No aconseguireu el meu odi - Antoine Leiris
 |
| Traducció d'Oriol Sánchez Vaqué |
Per descomptat, tenir un culpable a mà, algú a qui puguis adreçar la ràbia, és una porta entreoberta, una oportunitat d'esquivar el patiment. I com més odiós és el crim, més ideal és el culpable, més legítim és l'odi. Penses en ell per no pensar més en tu, el detestes per no odiar la teva vida, t'alegres de la seva mort per no somriure més als que queden.
Els moments més bonics de la nostra vida són els que no enganxem als àlbums de records. Tinc present tots aquells instants en què ens dedicàvem a estimar-nos. Creuar-nos amb una parella de vellets i voler-nos-hi assemblar. Una riallada. Un matí blanc mandrejant entre els llençols.
Aquests moments més insignificants, en què no hi ha res a ensenyar, res a explicar, són els més bonics. Són els que omplen la meva memòria.
Divendres al vespre vau llevar la vida d'un ésser excepcional, l'amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes.
Divendres al vespre vau llevar la vida d'un ésser excepcional, l'amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes.
És clar que estic destrossat pel dolor, us concedeixo aquesta petita victòria, però serà breu. Sé que ella ens acompanyarà cada dia i que ens tornarem a trobar al paradís de les ànimes lliures, al qual vosaltres no accedireu mai.
Tot i que és una situació difícil de opinar des de fora, trobo ben encertades les reflexions que hi fa.
ResponEliminaEl odi, no resolt res, nomes ho complica més .
Bona setmana, Núria !
Són situacions que si no es viuen a la pròpia pell no pots saber com reaccionaries, hi estic d'acord. I sí, l'odi, la violència... no porten enlloc. Un llibre de poques pàgines però intenses i dures.
EliminaBona setmana, Artur!
Circumstàncies molt complicades... l'odi no porta res més que odi, en això estic totalment d'acord, tot i ser molt dur.
ResponEliminaGràcies pels retalls!
Aferradetes, Núria.
Cert, i com comentem amb l'Artur si no t'hi trobes és difícil de saber les emocions i sentiments que et provocaria la situació. Està clar que amb més odi no se soluciona res, al contrari, que s'agreuja i tot, però és tan bèstia una vivència com aquesta.
EliminaGràcies a tu per llegir-los, aferradetes, Paula
Recordo el cas. És la parella d'una víctima del terrorisme, oi? Cal tenir una visió del perdó molt ferma.
ResponEliminaSí, és la parella d'una víctima del terrorisme, a París el novembre de 2013, a la sala de concerts del Bataclan. I sí, s'ha de ser molt conscient i tenir molt interioritzat ser capaç de perdonar.
EliminaVaig llegir aquest llibre, fa temps, quan es va publicar per primer cop. És molt impactant i fa pensar molt.
ResponEliminaJo encara no l'havia llegit i buscant lectures al servei d'eBiblio el vaig veure i vaig pensar que seria interessan, alhora que impactant i dur. Es llegeix de seguida però amb el cor encongit.
EliminaL'odi no és bo per res, perquè al final el mal te'l fas tu que et sents malament per dintre i potser la persona odiada, no se n'assabenta...
ResponEliminaTrobo que aquests fragments fan reflexionar molt!
Petonets, Núria.
Completament d'acord amb tu, odiar no és gens útil, i al cap i a la fi és qui odia que es fa mal, i a qui odies està tan tranquil...
EliminaÉs un llibre curt però que fa pensar ben profundament!
Petonets, Roser