La Veu de Torre Llobeta - Número 77

Un cop més col·laboro a una nova edició de la revista La Veu de Torre Llobeta am una breu història. Us convido a llegir la revista on trobareu relats, poemes, informació sobe projectes que es porten a terme a Torre Llobeta, humor, passatemps... 

Comparteixo a continuació el relat publicat a l'edició número 77 i al final del text hi trobareu l'enllaç a la revista, amb aquesta portada tan maca.

---

ÀNIMA DE SOMRIURES

Arriba a casa i comença a treure’s el maquillatge del rostre. De fons li arriben les notícies a la televisió: conflictes polítics i bèl·lics, violència de gènere, incivisme, pandèmia, apunyalaments al mig del carrer a plena llum del dia... fets negatius i desesperançadors. Segurament, per això, en Narcís va escollir la seva feina. A ell li agrada repartir felicitat i especialment fer riure. El món necessita més humor, i també més amor. L’ésser humà hauria d’estimar més en lloc d’odiar tant; està convençut que si fos així tot aniria millor, tot seria diferent. Per això, en els seus espectacles com a pallasso, a més de provocar somriures, li agrada transmetre valors com la generositat, l’empatia, l’ajuda mútua i la diversitat. A l’actuació que ha ofert aquesta tarda grans i petits s’han divertit escoltant amb atenció les seves històries i, sap que un dia més, ha fet gaudir i ha gaudit contemplant les cares d’alegria dels nens i els adults que els acompanyaven. Quan ha acabat l’espectacle són molts els qui s’han acostat a saludar-lo, i com en altres ocasions una nena li ha donat un tros de paper que ell s’ha guardat a la motxilla. 

Ara que ja s’ha tret el maquillatge s’asseu al llit i llegeix les paraules que li han dedicat:

“Gràcies per aquests bons moments, quan sigui gran vull fer el mateix que tu”.
Un gran somriure intern se li dibuixa, una flama d’emoció s’encén dins seu. Un senzill missatge que dona sentit a la seva tasca i l’empeny a continuar creient en els seus valors. Agafa la capsa de l’escriptori on guarda més notes que contenen frases similars. Retalls d’emocions, d’alegries, de felicitat. Retalls de vida.

---

Podeu llegir la revista La Veu de Torre Llobeta en el següent enllaç: La Veu 77

El silenci - 21 claus japoneses de la felicitat

Shizukesa - El silenci

El silenci és un dels tresors personals, un dels millors regals que ens podem fer. En un món de soroll constant, de màquines que emeten sons sense pausa, d'aparells electrònics sempre connectats, de cotxes i sirenes, de contaminació acústica i converses sense fi, buscar la quietud sembla cosa de gent estranya o inadaptada. Sí, el silenci té mala fama, però és una font de riquesa personal i de plenitud. I el soroll és font segura d'angoixes i desequilibri.

En els darrers anys, moltes universitats i institucions han elaborat estudis científics sobre els avantatges que ens aporta el silenci. En ells s'hi destaca que el soroll alt provoca ansietat, tensió i estrès, i augmenta la pressió de la sang, la qual cosa malmet el cor. Davant d'això, el silenci ens calma, fa descansar el cervell, augmenta la concentració i la creativitat, i ajuda a reforçar el sistema immunològic.

 

Immersos en un món en què cal omplir-ho tot, també ens sentim obligats a omplir el silenci. Quants cops, només aribar a casa, engeguem la televisió o la ràdio només per ocupar aquest silenci amb soroll? Quants cops ens han convidat a un llon on hi ha la televisió engegada, simplement per evitar el silenci?

Hi ha moltes persones que se senten incòmodes en silenci: si estan soles, perquè senten una espècie d'inquietud, temor o soledat; i, si estan acompanyades, perquè tenen por que es creï una situació de buit i incomoditat, de no saber què dir i, per evitar-ho, es llencen a parlar sense pensar o a buscar paraules i soroll en els altres o en els electrodomèstics. 

Quan ens envoltem de soroll no ens queda espai per a la instrospecció, per escoltar-nos, per deixar que el cervell sigui lliure i pensi el que vulgui. O, simplement, perquè descansi. I això és negatiu per al nostre cor i el nostre cervell. I és perjudicial per a la nostra calma i el nostre camí a la recerca de la pau i la felicitat. Si el cervell pogués parlar-nos, ens diria que el deixéssim descansar, que apaguéssim el mòbil, la televisió i les xerrades perquè sí.

 

Com tot allò que condueix al que busquem, costarà un esforç inicial Però cal que vencem aquestes reticències, els prejudicis i els temors, i atrevir-nos-hi una mica. No és difícil un cop es comença, i els beneficis que notem ens ajudaran a avançar des del primer moment.

Comencem a poc a poc, provant de no engegar la televisió quan arribem a casa. Quedem-nos una estona a soles sense soroll, no fa falta que fem exercicis de relaxació ni meditació. Estiguem una estona sense música ni paraules externes. Descobrirem que el cos es relaxa i que, curiosament, els sentits s'engrandeixen. No és que es desenvolupin, sinó que es relaxen i es tornen més perceptius. Paradoxalment, estar en silenci ens ajuda a escoltar millor cada so... i, sobretot, a escoltar millor la nostra veu interior. 

Tenim moltes coses a dir-nos, sense ni tan sols pensar-les, i habitualment les tapem i no les deixem sortir: no ens escoltem, no sentim el que el nostre cervell pensa, el que la nostra imaginació vol imaginar.

Fem un altre exercici: en un ambient sorollós, tractem de desconnectar, d'abaixar la potència de la nostra oïda, d'imaginar que totes les veus i sons s'han fet mínims i no ens interfereixen.

I, més endavant, busquem la tranquil·litat, la trobada del silenci. Anem a una habitació on no arribin les veus i practiquem el silenci. Veuràs que bonica que és la seva veu.

A partir d'avui, regala't cada dia una estona de silenci: veuràs que és tan gratificant i enriquidor com una xerrada.

---

Tercer i últim dels conceptes que he triat del llibre "21 claus japoneses de la felicitat", de Miyuki Yoshimura. Podeu llegir i/o escoltar "Escoltar i entendre" i "Humilitat i modèstia" a les dues publicacions anteriors. I la resta de claus les podeu descobrir al llibre. En general ha estat una lectura interessant, amena, amb bons consells. Hi ha conceptes que sembla que hauríem de tenir clars però a l'hora de posar-los en pràctica se'ns escapen. És qüestió d'anar-hi treballant i interioritzant.

Humilitat i modèstia - 21 claus japoneses de la felicitat

Kenkyo - Humilitat i modèstia

 

Quan som nens al Japó ens expliquen fàbules que trasnmeten valors tradicionals. Si hagués de definir les principals característiques de l'esperit japonès, sens dubte una d'elles seria el comportament humil. Això no vol dir que tots els japonesos siguin modestos ni que, al llarg del temps, aquesta virtut hagi perdut part de la seva influència per l'empenta dels nous costums i la globalització. El que està clar és que actuar de forma modesta, comportar-se amb humilitat, ens ajuda a assolir tranquil·litat a la vida, quelcom fonamental per ser més feliços. N'hi ha prou en pensar que l'origen del comportament humil va sorgir per garantir la pau als pobles.

Expliquen alguns sociòlegs que la modèstia al Japó va aparèixer a les societats rurals, com a forma d'evitar conflictes als llocs on hi havia nombrosa població, que vivia molt propera i en contacte diari amb els altres. Si tothom es comportava amb humilitat, sense presumir de les terres que tenia o d'haver aconseguit una gran collita, els conflictes disminuïen. Si les persones més afavorides, en lloc de burlar-se dels altres, ajudaven els menys afortunats i els tractaven com a iguals, els problemes eren menors La clau era no destacar, no cridar l'atenció ni presumir.

Una dita molt coneguda afirma que el clau que sobresurt aviat serà aixafat pel martell. Al contrari que a altres societats, on els nens se'ls inculca des de ben petits el valor de destacar, a nosaltres ens ensenyen a casa i a l'escola, a no presumir: a no mostrar, si en tenim, més talent, més diners, més bellesa o millor fortuna.

 

Com pot ajudar-nos la modèstia a ser més feliços? De diferents maneres. És possible que a tots ens agradés tenir més diners, però un cop tenim el necessari per viure, no serà això el que ens farà viure en plenitud. Si ens dediquem a buscar més diners per aconseguir un cotxe més potent i cridaner, o per tenir un armari ple de vestits de marca, malgastarem el nostre temps i el nostre cervell: posarem totes les nostres forces a aconseguir i aconseguir, i deixarem en un segon pla allò essencial: viure en pau i amb alegria. Qui no coneix a persones que tenen molts béns i no són felices?

Assolir un estat d'harmonia, cultivar els ingredients que ens fan feliços, requereix un esforç, i si dediquem aquest esforç i aquest temps a buscar diners, potser ens farem rics, però perdrem la nostra oportunitat d'aconseguir allò que busquem.

De la mateixa manera, cal evitar la presumpció. I no només material, també intel·lectual. Segur qeu tots coneixem situacions com aquesta: una persona entra en un espai públic o un sopar familiar i es fa amb la conversa. Corregeix a tothom amb el seu coneixement i demostra com n'és de cult i tot el que sap. Quan se'n va, tothom respira tranquil i se n'alegra que se n'hagi anat.

Igualment, tots sabem que mostrar fortuna, econòmica i d'altres tipus, provoca enveja. I l'enveja no és una bona companya. No és bo ni patir-la ni que altres la sentin cap a nosaltres. Perquè provocar-la? És millor viure com si tinguéssim menys del que tenim, encara que avui se sol fer el contrari; aparentar –i fins i tot endeutar-se per aconseguir objectes– és triplement dolent: ens fa perdre temps de vida feliç i ens condueix pel camí erroni; fa que els altres ens envegin i ens desitgin el mal; i fins i tot pot fer que els deutes se'ns mengin. Siguem intel·ligents, vivim amb menys i mostrem menys. 

---

Segon dels conceptes que he triat del llibre '21 claus japoneses de la felicitat', de Miyuki Yoshimura. Igual que "Escoltar i entendre", la "Humilitat i la modèstia" també són dos valors bàsics i necessaris per anar per la vida.

Escoltar i entendre | 21 claus japoneses de la felicitat - Miyuki Yoshimura

Haragei - Escoltar i entendre

Si hi ha una idea japonesa que resulti estranya i incomprensible als occidentals, aquesta és el haragei. És a dir, l'intercanvi d'opinions i sentiments sense expressar-los amb paraules evidents. A Japó estem acostumats a escoltar els altres abans d'emetre una opinió clara o rotunda, tant en l'àmbit familiar i en les relacions socials com a la feina. «Llegir l'aire» abans de parlar i dir les coses de forma indirecta i subtil forma part de la nostra cultura. 

Qui no ha assistit, a la televisió, a una reunió amb amics o a un sopar, a discussions que no porten enlloc, on els participants tenen les seves idees clares i, en lloc d'escoltar les opinions de l'altre, repeteixen a crits, una vegada i una altra, la seva pròpia?

Per més satisfets que estiguem del nostre coneixement d'un tema, escoltar altres punts de vista i altres plantejaments sempre és enriquidor. Potser aprenguem i descobrim alguna cosa que no sabíem. Potser, simplement, descobrim els motius que impedeixen als altres arribar al vertader assumpte que es tracta.

Escoltar els atres enlloc de parlar sense pausa, a més d'evitar-nos estrès i ensenyar-nos alguna cosa, és una forma de respectar els altres. Si un crida, l'altre crida més; si algú no escolta, l'altra part es torna més sorda. 

Escoltar és una forma de respecte. I respectar els qui ens envolten ens ajuda a comprendre'ls i a ser més empàtics. I fa que millorem les relacions amb els altres, cosa que ens genera tranquil·litat. Quan cridem, el cor s'accelera, quan callem, descansa.

Escoltar és el primer pas per comprendre. I comprendre és el primer pas per aprendre.

Escoltem, obrim la nostra oïda i les nostres orelles de l'ànima i de la ment. Sentim el que la vida ha d'explicar-nos: el món. És a dir, les persones i allò que ens envolta. La natura ens parla cada dia, però a vegades no volem posar-hi atenció. Ens parlen la pluja i l'aire, el riu i les muntanyes, els arbres i els deserts. I fins i tot les ciutats: un edifici que brilla al capvespre, un aparadodr cuidat, un forat a l'asfalt.

Escoltar al mitjà que ens envolta ens fa sentir millor i ens ajuda cada dia: si estem oberts a la seva veu, aquest esvoranc no farà que caiguem; si escoltem la nostra companya de feina, podrem descobrir un lloc preciós que ha visitat.

Si posem atenció cada dia en llevar-nos i en sortir de casa, veurem la vida d'una altra manera. Siguem receptius, siguem sensibles a tot allò que el món ens ofereix, de forma gratuïta.

Cada cop que despertem, pensem en la fortuna de poder descobrir tot allò que el dia vol ensenyar-nos i entregar-nos.

---

Primer dels conceptes que he triat del llibre '21 claus japoneses de la felicitat', de Miyuki Yoshimura. 

Bàsic i necessari portar a la pràctica el haragei si volem ser millors persones i mostrar respecte i empatia cap als altres i les diferents formes d'opinió i de veure les coses.

De les 21 claus n'he triat tres, a les següents publicacions compartiré les altres dues.

Estels | Lletres i fils

Passegem, un cop més, per aquests carrers empedrats, solitaris i silenciosos. Fa una tarda freda de desembre però dins nostre l'escalfor ens acompanya. La nostra mirada es dirigeix a cada detall que no deixem escapar, tot i que coneixem cada racó d'aquest pintoresc poble que visitem tantes vegades. Contemplem també els tions que cada any llueixen per les festes nadalenques.

Enfilem el carrer de la Muntanya fins a dalt de tot, on seiem en un dels bancs de la placeta. Agafo la mà de la Mariona, l'altra me l'emporto a la panxa.

–La noto bellugar-se –dic a la Mariona.

–Està revolucionada –confirma posant-me la seva mà a la panxa.

Totes dues somriem. Comença a fosquejar i davant nostre el llum d'un fanal s'encén. I l'estel, present en aquestes dates, també. Després d'observar-lo fixament uns instants se m'il·luminen els ulls.

–I si li posem Estel? –proposo alegrament.

–Sí! Per què no?! –respon entusiasmada la Mariona sense pensar-s'ho gens.

–Aquí ens vam conèixer –recordo amb tendresa.

–I aquí ens vam fer el primer petó.

–Estel, un nom molt bonic

–Quina bona pensada has tingut, Gisela.

–Aquí sempre ens passen vivències màgiques.

La Mariona i jo ens quedem abraçades amb la llum de l'estel que, davant nostre, il·lumina el carrer. Dins meu un altre Estel creix i, d'aquí uns mesos, posarà més llum a les nostres vides.

---

 

Aquesta és la meva aportació a la proposta Lletres i fils de desembre. 

https://nurialaroca.blogspot.com/2021/12/lletres-i-fils-desembre-2021.html

Lletres i fils | Desembre 2021

L'Estel de Mura

Arribem a l'última proposta de Lletres fils d'enguany amb aquesta imatge de l'Estel de Mura. Per si voleu saber d'on ve i us serveix d'inspiració us deixo l'enllaç a una entrada d'un altre blog on s'explica: https://percaminsdelbages.blogspot.com/2010/12/lestel-de-mura.html

L'Estel de Mura doncs presideix els carrers del poble per les dates nadalenques i m'ha semblat adient per a la proposta d'aquest desembre. La fotografia és de fa uns anys. 

Dit això, què us inspira? Poema, relat, carta, reflexió, haiku, tanka... el que vulgueu.

 

Aprofito per donar les gràcies a tothom qui ha participat a la proposta al llarg de l'any, feta amb l'objectiu d'ajudar a trobar inspiració per imaginar històries, escriure-les i gaudir-ne, sense cap tipus d'obligació. L'any que ve continuem!

I si és el primer cop que passeu per aquí i voleu fer un cop d'ull a les propostes anteriors cliqueu aquí.

 

Us animeu a participar?

---

 

PROPOSTES REBUDES:  

· Salluna: Llumetes

· Carme: Hi ha un estel...

· Artur: Les llumenetes de Nadal

· Núria: Estels

Marges - Roger Vilà Padró

Ell sobreviu en una comarca difícil. Jo només he d'asseure'm en una oficina i remenar un ordinador. Un pensament com aquest em ve sovint aquests darrers temps, i m'abalteix, noto un esfondrament dins meu, com si perdés les forces. No sé per què, però en moments així sols aconsegueixo alçar l'ànim pensant en les feixes, en la verdor, en la pedra seca, en la infinitud de formes i colors que llueixen els marges del país.

---

La vida té aquest punt apocalíptic quan t'allunyes de la gent i deixes que tota mena d'idees t'assaltin sense combat previ, sense que hi oposis cap resistència. Quants rius subterranis que desconeixem. Que fràgil que és el terra sota els nostres peus. Només a recer dels marges la vida esdevé calma, seguretat –si més no aparent. Recolza-hi l'esquena. Enterra-t'hi.

---

Tot ha estat dit, escrit, pintat. No cal tornar a escriure, tornar a pintar. Però ho fem. I saps per què? Perquè no tothom ho ha vist o ho ha llegit tot. Tu no trobaràs mai un tema nou, ni una manera diferent d'expressar-lo. En canvi, el que diguis sempre trobarà algun lector que se sentirà sorprès perquè no ha llegit mai abans una idea com la que tu expresses. Tu seràs el primer per a algú. Per tant, no et frenis, no t'aturis, escriu i busca el teu lector.

---

La solitud és una cosa que pots desitjar molt quan no la tens a l'abast però que se't pot fer bastant inimaginable quan en gaudeixes sense límits. No ho saps fins que no t'hi trobes.

Paraules que ajuden | Lletres i fils

Els llibres sempre han estat per a ell més que una passió, doncs gràcies a la lectura va trobar una forma de fer més suportable el món hostil en què estava immers. Va ser aquella època en què va estar malvivint en una barraca enmig d'uns horts, sense aigua calenta ni llum. Durant el dia anava a la biblioteca i llegia. Fins que unes pluges torrencials el van deixar sense sostre i va acabar al carrer, suportant les inclemències del temps, robatoris, desesperança...

Trobar aquella associació on podia dutxar-se, menjar i dormir va ser la seva salvació. Des d'allà van buscar-li feina i un pis, petit i acollidor, al costat d'una escola, la qual li va fer entrega d'un pupitre i una cadira que té a la seva habitació i on cada dia s'asseu per llegir i ara també per escriure. S'ha animat a narrar la seva pròpia història, a explicar les seves vivències. Vol que el seu testimoni serveixi d'ajuda i trencar estereotips sobre les persones que viuen al carrer.

---

La meva participació a Lletres i fils de novembre. És un text que havia escrit fa temps i que he modificat per ajustar-lo a la proposta. 

Negre i plata - Paolo Giordano

Traducció de Teresa Muñoz Lloret

Una de les innombrables coses que he après sobre la meva dona en deu anys de matrimoni és la mania d'aïllar-se en els moments de dolor. Es torna sobtadament inaccessible, no permet que ningú la consoli, m'obliga a estar-me allà, com un espectador inútil del seu sofriment –una esquivesa que alguna vegada he confós amb una manca de generositat.

---

A vegades tinc la impressió que la gent jove com nosaltres, educada sota el domini de la rígida coherència, a l'empara del rigor científic, patim més que no pas els altres: som massa conscients de la infinita propagació dels erros que es difonen pel món, entre individus i fets i generacions, però el fet de ser-ne conscients no significa que puguem fer-hi res.

---

Un dia agafa el cotxe i condueix durant molts quilòmetres, només perquè li ha vingut al cap el pa que couen en un forn de llenya de Giaveno. S'ha passat la vida negant-se capritxos d'aquesta mena en nom d'una conducta exemplar, per respecte a... per respecte a què? Ara s'aferra als desitjos, els invoca, perquè cadascun equival a una sacsejada de vitalitat que l'allunya una llarga estona de la idea desbordant de la malaltia.

Lletre i fils | Novembre 2021

Arriba un nou fil de Lletres i fils, proposta d'escriptura que trobareu en aquest espai el dia 2 de cada mes. Podeu consultar les bases i propostes anteriors clicant aquí.

En aquesta ocasió es tracta d'escriure un text, o més d'un si teniu inspiració i us ve de gust, que contingui les tres paraules de la imatge, podent utilitzar també els seus plurals. Relat, carta, reflexió, poema... el que vulgueu, de l'extensió que vulgueu també. 

Us animeu a participar-hi? 

---

 

PROPOSTES REBUDES:  

· Artur: Amors tímids

· Carme: Associacions

· Salluna: Ser pagès

· Carme: L'hort de la vostra vida

· Núria: Paraules que ajuden

Esperança | Relats conjunts

Un conte per anar a dormir - Fina Veciana

 

–Papa, m'explicaràs un conte? –demana l'Amal mentre mira per la finestra.

–Sí, avui em toca a mi, perquè la mama treballa.

–Aquesta nit no hi ha la lluna, però hi ha molts estels!

–I a tu t'agraden molt oi, els estels també?

–M'encanten! Quin conte toca, avui? Ja saps quin vull que m'expliquis –fa la nena apartant-se de la finestra i anant cap al llit.

–Aquell que t'he explicat tantes vegades i que no cal que busquem dins dels calaixos?

–Sí!!! Torna-me'l a explicar, baba! (*) 

L'Amal es fica al llit, es tapa i, amb atenció, escolta... 

 

Hi havia una vegada un lloc on vivien molts nens. Allà hi menjaven, dormien i també hi estudiaven. De tant en tant alguns nens se n'anaven i ja no tornaven. I és que marxaven a viure amb una família a un altre lloc, a vegades ben lluny. Aquest era el desig per a cada un d'ells, tenir uns pares. Entre aquests nens hi havia una nena que es deia Amal, i per a ella també va arribar el dia en què va conèixer els seus nous pares. L'Amal estava molt contenta, però també una mica trista perquè deixaria molts amics. Però va marxar a un altre país, a una nova casa on tot era desconegut per a ella, amb uns pares que mai havia tingut i on hauria d'aprendre dos nous idiomes... però això no va ser cap problema, ja que a l'escola va aprendre de seguida i va fer nous amics. Els seus pares van aprendre l'idioma d'ella i a casa parlen tres llengües. 

A l'Amal li agrada molt aquesta casa on viu, el que més l'entusiasma és mirar per la finestra de la seva habitació i contemplar embadalida la lluna i els estels. I també li agrada molt que li expliquin un conte cada nit, tot i que alguns dies s'adorm sense saber el final... 

I fins aquí el conte sobre l'Amal, un nom que significa esperança. Esperança que tot infant tingui una casa i uns pares que li donin amor.

L'Albert es mira la seva filla, que té els ulls tancats però somriu. L'acaba de tapar i li fa un petó al front.

–Leila saida, binti! (*)

–Bona nit, baba!

(*) baba - Una de les maneres de dir pare en àrab.

(*) Leila saida - Literalment significa nit feliç. S'usa per desitjar bona nit. 

(*) binti - La meva nena / Nena meva

---

 

La meva aportació a Relats conjunts: https://relatsconjunts.blogspot.com/2021/10/un-conte-per-anar-dormir.html

Mil bocins | Escribir jugando

Contemplo, amb un somriure, la meva col·lecció d'ampolletes de perfum. Totes diferents, cada una amb un detall especial. N'agafo una, la que em va regalar la besàvia.

–Ja hi som –pronuncio en veu alta– el nebodet l'ha tocat deixant-hi totes les ditades.

Vaig a la cuina a netejar-la i, de l'ensurt que m'enduc en entrar, faig un crit i l'ampolleta se m'escapa de les mans. Al costat de la nevera, un escarbat i una serp. Són de joguina, ho sé, però semblen tan reals... Em comencen a caure llàgrimes. Escampats per terra, mil bocins de vidres d'una ampolleta molt especial.

---

Proposta per a ‘Escribir jugando’ del blog de Lídia Castro Navàs: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui alguna cosa relacionada amb les empremtes dactilars. 

https://lidiacastronavas.wordpress.com/2021/10/01/escribir-jugando-octubre-21/

 

Pedres a la butxaca - Kaouther Adimi

Traducció d'Anna Casassas i Figueras

No volíem agafar més el Cous, l'autobús taronja destinat als estudiants. Havíem llegit en un diari que era propietat d'un ministre i que, quan fèiem servir aquell servei, contribuíem a fer-lo ric. A més, i la raó de debò era aquesta, aquells autobusos anaven plens de velles remugaires i d'aturats de mans llargues que hi pujaven de franc. S'hi posen còmodes. Se senten a casa, igual que el ramat d'ovelles o de vaques. Quina ràbia que ens fan aquests homes i dones que han triat per a nosaltres una vida sense colors, sense emocions, sense plaer.

---

La mare és fràgil. L'angoixa la domina, li envaeix les entranyes. La desperta a la nit. No ha aconseguit foragitar-la mai. S'imagina serps amagades als racons més foscos. Veu aranyes sobre seu. Intenta dibuixar el que sent. Fa espirals de contorns tremolosos. I ella atrapada al centre, en silenci. La meva germana li fa observar que uns contorns tremolosos són fàcils de trencar. La mare els accentua. No vol sortir de la por. És com un drama infinit, aquest cercle en el qual s'ofega.

---

No es deixa Algèria com es pot deixar un altre país. Cal molta força per dir adeu al bastó de l'avi guardat en un racó, al pare que ja està malalt, a la mare que plora. Quan vaig deixar la meva ciutat les meves rialles es van fer menys maques, menys fortes, menys sinceres. 

Va caldre anunciar la gran partença, aguantar els retrets dels homes i les murmuracions de les dones. Me'n vaig anar, un capaltard, mentre la gent honrada sopava. Vaig baixar l'escala per última vegada. No m'enduia res. Vaig prometre que tornaria aviat. No era cap mentida. Ignorava que no es torna. 

Somnis de tardor | Lletres i fils

Tardor a Sant Vicenç de Castellet

Sola i abandonada damunt d'un banc transcorren els minuts, les hores... una tardor més he tornat a caure i un fil de nostàlgia i recança s'apoderen de mi. Penso en totes les vegades que m'han trepitjat, que m'han apartat sense miraments i m'han fet miques fins acabar en qualsevol racó, que s'han burlat de mi o, simplement, no m'han sabut veure i m'han ignorat... però també tinc present com he après a aixecar-me i anar-me'n dels llocs on no soc benvinguda, com he après a allunyar-me de qui no em valora ni m'accepta com soc, i sé que totes aquests experiències formem part del meu procés de transformació.

Aquesta nit la pluja m'ha netejat, com en tantes altres ocasions i, exhausta pel pes de les gotes, ara em costa moure'm. Però ho faré i serà gràcies a l'ajuda d'un amic amb qui sempre puc comptar: el vent. Amb la seva força i la que surt del meu interior continuaré el meu viatge. El vent m'empeny a aixecar-me i a dansar tot escoltant les seves melodies, ell permet que em mostri amb tota la meva autenticitat i també em fa parar quan vull córrer massa.

Volaré en un cel sempre canviant i em retrobaré amb velles companyies: el sol, la lluna, el fred i la foscor, els estels... aniré a parar al terra sec d'un bosc immens i, després d'un temps de recolliment, acabaré tornant de nou a la meva estimada llar: les branques d'un arbre on, juntament amb més fulles, restarem plenes de vida fins a la pròxima tardor, quan tornarem a caure, sabent que aquesta és una nova oportunitat per reposar, mirar dins nostre i cercar nous somnis.

 

---

Aquesta és la meva proposta al Lletres i fils d'octubre, en què s'ha d'escriure un text que porti per títol 'Somnis de tardor'. Vols participar-hi?

Lletres i fils | Octubre 2021

Som a plena tardor, aquesta estació de paisatges que es tenyeixen de colors grocs, ataronjats, vermells... i la vuitena proposta de Lletres i fils gira entorn aquesta estació. Es tracta d'escriure un text que porti per títol "Somnis de tardor". Poema, relat, diàleg, reflexió... el que cadascú vulgui i l'inspiri aquest títol. I si voleu acompanyar el text amb alguna fotografia, dibuix, música... endavant!

Us animeu a somiar i a expressar els vostres somnis? Endavant doncs amb les propostes! 

