El pare, acostumat a viure en idees abstractes, a penes percebia el patiment de persones concretes. És una cosa habitual a Europa: les famílies veuen les desgràcies de gent del Tercer Món des de la pantalla del televisor, però ho senten tan lluny que en cap moment es plantegen si hi podrien intervenir per evitar-les.
A l’Iraq, com a tot arreu, la gent va a la seva i tothom intenta treure profit del patiment dels altres. Som pobres, però no som sants. Els emigrants porten diners estalviats i les màfies de passadors se n’aprofiten per muntar un gran negoci.
Les injustícies només es poden corregir amb el compromís individual, amb petits gestos i actes concrets, i l’excusa que “els de dalt” no fan res només és una justificació per a la covardia i la mesquinesa.
El drama de la immigració està assolint nivells difícils de suportar, i cada cop hi ha menys excuses, per a la població europea, que justifiquin una passivitat que, en el fons, és còmplice.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada