 |
| Traducció de Lluís Anton Baulena |
Quan la Myriam es va disculpar per no haver assistit a les darreres reunions i haver enviat la Louise en el seu lloc, la mestra de cabells grisos va fer-li un gest amb la mà: «Si vostè sabés! Aquest és el mal del segle. Tots aquests pobres nens són abandonats a si mateixos, mentre que els dos pares són devorats per l’ambició. És molt senzill, estan corrent tot el temps. Sap quina és la frase que els pares diuen més sovint als seus fills? “Afanya’t!” I, per descomptat, som nosaltres qui ho patim. Els petits ens fan pagar a nosaltres les seves ansietats i sentiments d’abandó».
Ja en tindria prou mirant com vivien, actuant entre bastidors perquè tot fos perfecte, perquè el mecanisme no s’aturés mai. Ara mateix té l’íntima convicció, una convicció ardent i dolorosa, que la seva felicitat els pertany. Que ella és d’ells i que ells són d’ella.
La solitud se li va rebregar com una bretxa immensa en la qual la Louise s’hi veia naufragar. La solitud que se li enganxava al cos, a la roba, va començar a modelar-li la cara i li va donar gestos de velleta. La solitud li saltava a la cara durant el crepuscle, quan cau la nit i augmenta el soroll de les cases on vivim amb els altres, quan la llum disminueix i les remors se senten; i també les rialles i els esbufecs, fins i tot els sospirs d’avorriment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada