Camins de vida

Un cop més col·laboro a una nova edició de la revista La Veu de Torre Llobeta am una breu història. Us convido a llegir la revista on trobareu relats, poemes, informació sobe projectes que es porten a terme a Torre Llobeta, humor, passatemps...  Comparteixo a continuació el relat publicat a l'edició número 77 i al final del text hi trobareu l'enllaç a la revista, amb aquesta portada tan maca. ÀNIMA DE SOMRIURES Arriba a casa i comença a treure’s el ma quillatge del rostre. De fons li arriben les notícies a la televisió: conflictes polítics i bèl·lics, violència de gènere, incivisme, pandèmia, apunyalaments al mig del carrer a plena llum del dia... fets nega tius i desesperançadors. Segurament, per això, en Narcís va escollir la seva feina. A ell li agrada repartir felicitat i espe cialment fer riure. El món necessita més humor, i també més amor. L’ésser humà hauria d’estimar més en lloc d’odiar tant; està convençut que si fos així tot aniria millor, tot se

Shizukesa - El silenci El silenci és un dels tresors personals, un dels millors regals que ens podem fer. En un món de soroll constant, de màquines que emeten sons sense pausa, d'aparells electrònics sempre connectats, de cotxes i sirenes, de contaminació acústica i converses sense fi, buscar la quietud sembla cosa de gent estranya o inadaptada. Sí, el silenci té mala fama, però és una font de riquesa personal i de plenitud. I el soroll és font segura d'angoixes i desequilibri. En els darrers anys, moltes universitats i institucions han elaborat estudis científics sobre els avantatges que ens aporta el silenci. En ells s'hi destaca que el soroll alt provoca ansietat, tensió i estrès, i augmenta la pressió de la sang, la qual cosa malmet el cor. Davant d'això, el silenci ens calma, fa descansar el cervell, augmenta la concentració i la creativitat, i ajuda a reforçar el sistema immunològic.   Immersos en un món en què cal omplir-ho tot, també ens sentim obligats a omplir

. Kenkyo - Humilitat i modèstia   Quan som nens al Japó ens expliquen fàbules que trasnmeten valors tradicionals. Si hagués de definir les principals característiques de l'esperit japonès, sens dubte una d'elles seria el comportament humil. Això no vol dir que tots els japonesos siguin modestos ni que, al llarg del temps, aquesta virtut hagi perdut part de la seva influència per l'empenta dels nous costums i la globalització. El que està clar és que actuar de forma modesta, comportar-se amb humilitat, ens ajuda a assolir tranquil·litat a la vida, quelcom fonamental per ser més feliços. N'hi ha prou en pensar que l'origen del comportament humil va sorgir per garantir la pau als pobles. Expliquen alguns sociòlegs que la modèstia al Japó va aparèixer a les societats rurals, com a forma d'evitar conflictes als llocs on hi havia nombrosa població, que vivia molt propera i en contacte diari amb els altres. Si tothom es comportava amb humilitat, sense presumir de les

.  Haragei - Escoltar i entendre Si hi ha una idea japonesa que resulti estranya i incomprensible als occidentals, aquesta és el haragei. És a dir, l'intercanvi d'opinions i sentiments sense expressar-los amb paraules evidents. A Japó estem acostumats a escoltar els altres abans d'emetre una opinió clara o rotunda, tant en l'àmbit familiar i en les relacions socials com a la feina. « Llegir l'aire » abans de parlar i dir les coses de forma indirecta i subtil forma part de la nostra cultura.  Qui no ha assistit, a la televisió, a una reunió amb amics o a un sopar, a discussions que no porten enlloc, on els participants tenen les seves idees clares i, en lloc d'escoltar les opinions de l'altre, repeteixen a crits, una vegada i una altra, la seva pròpia? Per més satisfets que estiguem del nostre coneixement d'un tema, escoltar altres punts de vista i altres plantejaments sempre és enriquidor. Potser aprenguem i descobrim alguna cosa que no sabíem. Potser,

Passegem, un cop més, per aquests carrers empedrats, solitaris i silenciosos. Fa una tarda freda de desembre però dins nostre l'escalfor ens acompanya. La nostra mirada es dirigeix a cada detall que no deixem escapar, tot i que coneixem cada racó d'aquest pintoresc poble que visitem tantes vegades. Contemplem també els tions que cada any llueixen per les festes nadalenques. Enfilem el carrer de la Muntanya fins a dalt de tot, on seiem en un dels bancs de la placeta. Agafo la mà de la Mariona, l'altra me l'emporto a la panxa. – La noto bellugar-se – dic a la Mariona. – Està revolucionada –conf irma posant-me la seva mà a la panxa. Totes dues somriem. Comença a fosquejar i davant nostre el llum d'un fanal s'encén. I l'estel, present en aquestes dates, també. Després d'observar-lo fixament uns instants se m'il·luminen els ulls. – I si li posem Estel? – proposo alegrament. – Sí! Per què no?! –re spon entusiasmada la Mariona sense pensar-s'ho

L'Estel de Mura Arribem a l'última proposta de Lletres fils d'enguany amb aquesta imatge de l'Estel de Mura. Per si voleu saber d'on ve i us serveix d'inspiració us deixo l'enllaç a una entrada d'un altre blog on s'explica: https://percaminsdelbages.blogspot.com/2010/12/lestel-de-mura.html L'Estel de Mura doncs presideix els carrers del poble per les dates nadalenques i m'ha semblat adient per a la proposta d'aquest desembre. La fotografia és de fa uns anys.  Dit això, què us inspira? Poema, relat, carta, reflexió, haiku, tanka... el que vulgueu.   Aprofito per donar les gràcies a tothom qui ha participat a la proposta al llarg de l'any, feta amb l'objectiu d'ajudar a trobar inspiració per imaginar històries, escriure-les i gaudir-ne, sense cap tipus d'obligació. L'any que ve continuem! I si és el primer cop que passeu per aquí i voleu fer un cop d'ull a les propostes anteriors cliqueu aquí.   Us animeu a particip

Ell sobreviu en una comarca difícil. Jo només he d'asseure'm en una oficina i remenar un ordinador. Un pensament com aquest em ve sovint aquests darrers temps, i m'abalteix, noto un esfondrament dins meu, com si perdés les forces. No sé per què, però en moments així sols aconsegueixo alçar l'ànim pensant en les feixes, en la verdor, en la pedra seca, en la infinitud de formes i colors que llueixen els marges del país. La vida té aquest punt apocalíptic quan t'allunyes de la gent i deixes que tota mena d'idees t'assaltin sense combat previ, sense que hi oposis cap resistència. Quants rius subterranis que desconeixem. Que fràgil que és el terra sota els nostres peus. Només a recer dels marges la vida esdevé calma, seguretat – si més no aparent. Recolza-hi l'esquena. Enterra-t'hi. Tot ha estat dit, escrit, pintat. No cal tornar a escriure, tornar a pintar. Però ho fem. I saps per què? Perquè no tothom ho ha vist o ho ha llegit tot. Tu no trobaràs mai un

Els llibres sempre han estat per a ell més que una passió, doncs gràcies a la lectura va trobar una forma de fer més suportable el món hostil en què estava immers. Va ser aquella època en què va estar malvivint en una barraca enmig d'uns horts , sense aigua calenta ni llum. Durant el dia anava a la biblioteca i llegia. Fins que unes pluges torrencials el van deixar sense sostre i va acabar al carrer, suportant les inclemències del temps, robatoris, desesperança... Trobar aquella associació on podia dutxar-se, menjar i dormir va ser la seva salvació. Des d'allà van buscar-li feina i un pis, petit i acollidor, al costat d'una escola, la qual li va fer entrega d'un pupitre i una cadira que té a la seva habitació i on cada dia s'asseu per llegir i ara també per escriure. S'ha animat a narrar la seva pròpia història, a explicar les seves vivències. Vol que el seu testimoni serveixi d'ajuda i trencar estereotips sobre les persones que viuen al carrer. La meva

Traducció de Teresa Muñoz Lloret Una de les innombrables coses que he après sobre la meva dona en deu anys de matrimoni és la mania d'aïllar-se en els moments de dolor. Es torna sobtadament inaccessible, no permet que ningú la consoli, m'obliga a estar-me allà, com un espectador inútil del seu sofriment – una esquivesa que alguna vegada he confós amb una manca de generositat. A vegades tinc la impressió que la gent jove com nosaltres, educada sota el domini de la rígida coherència, a l'empara del rigor científic, patim més que no pas els altres: som massa conscients de la infinita propagació dels erros que es difonen pel món, entre individus i fets i generacions, però el fet de ser-ne conscients no significa que puguem fer-hi res. Un dia agafa el cotxe i condueix durant molts quilòmetres, només perquè li ha vingut al cap el pa que couen en un forn de llenya de Giaveno. S'ha passat la vida negant-se capritxos d'aquesta mena en nom d'una conducta exemplar, per res

Arriba un nou fil de Lletres i fils, proposta d'escriptura que trobareu en aquest espai el dia 2 de cada mes. Podeu consultar les bases i propostes anteriors clicant aquí. En aquesta ocasió es tracta d'escriure un text, o més d'un si teniu inspiració i us ve de gust, que contingui les tres paraules de la imatge, podent utilitzar també els seus plurals. Relat, carta, reflexió, poema... el que vulgueu, de l'extensió que vulgueu també.  Us animeu a participar-hi?    PROPOSTES REBUDES:   · Artur: Amors tímids · Carme: Associacions · Salluna: Ser pagès · Carme: L'hort de la vostra vida · Núria: Paraules que ajuden

Un conte per anar a dormir - Fina Veciana   – Papa, m'explicaràs un conte? – demana l'Amal mentre mira per la finestra. – Sí, avui em toca a mi, perquè la mama treballa. – Aquesta nit no hi ha la lluna, però hi ha molts estels! – I a tu t'agraden molt oi, els estels també? – M'encanten! Quin conte toca, avui? Ja saps quin vull que m'expliquis – fa la nena apartant-se de la finestra i anant cap al llit. – Aquell que t'he explicat tantes vegades i que no cal que busquem dins dels calaixos? – Sí!!! Torna-me'l a explicar, baba! (*)   L'Amal es fica al llit, es tapa i, amb atenció, escolta...     Hi havia una vegada un lloc on vivien molts nens. Allà hi menjaven, dormien i també hi estudiaven. De tant en tant alguns nens se n'anaven i ja no tornaven. I és que marxaven a viure amb una família a un altre lloc, a vegades ben lluny. Aquest era el desig per a cada un d'ells, tenir uns pares. Entre aquests nens hi havia una nena que es deia Amal, i per

Contemplo, amb un somriure, la meva col·lecció d'ampolletes de perfum. Totes diferents, cada una amb un detall especial. N'agafo una, la que em va regalar la besàvia. – Ja hi som – pronuncio en veu alta – el nebodet l'ha tocat deixant-hi totes les ditades. Vaig a la cuina a netejar-la i, de l'ensurt que m'enduc en entrar, faig un crit i l'ampolleta se m'escapa de les mans. Al costat de la nevera, un escarbat i una serp. Són de joguina, ho sé, però semblen tan reals... Em comencen a caure llàgrimes. Escampats per terra, mil bocins de vidres d'una ampolleta molt especial. Proposta per a ‘Escribir jugando’ del blog de Lídia Castro Navàs: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui alguna cosa relacionada amb les empremtes dactilars.  https://lidiacastronavas.wordpress.com/2021/10/01/escribir-jugando-octubre-21/  

Traducció d'Anna Casassas i Figueras No volíem agafar més el Cous, l'autobús taronja destinat als estudiants. Havíem llegit en un diari que era propietat d'un ministre i que, quan fèiem servir aquell servei, contribuíem a fer-lo ric. A més, i la raó de debò era aquesta, aquells autobusos anaven plens de velles remugaires i d'aturats de mans llargues que hi pujaven de franc. S'hi posen còmodes. Se senten a casa, igual que el ramat d'ovelles o de vaques. Quina ràbia que ens fan aquests homes i dones que han triat per a nosaltres una vida sense colors, sense emocions, sense plaer. La mare és fràgil. L'angoixa la domina, li envaeix les entranyes. La desperta a la nit. No ha aconseguit foragitar-la mai. S'imagina serps amagades als racons més foscos. Veu aranyes sobre seu. Intenta dibuixar el que sent. Fa espirals de contorns tremolosos. I ella atrapada al centre, en silenci. La meva germana li fa observar que uns contorns tremolosos són fàcils de trencar. La

Tardor a Sant Vicenç de Castellet   Sola i abandonada damunt d'un banc transcorren els minuts, les hores... una tardor més he tornat a caure i un fil de nostàlgia i recança s'apoderen de mi. Penso en totes les vegades que m'han trepitjat, que m'han apartat sense miraments i m'han fet miques fins acabar en qualsevol racó, que s'han burlat de mi o, simplement, no m'han sabut veure i m'han ignorat... però també tinc present com he après a aixecar-me i anar-me'n dels llocs on no soc benvinguda, com he après a allunyar-me de qui no em valora ni m'accepta com soc, i sé que totes aquests experiències formem part del meu procés de transformació. Aquesta nit la pluja m'ha netejat, com en tantes altres ocasions i, exhausta pel pes de les gotes, ara em costa moure'm. Però ho faré i serà gràcies a l'ajuda d'un amic amb qui sempre puc comptar: el vent. Amb la seva força i la que surt del meu interior continuaré el meu viatge. El vent m'em

Som a plena tardor, aquesta estació de paisatges que es tenyeixen de colors grocs, ataronjats, vermells... i la vuitena proposta de Lletres i fils gira entorn aquesta estació. Es tracta d'escriure un text que porti per títol "Somnis de tardor" . Poema, relat, diàleg, reflexió... el que cadascú vulgui i l'inspiri aquest títol. I si voleu acompanyar el text amb alguna fotografia, dibuix, música... endavant! Us animeu a somiar i a expressar els vostres somnis? Endavant doncs amb les propostes!  Podeu consultar les bases i propostes anteriors clicant aqu í   HI HAN PARTICIPAT: · Salluna · Carme   · Núria · Artur    · Carme · Roser  

El pati blau, 1913 - Santiago Rusiñol “A partir d'ara a quest serà el nostre lloc especial, lluny de totes les mirades, el nostre punt de trobada... el nostre pati blau. Envoltats de flors, arbres i d'aquest color que predomina a les parets i al cel d'avui, et prometo que t'estimaré sempre” ... i e n el proper capítol ... –Quines cosetes que es diuen més dolces i quin amoooor tan tendre! –exclama en to de burla la Cinta mentre s'acaba el cafè amb llet – No sé com pots seguir aquestes sèries, Andreu! –Doncs a mi m'agrada, què vols que et digui! –replica l'Andreu – Bons actors, cançons que fan posar la pell de gallina i uns paisatges preciosos. No em diràs que no és maco aquest pati tan blau? –Tu ets un friqui del color blau, Andreu. Si només fos per tu tindríem tota la casa blava. –És el color del mar, del cel... un color que transmet calma, pau... –Tot el que tu vulguis, però a la vida s'hi han de posar més colors. –Sí, dona, és clar que sí –fa

  El món és ple d'homes i dones anònims, nobles, altruistes, persones que donen la mà a qui l'ha de menester amb la mateixa naturalitat amb què caminen, prenen un cafè amb llet o miren per la finestra del tren. Caminar sola era una mena de ioga, una cura espiritual que la netejava per dins. Buscava la llum, la claredat d'idees que li faltava. Durant anys s'havia autoenganyat, evitava qüestionar-se el sentit d'una feina que, considerada cruament, consistia a facilitar la vida dels homes de negocis perquè fessin els negocis amb més voracitat. El mirall interior li mostrava una inconfessada por a la vellesa que representava la ratlla dels seixanta anys, cada vegada més propera. Es preguntava en quin moment havia començat a encadenar els enganys que no havia tingut la valentia d'afrontar. Les bones obres es fan perquè surten del cor i l'única recompensa és l'alegria que et queda a dins. És molt trist veure com et van despullant una casa que t'estimes tan

Explico als meus amics de lletra coses sobre l'institut, els professors, els estudis. Descric les estacions, la terra, les collites de blat i olives, i les celebracions de l'Eid. També escric sobre la llengua àrab, i per això tradueixo moltes paraules i frases. Els explico que els verbs en àrab formen arrels que creen arbres de substantius i estructures compostes. An yaktub vol dir escriure. Maktoob vol dir una carta escrita. Katebah és una dona escriptora. Ala-katebah és una màquina d'escriure. Kitab és un llibre. Maktab és un escriptori. Maktabah és una biblioteca, el lloc on es troben llibres. Totes aquestes arrels surten de l'arrel verbal kataba . Crear paraules en àrab és com plantar un camp amb llavors, un hort d'arbres fruiters — els mots pengen de les vinyes com gotims de raïm, les fulles projecten ombres de significats a la terra . El meu diari real s'escriu sense bolígraf ni paper dins del meu cap, amb una mà invisible a l'aire. Ningú no el tr

Em parlen de llibertat les teves ales esteses. M'ensenyen que també puc volar. Però jo soc l'altra, aquella que passeja per les aigües encalmades, a vegades remogudes, del seu llac interior. Solitària i atenta, contemplo com els altres alcen el vol. No em sento preparada, encara, per obrir les meves ales, tot i que cada cop  hi soc més a prop. I a poc a poc vaig fent camí confiant que hi ha un lloc per a mi a l'exterior del llac. La meva participació al Lletres i fils del mes de setembre: https://nurialaroca.blogspot.com/2021/09/lletre-i-fils-setembre-2021.html

Després del descans durant els mesos de juliol i agost, retorna el Lletres i fils amb la setena proposta de l'any. Podeu consultar les bases i propostes anteriors clicant aquí. Aquesta vegada amb una fotografia, que vaig fer al llac de Graugés, al Berguedà, ja fa uns quants anys. Veient aquesta imatge podeu escriure el que us inspiri: poema, relat, diàleg, reflexió... us hi animeu? Endavant amb les propostes!   PROPOSTES REBUDES:   · Núria: Em parlen de llibertat · Carme: En Potesfortes · Salluna: Aparellar-se   · Artur: Sur-re-a-liiiiis-me! .... que diria en Dalí · Carme: Trobades matineres   Il·lustració de la fotografia feta per Carme Rosanas, gràcies!

