El dol del quetzal - Pius Alibek

El dol del quetzal - Pius Alibek

Són una minoria els que s’apropen a Déu i no cauen en la trampa de pensar que són uns privilegiats. La majoria comencen a sentir una mena de superioritat sobre els altres i es creuen amb més drets que ells. Els condemnen i, quan tenen poder, es pensen que les seves vides els pertanyen. Que poden decidir matar-los en nom de Déu. Però el més curiós, encara, és que la majoria de les persones que aspiren a tenir privilegis i poder comencen a apropar-se a Déu per assolir-los.


La vida del nostre poble mai ha estat fàcil. Sempre hem hagut de buscar-nos algun aliat per sobreviure i sovint aquest aliat s’ha tornat en contra nostre un cop hem deixat de ser-li útils. Els kurds no tenim més amics que les muntanyes. Ens han oprimit els governs dels dos països i ara tots dos ens volen amb ells. No sé si estic al lloc correcte, però sé que he triat el que em corresponia, al costat dels meus.


Síria n’estava plena, de refugiats iraquians. Per una banda, hi havia els opositors a Saddam, de tots colors, que el govern sirià protegia i tenien seus pròpies on es reunien. Per l’altra, hi havia els que no pretenien altra cosa que salvar-se i intentar viure dignament, però les opcions per a aquests últims no eren gens fàcils. Tothom els tancava les portes. Europa no els facilitava visats i per migrar als Estats Units, Canadà o Austràlia s’havien d’apuntar a les llistes d’espera de les ambaixades corresponents i esperar. La vida, però, no podia esperar, i aquells supervivents s’enginyaven les mil i una per salvar-se. Els passaports i els visats falsos dels països del Primer Món arribaven com ofertes dels grans supermercats i els seus preus variaven segons el benestar que prometia cada país.


Caminava tot distret pensant en aquestes línies anomenades fronteres que fan que la mateixa gent, a una banda i a l’altra, visquin de maneres tan dispars i, amb el pas del temps, vagin distanciant-se els uns dels altres fins al punt d’estar disposats a matar-se per protegir-les. Es preguntava si responien a l’instint de marcar el territori o al de l’autoprotecció. Per comprendre-ho, repassava les fronteres que havia conegut i s’adonava que no responien a la delimitació del territori d’una unitat social sinó a la influència d’un poder. Arribava a la conclusió que les fronteres eren un fet circumstancial i no pas vital.


Sempre he cregut que els veritables problemes no són fora sinó dins d’un mateix. Els problemes que et causen els altres són visibles. Et poden donar maldecaps, però no espanten com els que no es veuen. Els que portem amagats dins.

 

Comentaris