Disset pianos - Ramon Solsona

.
 

El món és ple d'homes i dones anònims, nobles, altruistes, persones que donen la mà a qui l'ha de menester amb la mateixa naturalitat amb què caminen, prenen un cafè amb llet o miren per la finestra del tren.


Caminar sola era una mena de ioga, una cura espiritual que la netejava per dins. Buscava la llum, la claredat d'idees que li faltava. Durant anys s'havia autoenganyat, evitava qüestionar-se el sentit d'una feina que, considerada cruament, consistia a facilitar la vida dels homes de negocis perquè fessin els negocis amb més voracitat. El mirall interior li mostrava una inconfessada por a la vellesa que representava la ratlla dels seixanta anys, cada vegada més propera. Es preguntava en quin moment havia començat a encadenar els enganys que no havia tingut la valentia d'afrontar.


Les bones obres es fan perquè surten del cor i l'única recompensa és l'alegria que et queda a dins.


És molt trist veure com et van despullant una casa que t'estimes tant... Quan es van endur el piano va ser com si em clavessin un punyal al cor. Un punyal que encara porto clavat. Sense el piano estic més sola, sola del tot.


Un jove que ho té tot a favor no és conscient dels seus privilegis. Quan vius envoltat de comoditats, la vida fàcil t'impedeix de posar-te en el lloc dels que pateixen, dels que passen fred, dels perseguits.


Comentaris

  1. Quanta raó quan diu què si vius envoltat de comoditats és molt difícil posar-se a la pell de qui no té res. M'ha fet recordar el dia que vaig haver de deixar el meu piano...

    Gràcies pels retalls!
    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan hem de desprendre'ns d'algun objecte que estimem sap molt de greu... i és en aquests moments quan t'adones del seu valor, i és que moltes vegades, mentre es tenen les coses no se li donen prou importància.

      Gràcies a tu per llegir i conservar aquests retalls.
      Aferradetes, nina

      Elimina
  2. Fa uns anys el vaig llegir, em va agradar molt. Per descomptat que no recordava aquests fragments. Sempre fan de bon rellegir. Els teus retalls sempre són bonics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi m'agrada rellegir trossets de llibres quan fa temps que no els he llegit, és una manera de tornar-hi. I el llibre m'ha agradat molt també, tota la trama està molt ben lligada. Hi ha moments tendres, com la iaia que va a la botiga; riures amb els homes que tafanegen sempre a davant de la botiga, i moments més durs quan coneix el passat del marit... I el final molt bo, amb la transformació de la botiga.

      Una abraçada, Carme

      Elimina
  3. M'agradaen molt el primer fragment( tot i que no sé si passa gaire sovint ) i el tercer...
    Caram disse pianos , no són molts???
    Petonets, Núria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són bonics aquests fragments que dius, i sí que n'hi ha de persones que fan bones accions (per sort!), però com que hi ha tanta maldat i tantes guerres sembla que només sobresurtin les coses dolentes. També penso que normalment les persones que fan bones accions no en fan ostentació, no es fan veure per obtenir reconeixements sinó que actuen amb bona voluntat perquè els surt de dins... i per sort queden persones i entitats que treballen incansablement en la lluita contra injustícies i per fer el món una mica millor.
      I sí que en són uns quants sí, disset pianos. L'argument del llibre gira entorn a un home que es dedicava a la restauració i compravenda de pianos, i quan es mor sobtadament la seva parella es queda a la botiga per vendre els pianos que hi queden, que en són 17.

      Petonets, Roser

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada