Pedres a la butxaca - Kaouther Adimi

Traducció d'Anna Casassas i Figueras

No volíem agafar més el Cous, l'autobús taronja destinat als estudiants. Havíem llegit en un diari que era propietat d'un ministre i que, quan fèiem servir aquell servei, contribuíem a fer-lo ric. A més, i la raó de debò era aquesta, aquells autobusos anaven plens de velles remugaires i d'aturats de mans llargues que hi pujaven de franc. S'hi posen còmodes. Se senten a casa, igual que el ramat d'ovelles o de vaques. Quina ràbia que ens fan aquests homes i dones que han triat per a nosaltres una vida sense colors, sense emocions, sense plaer.

---

La mare és fràgil. L'angoixa la domina, li envaeix les entranyes. La desperta a la nit. No ha aconseguit foragitar-la mai. S'imagina serps amagades als racons més foscos. Veu aranyes sobre seu. Intenta dibuixar el que sent. Fa espirals de contorns tremolosos. I ella atrapada al centre, en silenci. La meva germana li fa observar que uns contorns tremolosos són fàcils de trencar. La mare els accentua. No vol sortir de la por. És com un drama infinit, aquest cercle en el qual s'ofega.

---

No es deixa Algèria com es pot deixar un altre país. Cal molta força per dir adeu al bastó de l'avi guardat en un racó, al pare que ja està malalt, a la mare que plora. Quan vaig deixar la meva ciutat les meves rialles es van fer menys maques, menys fortes, menys sinceres. 

Va caldre anunciar la gran partença, aguantar els retrets dels homes i les murmuracions de les dones. Me'n vaig anar, un capaltard, mentre la gent honrada sopava. Vaig baixar l'escala per última vegada. No m'enduia res. Vaig prometre que tornaria aviat. No era cap mentida. Ignorava que no es torna.