Copes i Lletres | Relats conjunts

.

Vilhelm Hammershøi, 1901-1902, Fem portrætter

La Sílvia prepara la sessió a Zoom amb la Carme, l'Oriol, la Pilar i l'Eusebi, la colla que formen el grup d'escriptura Copes i Lletres. Un cop per setmana es troben a La Taverna, el bar de la Sílvia, però com que fa setmanes el van obligar a tancar a causa de la pandèmia han retornat a les trobades online, com havien fet uns mesos abans. Tots cinc comparteixen el plaer per l'escriptura; escriuen per divertir-se, moltes vegades també per necessitat, per treure allò que els rosega per dins.

–Bon dia a tots! –saluda en Samuel quan els seus companys s'afegeixen a la trobada. 

Les salutacions i un primer intercanvi de sensacions escalfen la fredor de veure's i parlar a través d'una pantalla.

–Sílvia, dilluns ja podràs obrir? –demana la Pilar.

–Sí, per fi! –respon ella alegrement i amb un sospir d'alleugeriment.

–Així que el proper divendres podrem tornar a la nostra apreciada taula i prendre'ns unes copes? –fa l'Oriol entusiasmat.

–Tots en tenim moltes ganes –diu l'Eusebi.

–I tu Eusebi què, quan podràs tornar a fer concerts? –demana la Carme al seu company, que toca el clarinet en una banda de música.

–La setmana que ve reobren auditoris i sales de concert amb el cinquanta per cent d'aforament, ara falta que ens vulguin contractar –puntualitza l'Eusebi.

–Ja saps que sempre que sigui possible a La Taverna hi ha lloc per a la música i la cultura en general –li recorda la Sílvia.

- Gràcies, amiga. I vosaltres, Pilar i Oriol? Ja heu cobrat els Ertos? –demana l'Eusebi.

–Encara estic esperant... –fa l'Oriol resignat.

–Jo igual... anem tirant amb el que treu la Marta de les classes de ioga, però amb les sessions en línia ha tingut moltes baixes –explica la Pilar.

Tots queden en silenci uns instants. La Carme trenca el gel.

–Som-hi, heu escrit gaire? Comença l'amfitrió, oi?

–Fa dies que tinc el cap ennuvolat –comenta la Sílvia– només tinc un acròstic:

Llisco

Laboriosament

Afilada la

Punta

Inclinant-me

Suaument

–Llapis! –exclama la Pilar– ben trobat!

–Coincideixo amb la Pilar –diu l'Oriol– bona descripció.

–Molt bé, Sílvia –exclamen la Carme i l'Eusebi alhora.

–Gràcies, companys –agraeix la Sílvia– Qui continua?

–Jo mateixa –la Pilar pren la iniciativa– comparteixo uns haikus, els tres primers d'un repte que m'he proposat.

La pau desperta

ben xopa d'esperança.

Els odis moren.

Els odis moren

somriuen cor i ànima

curulls de somnis.

Curulls de somnis

els pètals de les roses

perfumen l'aire.

–Caram, cada haiku comença amb l'últim vers de l'anterior –fa sorprès i admirat l'Eusebi.

–Exacte –remarca la Pilar– la idea és arribar a cinquanta.

–Vas forta, eh! –exclama la Sílvia.

–Quan els tinguis ja ens els llegiràs –diu l'Oriol.

–I tant! Això està fet, companys! –afirma la Pilar picant l'ullet.

–Doncs continuo jo mateix –l'Eusebi pren la paraula– avui porto una breu reflexió escrita després de navegar per les xarxes socials, tot i que també es pot aplicar fora de les xarxes.

Alaba't ruc, que a fira et duc, deia la meva àvia, referint-se a tota aquella gent que, públicament, s'alaba de les seves qualitats. Hi penso cada cop que algú fa ostentació de la seva empatia, bondat, generositat, honradesa, solidaritat... Hi penso sovint en l'àvia, i penso en aquesta frase cada cop que veig l'aparador d'egos en què alguns converteixen, dia sí dia també, les xarxes socials. I això em porta a pensar en una altra frase: sempre fa més coses qui les fa sense fer soroll. Perquè quan s'actua des del cor, quan les coses es fan des de dins, no tens la necessitat que t'aplaudeixin.

–Eusebi, sé que el teu ego no ho necessita, però jo t'aplaudeixo –fa la Pilar.

–Excel·lent reflexió, i un aplaudiment per la teva àvia, la Fermina, sempre disposada a ajudar els altres sense fer-se veure, sense fer soroll –comenta l'Oriol.

–Tothom qui coneixia la Fermina l'apreciava –afirma la Sílvia.

–Una sort tenir una àvia com ella que et va ensenyar i transmetre valors tan essencials i necessaris –afegeix la Carme.

–Abans no ens comenci a caure la llagrimeta continuo amb el meu text –proposa l'Oriol.

–Ui, qui ha parlat... segur que tens preparat un poema d'aquells tan “alegres” –diu la Pilar, dibuixant unes cometes a l'aire quan pronuncia “alegres”.

L'Oriol fa que sí amb el cap. Tots coneixen el seu estil...

Lentament

vull que m'arribi l'oblit.

Que aquestes gotes d'enyor

impregnades a la pell

desdibuixin el teu record.

Que els sentiments

tenyits de dolor

es converteixin en cendra.

Que la nostàlgia voli

entre els estels

d'una fosca nit.

Que nedi entre les onades

d'una platja qualsevol.

I cel amunt, i mar endins,

l'esperat oblit, sense recança,

porti el teu nom escrit.

–Molt de sentiment en els teus mots –diu la Pilar.

–Si et serveix per fer el dol del teu últim desengany, endavant! No deixis res a dins! –fa l'Eusebi.

–D'això es tracta, de passar el procés de dol i deixar anar –diu l'Oriol.

–Faltes tu, oi Carme? –diu la Sílvia.

–Doncs tinc un relat que sobrepassa les mil paraules –explica la Carme– Així que si no us sap greu i com que divendres que ve ens tornarem a veure presencialment, el llegiré a La Taverna.

–Ja estic impacient per conèixer la història que t'has inventat –expressa la Sílvia.

–Doncs tanquem la paradeta, que jo, com cada dia, buscaré feina per aquí la xarxa–diu la Pilar.

–Ànims, Pilar! –exclamen la resta.

–Els ànims els necessitem tots  oi? I tantíssima gent més... –fa l'Eusebi.

–I jo començaré a posar a punt La Taverna per dilluns –fa la Sílvia– vull que tothom s'hi senti com a casa.

–Deixa'ns ben lluent el nostre racó i ves netejant les nostres copes, eh? –parla l'Oriol.

–Per això no patiu, tindrem la nostra taula i copes per a tots cinc –afirma la Sílvia.

Carme ha abandonat la sessió.

Oriol ha abandonat la sessió.

Pilar ha abandonat la sessió.

Eusebi ha abandonat la sessió.

Sílvia... tanca els ulls. A la ment li ve la imatge de La Taverna, el negoci que ha anat construint amb il·lusió i molts esforços. La situació que pateix actualment és preocupant, però encara pot tornar a agafar una mica d'oxigen, una mica d'aire per tirar endavant.

Obre els ulls i tanca la sessió, amb la petita esperança de no haver de tancar, per sempre, la persiana de La Taverna. 

 

---

Aportació a Relats conjunts de novembre: http://relatsconjunts.blogspot.com/2020/11/cinc-retrats.html