Explico als meus amics de lletra coses sobre l'institut, els professors, els estudis. Descric les estacions, la terra, les collites de blat i olives, i les celebracions de l'Eid. També escric sobre la llengua àrab, i per això tradueixo moltes paraules i frases. Els explico que els verbs en àrab formen arrels que creen arbres de substantius i estructures compostes. An yaktub vol dir escriure. Maktoob vol dir una carta escrita. Katebah és una dona escriptora. Ala-katebah és una màquina d'escriure. Kitab és un llibre. Maktab és un escriptori. Maktabah és una biblioteca, el lloc on es troben llibres. Totes aquestes arrels surten de l'arrel verbal kataba. Crear paraules en àrab és com plantar un camp amb llavors, un hort d'arbres fruiters —els mots pengen de les vinyes com gotims de raïm, les fulles projecten ombres de significats a la terra.
El meu diari real s'escriu sense bolígraf ni paper dins del meu cap, amb una mà invisible a l'aire. Ningú no el trobarà mai. Quan la mare em diu que torni a casa, m'escric mentalment que a casa no m'hi sento enlloc. Vull caminar pels carrers després de les classes, caminar per sempre, marxar d'un món que no entenc, un món que em diu dia a dia que no hi ha cap lloc per a mi.
De sobte em vaig adonar del que la mare volia dir amb la paraula imaginar. Jo també podia imaginar. Parpelleja. Parpelleja. Podia veure tot el que volgués. No necessitava permís de ningú. Podia tancar els ulls i amagar-me a qualsevol lloc, en la meva imaginació, fent que els sons de la guerra fossin més llunyans i menys alarmants.
Coneixia la brisa que baixava de la muntanya i volava fins a les nostres finestres. Omplia les cortines d'una ballaruga diària i em besava la cara suaument. Gronxava els braços per deixar que la brisa em fes pessigolles, i per un moment em sentia lliure com un ocell, tastant el cel. Aquí tot era meu i em sentia a casa. Estirada en silenci, sabia del cert que no volia tornar a deixar aquest lloc.
Un idioma construït peça a peça.... com al Ikea (salvant les distàncies!). :)
ResponEliminaResulta dramàtic, veure com les guerres absurdes, desmonten tants somnis....
Bona setmana !.
Sí, d'una mateixa arrel en fan moltes paraules. En sé una mica i ens ho van explicar i és ben curiós l'idioma (i mooolt difícil, hehe).
EliminaLes guerres ho destrueixen tot, no són bones per a res...
Bona setmana, Artur!
Tots els moments de la nostra vida passen d'alguna manera per la imaginació, on tot es transforma, fent-la més fàcil. El nostre petit món on refugiar-nos.
ResponEliminaGràcies pels retalls!
Aferradetes, Núria.
I tant, sort en tenim de la imaginació en molts moments, com bé dius és el nostre refugi. N'hi ha que imaginem i a més hi posem paraules, d'altres dibuixen, pinten, canten... l'important és tenir un lloc on anar quan les coses es torcen o no surten com voldríem.
EliminaGràcies a tu com sempre, aferradetes, Paula
Imaginar i parpellejar es complementen.
ResponEliminaSí, la imaginació i el parpelleig fan una bona parella per crear i somiar altres mons, altres vides.
EliminaUns fragments preciosos!!! Moltes gràcies. No havia pensar mai en relacionar la imaginació i el parpellejar... és molt importat saber imaginar.
ResponEliminaSí que són molt bonics, molt poètics. El meu professor d'àrab marroquí ens va passar el primer fragment a través de whatsapp i em van venir ganes de llegir el llibre.
EliminaI sí que és important i a vegades necessari tenir un món interior ric i poder imaginar.
é lalletra grossa, Núria, perquè m'gradaria comprar-lo...Pels fragments que ens has posat, m'ha semblat que havia de ser un llibre molt Bonic...
ResponEliminaPetonets, Núria.
Doncs no és gaire grossa la lletra però tampoc és d'aquelles més petites... he afegit una imatge a l'entrada perquè ho puguis veure.
EliminaPetonets, Roser
Gràcies Núria, és força llegible.
ResponElimina