dilluns, de novembre 30, 2020
dimarts, de novembre 24, 2020
Tast d'estrelles - Joaquim Molina
Els nens tenen una percepció pròpia del seu temps. Es veuen ja grans i fan les coses com si ho fossin, i no ho simulen, com consideren les ments madures, perquè creuen en el que fan: cuinen els àpats i tenen cura dels seus nadons, en els quals els pares hi veuen tan sols ninots; lluiten i es barallen i volen guanyar sempre, de la mateixa manera que ho fan els grans, i si perden també s'enfaden.
Crec que és de justícia explicar algunes coses del passat que a mi m'han perseguit durant molt de temps sense que sabés com desfer-me'n i netejar la meva consciència. Ara sé que no és bo callar les coses, encara que això es faci per sobreviure i seguir endavant, per no remoure el que deixem enrere i ferir i trasbalsar els que ens envolten.
N'hi ha alguns que se la volen carregar, la República, perquè no agrada ni a les dretes, i cada vegada menys a les esquerres. No sé com s'ho han fet, però aquest règim que va néixer, com qui diu, sense avisar i setmesó, no agrada als pares que el van parir. S'estan carregant la criatura els que sabem que se la volen carregar des del principi, però també molts que es diuen republicans i que s'omplen la boca amb la paraula i que no deixen d'empastifar-la i arrossegar-la per terra.
Potser fer-se gran significa un retorn al que vam ser un cop, un viatge lent fins a retrobar les veus i les persones i els colors, i és, també un comiat del present, una renúncia volguda al que ens envolta, però que ja no és propi ni proper.
diumenge, de novembre 22, 2020
Camí del Meandre - Sant Vicenç de Castellet
Una de les coses positives de no poder sortir del municipi els caps de setmana és que es poden descobrir camins i llocs nous o recórrer aquells per on fa temps que no s'hi va. En aquesta ocasió un passeig pel camí del Meandre, a la vora del riu Llobregat, a Sant Vicenç de Castellet. El primer tram de camí no és que sigui especialment bonic, ple de canyes i molts rocs en alguns trossos, on s'ha d'anar en compte on poses els peus. El camí arriba fins a Castellbell i el Vilar, seguint el curs del riu, però vaig arribar fins a la resclosa que hi ha davant de la colònia Serra (terme municipal de Castellbell). Les fotos són d'ahir dissabte a la tarda.
Les següents fotos són d'avui al matí, des de l'altre costat del riu, una zona que s'ha arreglat fa molt poc.
divendres, de novembre 20, 2020
Copes i Lletres | Relats conjunts
![]() |
Vilhelm Hammershøi, 1901-1902, Fem portrætter |
En Samuel prepara la sessió a Zoom amb en Celdoni, l'Oleguer, en Pere i l'Eusebi, la colla que formen el grup d'escriptura Copes i Lletres. Un cop per setmana es troben a La Taverna, el bar d'en Samuel, però com que fa setmanes el van obligar a tancar a causa de la pandèmia han retornat a les trobades online, com havien fet uns mesos abans. Tots cinc comparteixen el plaer per l'escriptura; escriuen per divertir-se, moltes vegades també per necessitat, per treure allò que els rosega per dins.
Tots queden en silenci uns instants. En Celdoni trenca el gel.
Llisco
–Llapis! –exclama en Pere– ben trobat camarada!
La pau desperta
Els odis moren
Curulls de somnis
–Caram, cada haiku comença amb l'últim vers de l'anterior –fa sorprès i admirat l'Eusebi.
Alaba't ruc, que a fira et duc, deia la meva àvia, referint-se a tota aquella gent que, públicament, s'alaba de les seves qualitats. Hi penso cada cop que algú fa ostentació de la seva empatia, bondat, generositat, honradesa, solidaritat... Hi penso sovint en l'àvia, i penso en aquesta frase cada cop que veig l'aparador d'egos en què alguns converteixen, dia sí dia també, les xarxes socials. I això em porta a pensar en una altra frase: sempre fa més coses qui les fa sense fer soroll. Perquè quan s'actua des del cor, quan les coses es fan des de dins, no tens la necessitat que t'aplaudeixin.
–Eusebi, sé que el teu ego no ho necessita, però jo t'aplaudeixo –fa en Pere.
Lentament
–Molt de sentiment en els teus mots –diu en Pere.
–Si et serveix per fer el dol del teu últim desengany, endavant! No deixis res a dins! –fa l'Eusebi.Celdoni ha abandonat la sessió.
Aportació a Relats conjunts de novembre: http://relatsconjunts.blogspot.com/2020/11/cinc-retrats.html
dimarts, de novembre 10, 2020
La mida justa - Jostein Gaarder
![]() |
La mida justa - Jostein Gaarder - Traducció de Carolina Moreno Tena |
Els anys poden resultar incommesurables mentre t'hi trobes al mig, provant d'avançar a les palpentes cap a un futur ignot, però si mires enrere, pots tenir la sensació que els anys han passat a pas de gegant. Viure avançant de cara comporta necessàriament una certa indecisió, o una vacil·lació de la mirada, i és fàcil que ens passin desapercebudes algunes oportunitats o possibilitats importants. Per això, has d'anar mirant a dreta i a esquerra i cada dos per tres has de prendre tot un seguit de decisions sobre la marxa.
Què és un ésser humà? Aquesta és la pregunta. És per una casualitat que som aquí? Podria ser que estiguéssim vinculats a alguna altra cosa més enllà de la física i la química?
Ara és l'època de la vida i la mort. O de la mort i la nova vida. Pots capgirar-ho com et plagui. Fa una olor àcida i alhora gairebé dolça. És la vida vella que es podreix i la nova que brota. Sense l'una, l'altra no existeix.
dissabte, de novembre 07, 2020
Senzilleses de la vida | Escribir jugando
Els caps de setmana els passa a la casa on havien viscut els avis, una masia enmig de la natura on conserva eines antigues i el Ford T de l'avi. Allà gaudeix de la lectura d'històries fantàstiques i s'enriqueix coneixent personatges mitològics com Casandra, Hades, Caronte, Parsifae… I té el privilegi de passejar pel bosc sentint els ocells cantar a les branques dels arbres, trobar-se un grup de formigues en fila o descobrir petits ratolins escapolint-se… fins i tot, en alguna ocasió, ha presenciat esquirols i alguna guineu. Poc més necessita per desconnectar i omplir-se de vida.
Proposta per al repte ‘Escribir jugando’, del blog de Lídia Castro Navàs:
escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la
imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui alguna cosa relacionada amb el Ford T (el cotxe, el creador o l'any).
https://lidiacastronavas.wordpress.com/2020/11/01/escribir-jugando-noviembre-3/
dimarts, de novembre 03, 2020
Els dits dels arbres - Anna Maria Villalonga
Sé que aquestes ratlles són absolutament superficials. No em puc enganyar. Ho són. No arribo al moll de l'os de res. No aprofundeixo, soc incapaç de descriure de manera veraç els milions de sensacions que batallen dins meu. Tot allò que em fa bullir el cervell, tot allò que em preocupa. Especialment la incertesa i la por. Hi ha preguntes sense resposta, hi ha núvols de foscor, hi ha topalls insalvables.
He après moltes coses vivint entre bojos. He après que les persones sovint amaguen o disfressen allò que les defineix de debò.
Potser no ens hi cap tot dins del cervell i l'hauríem de reiniciar de tant en tant, com qui fa neteja del disc dur d'un ordinador. Estaria molt bé. Podria ser la solució per a moltes persones. Esborrar, enviar a la paperera i buidar.