Podeu consultar les bases i propostes anteriors clicant aquí

---

 

HI HAN PARTICIPAT:

· Salluna

· Carme 

· Núria

· Artur  

· Carme

· Roser

 

El pati blau | Relats conjunts

El pati blau, 1913 - Santiago Rusiñol

“A partir d'ara aquest serà el nostre lloc especial, lluny de totes les mirades, el nostre punt de trobada... el nostre pati blau. Envoltats de flors, arbres i d'aquest color que predomina a les parets i al cel d'avui, et prometo que t'estimaré sempre” ...i en el proper capítol...

–Quines cosetes que es diuen més dolces i quin amoooor tan tendre! –exclama en to de burla la Cinta mentre s'acaba el cafè amb llet– No sé com pots seguir aquestes sèries, Andreu!

–Doncs a mi m'agrada, què vols que et digui! –replica l'Andreu– Bons actors, cançons que fan posar la pell de gallina i uns paisatges preciosos. No em diràs que no és maco aquest pati tan blau?

–Tu ets un friqui del color blau, Andreu. Si només fos per tu tindríem tota la casa blava.

–És el color del mar, del cel... un color que transmet calma, pau...

–Tot el que tu vulguis, però a la vida s'hi han de posar més colors.

–Sí, dona, és clar que sí –fa l'Andreu mentre acaba d'esmorzar i es prepara per anar a la feina.

–I quants capítols porten ja de la sèrie aquesta? Falta gaire per acabar? –demana la Cinta desinteressadament.

–Aquesta és la quarta temporada, n'hi ha dues més de gravades.

–Mare meva! Això serà més llarg que un dia sense pa!

–Bé, me'n vaig a treballar Cinta. Abans d'anar a l'oficina aniré a comprar pintura per a la galeria, li fa falta una repassada, i el cap de setmana m'hi puc posar.

–I per casualitat no voldràs pas canviar el color, oi?

–Quines preguntes, Cinta! És clar que no canviarem de color! Tot i que podríem canviar la tonalitat i agafar un blau més fosc, com el del pati de la sèrie.

Un cop l'Andreu se n'ha anat la Cinta s'asseu al sofà i obre el llibre que està llegint. Al cap de sis pàgines el tanca. “Ai, no m'agrada, no l'entenc, el deixo per un altre moment”, pronuncia en veu alta. Llavors agafa l'ordinador, obre el buscador. L'últim dia es va quedar al capítol 109. N'hi falten uns quants per posar-se al dia i conèixer el passat dels personatges.

“Segona temporada. El pati blau – Capítol 110”.

 

---

Feia molt de temps que no participava a Relats conjunts, aquest pati m'ha inspirat: https://relatsconjunts.blogspot.com/2021/09/el-pati-blau.html

Disset pianos - Ramon Solsona

El món és ple d'homes i dones anònims, nobles, altruistes, persones que donen la mà a qui l'ha de menester amb la mateixa naturalitat amb què caminen, prenen un cafè amb llet o miren per la finestra del tren.

---

Caminar sola era una mena de ioga, una cura espiritual que la netejava per dins. Buscava la llum, la claredat d'idees que li faltava. Durant anys s'havia autoenganyat, evitava qüestionar-se el sentit d'una feina que, considerada cruament, consistia a facilitar la vida dels homes de negocis perquè fessin els negocis amb més voracitat. El mirall interior li mostrava una inconfessada por a la vellesa que representava la ratlla dels seixanta anys, cada vegada més propera. Es preguntava en quin moment havia començat a encadenar els enganys que no havia tingut la valentia d'afrontar.

---

Les bones obres es fan perquè surten del cor i l'única recompensa és l'alegria que et queda a dins.

---

És molt trist veure com et van despullant una casa que t'estimes tant... Quan es van endur el piano va ser com si em clavessin un punyal al cor. Un punyal que encara porto clavat. Sense el piano estic més sola, sola del tot.

---

Un jove que ho té tot a favor no és conscient dels seus privilegis. Quan vius envoltat de comoditats, la vida fàcil t'impedeix de posar-te en el lloc dels que pateixen, dels que passen fred, dels perseguits.

Tastant el cel - Ibtisam Barakat

Explico als meus amics de lletra coses sobre l'institut, els professors, els estudis. Descric les estacions, la terra, les collites de blat i olives, i les celebracions de l'Eid. També escric sobre la llengua àrab, i per això tradueixo moltes paraules i frases. Els explico que els verbs en àrab formen arrels que creen arbres de substantius i estructures compostes. An yaktub vol dir escriure. Maktoob vol dir una carta escrita. Katebah és una dona escriptora. Ala-katebah és una màquina d'escriure. Kitab és un llibre. Maktab és un escriptori. Maktabah és una biblioteca, el lloc on es troben llibres. Totes aquestes arrels surten de l'arrel verbal kataba. Crear paraules en àrab és com plantar un camp amb llavors, un hort d'arbres fruiters —els mots pengen de les vinyes com gotims de raïm, les fulles projecten ombres de significats a la terra.

---

El meu diari real s'escriu sense bolígraf ni paper dins del meu cap, amb una mà invisible a l'aire. Ningú no el trobarà mai. Quan la mare em diu que torni a casa, m'escric mentalment que a casa no m'hi sento enlloc. Vull caminar pels carrers després de les classes, caminar per sempre, marxar d'un món que no entenc, un món que em diu dia a dia que no hi ha cap lloc per a mi.

---

De sobte em vaig adonar del que la mare volia dir amb la paraula imaginar. Jo també podia imaginar. Parpelleja. Parpelleja. Podia veure tot el que volgués. No necessitava permís de ningú. Podia tancar els ulls i amagar-me a qualsevol lloc, en la meva imaginació, fent que els sons de la guerra fossin més llunyans i menys alarmants.

---

Coneixia la brisa que baixava de la muntanya i volava fins a les nostres finestres. Omplia les cortines d'una ballaruga diària i em besava la cara suaument. Gronxava els braços per deixar que la brisa em fes pessigolles, i per un moment em sentia lliure com un ocell, tastant el cel. Aquí tot era meu i em sentia a casa. Estirada en silenci, sabia del cert que no volia tornar a deixar aquest lloc.