“ Abans de formar part de la nostra entitat llegeix aquesta història, si us plau, i decideix si vols unir-te a nosaltres.” Aquest missatge, escrit a sota d'una il·lustració on es veu un grup de persones mirant embadalides cap amunt i amb uns nassos molt llargs, està penjada al vestíbul d'entrada del local de l'Associació PAMS. A sobre d'una taula, un fulletó explica el perquè d'aquesta imatge. «L'Associació fotogràfica PAMS va néixer l'any 2015 després que un grup de fotògrafs aficionats vam decidir crear-la per oferir cursos i tallers de fotografia així com organitzar exposicions benèfiques a favor de diferents projectes d'ajuda humanitària i animalista. A més, l'esperit de l'entitat sempre ha estat la cooperació i mai ens hem plantejat competir, així que des d'un principi vam deixar per escrit en els nostres estatuts que no promouríem cap concurs on, per exemple, s'hagués d'escollir quina imatge és millor. PAMS realitzem, cada t

  Traducció de Mar Albacar i Morgó No sé perquè tothom diu que en Max és tan complicat. A en Max l'únic que li passa és que les persones no li agraden de la mateixa manera que als altres nens. Sí que li agrada estar amb la gent, però d'una altra manera. Li agrada la gent a certa distància. Com més allunyat et mantens d'en Max, més li agrades. La gent desconcerta en Max, per això li costa tant tenir-los a prop. La senyoreta Hume intenta ensenyar a en Max a jugar amb altres nens, per entendre el que volen dir quan són sarcàstics o fan bromes. En Max, senzillament, no ho entén. Quan els seus pares discuteixen, la mare diu que al seu pare els arbres no li deixen veure el bosc. Això és el que li passa a en Max, només que amb el món sencer. No és capaç de veure les coses grosses per culpa de totes les coses petites que li passen per davant. És molt estrany ser un amic imaginari. No et pots ofegar, ni posar malalt, ni caure i obrir-te el cap, ni agafar una pneumònia. L'única c

Des de la finestra de la petita i acollidora casa on passa uns dies de vacances mira el paisatge que s'obre davant dels seus ulls: el riu, ample i amb petites onades, on algunes persones van amunt i avall, travessant-lo en caiac; el cel blau, arbres, els xiscles i xipolleig d'aigua des de la piscina... i és així, mirant aquest paisatge, com nota que una pluja de sentiments comença a brollar dins seu. Agafa llibreta i ploma. Deixa anar. Sota un cel tenyit d'un blau intens el riu s'eixampla i creix l'enyor que batega dins la meva ànima. Les meves mans cerquen el tacte d'aquelles mans que ja mai més s'agafaran vora el riu en calma. Avui la inspiració ha sorgit contemplant un gran riu; un dia qualsevol arriba passejant sota les fulles verdes d'un bosc espès, o des de l'espigó d'una platja solitària, admirant una posta... Els versos del poeta neixen en indrets plàcids i de gran bellesa, però el bressol on es gesten els poemes és dins

Una vegada més col·laboro a la revista La Veu de Torre Llobeta , projecte coordinat per l'Associació de Dones en Forma amb el suport del Centre Cívic Torre Llobeta. A principis de mes vaig anar al Centre Cívic a buscar les tres últimes revistes en paper ja que amb la pandèmia no hi havia pogut passar abans. I tot i que es poden llegir en format digital també m'agrada guardar-les en paper.  Us deixo la meva aportació d'aquesta darrera edició, la número 76 , narrada per un protagonista ben especial. I us animo a llegir la revista ja que conté poemes, haikus, relats, humor i articles interessants sobre diferents temes. ARBRE UFANÓS El meu despertar comença amb el silenci trencat per un rajolí d'aigua. Davant meu un extens camp d' espígol vesteix el paisatge d'una calma incandescent. Coneixedor de les anècdotes que observo des del meu privilegiat indret i espectador de moltes vivències. Coneixedor de secrets inconfessables i testimoni de més d'una promesa .