 |
| Mural al carrer de la Mel de Manresa |
Tac. Tac. Tac. (...) Silenci. La màquina calla i reposa, com els dits de la nena, que escriu sense saber que cada paraula obre una esquerda, i cada frase que va trenant, desenreda un secret.
–Hi ha històries que sempre es porten dins –confessa l’avi amb la veu trencada.
La nena continua. “Una tarda d’octubre, va escriure una carta...”
–Si continues, descobriràs una veritat dolorosa –xiuxiueja l’avi.
La nena dubta, té el dit damunt la tecla, sense pressionar-la encara. Espera. Podria anar més enllà, teclejar una part del passat, reescriure’l d’una altra manera. Prem les tecles altre cop:
“Els sentiments, quan es queden dins, sempre deixen un lloc que pesa”.
Silenci.
L’avi sospira, visiblement cansat.
La màquina calla, però a dins, ben endins, alguna història encara s’escriu.
* * *
La meva aportació a Lletres i fils de la tardor.
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada