 |
| Mural a Penelles - Fotografia de Fra Miquel |
Com cada vespre m’acosto a la plaça i m’assec al banc A vegades em dic que algun dia canviaré i me n’aniré a un altre, però aquest banc és especial. Fa anys que hi vinc, sempre acompanyada, des de fa cinc meso, sola. Després de fer un passeig pel poble sempre veníem aquí abans de tornar a casa. Trobo a faltar la seva companyia, la seva presència. La seva absència m’ha deixat un buit molt gran, i tot que cada dia aquest buit pesa una mica menys i em quedo amb els bons moments viscuts, em costa trobar la màgia del dia a dia. Aquells petits gestos que experimentava amb ell al costat, com mirar les formigues pujant pel tronc de l’arbre o observar els pardals que s’acostaven. Per mi ell era molt més que una companyia, era...
–Hola, Martina –una veu em treu dels pensaments.
–Ah, hola Enric –saludo un veí que va molt ben acompanyat– I aquest pelut, és teu?
–És la Terra, té quatre anys i fa una setmana que la tinc, oi que és maca? –fa content i orgullós l’Enric.
–És preciosa –dic mentre l’acaricio i unes llàgrimes em comencen a caure.
–Penses en el Llamp, oi? –demana l’Enric.
–No ho puc evitar, hi passàvem una bona estona en aquest banc després de la nostra passejada. Ell no parlava, però com m’omplia!
–Els gossos ens ho donen tot, ens entreguen el seu amor incondicional i quan ens deixen és un trasbals. T’entenc perfectament, Martina.
–Gràcies, Enric. Mica en mica vaig fent el dol, al meu ritme.
–Cadascú té el seu temps i no ens podem obligar a córrer.
–L’has adoptada, la Terra? –demano mentre li continuo passant la mà pel seu llom marró.
–Sí, com els altres dos que vaig tenir, a l’Associació Petjades –explica l’Enric– Encara hi ha el seu germà a la protectora, el Vent. M’hauria agradat adoptar-los tots dos, però no m’hi vaig veure en cor.
Tanco els ulls i penso en com deu ser el Vent, si s’assembla a la Terra, si...
–Voldries conèixer el Vent, Martina? –sembla que l’Enric hagi llegit els meus pensaments.
–M’agradaria molt, però no sé si estic preparada encara. Et veig amb la Terra i... –faig un sospir, no sé com acabar la frase.
–Et quedes un moment amb ella? Vull entrar a la fruiteria abans no tanquin. Quan torni, n’acabem de parlar. Si vols podem anar junts a la protectora. No cal que avui diguis que sí, Martina.
–Ves a comprar, ves. Em quedo amb ella amb molt de gust –expresso amb un somriure als llavis.
La Terra em posa el cap a la falda, i si deixo d’acariciar-la em reclama amb la mirada. Com feia el Llamp, penso. Tan sols aquests instants m’han canviat els ànims, no sé si és massa d’hora per a una nova adopció, tot i que sé que tard o d’hora un altre pelut formarà part de la meva vida. De totes maneres, el que visc en aquests moments amb la Terra és una vivència que m’omple de sentiments d’agraïment i em fa reviure la màgia al costat d’un ésser fidel i de cor noble.
* * *
La meva aportació als Relats d'estiu de la Carme:
