 |
| Traducció d'Ernest Riera |
La Lien nota una tibantor a tot arreu i s'adona que plora i, un cop ho sap, ja no pot parar. Les llàgrimes li surten a raig. Llavors, la pena l'aclapara com una malaltia, li cau al damunt com una onada fosca i enorme. Desesperada, sense saber què fer amb ella, la tieta s'emporta la Lien a fer una passejada pel parc, on la nena continua plorant sense parar. Llavors són totes dues, les que ploren, amb les mans agafades i el cel gris de la tardor al damunt. Mentre ploren juntes, la Lien s'agafa a aquella dona forta i càlida, i al sentiment de pèrdua se n'hi afegeix un altre, el d'amor.
La mortalitat jueva als Països Baixos durant la Segona Guerra Mundial, d'un vuitanta per cent, va ser més del doble que a cap altre país occidental, molt més alta que a França, Bèlgica, Itàlia o fins i tot Alemanya i Àustria. Per a mi, educat vagament en el mite de la resistència holandesa, això és un veritable xoc.
Un cop més, la Lien passa d'un adult a un altre, sense una explicació ni un comiat com cal. La Lien lliurada aquest cop, però, és una criatura diferent: cap llista de noms de carrer divertits no li cridaria l'atenció, ara. No la veureu plorar perquè troba a faltar els seus pares o els Van Es, ni s'esforçarà per fer amistat amb una nova colla de nens quan arribi a la seva nova llar. Una cortina d'autoprotecció l'envolta. Gairebé l'única cosa que enregistra la seva memòria és el terra fred de pedra i la manca de llum natural.
Com pot ser que jo, criat en un món de privilegi i estabilitat, entengui l'experiència d'una nena durant la Segona Guerra Mundial? Com puc entendre què se sent quan ets una criatura i vius en un aïllament total, quan perds tota consciència de tu mateix? En quina profunditat podem entendre l'experiència vital d'una altra persona?