Em parlen de llibertat | Lletres i fils

Em parlen de llibertat

les teves ales esteses.

M'ensenyen

que també puc volar.

Però jo soc l'altra,

aquella que passeja

per les aigües encalmades,

a vegades remogudes,

del seu llac interior.

Solitària i atenta,

contemplo com els altres

alcen el vol.

No em sento preparada,

encara, per obrir les meves ales,

tot i que cada cop 

hi soc més a prop.

I a poc a poc vaig fent camí

confiant que hi ha un lloc

per a mi a l'exterior del llac.

---

La meva participació al Lletres i fils del mes de setembre: https://nurialaroca.blogspot.com/2021/09/lletre-i-fils-setembre-2021.html

Lletre i fils | Setembre 2021

Després del descans durant els mesos de juliol i agost, retorna el Lletres i fils amb la setena proposta de l'any. Podeu consultar les bases i propostes anteriors clicant aquí.

Aquesta vegada amb una fotografia, que vaig fer al llac de Graugés, al Berguedà, ja fa uns quants anys. Veient aquesta imatge podeu escriure el que us inspiri: poema, relat, diàleg, reflexió... us hi animeu? Endavant amb les propostes!

---

 

PROPOSTES REBUDES:  

· Núria: Em parlen de llibertat

· Carme: En Potesfortes

· Salluna: Aparellar-se 

· Artur: Sur-re-a-liiiiis-me! .... que diria en Dalí

· Carme: Trobades matineres 

---

Il·lustració de la fotografia feta per Carme Rosanas, gràcies!

Pams | Els relats de la Carme

“Abans de formar part de la nostra entitat llegeix aquesta història, si us plau, i decideix si vols unir-te a nosaltres.”

Aquest missatge, escrit a sota d'una il·lustració on es veu un grup de persones mirant embadalides cap amunt i amb uns nassos molt llargs, està penjada al vestíbul d'entrada del local de l'Associació PAMS. A sobre d'una taula, un fulletó explica el perquè d'aquesta imatge.

«L'Associació fotogràfica PAMS va néixer l'any 2015 després que un grup de fotògrafs aficionats vam decidir crear-la per oferir cursos i tallers de fotografia així com organitzar exposicions benèfiques a favor de diferents projectes d'ajuda humanitària i animalista. A més, l'esperit de l'entitat sempre ha estat la cooperació i mai ens hem plantejat competir, així que des d'un principi vam deixar per escrit en els nostres estatuts que no promouríem cap concurs on, per exemple, s'hagués d'escollir quina imatge és millor.

PAMS realitzem, cada trimestre, un taller d'iniciació a la fotografia per conèixer els aspectes principals i bàsics de la càmera i, un cop finalitzat, els participants trien una o dues imatges que hagin fet durant el curs per exposar-les al nostre local i posar-les a la venda. Així doncs, cada tres mesos té lloc una exposició els beneficis de la qual es destinen a una entitat concreta.

Quina va ser la nostra sorpresa quan, en l'exposició corresponent al tercer trimestre de l'any 2018, hi va haver persones que ens informaven que les fotografies exposades eren de la seva autoria i no dels qui havien fet el taller amb nosaltres. I ens ho van demostrar ja que estaven publicades a les seves pàgines web, blogs o xarxes socials. Evidentment el primer que vam fer va ser disculpar-nos i canviar els noms a cada fotografia. Però vam voler anar més enllà. Quan algú s'inscriu en un taller demanem una fotografia digital mida carnet, així que vam agafar les fotografies de tots els plagiadors i en vam fer una composició allargant-los el nas a cada un d'ells. La imatge es va exposar al vestíbul del nostre local explicant els motius d'aquell muntatge i amb els noms i cognoms de cada plagiador, a qui vam convidar i, en saber-se descoberts, la majoria van sentir vergonya, alguns van demanar perdó i algun altre encara es va fer el milhomes expressant “tampoc n'hi ha per tant, només per agafar unes fotos”. Quins nassos! La fotografia la vam tenir penjada fins la següent exposició i llavors la vam canviar per aquesta il·lustració.

Com pots comprovar, a la nostra entitat no acceptem ni lladres ni pedants. En cas de detectar qualsevol plagi o irregularitat, no podràs formar part del nostre projecte.

Com hem esmentat a l'inici d'aquest escrit, tenim ganes d'ajudar i millorar la societat en què vivim, ni que sigui una mica. Som conscients que no és una tasca fàcil i que no aconseguirem grans canvis però, com diuen, els petits canvis són poderosos. I això només ho podem fer des de la honestedat, la humilitat i la transparència.

Si vols contribuir a construir cada dia un pam més de solidaritat, les portes de la nostra associació i dels nostres cors són obertes. Pas a pas, pam a pam amb il·lusió i ganes d'aprendre volem fer un món una mica menys hostil per uns quants. Posant-hi pams d'empatia, de comprensió, de bondat i esperança. Aquests són els lemes de l'Associació PAMS. Gràcies per la teva col·laboració.»

---

Aquesta és la meva proposta a 'Els relats d'estiu de la Carme', que publica cada any els mesos de juliol i agost al seu blog: https://carmerosanas2.blogspot.com/2021/08/relats-de-la-carme-del-mes-dagost-un.html

Memòries d'un amic imaginari - Matthew Dicks

Traducció de Mar Albacar i Morgó

No sé perquè tothom diu que en Max és tan complicat. A en Max l'únic que li passa és que les persones no li agraden de la mateixa manera que als altres nens. Sí que li agrada estar amb la gent, però d'una altra manera. Li agrada la gent a certa distància. Com més allunyat et mantens d'en Max, més li agrades.

