dijous, d’abril 30, 2020

Els desorientats - Amin Maalouf

Els desorientats - Amin Maalouf - Traducció d'Anna Casassas

 

En una societat com la nostra, la vergonya és un instrument de la tirania. Si els homes i les dones poguessin parlar obertament de les seves relacions, dels seus sentiments, del seu cos, tota la humanitat estaria més satisfeta, seria més creadora.


Cada cop hi ha més gent que substitueix la moral per la religió. Et parlen de lícit i d’il·lícit, de pur i d’impur, i amb citacions que ho demostren. Jo trobaria millor que primer es preocupessin de què és honest i de què és decent. Com que tenen una religió, es pensen que no cal que tinguin cap moral.


Un minoritari prefereix callar la seva diferència més que no pas exhibir-la o fer-ne una bandera. Només es mostra al descobert quan el posen entre l’espasa i la paret, cosa que, d’altra banda, sempre acaba passant.


Cadascú ha de poder decidir si té ganes de dir qui és o no, i davant de qui, i amb quines paraules. Els que volen fer-te fer declaracions intempestives no són amics. La gent decent no t’atabala. Es limiten a ser amics teus, o companys, o alumnes, o veïns.

diumenge, d’abril 05, 2020

Mil sols esplèndids - Khaled Hosseini

Mil sols esplèndids - Khaled Hosseini - Traducció de Beatriu Cajal

En aquell moment la Mariam no ho va entendre. No sabia què volia dir la paraula harami (bastard/a). Tampoc no era prou gran per entendre la injustícia, per veure que són els creadors dels harami els que són culpables i no els mateixos harami, que només són culpables d’haver nascut.


Recordava que la Nana havia dit una vegada que cada floc de neu era un sospir emès per una dona ofesa en algun racó de món. Que tots els sospirs anaven cel amunt, eren recollits als núvols i llavors es dividien en peces minúscules que queien silenciosament sobre la gent. «Com a recordatori de com pateixen les dones com nosaltres», havia dit, «com suportem en silenci tot el que ens cau al damunt».


No era fàcil, tolerar que li parlés d’aquella manera, tolerar els seus menyspreus, com la ridiculitzava, els insults, i com li passava pel costat, com si fos només un gat. Però després de quatre anys de matrimoni, la Mariam veia clarament fins a quin punt podia aguantar una dona quan tenia por. I la Mariam tenia por. Vivia en la por dels seus canvis d’humor, del seu temperament volàtil, de la seva insistència a conduir diferències d’opinió banals fins a la confrontació. Enfrontaments que, de tant en tant, resolia a cops de puny, amb una bufetada, una puntada de peu i, a vegades, intentava esmenar-los amb disculpes poc sinceres.