dijous, de desembre 27, 2018

La Veu de Torre Llobeta - Número 71

 

El passat dijous 20 de desembre es va celebrar al Centre Cívic Torre Llobeta la festa de Nadal amb música i ball. La festa es va acompanyar de la presentació del número 71 de la revista La Veu, editada pel Grup de Dones en Forma de Torre Llobeta. L’edició d’aquest número coincideix amb el trenta-cinquè aniversari del Centre Cívic, inaugurat el 18 de desembre de 1983. Durant els mesos de novembre i desembre han tingut llocs diferents activitats i propostes en motiu de l’efemèride i una exposició on es repassa els trenta-cinc anys d’història del Centre Cívic al barri, posant èmfasi en la cultura i les lletres.

 

 

Comparteixo el microrelat publicat en aquesta edició, la número 71.

 

FIRAIRES

La plaça Major del poble està ocupada per les diverses atraccions que s’hi han instal·lat per fer gaudir petits i grans: els autos de xoc, el tren de la bruixa, el pop, el martell…
L’Arnau fa més de vint-i-cinc anys que fa de firaire, i com tota feina, té els seus avantatges i els seus inconvenients: anar de poble en poble havent descansat poques hores, estar constantment pendent de les inclemències del temps, tenir cura de l’atracció amb tots els permisos al dia…

Havent acabat de muntar i després de revisar que tot estigui correcte, l’Arnau passeja pels carrers d’un petit poble de l’interior on, l’última setmana de gener, se celebra la festa major. Un altre inconvenient d’aquesta feina, i és que els mesos d’hivern les festes són molt menys abundants que no pas a l’estiu, sens dubte la millor època per recórrer, dia rere dia, pobles i ciutats del país.
El fred és intens a primera hora del matí i per fer-lo passar, l’Arnau entra en una cafeteria on troba els companys amb qui acostumen a coincidir en altres indrets. Comparteixen conversa fins que, a mig matí i amb un sol lluent i una temperatura més càlida, fan cap a la plaça.

Des de la gareta, l’Arnau fa voltar les cadiretes de la seva atracció, plenes de criatures que, somrients i alegres, demanen que no s’acabi. La seva és una feina dura, però contemplar les expressions de felicitat als rostres de la quitxalla és la millor recompensa.


Podeu llegir la revista La Veu de Torre Llobeta en el següent enllaç: La Veu número 71

 

dissabte, de desembre 15, 2018

Sota el mateix cel - Núria Pradas

Sota el mateix cel - Núria Pradas
 

La guerra arribava i deixava anar la seva ombra damunt la vida tranquil·la que havien dut fins a aquell moment i els mostrava la feblesa dels homes, tot advertint-los que els somnis són com fum, que s’esvaeix en un tancar i obrir d’ulls.


Ella, com molts altres, vivia l’ocupació del poble amb un dolor intens, i es mirava els veïns, els que semblava que no tenien memòria, ni orgull, ni vergonya, amb un silenci fet de retrets. Sí que n’hi havia, de gent, que no oblidava els morts, ni els presoners. Que no els oblidaria mai.


El que més desitjava en aquell moment era escapar-se dels silencis, del pou profund de soledat en què vivia.


Ara que el front és lluny, ara que s’estan en aquest poble, envoltats de gent corrent, de gent com la que hi ha allà, a casa seva; que ploren els morts, com els ploren allà, amb les mateixes llàgrimes i un dolor idèntic, ara es pregunta si tot això paga la pena. Tanta guerra. Tants morts. Tantes llàgrimes.


La pèrdua d’algú insubstituïble és com una ganivetada enmig del cor. Els que se’n van massa d’hora arrosseguen amb ells una part de la vida dels qui resten.


Hi ha un futur, per a ells, encara? Un futur junts, lluny de la guerra? Si n’hi hagués un només per això pagaria la pena viure. Per aquests breus miratges de felicitat. Pels instants en què una parella pot omplir el món amb el seu amor. Defugir la misèria, la mort, la guerra, l’odi.


