Vides quotidianes | Lletres i fils

.

Des de la finestra d'aquesta habitació estreta però lluminosa contemplo l'edifici que tinc davant: al primer pis la senyora Martina és a la finestra amb la mirada al cel; des que va quedar vídua se sent sola, la casa li cau a sobre. La senyora Amàlia, la veïna dels baixos, aparta la cortina per saber què passa a fora. I al pis on jo vivia fins fa tres mesos hi han arribat uns nous veïns; des de la vorera dos nois pugen un sofà mentre el nou llogater els dona indicacions des del balcó del que va ser el meu menjador durant vint-i-set anys. Els observo amb certa recança però alhora penso que he tingut sort de trobar un lloc al mateix barri, just davant del que ha estat casa meva durant tant de temps. Des que a la feina em van reduir la jornada i amb la impossibilitat de trobar res més vaig haver de fer un plantejament. Els mesos avançaven i no podia pagar el lloguer. I va sortir aquesta oportunitat, que mai havia imaginat que em podria tocar de prop, però la vida dona moltes voltes.

Ara comparteixo pis amb cinc persones més: un matrimoni amb dues nenes i un jove estudiant. La convivència és bona, cadascú té el seu espai i fem els àpats al menjador, on alguns dies coincidim tots, com avui.
Sara! He preparat cuscús, vols portar-ne a les veïnes? crida la Fatima des de la cuina.
Sí, gràcies Fatima dic mentre vaig cap a la cuina.

Agafo els dos plats amb cuscús, hi afegim dos platets més amb uns dolços i surto del pis. L'Amàlia, que encara mira des de darrera les cortines em saluda.

Vinc a veure-us a tu i a la Martina -dic abans de travessar.
A l'Amàlia se li il·lumina la mirada, mentre la Martina no m'ha vist encara, abstreta en els seus pensaments a la finestra de casa seeva, tot i que sé que la meva visita l'alegrarà. Gairebé trenta anys de veïnatge no s'obliden fàcilment i, malgrat no estar a la mateixa escala, els lligams d'amistat continuen ben forts entre nosaltres.

La meva proposta per a Lletres i fils de març: https://nurialaroca.blogspot.com/2022/03/lletres-i-fils-marc-2022.html


Comentaris

  1. Tant de bo aquest veïnatge tan familiar fos més majoritari !. Anys enrere era molt més habitual que no pas ara, per desgràcia.... A pesar de la mala situació, aquesta noia ha pogut mantenir aquests lligams i se li farà més fàcil de superar-ho !.
    Molt bon relat, Núria !!. Abraçades ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, tant debò fos així i hi hagués una bona relació entre veïnatge, no sempre és així. Especialment en aquells llocs on viu més gent gairebé ni es coneixen molts veïns.
      En aquest cas he volgut crear bon rotllo i malgrat la situació fer-ho una mica amable.
      Gràcies, Artur, abraçada :)

      Elimina
  2. Una història ben present avui dia. Quanta gent se'n va per no poder pagar el lloguer!. Tot i així, sembla que la Sara ha tingut sort en trobar un pis compartit i en el seu barri, on podrà mantenir les seves amistats.

    Ben trobat, nina!.
    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha molta gent que malauradament no pot pagar segons quins preus i han de buscar l'opció de compartir. Si ho podem fer així encara, perquè n'hi ha que s'han de quedar al carrer...
      No he volgut fer-ho tan dramàtic aquest cop, la protagonista es mereixia una mica de bona sort, malgrat tot.

      Gràcies, nina, aferradetes.

      Elimina
  3. Aquesta relació tan estreta entre veïns, sol ser als pobles petits, a la meva escala som vuit, els conec a tots, però de vegades passo mesos que no els veig.
    Recordo que a un poble a vora Berga, la meva mare quan feia canelons en feia per a tots els veïns...

    Petonets Núria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, les relacions més properes amb els veïns solen ser més a llocs petits, i és maco que sigui així. Com això que expliques dels canelons que feia la teva mare per a tots, hehe.
      Per cert, dius això d'un poble vora Berga, la meva iaia era d'Avià.

      Petonets, Roser.

      Elimina
    2. Precisament jo hi vaig viura 5 anys a Aviá, el món està ple de casualitats...

      Elimina
    3. Ara que ho recordo crec que m'ho havies comentat un cop... al teu blog em sembla, si no estic equivocada, però em sembla que havíem fet algun comentari al respecte.
      I sí, el món està ple de casualitats, hehe.

      Elimina
  4. Si que has creado un buen relato. Una situación muy común hoy y si como cuentas puedes quedarte en tu ambiente , lo mejor que puede pasar. Me encanta la viñeta.
    Amistad esa gran palabra de afecto y confianza que podemos tener entre personas.
    Sin tu permiso me quedo por aquí.
    Buen fin de semana.
    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, es una situación muy frecuente hoy en día, pero almenos la protagonista se queda en su ambiente, cerca de unos vecinos con quien siempre ha tenido buena amistad. Como bien dices amistad es una gran palabra, compartir nuestros sueños, expresar nuestras opiniones con personas de confianza te llena de alegría.
      Me alegro de que te guste la viñeta, pienso que es original y es bonito verla.
      Pues me encanta que te quedes por aquí, vuelve siempre que lo desees, serás bienvenida.
      Que acabes de pasar un feliz fin de semana, un abrazo.

      Elimina
  5. D'una situació preocupant i no gens agradable (no poder pagar el lloguer del pis) n'has construït un relat bonic, esperançador i solidari. M'ha agradat molt. La teva protagonista i els seus companys de pis i les seves veïnes formen una xarxa d'amistat i companyia que avui dia ja no es veu gaire. Potser als pobles més petits, encara.

    Sí que m'ha agradat molt. Un aplaudiment, Núria i una abraçada, també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que costa de trobar aquesta xarxa d'amistat, aquesta escalfor i ajuda mútua entre veïns. I m'ha semblat idoni transformar la situació preocupant de la protagonista en un relat on hi hagués esperança i bones vibracions. Tant debò la solidaritat que hi ha en el text s'escampés una mica més.

      Moltes gràcies, Carme, una altra abraçada per tu.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada