Última entrada de l'any 2020 amb la meva col·laboració a la revista La Veu de Torre Llobeta, que arriba a la setanta cinquena edició. Un projecte coordinat per l'Associació de Dones en Forma amb el suport del Centre Cívic Torre Llobeta. La revista consta de diverses seccions fetes amb aportacions de col·laboradors, alguns de forma estable i d'altres de puntuals.
Un plaer contribuir a La Veu, cada semestre des del desembre de 2017, amb les meves aportacions de relats breus. Comparteixo el text publicat en aquest darrer número, el 75.
Podeu llegir la revista La Veu de Torre Llobeta en el següent enllaç: La Veu número 75
UNA AMISTAT ESPECIAL
Fa unes setmanes ha arribat un nou company a casa. Petit i mogut, no para quiet en tot el dia. Juga amb ninos i pilotes
que per ell són com un tresor. Les agafa ben fort perquè no les hi prengui, i
com que jo ja soc una mica vell em dedico a mirar-me'l des d'un dels meus
racons preferits: una cadira al costat d'una finestra del menjador. M'agrada
notar l'escalfor dels raigs de sol i observar les plantes. Quan era petit, jo
també havia fet algunes entremaliadures i més d'un cop havia llençat totes les
torretes per terra.
Mica en mica m'he anat acostumant a la
presència d'aquest company tan bellugadís, i ja que hem de conviure sota el
mateix sostre, el millor és que compartim una bona amistat. De totes maneres li
he ensenyat algunes normes i especialment la principal: jo ja fa temps que visc
aquí i m'ha de tenir respecte. Si compleix aquest pacte jo puc ser per ell més
que un amic, el seu confident. Crec que ho està entenent, ja que el meu
territori és sagrat i hi ha espais que no deixo que se'ls faci seus. Per
contra, a mi m'agrada provar tot allò que és d'ell; com el seu llit, que és més
espaiós i m'agrada estirar-m'hi i respirar la seva olor.
Després d'aquestes primeres setmanes de
coneixença i adaptació, avui estàvem cada un a una punta del sofà i, a poc a
poc, ens hem anat acostant fins que els nostres cossos s'han tocat.
–Bup bup! –ha bordat de cop i volta.
Els seus
lladrucs m'han fet enfadar, l'he bufat i m'he apartat. Quan
s'ha adonat que me'l mirava de forma acusadora, amb la cua i el llom alçats, he
llegit en la seva mirada com em suplicava perdó. He tornat al seu costat, fregant el seu pèl, i
com a bon gat i bon gos, ens hem quedat abraçats, units per un únic sentiment.
