui possible a La Taverna hi ha lloc per a la música i la cultura en general –li recorda en Samuel.

–Gràcies, amic. I vosaltres, Pere i Oleguer? Ja heu cobrat els Ertos? –demana l'Eusebi.

–Encara estic esperant... –fa l'Oleguer resignat.

–Jo igual... anem tirant amb el que treu la Marta de les classes de ioga, però amb les sessions online ha tingut moltes baixes –explica en Pere.

Tots queden en silenci uns instants. En Celdoni trenca el gel.

–Som-hi, heu escrit gaire? Comença l'amfitrió, oi?

–Fa dies que tinc el cap ennuvolat –comenta en Samuel– només tinc un alfapoema:

Llisco

Laboriosament

Afilada la

Punta

Inclinant-me

Suaument

–Llapis! –exclama en Pere– ben trobat camarada!

–Coincideixo amb en Pere –diu l'Oleguer– bona descripció.

–Molt bé, Samuel –exclamen en Celdoni i l'Eusebi alhora.

–Gràcies, companys –agraeix en Samuel– Qui continua?

–Jo mateix –en Pere pren la iniciativa– comparteixo uns haikus, els tres primers d'un repte que m'he proposat.

La pau desperta

ben xopa d'esperança.

Els odis moren.

Els odis moren

somriuen cor i ànima

curulls de somnis.

Curulls de somnis

els pètals de les roses

perfumen l'aire.

–Caram, cada haiku comença amb l'últim vers de l'anterior –fa sorprès i admirat l'Eusebi.

–Exacte –remarca en Pere– la idea és arribar a cinquanta.

–Vas fort, eh! –exclama en Samuel.

–Quan els tinguis ja ens els llegiràs –diu l'Oleguer.

–I tant! Això està fet, companys! –afirma en Pere picant l'ullet.

–Doncs continuo jo mateix –l'Eusebi pren la paraula– avui porto una breu reflexió escrita després de navegar per les xarxes socials, tot i que també es pot aplicar fora de les xarxes.

Alaba't ruc, que a fira et duc, deia la meva àvia, referint-se a tota aquella gent que, públicament, s'alaba de les seves qualitats. Hi penso cada cop que algú fa ostentació de la seva empatia, bondat, generositat, honradesa, solidaritat... Hi penso sovint en l'àvia, i penso en aquesta frase cada cop que veig l'aparador d'egos en què alguns converteixen, dia sí dia també, les xarxes socials. I això em porta a pensar en una altra frase: sempre fa més coses qui les fa sense fer soroll. Perquè quan s'actua des del cor, quan les coses es fan des de dins, no tens la necessitat que t'aplaudeixin.

–Eusebi, sé que el teu ego no ho necessita, però jo t'aplaudeixo –fa en Pere.

–Excel·lent reflexió, i un aplaudiment per la teva àvia, la Fermina, sempre disposada a ajudar els altres sense fer-se veure, sense fer soroll –comenta l'Oleguer.

–Tothom qui coneixia la Fermina l'apreciava –afirma en Samuel.

–Una sort tenir una àvia com ella que et va ensenyar i transmetre valors tan essencials i necessaris –afegeix en Celdoni.

–Abans no ens comenci a caure la llagrimeta continuo amb el meu text –proposa l'Oleguer.

–Ui, qui ha parlat... segur que tens preparat un poema d'aquells tan “alegres” –diu en Pere, dibuixant unes cometes a l'aire quan pronuncia “alegres”.

L'Oleguer fa que sí amb el cap. Tots coneixen el seu estil...

Lentament

vull que m'arribi l'oblit.

Que aquestes gotes d'enyor

impregnades a la pell

desdibuixin el teu record.

Que els sentiments

tenyits de dolor

es converteixin en cendra.

Que la nostàlgia voli

entre els estels

d'una fosca nit.

Que nedi entre les onades

d'una platja qualsevol.

I cel amunt, i mar endins,

l'esperat oblit, sense recança,

porti el teu nom escrit.

–Molt de sentiment en els teus mots –diu en Pere.

–Si et serveix per fer el dol del teu últim desengany, endavant! No deixis res a dins! –fa l'Eusebi.

–D'això es tracta, de passar el procés de dol i deixar anar –diu l'Oleguer.

–Faltes tu, oi Celdoni? –diu en Samuel.

–Doncs jo tinc un relat que sobrepassa les mil paraules –explica en Celdoni– Així que si no us sap greu i com que divendres que ve ens tornarem a veure presencialment, el llegiré a La Taverna.