---

La gent desconcerta en Max, per això li costa tant tenir-los a prop. La senyoreta Hume intenta ensenyar a en Max a jugar amb altres nens, per entendre el que volen dir quan són sarcàstics o fan bromes. En Max, senzillament, no ho entén. Quan els seus pares discuteixen, la mare diu que al seu pare els arbres no li deixen veure el bosc. Això és el que li passa a en Max, només que amb el món sencer. No és capaç de veure les coses grosses per culpa de totes les coses petites que li passen per davant.

---

És molt estrany ser un amic imaginari. No et pots ofegar, ni posar malalt, ni caure i obrir-te el cap, ni agafar una pneumònia. L'única cosa que et pot matar és que una persona no cregui en tu. Això passa molt més sovint que els ofecs, els cops i les pneumònies junts.

---

Tocar en Max seria el pitjor que podria fer. Tampoc seria convenient escridassar-lo. Seria com empènyer-lo al món interior en què de vegades es queda blocat. En comptes d'això, li parlo en veu baixa i ràpidament una vegada i una altra. Intento acostar-m'hi amb la veu. És com si li llancés una corda i li estigués demanant que s'hi agafés. De vegades, funciona i el puc treure abans no es bloqui i, de vegades, no funciona. Tanmateix, és l'únic que serveix.

---

Has de ser la persona més valenta del món per poder sortir cada dia i ser tu mateix quan a ningú no li agrada com ets.

Bressol de sentiments | Els relats de la Carme

Des de la finestra de la petita i acollidora casa on passa uns dies de vacances mira el paisatge que s'obre davant dels seus ulls: el riu, ample i amb petites onades, on algunes persones van amunt i avall, travessant-lo en caiac; el cel blau, arbres, els xiscles i xipolleig d'aigua des de la piscina... i és així, mirant aquest paisatge, com nota que una pluja de sentiments comença a brollar dins seu. Agafa llibreta i ploma. Deixa anar.

Sota un cel tenyit

d'un blau intens

el riu s'eixampla

i creix l'enyor

que batega dins

la meva ànima.

Les meves mans

cerquen el tacte

d'aquelles mans

que ja mai més

s'agafaran vora

el riu en calma.

Avui la inspiració ha sorgit contemplant un gran riu; un dia qualsevol arriba passejant sota les fulles verdes d'un bosc espès, o des de l'espigó d'una platja solitària, admirant una posta... Els versos del poeta neixen en indrets plàcids i de gran bellesa, però el bressol on es gesten els poemes és dins seu, allà on els sentiments fan bategar la vida.

---

Aquesta és la meva proposta a 'Els relats d'estiu de la Carme', que publica cada any els mesos de juliol i agost al seu blog: https://carmerosanas2.blogspot.com/2021/07/els-relats-de-la-carme-quan-el-riu.html

La Veu de Torre Llobeta - Número 76

Una vegada més col·laboro a la revista La Veu de Torre Llobeta, projecte coordinat per l'Associació de Dones en Forma amb el suport del Centre Cívic Torre Llobeta.

A principis de mes vaig anar al Centre Cívic a buscar les tres últimes revistes en paper ja que amb la pandèmia no hi havia pogut passar abans. I tot i que es poden llegir en format digital també m'agrada guardar-les en paper. 

Us deixo la meva aportació d'aquesta darrera edició, la número 76, narrada per un protagonista ben especial. I us animo a llegir la revista ja que conté poemes, haikus, relats, humor i articles interessants sobre diferents temes.

---

ARBRE UFANÓS

El meu despertar comença amb el silenci trencat per un rajolí d'aigua. Davant meu un extens camp d'espígol vesteix el paisatge d'una calma incandescent. Coneixedor de les anècdotes que observo des del meu privilegiat indret i espectador de moltes vivències. Coneixedor de secrets inconfessables i testimoni de més d'una promesa.

Refugi d'escriptors que busquen inspiració, pintors que s'esforcen a plasmar la meva essència i fotògrafs que volen contemplar-me a través d'una pantalla o en un àlbum, al costat d'altres fotos revelades en paper.

Molt més que un tronc arrelat, hi ha qui m'abraça per impregnar-se de la meva energia i sentir l'afecte de la naturalesa. A la primavera i en temps càlid els ocells reposen damunt les meves branques. El vent mou les meves fulles, d'un verd intens a l'estiu i de colors ocres a la tardor. A l'hivern, completament nu, més d'una nevada m'ha glaçat el cor.

Alçat ufanosament, els dies transcorren entre sol o pluja, el xiuxiueig del vent i les veus que s'atansen al meu entorn. I sempre amb el murmuri constant d'aigua que, amb més o menys força, baixa de la font que em fa companyia eterna.

 

---

Podeu llegir la revista La Veu de Torre Llobeta en el següent enllaç: La Veu número 76

No aconseguireu el meu odi - Antoine Leiris

Traducció d'Oriol Sánchez Vaqué

Per descomptat, tenir un culpable a mà, algú a qui puguis adreçar la ràbia, és una porta entreoberta, una oportunitat d'esquivar el patiment. I com més odiós és el crim, més ideal és el culpable, més legítim és l'odi. Penses en ell per no pensar més en tu, el detestes per no odiar la teva vida, t'alegres de la seva mort per no somriure més als que queden.

---

Els moments més bonics de la nostra vida són els que no enganxem als àlbums de records. Tinc present tots aquells instants en què ens dedicàvem a estimar-nos. Creuar-nos amb una parella de vellets i voler-nos-hi assemblar. Una riallada. Un matí blanc mandrejant entre els llençols. 

Aquests moments més insignificants, en què no hi ha res a ensenyar, res a explicar, són els més bonics. Són els que omplen la meva memòria.

---

Divendres al vespre vau llevar la vida d'un ésser excepcional, l'amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. 

És clar que estic destrossat pel dolor, us concedeixo aquesta petita victòria, però serà breu. Sé que ella ens acompanyarà cada dia i que ens tornarem a trobar al paradís de les ànimes lliures, al qual vosaltres no accedireu mai.