Mil sols esplèndids - Khaled Hosseini

Traducció de Beatriu Cajal

En aquell moment la Mariam no ho va entendre. No sabia què volia dir la paraula harami (bastard/a). Tampoc no era prou gran per entendre la injustícia, per veure que són els creadors dels harami els que són culpables i no els mateixos harami, que només són culpables d’haver nascut.

---

Recordava que la Nana havia dit una vegada que cada floc de neu era un sospir emès per una dona ofesa en algun racó de món. Que tots els sospirs anaven cel amunt, eren recollits als núvols i llavors es dividien en peces minúscules que queien silenciosament sobre la gent. «Com a recordatori de com pateixen les dones com nosaltres», havia dit, «com suportem en silenci tot el que ens cau al damunt».

---

No era fàcil, tolerar que li parlés d’aquella manera, tolerar els seus menyspreus, com la ridiculitzava, els insults, i com li passava pel costat, com si fos només un gat. Però després de quatre anys de matrimoni, la Mariam veia clarament fins a quin punt podia aguantar una dona quan tenia por. I la Mariam tenia por. Vivia en la por dels seus canvis d’humor, del seu temperament volàtil, de la seva insistència a conduir diferències d’opinió banals fins a la confrontació. Enfrontaments que, de tant en tant, resolia a cops de puny, amb una bufetada, una puntada de peu i, a vegades, intentava esmenar-los amb disculpes poc sinceres.