 |
| Traducció de Mar Albacar i Morgó |
No sé perquè tothom diu que en Max és tan complicat. A en Max l'únic que li passa és que les persones no li agraden de la mateixa manera que als altres nens. Sí que li agrada estar amb la gent, però d'una altra manera. Li agrada la gent a certa distància. Com més allunyat et mantens d'en Max, més li agrades.
La gent desconcerta en Max, per això li costa tant tenir-los a prop. La senyoreta Hume intenta ensenyar a en Max a jugar amb altres nens, per entendre el que volen dir quan són sarcàstics o fan bromes. En Max, senzillament, no ho entén. Quan els seus pares discuteixen, la mare diu que al seu pare els arbres no li deixen veure el bosc. Això és el que li passa a en Max, només que amb el món sencer. No és capaç de veure les coses grosses per culpa de totes les coses petites que li passen per davant.
És molt estrany ser un amic imaginari. No et pots ofegar, ni posar malalt, ni caure i obrir-te el cap, ni agafar una pneumònia. L'única cosa que et pot matar és que una persona no cregui en tu. Això passa molt més sovint que els ofecs, els cops i les pneumònies junts.
Tocar en Max seria el pitjor que podria fer. Tampoc seria convenient escridassar-lo. Seria com empènyer-lo al món interior en què de vegades es queda blocat. En comptes d'això, li parlo en veu baixa i ràpidament una vegada i una altra. Intento acostar-m'hi amb la veu. És com si li llancés una corda i li estigués demanant que s'hi agafés. De vegades, funciona i el puc treure abans no es bloqui i, de vegades, no funciona. Tanmateix, és l'únic que serveix.
Has de ser la persona més valenta del món per poder sortir cada dia i ser tu mateix quan a ningú no li agrada com ets.
Sembla molt interessant. Me l'apunto.
ResponEliminaGràcies per compartir llibres, Núria. Una abraçada
És interessant, potser algun capítol se m'ha fet una mica feixuc, però en general m'ha agradat. La història i el sentit del llibre valen la pena.
EliminaUna abraçada, Carme
Sí que s'ha de ser molt valent per sortir i si no agrades a ningú molt més.
ResponEliminaGràcies pels retalls!
Aferradetes, nina.
Avui en dia gairebé tots, en algun moment o altre, ens amaguem a sota d'un escut protector. I a vegades aquest escut fa tant de temps que el portes que ja ni recordes què hi ha a sota ni saps com treure'l... Poder-te mostrar tal i com ets, sense màscares, és ser valent i autèntic.
EliminaAferradetes, bonica
Aquest amic imaginari per existir, han de creure en ell i per això es mostra tal i com es, en la seva autentica essència. En el món real , els amics poden existir encara que no es mostrin com son en realitat,... aquests no moren, però acaben per desaparèixer també de les nostres vides...
ResponEliminaAixí que tant uns com altres, millor ser valents i autèntics amb els demés.
Una lectura interessant, salut !.
Això que comentes que un amic imaginari existeix perquè algú creu en ell surt al llibre, l'amic imaginari així ho comenta. I estic amb tu, a la vida coneixem persones, algunes es queden i ens acompanyen i altres acaben desapareixent... de cada una d'elles se'n pot aprendre alguna cosa.
EliminaI estic d'acord amb tu també que el millor és mostrar la nostra essència i ser fidels a nosaltres. Si hi ha respecte, qui ens valori ens acceptarà tal i com som.
Salut, Artur!