Encara que un s’amagui de la realitat, la realitat persisteix, quieta al seu lloc, a l’aguait, i, a la fi, t’encalça.


Odiar. Odiar. Odiar. Està tan cansada d’odiar! Per què odiar? (…)
Cauen les primeres gotes. Tant de bo, pensa Camille, la pluja s’endugués tots els odis.

dimecres, de desembre 05, 2018

La filla de la neu - Núria Esponellà

La filla de la neu - Núria Esponellà

 

Per la quantitat moderada de fotos que té publicades, dedueixo que fa poc temps que forma part del club de fotoaddictes que metrallen l’espai cibernètic cada dos per tres. O bé és que l’Arlette pertany a la mena de persones a qui no ens entusiasma compartir gaire informació i la utilitzem amb comptagotes. Queda clar, com a mínim, que no pateix la diarrea exhibicionista d’altres usuaris i no exposa res personal que la pugui comprometre.


Els sentiments no es poden canviar tan fàcilment, i les situacions que no acceptes no te les pots treure del cap així com així…


La vida no és mai lineal, té espai i temps, i els humans estem sotmesos a la seva força gravitatòria, a moviments centrífugs i centrípets. Tornados i tsunamis que ens sacsegen mentre estem vius. Potser són fenòmens inevitables, similars als que s’esdevenen en l’univers: en un moment determinat esclata una situació en mil bocins.


Al final, som nosaltres qui escollim entre la confiança o la desesperació. Jo vull confiar.

diumenge, de novembre 25, 2018

Sara i els silencis - Maria Escalas

Sara i els silencis - Maria Escalas
 

Tant tu com jo tenim instruments que no són protagonistes; al percussionista i als violes, poques vegades ens fan saludar. El públic no ens veu. Poca gent coneix la viola, fora dels músics, però la nostra feina és importantíssima. Nosaltres som els que fem brillar la música, amb la nostra presència discreta. Sense nosaltres, la música estaria despullada.


Si comences a desviar-te del camí perquè un altre pugui fer coses, mai no aconseguiràs arribar on podries.


Has d’escriure perquè no pots fer altra cosa. Potser la teva obra no passarà més enllà de tu. Però ets indigna si escrius per passar a la història. El quid de la qüestió no és si la teva obra serà prou bona per anar més enllà de tu. El que t’has de plantejar és si tu ets prou bona per escriure-la.


La música ens dóna el que l’escriptura no pot. És curiós: algú podria dir que és molt menys concreta, però jo sento que precisament això fa que cadascú se l’administri, que a cadascú li doni el que necessita. Jo t’escric un acord de sèptima menor. I no t’estic dient res en concret, però potser et dic moltes més coses que amb paraules. Perquè t’estic obrint la porta als sentiments. Un acord, uns sons, t’obren el cor.


No és el mateix saber que algú pensa en tu que sentir-te sol i no saber si importes a algú.

dimecres, de novembre 21, 2018

Tardor - Alfapoema | Acròstic

Tardor a Sant Vicenç de Castellet

Temps de fulles caigudes.
Arbres que despullen
Records vestits d’enyor.
Dies de recolliment
Ofegats de silencis.
Reclam d’intimitat.

dilluns, de novembre 05, 2018

L'amor fora de mapa - Roc Casagran

L'amor fora de mapa - Roc Casagran

La poesia és l’art de la immensa minoria, però un dia serem majoria i el món serà molt millor.


I la pitjor solitud és aquella que s’esdevé sense estar sol. I, si a sobre de no estar sol, tothom està eufòric, aleshores és un drama.


El camí recte no és el camí natural. Arrisquem-nos a anar camp a través.


