L'apicultor d'Alep - Christy Lefteri

.

Traducció de Judith Raigal Aran

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El cant dels ocells no canvia mai. Sempre que el soroll de les bombes se silenciava, els ocells sortien a cantar. Es posaven als esquelets dels arbres i als cràters i als cables i als murs ensorrats i cantaven. Volaven ben amunt, cap al cel incòlume. I cantaven.  

---

Hi havia persones mirant-nos darrere de les finestres, persones que sortien de casa seva, persones dretes al costat dels carrers amb els ulls ben oberts i plens de sorpresa, com si estiguessin presenciant l'arribada d'un circ ambulant al poble. Més tard vaig adonar-me que la mirada que primer m'havia semblat de sorpresa era una mirada de por i em vaig posar a la seva pell: em vaig imaginar com seria veure centenars de persones maltractades per la guerra dirigint-se cap a un futur desconegut.

---

A mi les seves cues no m'agraden, ni que ho tinguin tot ordenat, ni els jardinets pulcres, ni els petits porxos impol·luts ni les seves finestres mirador que de nit brillen amb el parpelleig dels televisors. Tot això em recorda que aquestes persones no han vist mai la guerra. Em recorda que a casa nostra no hi ha ningú veient la tele a la sala d'estar, que no hi ha ningú assegut al porxo i em recorda que ho han destruït tot. 

---

Els explico que la vida és molt dura. Els explico què va passar a Líbia i com va ser la presó i les dificultats de la mare per culpa de la guerra civil. Que no tinc feina i que la mare em fa marxar per poder tenir una vida millor. Els explico tot això. Els explico que no hi ha esperança. Aquí potser puc trobar feina. Netejant, cuinant, ensenyant, sé fer moltes coses.