La noia del quadern - Bart Van Es

Traducció d'Ernest Riera

 

La Lien nota una tibantor a tot arreu i s'adona que plora i, un cop ho sap, ja no pot parar. Les llàgrimes li surten a raig. Llavors, la pena l'aclapara com una malaltia, li cau al damunt com una onada fosca i enorme. Desesperada, sense saber què fer amb ella, la tieta s'emporta la Lien a fer una passejada pel parc, on la nena continua plorant sense parar. Llavors són totes dues, les que ploren, amb les mans agafades i el cel gris de la tardor al damunt. Mentre ploren juntes, la Lien s'agafa a aquella dona forta i càlida, i al sentiment de pèrdua se n'hi afegeix un altre, el d'amor.


La mortalitat jueva als Països Baixos durant la Segona Guerra Mundial, d'un vuitanta per cent, va ser més del doble que a cap altre país occidental, molt més alta que a França, Bèlgica, Itàlia o fins i tot Alemanya i Àustria. Per a mi, educat vagament en el mite de la resistència holandesa, això és un veritable xoc.


Un cop més, la Lien passa d'un adult a un altre, sense una explicació ni un comiat com cal. La Lien lliurada aquest cop, però, és una criatura diferent: cap llista de noms de carrer divertits no li cridaria l'atenció, ara. No la veureu plorar perquè troba a faltar els seus pares o els Van Es, ni s'esforçarà per fer amistat amb una nova colla de nens quan arribi a la seva nova llar. Una cortina d'autoprotecció l'envolta. Gairebé l'única cosa que enregistra la seva memòria és el terra fred de pedra i la manca de llum natural.


Com pot ser que jo, criat en un món de privilegi i estabilitat, entengui l'experiència d'una nena durant la Segona Guerra Mundial? Com puc entendre què se sent quan ets una criatura i vius en un aïllament total, quan perds tota consciència de tu mateix? En quina profunditat podem entendre l'experiència vital d'una altra persona?


–Mira! Aquesta és exactament la roba que recordo que la meva mare tallava a la taula de la cuina!
I vet aquí –com un animal suspès per Damien Hirst en un tanc de formol–, una cinta ampla de roba groga on hi ha estampades estrelles on hi posa «Jueu», «Jue, «Jueu», «Jueu».
És monstruós, però també íntim. La Lien s'hi està al davant, amb un mig somriure, amb la cara engroguida pel reflex de la llum. Just darrere seu, en un altre aquari, hi ha un vestit de nena amb una estrella cosida, i també un rètol de fusta amb la llegenda: «Prohibit als jueus».
 
 

Comentaris

  1. Creo que es un libro muy interesante de leer.
    .
    saludos poéticos
    .
    Pensamientos poéticos y ensoñaciones
    .

    ResponElimina
    Respostes
    1. Interesante y duro, pero una historia que vale la pena conocer.

      Saludos poéticos, Ryk@rdo

      Elimina
  2. Tota la barbàrie del món la paguen els nens.

    Gràcies pels retalls!.
    Aferradetes, bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una llàstima, i una autèntica vergonya per tot el que han de passar tants nens...

      Gràcies a tu com sempre, nina.
      Aferradetes.

      Elimina
  3. Pobrets nens, tot el que han de passar per culpa dels adults i de els guerres i els odis. Quina pena més gran!

    Una abraçada, Núria!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Se t'encongeix el cor pensar pel que van passar, i el que passen actualment malauradament, tants nens... el llibre explica una història real, la Lien va ser acollida pels avis de l'autor i que va anar passant de casa en casa. D'aquells llibres que es llegeix amb el cor encongit.

      Una abraçada, Carme!

      Elimina
  4. Suposo que és un llibre interessant però trist i per desgràcia podria ser actual...Quan veig aquelles fileres de dones i criatures amb cares de fam i fred, se m'encongeix el cor!
    Bon diumenge, Núria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'interessant ho és molt, i també trist, dur i colpidor. Com li he dit a la Carme és una història real i mentre vas descobrint el passat de la Lien se't trenca el cor amb tot el que va patir... tristament, una història que en l'actualitat es va repetint amb tot el que està passant. Maleïdes guerres i els qui les provoquen!
      Bon diumenge, Roser, petonets.

      Elimina
  5. Una trista història que sembla no acaba mai de marxar... sempre hi ha algú , que ensopega en la mateixa pedra un altre cop i ho fa pagar als més dèbils.... Tristesa que aquests dies tornem a reviure.
    Abraçades !.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Malauradament és així, la tristesa ens torna a inundar aquests dies i és que com dius n'hi ha que ensopeguen una vegada i una altra amb la mateixa pedra, alguns no aprenen res de bo. I els qui ho paguen els mateixos de sempre... quina impotència.
      Una abraçada Artur!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada