 |
| Traducció de Maria Cirera i Delgado |
La malaltia de l'oblidar-ho-tot era més greu que no pas els simples descuits propis de la vellesa: era com agafar un tren en bitllet d'anada cap al passat sense l'esperança de poder tornar, un viatge per on les estacions desapareixien a mesura que el trajecte avançava.
A la vora del riu, els morritorts es barrejaven amb els ranuncles en un petó florit. A l'aigua, els nenúfars ballaven amb el corrent com en un vals de flors rosades i blanques i giravoltaven per la superfície i, en un ballet aquàtic, els sabaters feien cabrioles.
Com no tenir por, quan et despertes al costat d'algú que no recordes que fos allà quan et vas adormir? Com no tenir por, si t'adorms pensant-te que ets jove i, quan et despertes, tens les potes grises i el rostre cobert d'arrugues? Com no tenir por, quan les portes del record es tanquen i les persones que estimes es queden tancades a l'altre costat?
* * *
Després d'un inici de mes complicat a nivell personal i familiar torno per aquí. La mort d'un familiar, de forma sobtada, i el mal al peu que em vaig fer la setmana passada m'han fet estar desconnectada. Tot ha de fer el seu procés i posar-se a lloc. Aniré passant pels vostres blogs.
