En aquella època en què no hi havia televisors a les cases i la majoria de gent no sabia llegir, era habitual que les àvies dediquessin molt de temps a explicar històries i a recitar poesies que els nens aprenien de memòria, com jo també vaig fer a l’hospital.
A mesura que em vaig anar fent gran, vaig entendre que estudiar, a més d’un plaer, era una necessitat. Sovint el pare sempre deia que la ignorància dels homes era la base de la maldat i de les guerres. I jo hi afegia: també de la marginació i l’engany.
Aquella colla de nois ben vestits i alimentats, alegres i despreocupats, eren benvinguts a tot arreu, i a mi, no podia entendre perquè, m’hi havien inclòs. No parlava com ells, no vestia com ells, no compartíem els mateixos neguits, però tot i així vaig esdevenir un membre més del seu grup. No sé què van veure en mi, però jo sí que tinc clar què em va agradar d’ells: que em van ensenyar una nova manera de viure, solidària, sense prejudicis, retrets ni obligacions, en la qual tots podien comptar amb tots. No em van preguntar mai per què tenia el cos cremat, com em passava sempre, ni es van ficar amb mi pel fet de no anar a la moda. Si algú gosava mirar-me malament, trobava els meus amics per defensar-me. Per primer cop feia coses normals per a un jove, i ja no estava sol.
En aquell país nostre, en què les dones estaven tan oprimides, els nois tampoc no eren lliures del poder inapel·lable del pare. Per això moltíssimes de les xerrades entre nois eren sobre les noies de què estàvem enamorats i quins trucs podríem fer servir per convèncer-les a elles i als pares de tots dos. Dèiem animalades per treure-hi ferro, perquè era un tema que provocava una gran sensació d’impotència a tots els joves.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada