 |
| Traducció d'Antoni Garcia |
Últimament he reflexionat amb freqüència sobre la paraula judici i sobre el verb jutjar. N'hi ha prou que mirem al voltant per adonar-nos que el judici s'ha convertit en un esport popular, molt més estès que el futbol o la petanca. La pantalla del televisor és plena de "jutges", i les pàgines dels diaris també. Tothom que té la possibilitat d'expressar-se en públic es considera automàticament autoritzat a imposar la veritat als altres, i condemna sense possibilitat de reclamació tot allò que està en desacord amb aquella veritat.
Jutjar vol dir situar-se, respecte els altres, en un pla de superioritat, i jo considero terriblement sospitós aquell que es proclama superior a la resta de persones. En efecte, qui ens investeix d'un dret com aquest, del dret de dir; "tu sí, tu no", "això sí, això no", del dret d'elogiar o d'enfonsar els altres?
Ens erigim en jutges, convençuts que d'aquesta manera manifestem una intel·ligència i un enteniment superiors i, en canvi, quan jutgem, es verifica exactament tot el contrari; el judici és una gàbia, una presó estreta en què l'enteniment i la intel·ligència defalleixen al costat de la llibertat d'ésser.
Al blog hi trobareu alguns fragments més d'aquest llibre de Susana Tamaro.
