La nota final | Relats conjunts

John Williams Waterhouse, 1888, The Lady of Shalott

Fa mesos que el dia a dia de la Blanca és sempre igual: després d'esmorzar comença la jornada de classes d'anglès en línia i quan acaba, a mig matí, surt de casa i es dirigeix fins al parc del llac, als afores del poble on viu. Allà agafa la barca que havia estat del seu avi, hi puja i travessa l'estany de punta a punta.

Fa un parell de setmanes, entremig de les mantes que té a la barca, hi va trobar una capseta de cartró amb una pedra a dins. L'endemà, la mateixa situació, una altra capsa amb una altra pedra. I així durant vuit dies. Al principi llençava les pedres a l'aigua i s'emportava les capses a casa, però a partir del quart dia va començar a endur-se les capses i les pedres deixant-les damunt de la llar de foc.
Després de vuit dies va deixar de trobar capses i pedres. Però la Blanca no podia deixar de fer-se preguntes: Qui havia deixat aquelles capses tan ben posades entre les mantes? Què volien dir, les pedres? Per què feia dies que no en trobava cap? Quina mena de joc era aquell?

Finalment, després de cinc dies sense rebre aquests “presents”, avui la Blanca ha resolt l'enigma. Quan ha pujat a la barca, sota la manta, hi ha trobat una capsa. En obrir-la una pedra i dos fulls de paper plegats. Ha agafat la pedra, aquesta amb quatre dibuixos: un sol, mitja lluna, uns estels i gotes de pluja. Ha desplegat un dels fulls de paper, que estava en blanc. L'altre, sí que estava escrit. Ha començat a llegir:

Blanca,

Et preguntaràs què vol dir tot això i què m'ha portat a actuar d'aquesta forma. El motiu no és altre que, com tu saps, m'he volgut acostar a tu però cada cop que ho he intentat m'he topat amb un obstacle, una barrera. Cada pedra que t'he enviat doncs, representa aquests obstacles, aquest mur ple de roques que tan difícil és traspassar. No sé què n'has fet, de les pedres, però voldria que les deixessis anar, que les llencessis, una a una si cal, amb ràbia, amb dolor segurament, però que poguessis enderrocar aquesta paret que t'has construït i que no deixa veure tot el que hi ha dins teu.
Blanca, cada cop tu has posar el fre, segurament de forma inconscient, ho he respectat. No vull obligar-te a res, perquè sé que hi ha un patiment dins teu que només tu coneixes, però saps, Blanca? Quan el dolor es comparteix fa una mica menys de mal. No et vull donar consells ni dir-te el que has de fer o deixar de fer, això només tu ho pots descobrir, però si tu vols, et puc escoltar i fer-te costat.
Aquesta pedra que et deixo avui té un significat especial per mi. Aquests dibuixos representen que no importa el temps que faci a fora, sigui de dia o de nit, faci un sol radiant o plogui, si dins nostre hi ha pau, hi ha serenor i amor per compartir res pot alterar el nostre estat d'ànim.
Ja feia dies que volia deixar-te aquesta nota amb la pedra, però des que el confinament ha passat a ser municipal no he pogut venir fins avui, aprofitant el justificant per anar a treballar. Blanca, no ens podem veure presencialment, però sí que ho podem fer en línia. Sé que cap dels dos som amants de la tecnologia, però ja que la tenim, per què no veure'ns i parlar a través de la pantalla?
T'he deixat un full en blanc perquè hi escriguis, si vols, hi facis una foto i me l'enviïs per whatsapp. Segons la teva resposta sabré si puc entrar a la teva vida, és el que més desitjo, o si prefereixes que no et molesti més. Em diguis el que em diguis, sàpigues que respectaré la teva decisió.
Nasi

Sense pensar-s'ho gaire, perquè sap que si comença a reflexionar-hi es quedarà encallada dins d'un bucle de pensaments, la Blanca agafa el full en blanc, un bolígraf i, amb les mans tremoloses, comença a escriure. Quan acaba fa una foto, busca al whatsapp el Nasi i envia. Pocs minuts després rep una resposta, en forma de missatge de veu.

«Gràcies per escriure'm, Blanca, tens una lletra molt bonica. Soc en un descans a la feina abans de tornar-hi. Arribaré a casa cap a les set, quan acabis les classes de la tarda fes-me un toc. Farem una vídeo trucada. Fins després».
 

Aportació a Relats conjunts de desembre: http://relatsconjunts.blogspot.com/2020/12/la-dama-de-shalott.html
 
 

Comentaris

  1. M'agraden les històries que acaben bé, com aquesta.

    Aquesta comunicació a distància segur que trencarà la monotonia dels seus dies i qui sap si en sortiran més coses i més valuoses. Bon relat, Núria!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme.
      Penso que veient les notícies del dia a dia és millor fer acabar les històries bé, almenys amb una mica d'esperança.
      Trencar la monotonia sempre és positiu, i si és amb bona companyia, millor.

      Elimina
  2. Sembla que la blanca ara ja no estarà tan avorrida, perquè ha trobat una manera d'omplir el temps que abans se li feia una mica llarg...La barca la trobarà a faltar!
    Bon vespre, Núria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, ha trobat com i amb qui compartir les hores. Qui sap, potser d'aquí un temps seran dos a la barca... quan s'acabin els confinaments, hehe.
      Bon vespre, Roser

      Elimina
  3. Un final obert cap a noves possibilitats. La veritat és que tancar-se massa no és gens bo per a ningú. Bon relat!

    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és gens bo tancar-se massa en un mateix, sempre va bé tenir algú amb qui poder compartir allò bo però també les preocupacions i moments amb els ànims més decaiguts.

      Aferradetes i gràcies!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada