 |
| Posta de sol des de Manresa |
Hora daurada:
el capvespre desperta,
la fosca espera
els somnis que s’escolen
dins l’últim alè del dia.
Tanka publicada al número 445 de la revista El Brogit, de Castellbell i el Vilar, dins la secció ‘Fotografia i Tanka’.
 |
| Aniversari - Alba Sabaté |
Li costava resignar-se a fer de la vida un seguit de dates impertorbables, però inevitablement hi tornava una vegada i una altra per por que en un mal descuit se li esborressin de qui sap quin lloc obscur i pregon.
L’espècia humana som ben bé un misteri. No sé en quin punt de l’evolució es va complicar tot tant.
Plorava amb els ulls oberts sense consol i només ella sabia perquè ho feia. Plorava perquè sentia els innombrables batecs de la vida i la monotonia del dia rere dia i sobretot sentia l’agredolça sensació que tot se’n va, irremeiablement.
La gent veu que la vida dels altres se’n va i mira de consolar-se com pot mentre espera que la seva faci el mateix camí. La gent veu que la seva vida se’n va i calla i no en parla.
Què era l’amor? Es resistia a creure el que últimament havia sentit dir en algun programa de la televisió, la perpetuació de l’espècie, un contracte purament emotiu per garantir generacions futures, una emoció que neix en una cinquena part de segon. No podia ser només això.
 |
| Dewey - Vicky Myron - Traducció de Montserrat Vendrell |
Tot i les seves circumstàncies, mai no va perdre el tremp o la seva estimació per la vida. Era humil. Potser no sigui la paraula correcta –al capdavall era un gat–, però no era arrogant. Transmetia seguretat. Tal vegada era l’aplom d’un supervivent a les portes de la mort. Potser és la serenor que provoca ser a prop del final, sense esperança, i veure que has pogut retrocedir. No en tinc ni idea. El que sé és que des del moment en què el vam trobar, en Dewey estava convençut que tot aniria bé.
Un home gran compareixia a la mateixa hora cada matí, seia a la mateixa cadira, espaiosa i còmoda, i llegia el diari. La seva dona acabava de morir i estava sol. Mai no hagués pensat que era un amant dels gats, però la primera vegada que en Dewey va pujar a la seva falda, el senyor va somriure amb plaer. De sobte, ja no estava llegint el diari en solitari.
La biblioteca no és un magatzem. És un centre vital per a la comunitat. Els carrers acabats de pavimentar són molt agradables, però no aixequen els ànims de la nostra comunitat. No com una biblioteca acollidora, sociable i hospitalària. No estaria bé que per qüestions morals tinguem una biblioteca de la qual puguem sentir-nos orgullosos?
En Dewey posava el cap a la meva falda i gemegava quan jo plorava o em llepava les llàgrimes de la cara. Tothom es pot sentir identificat amb això. Però puc dir-vos que era gairebé veritat, perquè algunes vegades, quan em queia el món a sobre i em trobava a mi mateixa mirant inexpressivament cap avall, plena de llagrimots als ulls, en Dewey era alli, on el necessitava que hi fos.
Era una mascota? No. Va incidir en l’opinió que tenia la ciutat d’ella mateixa? Absolutament. No tothom ho veia així, és clar, però érem molts els qui ho crèiem. En Dewey ens va fer recordar, un cop més, que érem una ciutat diferent. Una població compassiva, que valora les petites coses i que entén que a la vida no importa la quantitat, sinó la qualitat.
Vivim en una cultura de despreniment que amaga la gent gran i intenta obviar-la. Tenen arrugues, taques de senectud, no caminen bé i els tremolen les mans o «eructen massa als seus pantalons». No volem veure tot això. Fins i tot als vells consumats, als que ho han donat tot a la seva vida, els volem fora de la nostra vista i del nostre pensament. Ulls que no veuen, cor que no sent. Però potser la gent gran i els gats vells tenen coses per ensenyar-nos, si no és sobre el món, és sobre nosaltres mateixos.