–Ja estic impacient per conèixer la història que t'has inventat –expressa en Samuel.

–Doncs tanquem la paradeta, que jo sortiré a inscriure'm, com cada dia, a algunes empreses més de treball temporal –diu en Pere.

–Ànims, Pere! –exclamen la resta.

–Els ànims els necessitem tots nosaltres, oi? I tantíssima gent més... –fa l'Eusebi.

–I jo començaré a posar a punt La Taverna per dilluns –fa en Samuel– vull que tothom s'hi senti com a casa.

–Deixa'ns ben lluent el nostre racó i ves netejant les nostres copes, eh? –parla l'Oleguer.

–Per això no patiu, tindrem la nostra taula i copes per a tots cinc –afirma en Samuel.

Celdoni ha abandonat la sessió.

Oleguer ha abandonat la sessió.

Pere ha abandonat la sessió.

Eusebi ha abandonat la sessió.

Samuel... tanca els ulls. A la ment li ve la imatge de La Taverna, el negoci que ha anat construint amb il·lusió i molts esforços. La situació que pateix actualment és preocupant, però encara pot tornar a agafar una mica d'oxigen, una mica d'aire per tirar endavant.

Obre els ulls i tanca la sessió, amb la petita esperança de no haver de tancar, per sempre, la persiana de La Taverna. 

 

---

Aportació a Relats conjunts de novembre: http://relatsconjunts.blogspot.com/2020/11/cinc-retrats.html

La mida justa - Jostein Gaarder

La mida justa - Jostein Gaarder - Traducció de Carolina Moreno Tena

 

Els anys poden resultar incommesurables mentre t'hi trobes al mig, provant d'avançar a les palpentes cap a un futur ignot, però si mires enrere, pots tenir la sensació que els anys han passat a pas de gegant. Viure avançant de cara comporta necessàriament una certa indecisió, o una vacil·lació de la mirada, i és fàcil que ens passin desapercebudes algunes oportunitats o possibilitats importants. Per això, has d'anar mirant a dreta i a esquerra i cada dos per tres has de prendre tot un seguit de decisions sobre la marxa.

---

Què és un ésser humà? Aquesta és la pregunta. És per una casualitat que som aquí? Podria ser que estiguéssim vinculats a alguna altra cosa més enllà de la física i la química? 

---

Ara és l'època de la vida i la mort. O de la mort i la nova vida. Pots capgirar-ho com et plagui. Fa una olor àcida i alhora gairebé dolça. És la vida vella que es podreix i la nova que brota. Sense l'una, l'altra no existeix.

Senzilleses de la vida | Escribir jugando

Els caps de setmana els passa a la casa on havien viscut els avis, una masia enmig de la natura on conserva eines antigues i el Ford T de l'avi. Allà gaudeix de la lectura d'històries fantàstiques i s'enriqueix coneixent personatges mitològics com Casandra, Hades, Caronte, Parsifae… I té el privilegi de passejar pel bosc sentint els ocells cantar a les branques dels arbres, trobar-se un grup de formigues en fila o descobrir petits ratolins escapolint-se… fins i tot, en alguna ocasió, ha presenciat esquirols i alguna guineu. Poc més necessita per desconnectar i omplir-se de vida.

---

Proposta per al repte ‘Escribir jugando’, del blog de Lídia Castro Navàs: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui alguna cosa relacionada amb el Ford T (el cotxe, el creador o l'any).

https://lidiacastronavas.wordpress.com/2020/11/01/escribir-jugando-noviembre-3/

Els dits dels arbres - Anna Maria Villalonga

Sé que aquestes ratlles són absolutament superficials. No em puc enganyar. Ho són. No arribo al moll de l'os de res. No aprofundeixo, soc incapaç de descriure de manera veraç els milions de sensacions que batallen dins meu. Tot allò que em fa bullir el cervell, tot allò que em preocupa. Especialment la incertesa i la por. Hi ha preguntes sense resposta, hi ha núvols de foscor, hi ha topalls insalvables.

---

He après moltes coses vivint entre bojos. He après que les persones sovint amaguen o disfressen allò que les defineix de debò. 

---

Potser no ens hi cap tot dins del cervell i l'hauríem de reiniciar de tant en tant, com qui fa neteja del disc dur d'un ordinador. Estaria molt bé. Podria ser la solució per a moltes persones. Esborrar, enviar a la paperera i buidar.