L’univers l’anem construint entre tots, minut a minut, si acceptem allò que ens ve donat, no som més que uns conformistes perpetuadors de models caducs.

dijous, d’octubre 25, 2018

Haikus per a la revista 'El Brogit'

Comparteixo dos haikus publicats a la secció ‘Fotografia i haiku’ de la revista El Brogit, de Castellbell i el Vilar. El primer dels haikus ha estat publicat al número 433, corresponent al mes de maig i el segon surt a la revista número 437, d’aquest mes d’octubre.

 

Pla del Mas-Roig - Castellbell i el Vilar



Amb timidesa
entre brots d’esperança
gronxa la vida.

 

Flors a Mura




Cerco respostes
entre un mantell de pètals
curulls de somnis.

dissabte, d’octubre 20, 2018

Un crim imperfecte - Teresa Solana

Un crim imperfecte - Teresa Solana

 

Xop i trasbalsat, però feliç, vaig acomiadar-me de París, dels meus vint anys i del record de la noia que va fer que aquells dies de joventut finalment valguessin la pena.


Quan algú no vol parlar gaire del seu passat, o bé té alguna cosa a amagar o bé encara hi ha alguna ferida que no s’ha tancat.


El Borja va tornar a la meva vida de la mateixa manera que n’havia marxat, intempestivament, sense avisar, com si allò fos la cosa més natural del món.

divendres, d’octubre 05, 2018

El silenci del far - Albert Juvany

El silenci del far - Albert Juvany
 

Potser la fugida era l’única cosa que els seus pares li havien ensenyat. Marxar per evitar enfrontar-se a les adversitats.


Durant anys hem fet com si mai hagués passat res. Com si no parlar d’una cosa la fes desaparèixer. Sempre he viscut envoltada de silencis. Els de la meva família i els meus.


No era habitual que cap company de classe se li acostés si no era per fer-ne befa, sobretot quan l’enxampaven parlant sola. Hi havia un grupet de tres o quatre nois que es comportaven com cretins.


Després de tant de temps lluitant per oblidar, per què hauria de tornar al passat i voler trobar les respostes a què havia renunciat? No havia estat fàcil créixer sabent que els pares l’havien abandonada.

dimarts, de setembre 25, 2018

Abans que el teu record torni cendra - Maria Escalas


 

Per què quan ets humiliat et sents pitjor tu que la persona que ho ha fet malament?


Per més que passin ets anys, per més que esborrem ses petjades a sa pols, alguns records cremen com calius.


Tan fàcil que seria si tots fóssim capaços de conformar-nos amb el que tenim a prop en lloc d’enyorar el que no serà.

dissabte, de setembre 15, 2018

Una dona d'aigua - Núria Esponellà

Una dona d'aigua - Núria Esponellà

La vida s’ha d’aprofitar, no tothom ho recorda, això. Moltes persones només pensen a fer diners i prou…


Encara no havia fet deu passos va sentir que parlaven d’ell. No va captar res més perquè parlaven fluix i ell seguia allunyant-se’n. La gent té el vici de ficar-se a la vida dels altres com si no tingués prou feina amb la seva.


He anestesiat molts desitjos, però ja no em vull enganyar més sobre els meus sentiments.

diumenge, de juliol 15, 2018

Un vestit curt... Jeroni Muñoz

 

El tap d’aquell nou silenci va propiciar una caixa anaeròbica on els bacteris dels rancors i el llevat dels records van fer créixer una nova massa que tots notaven com creixia però cap d’ells no gosava tastar.


Davant de tota aquella fotuda realitat, el seu voluntariat representava una fugida. Una alienació dels problemes i de la presó on se sentia reclosa quan era a casa.


L’amor també pot ser una esclavitud. Es pot estimar a algú que no et convé. O, fins i tot, estar enamorada d’algú que no et fa feliç.


