Camins de vida

Posta de sol des de Manresa Hora daurada:  el capvespre desperta, la fosca espera els somnis que s’escolen dins l’últim alè del dia.   Tanka publicada al número 445 de la revista El Brogit, de Castellbell i el Vilar, dins la secció ‘Fotografia i Tanka’.  

- . Li costava resignar-se a fer de la vida un seguit de dates impertorbables, però inevitablement hi tornava una vegada i una altra per por que en un mal descuit se li esborressin de qui sap quin lloc obscur i pregon. L’espècia humana som ben bé un misteri. No sé en quin punt de l’evolució es va complicar tot tant. Plorava amb els ulls oberts sense consol i només ella sabia perquè ho feia. Plorava perquè sentia els innombrables batecs de la vida i la monotonia del dia rere dia i sobretot sentia l’agredolça sensació que tot se’n va, irremeiablement. La gent veu que la vida dels altres se’n va i mira de consolar-se com pot mentre espera que la seva faci el mateix camí. La gent veu que la seva vida se’n va i calla i no en parla. Què era l’amor? Es resistia a creure el que últimament havia sentit dir en algun programa de la televisió, la perpetuació de l’espècie, un contracte purament emotiu per garantir generacions futures, una emoció que neix en una cinquena part de se

  .   On deu ser el candau de la capsa del llibre de màgia? L’he de trobar, últimament la meva vida és monòtona i avorrida… es diu en Grimau a si mateix, assegut a la butaca on deixa passar el temps. La màgia sempre és amb nosaltres, tenim la clau per fer-la sortir, però cerquem excuses per continuar vivint en el món anodí que ens hem creat. És en Grimori, l’aura de llum que emergeix per damunt del capell d’en Grimau, qui pronuncia aquestes paraules. Però en Grimau no les sent, i continua sense adonar-se que la màgia ja és amb ell. Proposta per al repte ‘Escribir jugando’ , del blog de Lídia Castro Navas : escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui la paraula “grimorio” . https://lidiacastronavas.wordpress.com/2019/07/01/escribir-jugando-julio-2/  

. Traducció de Montserrat Vendrell   Tot i les seves circumstàncies, mai no va perdre el tremp o la seva estimació per la vida. Era humil. Potser no sigui la paraula correcta –al capdavall era un gat–, però no era arrogant. Transmetia seguretat. Tal vegada era l’aplom d’un supervivent a les portes de la mort. Potser és la serenor que provoca ser a prop del final, sense esperança, i veure que has pogut retrocedir. No en tinc ni idea. El que sé és que des del moment en què el vam trobar, en Dewey estava convençut que tot aniria bé. Un home gran compareixia a la mateixa hora cada matí, seia a la mateixa cadira, espaiosa i còmoda, i llegia el diari. La seva dona acabava de morir i estava sol. Mai no hagués pensat que era un amant dels gats, però la primera vegada que en Dewey va pujar a la seva falda, el senyor va somriure amb plaer. De sobte, ja no estava llegint el diari en solitari. La biblioteca no és un magatzem. És un centre vital per a la comunitat. Els carrers acab