divendres, de novembre 20, 2020

Copes i Lletres | Relats conjunts

Vilhelm Hammershøi, 1901-1902, Fem portrætter

En Samuel prepara la sessió a Zoom amb en Celdoni, l'Oleguer, en Pere i l'Eusebi, la colla que formen el grup d'escriptura Copes i Lletres. Un cop per setmana es troben a La Taverna, el bar d'en Samuel, però com que fa setmanes el van obligar a tancar a causa de la pandèmia han retornat a les trobades online, com havien fet uns mesos abans. Tots cinc comparteixen el plaer per l'escriptura; escriuen per divertir-se, moltes vegades també per necessitat, per treure allò que els rosega per dins.

–Bon dia a tots! –saluda en Samuel quan els seus companys s'afegeixen a la trobada. 
Les salutacions i un primer intercanvi de sensacions escalfen la fredor de veure's i parlar a través d'una pantalla.
–Samuel, dilluns ja podràs obrir? –demana en Pere.
–Sí, per fi! –respon ell alegrement i amb un sospir d'alleugeriment.
–Així que el proper divendres podrem tornar a la nostra apreciada taula i prendre'ns unes copes? –fa l'Oleguer entusiasmat.
–Tots en tenim moltes ganes –diu l'Eusebi.
–I tu Eusebi què, quan podràs tornar a fer concerts? –demana en Celdoni al seu company, que toca el clarinet en una banda de música.
–La setmana que ve reobren auditoris i sales de concert amb el cinquanta per cent d'aforament... ara falta que ens vulguin contractar –puntualitza l'Eusebi.
–Ja saps que sempre que sigui possible a La Taverna hi ha lloc per a la música i la cultura en general –li recorda en Samuel.
–Gràcies, amic. I vosaltres, Pere i Oleguer? Ja heu cobrat els Ertos? –demana l'Eusebi.
–Encara estic esperant... –fa l'Oleguer resignat.
–Jo igual... anem tirant amb el que treu la Marta de les classes de ioga, però amb les sessions online ha tingut moltes baixes –explica en Pere.

Tots queden en silenci uns instants. En Celdoni trenca el gel.

–Som-hi, heu escrit gaire? Comença l'amfitrió, oi?
–Fa dies que tinc el cap ennuvolat –comenta en Samuel– només tinc un alfapoema:

Llisco

Laboriosament
Afilada la
Punta
Inclinant-me
Suaument

–Llapis! –exclama en Pere– ben trobat camarada!

–Coincideixo amb en Pere –diu l'Oleguer– bona descripció.
–Molt bé, Samuel –exclamen en Celdoni i l'Eusebi alhora.
–Gràcies, companys –agraeix en Samuel– Qui continua?
–Jo mateix –en Pere pren la iniciativa– comparteixo uns haikus, els tres primers d'un repte que m'he proposat.

La pau desperta

ben xopa d'esperança.
Els odis moren.

Els odis moren

somriuen cor i ànima
curulls de somnis.

Curulls de somnis

els pètals de les roses
perfumen l'aire.

–Caram, cada haiku comença amb l'últim vers de l'anterior –fa sorprès i admirat l'Eusebi.

–Exacte –remarca en Pere– la idea és arribar a cinquanta.
–Vas fort, eh! –exclama en Samuel.
–Quan els tinguis ja ens els llegiràs –diu l'Oleguer.
–I tant! Això està fet, companys! –afirma en Pere picant l'ullet.
–Doncs continuo jo mateix –l'Eusebi pren la paraula– avui porto una breu reflexió escrita després de navegar per les xarxes socials, tot i que també es pot aplicar fora de les xarxes.

Alaba't ruc, que a fira et duc, deia la meva àvia, referint-se a tota aquella gent que, públicament, s'alaba de les seves qualitats. Hi penso cada cop que algú fa ostentació de la seva empatia, bondat, generositat, honradesa, solidaritat... Hi penso sovint en l'àvia, i penso en aquesta frase cada cop que veig l'aparador d'egos en què alguns converteixen, dia sí dia també, les xarxes socials. I això em porta a pensar en una altra frase: sempre fa més coses qui les fa sense fer soroll. Perquè quan s'actua des del cor, quan les coses es fan des de dins, no tens la necessitat que t'aplaudeixin.

–Eusebi, sé que el teu ego no ho necessita, però jo t'aplaudeixo –fa en Pere.

–Excel·lent reflexió, i un aplaudiment per la teva àvia, la Fermina, sempre disposada a ajudar els altres sense fer-se veure, sense fer soroll –comenta l'Oleguer.
–Tothom qui coneixia la Fermina l'apreciava –afirma en Samuel.
–Una sort tenir una àvia com ella que et va ensenyar i transmetre valors tan essencials i necessaris –afegeix en Celdoni.
–Abans no ens comenci a caure la llagrimeta continuo amb el meu text –proposa l'Oleguer.
–Ui, qui ha parlat... segur que tens preparat un poema d'aquells tan “alegres” –diu en Pere, dibuixant unes cometes a l'aire quan pronuncia “alegres”.
L'Oleguer fa que sí amb el cap. Tots coneixen el seu estil...

Lentament

vull que m'arribi l'oblit.
Que aquestes gotes d'enyor
impregnades a la pell
desdibuixin el teu record.
Que els sentiments
tenyits de dolor
es converteixin en cendra.
Que la nostàlgia voli
entre els estels
d'una fosca nit.
Que nedi entre les onades
d'una platja qualsevol.
I cel amunt, i mar endins,
l'esperat oblit, sense recança,
porti el teu nom escrit.

–Molt de sentiment en els teus mots –diu en Pere.

–Si et serveix per fer el dol del teu últim desengany, endavant! No deixis res a dins! –fa l'Eusebi.
–D'això es tracta, de passar el procés de dol i deixar anar –diu l'Oleguer.
–Faltes tu, oi Celdoni? –diu en Samuel.
–Doncs jo tinc un relat que sobrepassa les mil paraules –explica en Celdoni– Així que si no us sap greu i com que divendres que ve ens tornarem a veure presencialment, el llegiré a La Taverna.
–Ja estic impacient per conèixer la història que t'has inventat –expressa en Samuel.
–Doncs tanquem la paradeta, que jo sortiré a inscriure'm, com cada dia, a algunes empreses més de treball temporal –diu en Pere.
–Ànims, Pere! –exclamen la resta.
–Els ànims els necessitem tots nosaltres, oi? I tantíssima gent més... –fa l'Eusebi.
–I jo començaré a posar a punt La Taverna per dilluns –fa en Samuel– vull que tothom s'hi senti com a casa.
–Deixa'ns ben lluent el nostre racó i ves netejant les nostres copes, eh? –parla l'Oleguer.
–Per això no patiu, tindrem la nostra taula i copes per a tots cinc –afirma en Samuel.

Celdoni ha abandonat la sessió.

Oleguer ha abandonat la sessió.
Pere ha abandonat la sessió.
Eusebi ha abandonat la sessió.
Samuel... tanca els ulls. A la ment li ve la imatge de La Taverna, el negoci que ha anat construint amb il·lusió i molts esforços. La situació que pateix actualment és preocupant, però encara pot tornar a agafar una mica d'oxigen, una mica d'aire per tirar endavant.
Obre els ulls i tanca la sessió, amb la petita esperança de no haver de tancar, per sempre, la persiana de La Taverna. 
 

Aportació a Relats conjunts de novembre: http://relatsconjunts.blogspot.com/2020/11/cinc-retrats.html

6 comentaris:

  1. Les trobades online no se'ls dóna gens malament a aquest grup. No sé jo si, amb el temps, s'estimaran més aquestes trobades a les reals... esperem que no.😉
    Un bon relat, Núria.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, se'n surten més que bé amb la tecnologia, hehe. De fet un cop tenia el text vaig pensar que potser hauria pogut passar que es tallés la connexió en algun moment, que algun d'ells no s'hi entengués gaire amb la informàtica... però ja havia quedat un text prou llarg i no em volia estendre més. I com que ja havien fet trobades anteriorment, ja ho tenen per mà. Però això sí, ja esperen tornar-ne a veure presencialment, que sempre és molt millor ;)
      Moltes gràcies pel teu comentari. sa lluna.

      Suprimeix
  2. Molt ben aprofitada aquesta trobada de lletraferits. Aquestes reunions no es poden deixar perdre, tant de bo que La Taverna pugui rebre aquest oxigen que li permetrà tirar endavant.
    Per cert, he trobat genial l'alfapoema/endevinalla del llapis. M'encanten els acròstics i els jocs de paraules en general. Enhorabona pel relat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I tant, hi ha trobades que val la pena mantenir encara que sigui d'una altra forma i amb l'esperança posada a poder continuar a La Taverna.
      A mi també m'agraden els alfapoemes/acròstics i tot el que tingui a veure amb jocs de paraules.
      Moltes gràcies per la lectura del relat i el teu comentari, McAbeu

      Suprimeix
  3. Estant ben entretinguts , aquesta colla ! ... i a més tenen la ma trencada en qüestions de lletres !. Tant de bó, puguin continuar-ho fent a La Taverna ! (vull desitjar que si !).
    Molt bon relat i ben elaborat, Núria ... jo, també t'aplaudeixo, encara que se bé que no ho necessites per seguir escrivint tant bé com fas sempre !. Salut :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, tenen una bona distracció, una bona afició per l'escriptura que els agrada compartir. I tant debò negocis com La Taverna puguin continuar endavant. En el relat és un lloc imaginari però tots coneixem alguna "Taverna" que pateix aquesta situació.
      I gràcies pel comentari Artur, ara que el bloqueig creatiu ha passat s'ha aprofitar la inspiració per tornar a escriure, inventar històries i allò que surti. Sempre aprenent i millorant en aquells aspectes que més costen.
      Salut i bona setmana :)

      Suprimeix