Es va acotar davant d’aquell nano encara embadalit a qui tenia totalment seduït, i el tibava, aferrant-lo de les mans. Sense saber-ho, estaven començant una aventura que els marcaria per sempre.

dissabte, de juny 30, 2018

Estimada Mathilda - Susanna Tamaro

Estimada Mathilda - Susanna Tamaro - Traducció d'Antoni Garcia

En els llibres que escric sempre hi ha una recerca que es basa en els sentiments, en allò que dóna sentit, fonament i riquesa a la vida. Mai no m’ha interessat parlar del xiuxiueig superficial de les tafaneries, la paròdia trista i degradant del sentimentalisme que ens aclapara contínuament.


Què és el bonisme? Si he de ser sincera, no ho sé, no en tinc ni idea. Com tots els «ismes», pertany a una categoria de pensament que és totalment aliena a la meva manera de ser.


La destrucció és sempre el camí més curt: per matar, n’hi ha prou de prémer un gallet; per no matar, hem de fer l’esforç enorme de provar d’entendre’ns. Hem de netejar els cors, ens hem d’acostumar a comprendre els altres en comptes de jutjar-los, hem de deixar de tancar-nos i hem de començar a obrir-nos, no hem de viure la pau com una idea, sinó com el ritme mateix de la vida.


Qui no em coneix personalment, es pensa que sóc una dona tancada, neuròtica, intolerant. Sempre m’he preguntat d’on prové aquest equívoc. Qui sap, potser la causa és la tendència a confondre la discreció amb la misantropia, l’espiritualitat amb l’egoisme, la seriositat amb la insociabilitat. O potser la raó és que he separat clarament la imatge pública de la privada, i això no s’ajusta a les regles del joc.


Mai no he cregut en les revolucions ideològiques, però sí que crec profundament en les revolucions quotidianes. Què és una revolució quotidiana? És la transformació que faig en la vida en el moment que m’adono que em comporto d’una manera que pot perjudicar algú altre o el futur d’aquesta Terra maltractada.

dilluns, de juny 25, 2018

25 anys de la revista La Veu de Torre Llobeta

 

El passat dijous 21 de juny es van celebrar els vint-i-cinc anys de la revista La Veu de Torre Llobeta, editada pel Grup de Dones en Forma de Torre Llobeta. El primer número de La Veu es va publicar el juliol de l’any 1993 i constava de dues pàgines. Actualment, publicat el número 70, la revista compta amb 30 pàgines gràcies a les aportacions de tots els col·laboradors que ho fan possible.

La celebració dels vint-i-cinc anys va tenir lloc al Centre Cívic Torre Llobeta i va començar amb un concert d’un grup de cantaires de la coral Vozes, un projecte que treballa per la integració a través de la música. Tot seguit es va presentar el número 70 de La Veu i finalment hi ha va haver un berenar per a tots els assistents al pati del Centre Cívic.

La meva col·laboració a la revista La Veu és recent, des del desembre del passat 2017, en què va sortir publicat un microrelat a l’edició número 69. En aquest número especial del vint-i-cinquè aniversari hi he publicat un altre relat breu. Per mi és un plaer col·laborar a La Veu a través de les meves paraules. Espero que continuem sent moltes veus a expressar-nos i puguin tenir lloc més celebracions.

Comparteixo doncs el microrelat publicat a l'últim número de La Veu. 

 

RIALLES COMPARTIDES

Dreta davant del mirall la Cristina comença a riure; primer forçadament, però de seguida sorgeix aquell riure espontani i natural. Es posa a fer ganyotes, emet sons de tot tipus i mou els braços enèrgicament. Les riallades esdevenen escandalosament sorolloses i autèntiques. S’estira a terra i agafa tots els coixins de la sala, els col·loca en cercle i arrepenja el cap damunt d’un d’ells. Tombada còmodament, pronuncia les vocals del seu nom: i, i, a; segueix amb les consonants: c, r, s, t, n; i acaba cantant el seu nom complet, inventant diferents melodies. Seguidament, es posa de panxa enlaire i mou les dues mans amb moviments del tot estrambòtics mentre deixa anar, ben fort: ha, he, hi, ho, hu. Fins que arriba un moment que no pot continuar perquè el riure l’ha envaït completament.

Un altre cop dreta davant del mirall, després d’uns quants sospirs que l’han ajudat a treure totes les tensions, la Cristina nota dins seu un veritable alleugeriment. La pràctica que acaba de realitzar és només un assaig de la classe d’aquesta tarda. Els coixins, que encara són a terra, seran ocupats per persones; cada una d’elles recolzarà el seu cap a l’abdomen de l’altra i les rialles inundaran la sala. La sessió de risoteràpia esdevindrà, un cop més, una autèntica diversió.
La Cristina estima la seva professió, riure en grup aporta un veritable benestar als qui hi participen i també a ella mateixa. Sens dubte, la risoteràpia fa viure grans estones farcides de bon humor.


Podeu llegir la revista La Veu de Torre Llobeta clicant en el següent enllaç: Número 70 La Veu. 


divendres, de juny 15, 2018

El nostre pitjor enemic - Jesús M. Tibau

El nostre pitjor enemic - Jesús M. Tibau



El nostre pas mai no és neutre i modifiquem, potser de manera irreversible, el significat del camí; ignorar aquest poder és un recurs infantil o covard.


Potser aprofita aquestes escletxes d’autoritat per imaginar-se important, per alimentar la il·lusió que el món gira per complaure’l; simular tenir el poder a les mans és una manera antiga d’amagar febleses.


El buit té una força desesperada, i quan t’agafa no et deixa anar, com un nàufrag; que tu també t’enfonsis no és el seu problema.


Trencar un vell costum pot fer-te dubtar, perdre l’equilibri que t’aguantava dalt del fil. Per a alguns la vida és un camí; per a altres, una corda fluixa; i ell sempre ha patit l’estrany vertigen del trapezista.

dimarts, de maig 22, 2018

Teixint sentiments

Un Sant Jordi més, llibres i roses vesteixen els carrers i places de pobles i ciutats. Com cada diada, surto a passejar a primera hora del matí i, sense aglomeracions, puc badar amb calma per les parades. Al cap d’una hora torno a casa amb una bossa plena de lectures i, asseguda davant de l’escriptori em poso amb la meva rutina, la meva passió: agafo paper i ploma i començo a escriure. Després de rellegir i retocar, em sento orgullosa del meu poema, inspirat per aquest dia ple de lletres i olor de vida.

Al menjador, la mare seu al balancí. Contemplo com les seves mans arrugades teixeixen un jersei.
–Ja has escrit, Alba? –em pregunta alçant la vista.
–Sí, mare –responc mentre li atanso el full amb els meus versos.
–Lluita pel que t’agrada, Alba –em diu tot seguit mentre una llàgrima li regalima galta avall–. Escriu. Potser algun dia hi haurà llibres teus als aparadors de les llibreries, a les lleixes de les biblioteques. No deixis d’expressar tot allò que portes dins.
M’apropo al seu costat i li faig un petó. No acostumem a parlar dels nostres sentiments i mai no tenim converses profundes, però sabem què s’amaga en els nostre silencis, què hi ha dins les nostres mirades. I per sobre de tot, allò que més reconec en l’esguard de la mare és tot l’amor que té per donar.


Text presentat al 6è Concurs de relats breus de Regió 7, escollit entre els deu finalistes de 34 obres presentades.

Enllaç notícia: http://www.regio7.cat/diada-sant-jordi/2018/05/18/manresana-paula-rubiralta-guanya-6e/476627.html

Enllaç relat ‘Teixint sentiments’ publicat a la web de Regió 7: http://www.regio7.cat/diada-sant-jordi/2018/05/07/teixint-sentiments/474428.html

Enhorabona a les guanyadores i a tots els finalistes i participants.

dissabte, d’abril 28, 2018

Ruta de les ermites romàniques de Marganell

 
Sant Jaume - Castellbell i el Vilar

 
 

 

 
 
Sant Cristòfol - Castellbell i el Vilar  

 
 
Sant Esteve de Marganell